#entaulatrajes
Photo
Casa Gerardo
El restaurant Casa Gerardo, situat a Prendes (Astúries), és una de les cases de menjars més reconeguda del Principat. Amb més de 125 anys d’història, actualment és Marcos Morán, la cinquena generació, qui dirigeix el restaurant.
En poques paraules, ofereixen una cuina tradicional actualitzada que respecte el producte, de molt bona qualitat. I, tant ho fan amb el receptari tradicional d’Astúries com amb el de la família Morán.
Però, és clar, hi ha molts graus i moltes maneres d’actualitzar-se. La seva, per una banda, manté tècniques tradicionals com els guisats, els fregits o els saltejats; però, per altra banda, també utilitza tècniques d’avantguarda com els liquats, la osmosi o la cuina al buit.
Per una banda, dóna valor als ingredients autòctons tant de l’horta asturiana (les mongetes verdes i grogues, la col picuda, les faves, les patates, etc.), com del Mar Cantàbric (la sardina, el lluç, el llamàntol, etc.) i de la ramaderia de la regió com el pitu de caleya i els ous de les gallines Pita Pinta; però, per altra banda, també se serveix d’ingredients foranis com les ostres franceses, el caviar, el plàncton que incorpora gràcies a l’Ángel León o la maionesa que lliga amb la proteïna de la cocotxa enlloc de fer-ho amb ou, que aprèn de Casa Marcelo.
També, per una banda, manté receptari tradicional com les croquetes, la fabada, el compango, la crema de arroz con leche requemada; però, per altra banda, tolera divertimentos visuals i intenta adaptar-se a les tendències gastronòmiques imperants on sembla que t’hagis de renovar per força oferint novetats com si la reiteració (per molt excel·lent que sigui) estés penalitzada.
En resum, una cuina que vol cobrir els gustos de tothom i que sap navegar molt bé entre diferentes corrents culinàries.
Com a primera visita, vam triar el menú ¿A qué jugamos? afegint-hi altres plats com els dos llamàntols. Un menú que ens va semblar de racions molt correctes per a poder menjar i no només tastar.
Per a començar, serveixen una torrada de mantega (tèbia) amb mantega, una mantega que no és salada i que serveixen a molt bona temperatura per poder-la untar.
Serveixen dos pans: un pa de blat de moro i pipes i una xapata tradicional.
APERITIUS FREDS:
Broqueta de cogombre envinagrat, anxova i mantega d’anxova.
Bocadillo cruixent de formatges asturians, un dels aperitius més coneguts de la casa. Es tracta d’un petit entrepà de pasta fil·lo amb una crema de formatges freda. No ens esperàvem pas que fos així, ens l’imaginàvem calent i amb una pasta fil·lo molt menys caramel·lizada.
Còctel sòlid de poma. Un aperitiu amb un regust artificial de poma que trobem contradictori amb l’estil de cuina de la casa.
APERITIUS CALENTS:
Crema de porros amb roger. Excessivament petit, fins i tot com a aperitiu.
Mar y Dehesa. Un bunyol de pernil ibèric Joselito amb sardina laqueada. Una magnífica mossagada calenta i cremosa que es desfeia a la boca. La salabror de la croqueta realçava el punt greixós de la sardina.
Croqueta del compango de la fabada. Una croqueta melosa i amb la intensitat d’un compango ben fumat.
PLATS PRINCIPALS:
Minestrone no salada. Un gaspatxo amb daus de nap, remolatxa, alvocat, tomàquet cherry groc, granissat de pebre verd i api i una sopa de tomàquet. El típic aperitiu que et serveixen per “estimular la gana” i que et veus obligat a menjar per poder començar el menú d’una vegada. Tarden més a recitar els ingredients que el que tardes a menjar-te’l i, a sobre, el trobes obviable.
