N'Alucard.

JOSEP MONCADA, ESPAÑA, 1967

http://www.josepmoncada.com/

Hera, 2017, Josep Moncada, España, Óleo en Lienzo

HIPNÒTIC VALS DE SAL, 2019, Josep Moncada, España, Óleo en Lienzo

Peto de peix, 2020, Josep Moncada, España, Óleo, Lápiz en Lienzo

Agria, 2020, Josep Moncada, España, Óleo en Lienzo

MONCADA JOSEP

Joseph Moncada es un talentoso pintor español que dejó una carrera contable para seguir su pasión por el arte. Inspirado en el mar Mediterráneo que rodea su hogar en la isla de Menorca, juega con flores, bufandas y pieles para representar el océano en toda su tranquilidad y claridad.

IMAGEN 1 - Hera, 2017, Josep Moncada, España, Óleo en Lienzo

IMAGEN 2 - HIPNÒTIC VALS DE SAL, 2019, Josep Moncada, España, Óleo en Lienzo

IMAGEN 3 - Peto de peix, 2020, Josep Moncada, España, Óleo, Lápiz en Lienzo

IMAGEN 4 - Agria, 2020, Josep Moncada, España, Óleo en Lienzo

http://www.josepmoncada.com/

Instagram/@dave_mathew_

El poder hipnòtic de la lluna 🌚🌜🌛🌖🌗🌘🌑🌒🌓🌙

#instacat_club

#catalunya_turisme

#catalonia_streets

#catalunya_streets

#descobreixcataluya

#raconsde_catalunya

#raconsde_barcelona

#barcelona_imatges

Reflexions sorgides en la tercera jornada (i/ii)

-¿No se t’ha acudit mai que si des de bon principi tots ens haguéssim negat a col·laborar, cadascú en la seva espera i segons les seves capacitats, les coses no haurien arribat a l’extrem on han arribat?

-Potser sí.

-Aquest moviment d’ara ve amb quinze anys de retard. Quan la ciutat està pràcticament arruïnada, quan ja s’ha fet gran una altra generació, la que compta... La que hauria de comptar, vull dir, perquè el fet és que és una generació desnordejada, embrutida per consignes estúpides, adormida pel poder hipnòtic d’unes paraules buides, repetides dia darrere dia... Ara serà molt difícil de redreçar-nos. Nosaltres, els vells, ens hem encarcarat una mica, com era inevitable, i continuem pensant en termes de vint anys enrera, en termes que han perdut vigéncia... La ciutat, en mans nostres, gairebé no té salvació. Hem de resoldre un problema desproporcionat a les nostres forces.

Ell inclina el cap, encreua les cames, sense treure’s les mans d’entre les cuixes. -No sé... Però què podíem fer, quinze anys enrera? No sabíem com havia d’anar tot.

-Digues que no ho sabies tu. Ni jo, si vols. Però ho havien de preveure tots els professionals de la vida pública. No podien ser tant cecs que no s’adonessin que de sobte tot començava a enfocar-se amb una mentalitat reaccionària, enemiga del progrés. Fins i tot una mentalitat honesta, en aquestes condicions, havia de dur conseqüencies funestes. Però ha calgut que ens sentíssim personalment lesionats en els nostres interessos perquè ens decidíssim a fer causa comuna, com ara.

L’estrella vermella de la cigarreta resplendeix violentament, i la sentor acre del fum que s’escapa de la boca del seu amic fereix les pituïtàries de Job.

-Ara que estem enverinats i corromputs, també. Perquè no es pot viure impunement anys i anys al costat d’un cadàver. Que és el que ha estat l’administració Domina, un cadaver immens que ens ha anat emmetzinant amb els seus miasmes. Qui sap si una glopada d’aire pur no ens matarà!

Job es gira amb un moviment viu. -Aleshores, què? ¿Calia potser continuar fent cos amb el cadàver?

Ahir vaig assistir a la quarta proposta de la temporada 2019/2020 al cinema del Metropolitan Opera House de Nova York i per ara i sense cap mena de dubte ´la millor.

Es representava Akhnaten l’òpera de Philip Glass amb llibret del mateix compositor i col·laboració de Shalom Goldman, Robert Israel, Richard Ridell i Jerome Robbins  

Estrenada l’any 1983 al  Staatstheater de Stuttgart l’òpera s’emmarca en l’escola obsessiva del minimalisme plaent que ha caracteritzat al compositor nord-americà.

