I’ve been a translator from Catalan for almost fourteen years, and something that never fails to astonish me is the vibrancy of the Catalan literary tradition. Whether a re-discovered classic or a startling young author from the near-constant flurry of innovative writing, there are always new voices to be unearthed, and the time-worn phrase “embarrassment of riches” comes to mind.

[...]

It’s this commitment in Wilder Winds to unflinching honesty and genuine emotion that is shared by the books on this list. Whether it be the realities or war, anarchism or autism, these voices offer the reader an intimate glimpse into other lives that never feel distant from our own. I’ve chosen eight books that demonstrate the richness of Catalan literature over the last century or so, but there are literally dozens more I could have chosen. Think of what follows, then, as less of a reading list and more of an amuse-bouche to whet your reading appetite for Catalan literature in English.

Are you interested in reading Catalan books that have been translated to English? Read this article to find 8 books that the translator Laura McGloughlin recommends (mostly novels, some short story books, and one poetry book).

30 llibres en català!

Bon any! (Sí, ja sé que arribo molt tard, però necessitava un descans després dels examens i tant de viatjar durant les vacances 😅) Porto un temps volent fer algun pas més amb el català, com que ja tinc un C1 còmode i no gaire pressió per millorar. El fet és que arribat en aquest punt, encara em queda moltíssim per aprendre, i per fer el pas al C2 i més enllà he d’esforçar-me més per afinar el lèxic i aprecisar els registres. També és cert que no he tingut gaires oportunitats aquest any per utilitzar el català, i es nota. Però tot això té un remei: tornar a estudiar, verament estudiar, el català.

Amb el C1 i C2, com que depenen tant de l’ús precís i mesurat de la llengua, és molt important interactuar amb una diversitat de gèneres i estils lingüístics. Amb el català, no tinc cap problema amb la gran majoria de registres orals ni escrits, si és que són informals, però entrats en coses més formals ja hi tinc molt menys familiaritat. També cal dir que el llenguatge literari sol ser més ric, tant a nivell lèxic com estilístic, i per això és un bon punt de partida per treballar la llengua. A més a més, llegir en anglès ja forma una gran part del meu dia-a-dia, i tot i que no puc canviar-ho tot al català, fer que el català sigui una de les llengües que faig servir tindrà un impacte important en el meu nivell i també podrà ser una part fonamental de la meva vida professional en algun moment, com que em vull dedicar a la catalanística. Per totes aquestes raons, crec que posar-me a prova amb la lectura en català serà un bon repte.

He pres com a punt de partida aquest repte en castellà (que he arribat a conèixer gràcies a, i que també ha estat elaborat més per @cernuda), però he decidit rebaixar la quantitat de llibres per algunes raons: (1) la persona que ha fet el repte ha triat llibres més curtets, i jo en tinc algunes de 500 pàgines i més, per tant crec que és més que justificat, (2) tinc moltes coses que em demanen l’atenció i sé que si poso un número més alt no em trobaré amb els ànims d’acabar el repte, (3) vull tenir el temps d’assaborir alguns d’aquests llibres perquè són clàssics, i (4) ja faig moltes més coses en català, i llegir 30 llibres ja per mi són molts llibres per llegir en un any, ni que siguin en català. Crec que, vist així, té tot el sentit del món la xifra que he triat.

Tinc una llista més o menys elaborada, amb una gran varietat de llibres (no-ficció, juvenil, medieval, poesia, tant moderns com clàssics de la llengua), i espero que amb això ja tindré prou per ocupar-me fins a desembre. Si teniu recomanacions ja em direu, i moltes gràcies a @no-passaran i @quimerathetraveler per l’allau de llibres que ja m’heu recomanat, sou els millors ❤️ Si algú més s’anima a acompanyar-me, ja em diràs i podem intercanviar llistes. I amb això, apa, a llegir!

Incerta glòria

Agustí Villaronga adapta la novela de Joan Sales con bastante buen pulso narrativo y enfocándose en las relaciones personales. Puede resultar poco natural y algo acartonada pero la clave que la separa de un telefilm enmarcado en la guerra civil es esa turbiedad tan presente en 'El mar' y 'Pa negre'.

Filmaffinity

Author’s confession in Incerta Glòria [Uncertain Glory] by Joan Sales.

Incerta glòria (Agustí Villaronga, 2017).

‪«No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú»‬.