Salpicón de bugre. Una esquitxada de llamàntol amb el seu corall, maionesa i ou, un punt de vinagre molt suau i oli. El menjar era fred de nevera però el plat (la vaixella) estava calent i el resultat va ser boníssim.
Phaseolus. Mongetes verdes i grogues (frejoles) ben cruetes i servides amb el suquet de la fabada asturiana i amb uns daus de papada ibèrica. Cruixent i tebi, deliciós. Ens va semblar un gran plat.
Cocotxa de lluç cuinada a baixa temperatura, brandada de lluç i un liquat de plàncton. Una delícia. Per una banda, el joc de temperatures servint la sopeta calenta (un suquet que ens va recordar aquestes bases afrancesades de porro amb mantega) i la brandada de lluç un pèl freda. Per altra banda, la cocció de la cocotxa a baixa temprratura, mantenint tot el seu sabor i deixant-li la seva textura tant fina. L’única pega va ser que ho vam trobar excessivament salat.
Ostra francesa Gillardeau nº2, acompanyada d’un pilpil de peix, un toc de plàncton i cítrics i una mica de caviar. Una senyora ostra ben carnosa i servida sencera, sense tallar. Ens van anunciar el plat amb la versió que porta caviar però no l’hi vam trobar. La densitat i la textura sedosa-satinada del pilpil i el seu bon gust van ser excepcionals.
Llamàntol fregit, servit amb rovell d’ou, patates fregides i les puntillas d’un ou ferrat. Possiblement, els dos acompanyaments fregits (les patates i les puntillas) amaguen una mica el gust del llamàntol però el conjunt és un plat per atrapar i captivar el comensal més llamenc.
Servit a part, en una copa, un consomé de llamàntol amb escuma del propi llamàntol.
Llobarro cuinat a baixa temperatura, servit amb col picuda saltejada i un caldo fumat del propi llobarro. Es nota que el peix està fet a baixa temperatura però és greixós i queda de meravella amb la cruixent col picuda (un bon producte, ben típic d’Astúries, que hem trobat als mercats i del que poc se’n parla), pràcticament crua i el caldo fumat del propi llobarro ben calent amb kimchi.
Rossinyols asturians amb rave laminat, daus de poma i llonganissa, safrà i all negre. Una manera ben diferent de cuinar els rossinyols, saltejats però amb un court-bouillon per tal que quedin melosos i no perdin la terrositat. El cas és que, pel nostre gust, els rossinyols van quedar massa tous, semblaven ben bé fets a baixa temperatura i tot. Preferim un toc un pèl més cruixent per a menjar aquests bolets. Un plat que no vam contextualitzar ni entendre a dins del menú. Pot ser com a pont entre el llobarro i el pitu de caleya?
Pitu de caleya amb patates i pimiento del piquillo. El pitu de caleya és un dels grans productes d’Astúries. Es tracta d’un pollaste de raça autòctona asturiana criat a la “caleya”, al “camí” rural, és a dir, en llibertat, sense menjar pinso. S’alimenta del que vol (cucs, blat de moro, llavors, cereals, insectes, etc.) i és més gran que els de granja. Els que utilitzen a Casa Gerardo tenen entre 8 i 9 mesos i fan uns 5 kg. Per a aquest plat, els Morán acostumen a utilitzar únicament la cuixa i la contracuixa de l’animal. En aquest cas, van servir la contracuixa rostida. Pel que fa a la carn, el més sorprenent és el seu color fosc, es podria arribar a confondre amb la carn de colomí i tot. De fet, és un pollastre que podríem situar més a prop de l’àmbit de la caça del que sembla. També destaca el seu gust intens. La carn tenia una textura dura i fibrosa però era perfectament mastegable; en canvi, la pell i el greix de la pell ens va recordar la melositat d’un peu de porc i tot. Diuen que no el maceren, que està guisat i prou. En definitiva, un excel·lent pollastre rostit. Això sí, les patates no eren res de l’altre món i el pimiento del piquillo era simplement correcte.