Amb una acció dramàtica pràcticament inexistent, utilitzant una barreja de llengües egípcies arcaiques i l’anglès per als texts recitats, no sembla a priori que la proposta sigui per generar grans adhesions entre el públic més conservador, però l’obra de Glass té atractius suficients per atrapar als melòmans i si la proposta escènica juga a favor, aleshores pot succeir que el resultat acabi sent del tot satisfactori.

He de confessar que immediatament abans d’assistir a la projecció m’havia escoltat a casa la transmissió radiofònica del MET enregistrada dies abans amb el mateix repartiment i tot i que la obsessiva utilització de les cel·lues melòdiques pot arribar a esgotar, l’audició em va interessar i a moments captivar, per tant anava ben preparat pel que anava a veure.

Els temes melòdics i alguns bells, es repeteixen quasi fins l’esgotament, és cert, i la sensació primerenca és que retallant la partitura a la meitat no variaria res, però després de veure-la he canviat d’opinió perquè en aquest cas l’atractiu de l’obra és endinsar-se en aquest món antic, llunyà, meditatiu i exòtic amb aquest tempo quasi estàtic que ens proposa el compositor i deixar-se endur i finalment seduir, aconseguint que no acabis neguitejat a la butaca. La manca d’acció escènica es supleix amb un preciosisme estètic que compren tant la part visual com l’auditiva amb una simbiosi plusquamperfet del que ha de ser una producció operística.

Al capdavant de l’orquestra del MET debutava Karen Kamensek. La directora de Chicago va obtenir un merescut èxit ja que va saber dotar al discurs musical d’un tremp que no va decaure mai, assolint nivells d’hipnòtiques o enèrgiques i vibrants sonoritats en les 10 escenes, pròleg i epíleg que conformen aquest retaule musical.

Vocalment el protagonisme se l’endú el roil de Akhnaton, assignat a un contratenor. En aquesta ocasió va ser Anthony Roth Costanzo. Un cantant de veu segurament de poca projecció i aparentment de limitada extensió, que va estar esplèndid en la difícil tasca de cantar una partitura tan repetitiva i per aquest motiu a estones extenuant. Magnífic en el gran moment solista de la seva pregària al segon acte. J’Nai Bridges com a Nefertiti i Dísella Lárusdóttir com a Reina Tìy el can secundar molt bé en els duets i tercets que els regala una partitura sense grans moments solistes.

Menció especial per  Zachary James, cantant i aquí només actor, d’imponent presència i veu, fent el rol de professor.

Excel·lent per intensitat el cor del MET.

La producció escènica de Phelim McDermott és el gran encert de la proposta. No és fàcil donar vida a una partitura estàtica d’acció i el director anglès a la manera de “Wilson” recrea tot l’univers de l’antic Egipte amb una fantasia visual, escènica i coreogràfica molt adient a la música, amb moviments molt lents i parsimoniosos que s’ajusten a la perfecció tant amb la partitura com en aquest seguit d’escenes presentades com si fossin les escenes quotidianes que ens han arribat en els murals de l’antic Egipte, gràcies a una escenografia tan senzilla (una bastida de mecanotub) però degudament il·luminada i un vestuari fantasiós, barroc, esplèndid i lleugerament ambientat amb el que correspondria a l’època i que fa un efecte teatral sorprenent.

Hi ha grans moments, però sobretot la pregaria al sol amb l’escala i la gran esfera il·luminanat i presidint l’escena (inspiració de Wilson claríssima) i també el duet amb Nefertiti, en una espècie de dansa lenta, ritual i d’efectes hipnòtics i suggeridors.

Ja era hora que el MET ens presentés una producció de nivell, i aquesta, sense cap mena de dubte ho és

Man Alone (Can't Stop the Fadin') by Tinderstiks & Charles Webster Dub Mix (2021)

@tindersticksUK @_charleswebster Gènere: #remix #electronic #songoftheday Man Alone (Can't Stop the Fadin') by Tinderstiks & Charles Webster Dub Mix (2021)

@tindersticksUK @_charleswebster Gènere: #remix #electronic #songoftheday “Distractions” l’últim disc dels estimats Tindersticks va sortir 19 de febrer. En aquell moment es van anunciar juntament amb el seu single Man Alone (Can’t Stop The Fadin’). Una hipnòtica cançó amb la que els britànics obren l’àlbum. Repeticions, un baix hipnòtic i la veu de Stuart A. Staples que es una fragància…