Incerta glòria de Agustí Villaronga

#incertagloria #InciertaGloria #Incertaglòriapeli @isonapassola @alfapictures @Massadorprodu

Hace un par de semanas tuvimos la oportunidad de asistir a una previa de esta gran apuesta del cine catalán en la cual estaba su productora Isona Passola que explicó que con este film se cierra un ciclo de tres películas, El mar, Pa negre y ésta misma. En la gala de los premios Goya de 2011 una película fue la gran sorpresa en cuanto a premios Pa negre, una adaptación de un libro de Emili…

View On WordPress

Incerta glòria

Un d’aquells clàssics que tenia pendents i aquest estiu vaig posar-hi remei. Publicada al 1956 va ser la primera novel·la catalana que va representar la guerra civil des del bàndol republicà. Els protagonistes són antics estudiants, ara al front, enamorats de la mateixa dona. Tot i la força de l’amor com a fil conductor de la novel·la, la protagonista principal, però, és la guerra, vista des del bandol dels vençuts. 

Una novel·la amb moltes veus, amb les primeres parts en forma epistolar, amb cartes del Lluís al seu germà, i de la Trini al Soleràs, on destaca especialment aquest darrer personatge del Soleràs, un cínic però entranyable amic dels protagonistes. Les darreres dues parts són les memòries del Cruells, un sacerdot amic dels protagonistes. 

Amb una narrativa molt cuidada, poètica fins i tot, les seves més de 900 pàgines no el fan apte per a tothom; a més, no és tampoc una lectura fàcil.

Impressions d’Incerta Glòria

Incerta Glòria és d’aquells llibres que aguanta el pas del temps millor que les piràmides de Giza. L’elogi més afalagador que se li pot fer a un llibre és aquell que posa en relació la seva vigència amb la resistència al temps. En aquest cas pel que fa al seu vigor no observem robustesa, un estat immutable i estàtic, sinó milloria, així d’excepcional és Incerta Glòria.

És una novel·la que s’alimenta del pas del temps i el mèrit és colossal.

La novel·la a grans trets té dos plans, un de més universal que exposa els grans dubtes i conviccions de viure, és a dir, les aspiracions de joventut, el relativisme, la radicalitat, la transcendència, la vida en parella o l’amistat i un altre de més concret que explica el país i el seu temps a través de l’experiència de la guerra, o sigui de la hipèrbole de la vida quotidiana. La mestria de Sales es copsa, primer en com circumscriu ambdós plans explicant un a través de l’altre i segon en una profunditat que només el pas del temps, per la perspectiva que aporta, posa en la seva justa dimensió. Sales va començar a escriure Incerta Glòria als anys 40 i la edició definitiva no arribaria fins l’any 1971, clarament la censura va contribuir a allargar aquest lapse, però que Sales es donés 30 anys per acabar de completar-la evidencia que va ser escrita des de l’estratègia depurada de qui sap molt bé allò que vol explicar i que a més es dóna temps per arrodonir-ho escrupolosament. Sens dubte la novel·la és un intent de conferir un relat propi a la derrota i decadència de Catalunya, però en tot moment ho fa des de l’honestedat categòrica de qui prefereix veure’s mort abans que conquerit.

Incerta Glòria en molts aspectes representa els antivalors del seus temps. Això es veu immediatament en la prosa directa i autèntica que empara, així com en el seu lèxic exuberant, moltes paraules no les has sentit mai i tampoc les trobes en cap diccionari. En aquest sentit Incerta Glòria és una experiència vigoritzadora pels que som fills del català uniforme que predomina en els nostres dies. Si Sales viu en un temps en que l’enemic està més a prop que mai d’eliminar la llengua i la resposta dels seus és una catalanitat feta d’excuses que aposta per una llengua castrada orfe de tot vincle amb cap poder vertebrat, ell doble l’aposta tractant d’apropar la llengua al lector.

En plena decadència d’Europa queda molt clar que la jugada del racionalisme no li ha pogut sortir pitjor al vell continent. El món que arranca amb els borbons i la Revolució Francesa que culmina a la segona guerra mundial és l’oposat al de Sales i al de la Corona d’Aragó. La seva tria enfront això queda claríssima: defensar fins les últimes conseqüències, amb el cos si cal, allò que ets i estimes.