Fabada tradicional amb el seu compango. Tota una insígnia de la casa. Un plat aparentment contundent servit a ple mes d’agost fet a base de fabes fresques (i no seques de l’any anterior sinó congelades quan arriben a finals d’agost o a principis de setembre), unes fabes cuinades amb molta delicadesa, de manera que quedin tendres però suficientment fermes perquè arribin a taula intactes, gens malmeses.
El suquet era deliciós, ric però tènue; fet, entre altres ingredients, amb el caldo base de Casa Gerardo que fan amb les parts del pitu de caleya que no utilitzen per rostir. Servit a part, el seu compango (xoriç, lacón i morcilla), tots tres de porc blanc i fumats, que vam afegir al plat de la fabada per tal d’unificar els gustos i escalfar una mica més el compango; de fet, no entenem per què el serveixen a part.
En resum, un plat que manté l’essència de la casa però també de la cuina asturiana.
PREPOSTRES:
Minestrone no dulce. La versió dolça de la minestrone no salada. Visualment, amb la mateixa aparença que l’aperitiu però, en aquest cas, van substituïr els daus de nap per poma verda i la sopa de tomàquet per taronja sanguina. La resta d’ingredients, eren els mateixos: daus de remolatxa, tomàquet cherry groc i granissat d’api. El més gustós, el suc vermell de taronja sanguina. Ens va sorprendre que se servís tant poc fred i amb una única cullereta, sempre ens agrada tenir dos coberts per menjar amb més facilitat. Al cap i a la fi, les típiques prepostres que et serveixen per “refrescar” i “netejar” i que et veus obligat a menjar per poder passar al següent plat. Tarden més a recitar els ingredients que el que tardes a menjar-te’l i, a sobre, després de riure la gracieta del joc visual, el trobes un plat obviable.
POSTRES:
Maduixes en almívar amb una xantillí, galeta de maduixa i granissat de maduixa. Amb la bona i variada reposteria que hi ha al Principat, trobem que podrien oferir unes postres molt més treballades, autòctones i tradicionals. I, sinó, servir únicament la crema de arroz con leche requemada.
Crema de arroz con leche requemada. No és un arròs amb llet sinó que es tracta d’una mena de crema catalana feta amb arròs, de manera que queda una textura densa en la que s’hi intueix el gra. Unes postres més interessants per la textura que pel gust, que queda emmascarat pel cremat de la superfície. Per cert, sempre ens queixem de les escasses racions que serveixen a molts restaurants. Doncs, en aquest cas, vam trobar excessiu servir tanta quantitat d’aquestes postres. Una ració que ens va semblar que era estàndard indistintament del número de comensals que hi ha per taula. És l’únic plat que serveixen al centre de la taula, per a compartir, perquè per a ells és molt ancestral.
PETITS FOURS:
Trufa de xocolata
Roca de caramel
Chupito de xocolata (líquid fred)
Pel que fa al servei de sala, ens va semblar un pèl fred, distant i poc coneixedor dels plats. També ens va sorprendre que hi hagués fil musical. I, respecte al servei de vins, el sommelier només va venir un moment, no va fer cap aportació, ni tant sols el servei, i tampoc ens van donar a tastar el vi escollit, servint-lo directament.
Un menú amb alts i baixos però que confirma que Casa Gerardo és un restaurant que s’ha de conèixer per intentar entendre la cuina asturiana dels últims 30 anys.
0 notes
Photo
Ca l’Isidre
Els nous aires li han fet molt de bé a Ca l’Isidre, un restaurant familiar que ha sabut fer el canvi generacional i actualitzar-se sense perdre la seva identitat i mantenint l’autenticitat d’una casa amb pràcticament 50 anys d’història.
Una sala renovada que fa goig, tant per l’atmosfera com per un servei ben posat amb l’americana blanca i corbatí característics de la casa i amb el saber fer d’en Pep Millán.