View On WordPress

Cinema anèmic (1926)7 minutes, B&W 

Cinéma Anémic 

Lune statique, axe qui ne perturbe pas le mouvement.Tournez la vitesse du monde,la forme de toutes les formes Il se réunit dans le swing cyclique c'est déshabiller le personnage.Spirale qui entreprend son destin,obusier affamé porté par le temps.Excavons l'extase exquise de l'extrême étrange,la forme circulaire où les mots sont disjoints.* DUCHAMP, Marcel. "Cinéma Anémic"

Anémic Cinéma

Luna estática, eje que no perturba el movimiento.Gira el engranaje del mundo,la forma de todas las formas se da cita en el vaivén cíclico que va desnudando al personaje.Espiral que emprende su destino,famélico obús desgastado por el tiempo.Excavemos la exquisita éxtasis del extraño extremo,la forma circular en donde se desarticulan las palabras.* DUCHAMP, Marcel. “Anémic Cinema” Aquesta característica pel·lícula dada de Marcel Duchamp consisteix en una sèrie de jocs de paraules visuals i verbals amb frases sense sentit inscrites al voltant de patrons espirals rotatius, creant un efecte gairebé hipnòtic. Silenciós. Cinema anèmic (es van fer diverses versions el 1920, el 1923 i, finalment, el 1926). Bàsicament una pel·lícula de Duchamp amb l’ajut de Man Ray. Calvin Tomkins: "Duchamp va utilitzar el pagament inicial de la seva herència per fer una pel·lícula i dedicar-se al negoci de l'art. La pel·lícula, rodada a l'estudi de Man Ray amb l'ajuda del director de fotografia Marc Allégret, va ser una animació de set minuts de nou frases punning. de Rrose Sélavy, que s’havien enganxat, lletra per lletra, en forma de cargol en discs rodons negres que després s’enganxaven a discos de fonògraf; els textos que giren lentament s’alternen amb plans dels Discs Bearing Spirals de Duchamp, deu dissenys abstractes que els fan girar per avançar endarrere i enrere amb un ritme eròtic. La petita pel·lícula, que Duchamp va anomenar Anemic Cinema, es va estrenar aquell agost a una sala de projecció privada de París ". RECURSOS: Marcel Duchamp a UbuWeb Sound

https://ubu.com/film/duchamp_anemic.html

openculture.com/2011/10/anemic_cinema.html

Ramírez, Juan Antonio: Duchamp: El Amor y la Muerte, incluso. Madrid: Ediciones Siruela, 1993. 

Duchamp, Marcel: Escritos. Duchamp du Signe. Colección Comunicación Visual, serie Clásicos. Barcelona: Gustavo Gili, 1978.

marcelduchamp.net/ 

http://culturacolectiva.com/anemic-cinema-un-poema-de-marcel-duchamp-y-manray/ 

esbaluard.org/wp-content/uploads/2017/07/Duchamp.pdf

marcel-duchamp/rotary-glass-plates-precision-optics-1920

Placas de vidrio rotativas de Duchamp

Plaques de vidre rotatives (òptica de precisió) Marcel Duchamp

arthistoryproject.com/artists/marcel-duchamp/rotary-demisphere-precision-optics/

Rotoreliefs

Art cinètic

Origins and Developement of Kinetic Art - Frank Popper

monoskop.org/Frank_Popper

wiki/Frank_Popper

.moma.org/calendar/exhibitions/2914 video1 video2

Eines analògiques : elètriques/mecàniques

László Moholy-Nagy

«Light-Space-Modulator»

https://objecteiespai.tumblr.com/post/631507048087076865

'De la imagen al sonido & viceversa' .