Que Incerta Glòria rebroti avui amb la força que ho fa només ho explica el component tel·lúric de tot allò que toca Sales, per ell la guerra no és una obligació amb l’estat (aquesta seria la visió racionalista, les persones són ciutadans amb obligacions) sinó una coherència irremeiable amb un mateix. Incerta Glòria i l’ànim que irradia és dels millors antídots al catalanisme polític de xantatge i greuge que ens vol adormits i com ara estem despertant ho fem de la mà d’aquelles veritats i vehicles que millor han aguantat el pas del temps, prova i senyal que connecten amb alguna facció antiga molt nostra.

Res explica millor l’ànima de Sales que el que va dir quan va rebre la distinció de la Creu de Sant Jordi per la seva tasca com editor. Va assegurar que hagués preferit rebre-la per la seva contribució a l’Exèrcit de Catalunya. Queda clar que Sales és, inclús abans que escriptor o editor, un soldat de Catalunya.

J.A.

Després de 'Incerta glòria' Club editor publica 'El vent de la nit', la novel·la oblidada de Joan Sales. A continuació us deixem la sinopsis: «La guerra és una fulana que t’emmetzina la sang per sempre», escriu Joan Sales a Incerta glòria. A El vent de la nit se’n mesura l’abast. La mena de pau de després de la guerra és la nit enrarida i malalta de trenta anys de franquisme esbudellada per un supervivent, en Cruells. Ell és l’únic de la seva brigada que ha tornat al país després de la derrota. Guerra, amor i joventut són tres estats d’excepció; la sortida, un terreny d’on sorgeixen monstres. Viure és caminar en la fosca d’un túnel on el temps s’ha estancat, on la humanitat s’ha tornat fantasmal. Però l’esperança de trobar el rastre dels desapareguts no minva, i pot portar-te a buscar la companyia de l’enemic amb qui has compatit la joventut i la guerra. Si resulta que es diu Lamoneda, l’altra cara serà insuportablement estrafeta i l’hauràs d’aguantar mentre visquis –o mentre visqui ell: «És una mosca gran com un home; s’amaga en aquest forat i brunz sense parar perquè és una mosca però és d’hivern, quan les mosques estan engorronides. Aquesta mosca és una supervivent, l’única, dels milers que el 36 nasqueren de sobte d’ous amagats; cal anar de pressa, cal afanyar-se abans no pongui, pondria milers d’ous, això s’escamparia altra vegada per tota la faç de la terra…» L’esventrada que Joan Sales perpetra és la d’una obra que s’escriu en l’ull mateix del que s’hi explica. Segons Gonzalo Torné, un prodigi literari, ja que la sordidesa del retrat no impedeix que «el vitalista exuberant floreixi en gairebé totes les pàgines». #guerracivil #joansales #llibreriacanillo #libreriacanillo #castelldefels #castedefelsplaya #nosgustaleer #recomendacionesliterarias https://www.instagram.com/p/By270kOo8aN/?igshid=1aq12xsuhuvbi

Hello, I read your reply about the eighth Catalan last names movie. I'm not European and thanks to your blog I'm taking an interest in Catalonian culture. What's a good Catalan film you would recommend to learn about your culture? I'd appreciate if it's comedy or comedy adjacent, it's my favorite genre. Thank you

Hi!

What language do you need it to be in? Would the movie have to have English subtitles? I don't think any of our comedy movies have been subtitled to English. If there is any, I would assume it would be Barcelona, nit d'estiu (romantic comedy) but I just checked it on Netflix and it seems to only have subtitles in Spanish (at least on Netflix Spain).

If you're interested in drama, I'm quite sure Pa negre (Black Bread), Salvador Puig Antich, Incerta glòria (Uncertain Glory), and Herois (Heroes) have been translated to English, and maybe Fènix 11*23, too.

And also Alcarràs and Estiu 1993 (Summer 1993) I know for a fact they have been translated to English, but if you like comedy more I don't think I would recommend these two.

A while ago I answered an ask about Catalan cinema recommendations, you can find it here:

And you can find some links that might interest you to watch the movies here:

I hope you enjoy!

Joan Sales, Incerta glòria.