Una cuina acadèmica a base de productes de mercat que li aporten frescor i temporalitat. Aquesta vegada, anant a la carta, vam triar clàssics de la casa com el “cep en papillot” amb la calidesa de l’Armagnac ben present, orenga i fetge d’ànec; els “raviolis de fetge d'ànec i botifarra amb capuccino de ceps”, uns raviolis d’una pasta finíssima amb forma de cresta i un brou deliciós; el “tàrtar d’orada Casa Gatell”, que segurament va ser el plat més fluix tot i que anava acompanyat d’unes torradetes molt bones; i els exquisits “cervells de xai beurre noire amb tàperes”, amb aquesta intensitat mantega-acidesa tan atraient. Per postres, un correcte “flam à la parisien”; i un altre clàssic de la casa com és l’ “ou trifàsic” amb sabayon d’ou i rom, nata i xocolata. Finalment, un financer de taronja acabat de fer, tebi i esponjós per acabar l’àpat de la millor manera.
La seva carta de vins, prou extensa, variada i amb referències de qualitat i unes bones copes, són un altre al·licient que ens engresca per tornar-hi.
Si a tot això li sumes l’acolliment de la família Gironès, amb l’Isidre, que encara segueix al peu del canó, i amb la seva filla Núria, que ja ha agafat plenament les regnes, la vetllada acaba sent rodona.
#Ca l'Isidre#Isidre Gironès#Núria Gironés#Barcelona#El Raval#restaurant#gormandòmic#entaulatrajes#catalana
0 notes
Photo
La Venta
Aquest emblemàtic establiment de Barcelona, situat al peu del Funicular del Tibidabo, compta amb uns menjadors de decoració modernista ben singulars.
Allà hi trobareu una cuina catalana de mercat, sense complicacions amb el receptari i tenint ben clar el que n’esperarà el seu client: una qualitat mitja correcta, quantitat i un entorn agradable. Plats com els càlids “ous escumats amb pernil ibèric i samfaina”, el gustós i generós “arròs melós de gambes” i el “pastís de formatge” de millor sabor que aspecte, són un bon exemple de la seva proposta.
És una llàstima que la seva selecció de vins no estigui a l’alçada del magnífic celler soterrat que té excavat a la roca aprofitant antics refugis aeris.
0 notes
Photo
Gorria
Hi ha restaurants en els que tens la sensació que el temps es va aturar fa algunes dècades.
Un local emblemàtic, familiar, amb una clientela habitual, una cuina tradicional basco-navarresa de racions abundants i amb uns cambrers de la vella escola, d’aquells uniformats amb americana i un tarannà sorneguer.
Allà hi trobareu una cuina ben feta però sense matisos. És tan definidora la seva tapa d’aperitiu... chistorra i morcilla.
0 notes
Photo
Roig Robí
Hi hem tornat i encara no sabem per què. Pel record romàntic que teníem del seu pati, segurament.
Des del primer moment, amb dos aperitius com una crema de blat de moro dolça i una pèssima quiche de verdures que semblava reescalfada, vam veure que no aniríem bé. Vam començar amb uns peus de porc arrebossats fins a dir prou que, a més, anvaven amb una salsa tàrtara que en realitat era maionesa amb cogombre. A continuació, la crema de tomàquet amb gelat de gorgonzola que va resultar portar, també, maduixes i que feia una combinació extranyament desagradable amb el blau del formatge. Després, una esqueixada de bacallà que va resultar ser un empedrat amb un bacallà insípid i sec, mongetes de Santa Pau, tomàquet deshidratat, olivada i olives negres; tot plegat sense ni una mica d’oli. El següent va ser un plat amb tres tàrtars (de tonyina, de salmó i de llobarro amb gambes) acompanyat de torradetes de pa; tres plats en un quan més valdria fer-ne un i fer-lo bé. L’únic plat que va valer la pena va ser el xai lletó amb albergínies. Per acabar, un bon babà amb bastant de rom i gelat de nata.
Després de tot plegat, ens queden poques ganes de tornar-hi.
0 notes
Photo
Rías de Galicia
Hi ha dies que no sabem on anar. Avui s’ha donat aquest cas i hem acabat a un restaurant que feia anys i panys que no visitàvem tot i saber que, molt possiblement, hi menjaríem sense pena ni glòria.
Això sí, una vegada decidits, sempre hi entrem amb la il·lusió que hi menjarem bé i que tot anirà bé. Però, a mesura que va passant l’estona, ens anem desengrescant i, quan en sortim, pensem que és un restaurant sense alegria ni trempera.
Un restaurant avorrit on l’únic que ha brillat han sigut les cloïsses del Carril.
0 notes
Photo
Tram-Tram
Podríem dir que el Tram-Tram és un tipus de restaurant que es troba en perill d’extinció a una ciutat com Barcelona i en un moment culinari tant complex i canviant.
Es tracta d’un restaurant que s’ha mantingut fidel a la seva manera d’entendre la qualitat del que representa un bon àpat: prioritzar el bon gust del menjar i la cuina del nostre país per davant de totes les tendències que han anat sorgint al llarg dels anys. Un restaurant que no ha esborrat la seva història per tal de perseguir les noves corrents.
Plats com el subtil i delicat “tartar de gambes de Palamós, crudités, alvocat i sorbet d’alfàbrega”; la suculenta i contundent “papada confitada amb espardenyes a la manera d’en Santi Santamaria”, espardenyes gustoses i fins i tot un punt cruixent; els cremosos i senyorials “peus de porc sense feina al pil-pil de bolets de soca”; el gustós “arròs de colomí en dues coccions amb ceps i rossinyons” i el poc brillant “babà amb rom i pinya confitada”.
Possiblement, el valor afegit que té actualment és demostrar la necessitat que té Barcelona de poder seguir comptant amb restaurants com el Tram-Tram.
#Tram-Tram#Barcelona#Sarrià#Sarrià Sant Gervasi#restaurant#catalana#entaulatrajes#Isidre Soler#Reyes Lizán
0 notes
Photo
Els Tinars
Un magnífic restaurant per a gaudir en família i on l’ou brilla a cada plat.
Una proposta amb bona cuina i que s’ha actualitzat amb coherència i sense perdre les arrels ni la identitat.
Veure més fotos d’Els Tinars
0 notes
Photo
Els Tinars
Un magnífic restaurant per a gaudir en família i on l’ou brilla a cada plat.
Una proposta amb bona cuina i que s’ha actualitzat amb coherència i sense perdre les arrels ni la identitat.
Tornar a veure les fotos d’Els Tinars
0 notes
Photo
Via Veneto
Per a aquesta visita al Via Veneto, vam encarregar una sèrie de plats. Per a començar, unes càlides “garotes de Cadaqués amb la seva crema” seguint la recepta d’en Francesc Fortí d’El Racó d’En Binu; a continuació, un plat històric de la casa, la “tòfona negra al Champagne” segons la recepta del 1967, deliciós; després, el “llam��ntol en cocotte de vidre tapada amb pasta full” d’en Josep Muniesa, amb un punt de cocció magnífic que permetia gaudir plenament tant del gust del llamàntol com de la carnositat d’aquest crustaci i, a més, del cruixent de la pasta de full; per a continuar, la “pularda de Brèsse demi-duil amb salsa suprema”, que ens van servir molt ben cuita i hidratada. Per postres, una “omelette surprise” (una merenga farcida amb gelat i flamejada amb rom) i un acadèmic “soufflé al Grand Marnier” molt ben fet.