Primeres vegades

El mar Blai Bonet Epíleg de Xavier Pla Club Editor, 2011 (2ª edició: 2017)

Blai Bonet és un d’aquells puntals de la literatura catalana del XX que, sorprenentment, ningú em va fer llegir a la carrera. Això no el fa únic, ni té res d’especial: tampoc se’m va fer llegir Incerta glòria, ni Solitud, ni Verdaguer, ni cap títol català publicat entre 1500 i 1900, ara que hi penso. Amb prou feines sonà el nom de Blai Bonet aquí i allà, que almenys sabéssim que havia existit, però pel que fa a lectures no en tocàrem ni la poesia. Deu ser cosa del Bolonya. Sí que recordo trobar-me, farà set o vuit anys, un poema seu a les pàgines centrals d’El Periódico —a l’època que encara no s’havia convertit en un pamflet. El poema era “Gaspar Hauser nº2”, aquell d’«abans de dir home a un salvatge / i abans de dir salvatge a un salvatge» que és tan conegut. Que és tan conegut, ho sé ara: llavors no sabia ni qui era l’autor aquest, però el poema em va entrar tan bé i tan de sobte que vaig estripar la doble pàgina —El Periódico anava grapat; no sé si encara ara— i me la vaig enganxar amb cel·lo a l’habitació. I fins aquí el meu contacte amb Bonet.

Ben mirat, tampoc se’m pot culpar gaire d’haver pensat que el poeta de Santanyí —quants grans autors no haurà donat Mallorca?— era un autor obscur i estranyot, que és bàsicament el que vaig deduir. No fa gaire que els seus títols han tornat a treure el cap a llibreries: primer va ser El mar a Club Editor (2011), seguit dels dietaris publicats pel Gall Editor (2013) i de l’antològica Poesia Completa d’Edicions de 1984 (2014). Més tard Club Editor hi tornà amb la rehabilitació de Judes i la primavera (2016), i ara altre cop amb aquesta reimpressió d’El mar, que garanteix que Bonet segueixi al nostre abast. En general, les reimpressions solen ser fets del tot irrellevants, simples ajustos d’estoc, però aquesta a mi m’ha anat molt bé. No crec que hagués llegit la novel·la si no hagués sortit ara, com si d’una novetat es tractés. Imagino que és precisament això el que dóna sentit a reeditar clàssics.

En aquesta nova edició, el primer que llegim sobre El mar és que si Blai Bonet no fos català seria tan reconegut com William Faulkner. Això és el que afirma la cita del traductor Eduardo Jordá que han col·locat al text de contracoberta —«i no exagero», puntualitza. La reacció natural davant d’un elogi així és l’escepticisme, i més en una cultura com la catalana, en què aplaudim qualsevol mínima cosa perquè l’important és participar. Però, malgrat les nostres reserves, El mar de seguida absorbeix. D’entre l’elenc de personatges —que es reparteixen la narració, en primera persona— prenen paper protagonista Manuel Tur i Andreu Ramallo, dos joves maleïts que ofereixen la seva visió bèstia i irredimible de l’experiència adolescent en un sanatori antituberculós tot just acabada la Guerra Civil. Som en el temps de «la guerra que venia després de la pau, aquesta guerra que penetra en la terra, crea coves obscures i excita la luxúria. Com el mar».

El panorama és desolador. Bonet col·loca els seus personatges com a agents primer passius, després actius d’escenes cruels, dures, tèrboles i irrespirables. El vermell anguniós de la sang és omnipresent; el sexe i la mort els obsessionen. D’entrada, Ramallo veu morir el company Justo Pastor: «Féu un crit i, de les orelles i dels ulls, li va sortir un broll de sang. Jo en vaig quedar amb la cara plena». Al quart capítol, Manuel Tur relata l’arribada de la guerra i de l’afusellament del pare de Pau Inglada i les seves conseqüències. Les imatges, inoblidables, són d’una vivesa aclaparadora. Aquests fets són per a ell una mena de pecat original: «Aquesta fou la primera terra, les primeres rels, la consciència primera. No recordeu, Senyor, el vostre judici encès. Recordeu que he estat un noi de la guerra». Similarment, Ramallo va rememorant les estelles que li deixaren a la consciència els seus primers encontres amb el sexe i amb la violència. El record de la mare alcohòlica —«com una euga seca amarada d’anís de la taverna de Julià Escóbar»— esdevé una sòrdida cantarella que sobrevola tot el text i no el deixa tranquil.