Pel que fa als vins, cal destacar la feina d’en José Martínez. Durant anys, ha ant creant un celler amb anyades històriques dels vins més icònics i, a més, sempre ha fet un molt bon servei, tant de copes com a nivell de profundització del que serveix als comensals.
Les virtuts del Via Veneto rauen en el que hauria de ser comú entre els bons restaurants: una bona cuina suculent i elaborada que prima l’estètica del gust per sobre de l’estètica visual, tot i que aquesta també està cuidada; un menjador acollidor i elegant; i un servei al servei del client, d’aquell servei que sempre hi és quan el necessites però que no el notes. Tot això són obvietats que estan en perill d’extinsió entre les propostes gastronòmiques que podem trobar actualment a Barcelona i que fan del Via Veneto un restuarant cada dia més valorat i preuat.
Aquest va ser el nostre últim àpat amb en Sergio Humada com a cuiner de la casa. Esperem que tant ell com el Via Veneto segueixin un bon camí.
Veure més fotos del Via Veneto
#Via Veneto#José Monje#Pere Monje#Sergio Humada#Barcelona#Sarrià Sant Gervasi#restaurant#catalana#entaulatrajes
0 notes
Photo
Via Veneto
Per a aquesta visita al Via Veneto, vam encarregar una sèrie de plats. Per a començar, unes càlides “garotes de Cadaqués amb la seva crema” seguint la recepta d’en Francesc Fortí d’El Racó d’En Binu; a continuació, un plat històric de la casa, la “tòfona negra al Champagne” segons la recepta del 1967, deliciós; després, el “llamàntol en cocotte de vidre tapada amb pasta full” d’en Josep Muniesa, amb un punt de cocció magnífic que permetia gaudir plenament tant del gust del llamàntol com de la carnositat d’aquest crustaci i, a més, del cruixent de la pasta de full; per a continuar, la “pularda de Brèsse demi-duil amb salsa suprema”, que ens van servir molt ben cuita i hidratada. Per postres, una “omelette surprise” (una merenga farcida amb gelat i flamejada amb rom) i un acadèmic “soufflé al Grand Marnier” molt ben fet.
Pel que fa als vins, cal destacar la feina d’en José Martínez. Durant anys, ha ant creant un celler amb anyades històriques dels vins més icònics i, a més, sempre ha fet un molt bon servei, tant de copes com a nivell de profundització del que serveix als comensals.
Les virtuts del Via Veneto rauen en el que hauria de ser comú entre els bons restaurants: una bona cuina suculent i elaborada que prima l’estètica del gust per sobre de l’estètica visual, tot i que aquesta també està cuidada; un menjador acollidor i elegant; i un servei al servei del client, d’aquell servei que sempre hi és quan el necessites però que no el notes. Tot això són obvietats que estan en perill d’extinsió entre les propostes gastronòmiques que podem trobar actualment a Barcelona i que fan del Via Veneto un restuarant cada dia més valorat i preuat.
Aquest va ser el nostre últim àpat amb en Sergio Humada com a cuiner de la casa. Esperem que tant ell com el Via Veneto segueixin un bon camí.
Tornar a veure les fotos del Via Veneto
0 notes
Photo
El Motel - Hotel Empordà
Tenint en compte els temps que corren, on es valora la novetat, una estètica determinada, la presència als mitjans de comunicació i un dinamisme que es torna absurd (el canvi pel canvi, perquè sí) per sobre de la qualitat i de fer gaudir el comensal, és molt gratificant poder tornar a un restaurant com El Motel i retrobar-nos amb el senyor Subirós.
Tot i així, també hem de reconèixer moltes coses. Fem repàs de com hem viscut la cuina i els restaurants els últims anys i, tot i els grans àpats que sempre hem fet a El Motel, nosaltres mateixos també vam necessitar deixar d’anar-hi tant sovint i conèixer cuines d’altres països, descobrir cuiners, visitar restaurants que han anat sorgint i, sí, també deixar-nos enlluernar per les tendències i tot el que les envolta.