El gran motiu recurrent de l’obra és la culpa, un sentiment de culpa d’arrel catòlica que inunda el relat i obsessiona els protagonistes fins a dur-los al deliri. Les vivències de Tur i Ramallo no suposen pas un enlairament, una evolució: lluny de ser una novel·la iniciàtica, El mar és un relat marcadament existencialista, tancat sobre si mateix i d’un fatalisme que ofega. S’ha enmarcat sovint dins el corrent europeu de la novel·la catòlica de mitjans del segle XX, que tingué un impacte notable —en qualitat, més que en quantitat— a la Catalunya de la postguerra. I és que, en efecte, les disquisicions religioses són un dels pilars de la novel·la.

Aquests plantejaments podrien fer dubtar a més d’un lector contemporani, però seria injust. El mar és un llibre d’una vigència incontestable gràcies a dos factors: que la radicalitat de què fa gala és encara estranyíssima de trobar a la literatura catalana (i potser ho és més ara que a l’època de Bonet), i que la prosa del de Santanyí és d’una potència poètica que tira d’esquenes. Per una banda, aquesta potència és indispensable en la creació de l’atmosfera opressiva de la novel·la. Així és com comença el dia per a Manuel Tur:

La claror cau verticalment, com un ganivet, damunt les teulades del pavelló d’infermeres. La voravia de la barana, que tanca el recinte del sanatori, llu una claror àcida, calcinada. La voravia de pòrtland deu cremar com un ferro. Les roques entre l’herba seca són blanques com pedres de calç. […] Giro el cap a l’altra banda i tinc el coixí moll i la roba interior remulla, aferrada a la pell. Damunt la taula de nit, un plat de pedra, ple d’ampolles de Trombyl, buides, llu, com deu lluir, al migdia, el fil de pua d’un camp de concentració. (p. 128-9)

Per altra banda, però, la densitat lírica serveix també de vàlvula d’escapament d’aquesta atmosfera. És el que passa en una de les converses de Ramallo amb el seu pare. El patetisme nocturn de l’escena s’il·lumina de sobte gràcies a una imatge genial:

Jo estava assegut davant seu. Damunt un sac de blat de les Índies, omplert fins a la meitat. Vaig posar la mà esquerra damunt el genoll del vell. Sense mirar-lo. Com si em donàs vergonya que el vell pogués descobrir que jo l’estimava. Vaig dir: «Hauríem de vendre el cavall.» […] A cada paraula que jo deia, suau, el vell adreçava un poc el cap. Jo parlava. Ell adreçava el cap. I era com si regassin una planta. (p. 151-2)

D’exemples, en podríem trobar tants com pàgines té El mar; el devesall d’imatges i girs lingüístics que ens hi ofereix Blai Bonet és francament impactant. Més enllà del marc filosòfic que planteja, és aquest geni expressiu el que dona al text la volada, la bellesa i el lirisme que fan d’ell una lectura imprescindible i perdurable.

Que El mar és una novel·la que no ha caducat, que manté intacta tota la seva capacitat de sacsejar i enlluernar, també ho defensa —amb molt més coneixement de causa— Xavier Pla al seu epíleg, que és excel·lent com de costum. L’edició es clou amb la reproducció de nou capítols inèdits procedents del mecanoscrit de censura. Curiosament, es tracta de fragments que no foren eliminats de la novel·la pel censor («nada fundamental que objetar»), sinó que foren sacrificats durant el procés d’edició. Segons explica Pla, la retallada fou probablement cosa de Joan Sales, «veritable Midas de l’edició», que aplicà la tisora a una obra que en origen era notablement més llarga i enfarfegada per fixar-ne la versió definitiva. En aquest sentit, podem interpretar els textos que acompanyen la novel·la com una picada d’ullet al propi ofici, de la mà precisament de Club Editor, l’editorial que Sales fundà. L’autohomenatge és merescut: així com la tasca de Sales fou clau per a fer d’El mar el que és, la tasca de Club Editor ha estat clau per fer arribar llibres d’aquesta magnitud a generació rere generació de lectors. Ara que és el torn de la nostra, imagino que no serem pocs els que haurem aprofitat aquesta reimpressió per llegir per primera vegada El mar. Seixanta anys després de la seva publicació, haurem descobert una obra fonamental, de les que fan més digna i sòlida la nostra cultura —«i no exagero».

Incerta glòria (Agustí Villaronga, 2017).

‘Incerta glòria’.- Agustí Villaronga (2017). IMDb. Filmaffinity.