Però és que, per molt que passin els anys, els temps canvïin i nosaltres també, és una casa on sempre tenim ganes de tornar-hi: és la bona olor de menjar que fa el menjador, és el tracte tant humà de l’equip, són els bons records que en tenim, és veure en Jaume Subirós, són plats i aromes que ens vénen a la memòria, és el carretó de formatges i el de pastissos…
I és que a El Motel encara hi trobareu un servei de sala exemplar, dels que et fan sentir a gust i et transmeten coneixement i amor per l’ofici; però alerta, perquè també vam ser conscients de la manca de relleu d’aquesta feina.
Pel que fa al menjar, hem de destacar la seva deliciosa sopa de farigola, capaç de ressuscitar un mort; els naps de Capmany, que antigament eren amb Roquefort i ara fan amb el Cingles de Bertí, boníssims; les becades flamejades a l’Armagnac, amb tota la cerimònia que requereix la seva cocció final i el que encara és millor, el seu acompanyament, el salmís sur canapé; i la famosíssima llebre “à la Royale” que, per desgràcia, aquesta vegada anava escassa de salsa i no va tenir la intensistat que n’esperàvem.
Fa goig que un restaurant familiar, després de més de 50 anys, segueixi amb el mateix esperit i amb les idees tant clares.
Veure més fotos del Motel
#El Motel#Hotel Empordà#Jaume Subirós#Figueres#Alt Empordà#Província de Girona#restaurant#catalana#entaulatrajes
0 notes
Photo
El Motel - Hotel Empordà
Tenint en compte els temps que corren, on es valora la novetat, una estètica determinada, la presència als mitjans de comunicació i un dinamisme que es torna absurd (el canvi pel canvi, perquè sí) per sobre de la qualitat i de fer gaudir el comensal, és molt gratificant poder tornar a un restaurant com El Motel i retrobar-nos amb el senyor Subirós.
Tot i així, també hem de reconèixer moltes coses. Fem repàs de com hem viscut la cuina i els restaurants els últims anys i, tot i els grans àpats que sempre hem fet a El Motel, nosaltres mateixos també vam necessitar deixar d’anar-hi tant sovint i conèixer cuines d’altres països, descobrir cuiners, visitar restaurants que han anat sorgint i, sí, també deixar-nos enlluernar per les tendències i tot el que les envolta.
Però és que, per molt que passin els anys, els temps canvïin i nosaltres també, és una casa on sempre tenim ganes de tornar-hi: és la bona olor de menjar que fa el menjador, és el tracte tant humà de l’equip, són els bons records que en tenim, és veure en Jaume Subirós, són plats i aromes que ens vénen a la memòria, és el carretó de formatges i el de pastissos…
I és que a El Motel encara hi trobareu un servei de sala exemplar, dels que et fan sentir a gust i et transmeten coneixement i amor per l’ofici; però alerta, perquè també vam ser conscients de la manca de relleu d’aquesta feina.
Pel que fa al menjar, hem de destacar la seva deliciosa sopa de farigola, capaç de ressuscitar un mort; els naps de Capmany, que antigament eren amb Roquefort i ara fan amb el Cingles de Bertí, boníssims; les becades flamejades a l’Armagnac, amb tota la cerimònia que requereix la seva cocció final i el que encara és millor, el seu acompanyament, el salmís sur canapé; i la famosíssima llebre “à la Royale” que, per desgràcia, aquesta vegada anava escassa de salsa i no va tenir la intensistat que n’esperàvem.
Fa goig que un restaurant familiar, després de més de 50 anys, segueixi amb el mateix esperit i amb les idees tant clares.
Veure més fotos del Motel
#El Motel#Hotel Empordà#Jaume Subirós#Figueres#Alt Empordà#Província de Girona#restaurant#catalana#entaulatrajes
0 notes
Photo
El Motel - Hotel Empordà
Tenint en compte els temps que corren, on es valora la novetat, una estètica determinada, la presència als mitjans de comunicació i un dinamisme que es torna absurd (el canvi pel canvi, perquè sí) per sobre de la qualitat i de fer gaudir el comensal, és molt gratificant poder tornar a un restaurant com El Motel i retrobar-nos amb el senyor Subirós.
Tot i així, també hem de reconèixer moltes coses. Fem repàs de com hem viscut la cuina i els restaurants els últims anys i, tot i els grans àpats que sempre hem fet a El Motel, nosaltres mateixos també vam necessitar deixar d’anar-hi tant sovint i conèixer cuines d’altres països, descobrir cuiners, visitar restaurants que han anat sorgint i, sí, també deixar-nos enlluernar per les tendències i tot el que les envolta.
Però és que, per molt que passin els anys, els temps canvïin i nosaltres també, és una casa on sempre tenim ganes de tornar-hi: és la bona olor de menjar que fa el menjador, és el tracte tant humà de l’equip, són els bons records que en tenim, és veure en Jaume Subirós, són plats i aromes que ens vénen a la memòria, és el carretó de formatges i el de pastissos…
I és que a El Motel encara hi trobareu un servei de sala exemplar, dels que et fan sentir a gust i et transmeten coneixement i amor per l’ofici; però alerta, perquè també vam ser conscients de la manca de relleu d’aquesta feina.
Pel que fa al menjar, hem de destacar la seva deliciosa sopa de farigola, capaç de ressuscitar un mort; els naps de Capmany, que antigament eren amb Roquefort i ara fan amb el Cingles de Bertí, boníssims; les becades flamejades a l’Armagnac, amb tota la cerimònia que requereix la seva cocció final i el que encara és millor, el seu acompanyament, el salmís sur canapé; i la famosíssima llebre “à la Royale” que, per desgràcia, aquesta vegada anava escassa de salsa i no va tenir la intensistat que n’esperàvem.
Fa goig que un restaurant familiar, després de més de 50 anys, segueixi amb el mateix esperit i amb les idees tant clares.
Tornar a veure les fotos del Motel
0 notes
Photo
Freixa Tradició
Com cada mes de desembre, ens agrada menjar l'abundant escudella i carn d'olla d'en Josep Maria Freixa. Quin bé de Déu! Llàstima que el ritme del servei no sigui escalonat i acabis menjant la carn d’olla freda.
#Freixa Tradició#Josep Maria Freixa#Dori Riera#Barcelona#Sarrià Sant Gervasi#restaurant#catalana#entaulatrajes#tancat
0 notes
Photo
Antica Corona Reale “Da Renzo”
Quin lloc tant especial!
Quin restaurant tant senyorial!
Un restaurant que vol expressar la bellesa, l’elegància i la decadència italiana mitjançant el servei ben entès de la vella escola. Estovalles de fil, coberteria de plata, aroma de tartufo bianco a l’ambient, cambrers a dojo i sommeliers educats.
La cuina, preparada per en Gian Piero Vivalda i el seu equip, es mostra al gust de la clientela amb un toc de classicisme acadèmic. Imprescindibles quan és temporada: el Uovo in Cocotte al tartufo bianco d’Alba i la Finanziera da Renzo in doppia cottura.
La carta de vins és un altre dels seus punts forts i no només pel vi de la regió. Magnífica en selecció i en preus.
Un lloc per regalar-se, al menys, una vegada a la vida.
Tornar a veure les fotos de l’Antica Corona Reale
#Antica Corona Reale Da Renzo#Gian Piero Vivalda#Cervere#Langhe#Piemont#restaurant#italiana#entaulatrajes#Itàlia
0 notes
Last Seen Blogs
ericincome888
MakeMoneyBeHappy
mrunderground79
Amputated Life
ronaldoasp
Fuck my fucking blog.
sellusedcarau
Sell Used Cars