                                                                                                         An Optical Poem (1938) - Classic Short Film https://www.youtube.com/watch?v=they7m6YePo

El arte de los ruidos. Manifiesto Futurista, 1913 Luigi Russolo

https://www.uclm.es/artesonoro/elarteruido.html

1935-1937 Len Lye - "Kaleidoscope" + "A Colour Box" + "Colour Flight" (highlights mix)

https://www.youtube.com/watch?v=-DksmbDMDUU&list=PLoHoygWkZ3iWaZPeeH5d7MgvYbcZNypf8

Extracto de la entrevista realizada a John Cage para el documental "Écoute" (Escucha), en New York, año 1991.

https://www.youtube.com/watch?v=Hj7rq-gEzgo

john cage 4'33 original

https://www.youtube.com/watch?v=gN2zcLBr_VM

Cristal and Sound Sculptures Baschet & Electonics "IMPROVISATION 1".mov

https://www.youtube.com/watch?v=o3nvbaUo820

Sound Wall performed by Peter Vogel 2009

https://vimeo.com/19780802

La Monte Young: Drift Study (1969)

https://www.youtube.com/watch?v=5e8QKh3LOQY&index=3&list=PL50732F535A8C94AB

SYMPATHY FOR THE DEVIL

Art and Rock and Roll Since 1967

http://www.macm.org/en/expositions/sympathy-for-the-devil/

Installation de Christian Marclay au MACM

Musée d'art contemporain de Montréal

https://www.youtube.com/watch?v=mirYfy6J6dM

Céleste Boursier-Mougenot at Barbican Centre, London

https://www.youtube.com/watch?v=8ZQ4VmicDeM

http://www.barbican.org.uk/artgallery/event-detail.asp?ID=9713

Pierre Bastien -- Mecanoid

https://www.youtube.com/watch?v=KZqzdI5o2BY

Robin Minard / Silent Music / ZKM 2012

https://www.youtube.com/watch?v=71Eoz7nD4I4

Electrical Walks - Christina Kubisch

https://www.youtube.com/watch?v=5tCphr8pbFk

Dominique Petitgand: 10 petites compositions familiales - part 1

https://www.youtube.com/watch?v=HZZp9PxGTF0

 CABOSANROQUE

LA COBLA PATAFÍSICA 2015 - 2001  

03.03 - 12.04.2015

SEGONA PLANTA                                                       https://www.youtube.com/watch?v=5fl24d6Fz20 http://www.nuvol.com/noticies/la-cobla-patafisica-de-cabosanroque/

El British Film Institute, mitjançant la votació efectuada per la seva revista Sight and Sound, va determinar que Vertigo era la millor pel·lícula de la història del cinema. Nosaltres no ens aventurarem tant, ni tan sols ens aventurem a decidir si és la millor pel·lícula de Hitchcock. Però si que ens atrevim a dir que és la pel·lícula de del mestre anglès que millor herència tècnica ha deixat a la història del cinema. Als films de Hitchcock sempre trobem alguna innovació tècnica: la panoràmica de Rear Window, l’ús de la música i efectes de so a Psycho, les maquetes d’ocells i els cromes a The Birds, la introducció d’una seqüència onírica de la mà de Salvador Dalí a Spellbound... Vertigo no podia ser menys i, a banda de la magnífica escena del malson de James Stewart i els seus hipnòtics recursos, destaquem l’efecte que simula el vertigen que pateix Stewart quan puja el campanar de l’església de Sant Joan Bautista de Califòrnia. Per aconseguir imitar aquest ball del cervell, Hitchcock i el càmera Irmin Roberts van inventar el Dolly Zoom que combinava l’ús del zoom en la direcció contrària al tràveling de la càmera. És a dir, s’apropa el zoom al mateix moment que la càmera es mou cap enrere amb un tràveling. Aquest efecte, del tot aconseguit, ha estat imitat posteriorment en múltiples ocasions, per Spielberg a Jaws o Scorsese a Goodfellas, passant-se a anomenar efecte Vertigo. Credits:@filmotecacat (em Tijuca, Rio De Janeiro, Brazil) https://www.instagram.com/p/CHGNyjil380/?igshid=4z7o7lslub4d

Repost @carles.ff • • • • • • el Poblenou, Barcelona Hipnòtic! Art: @pereblancomolina 🔸🔹🔸🔹🔸 #provençalsdelpoblenou #PobleNou #carrerveneçuela #bcnexplorers #artalcarrer #arteurbano #urbanart #arturba #streetart #streetartbcn #walkingbarcelona #street #streetphotography #art #graffiti #sprayart #artwork #mural #streetartistry #streetarteverywhere #jj_urbanart #urbanvibescommunity #tschelovek_graffiti #topstreetart #pzpicapp (at el Poblenou, Barcelona) https://www.instagram.com/p/CGXw8CPHY4y/?igshid=sie9jru2j8nf

el cercle i la casa

When I Get Home (Solange, 2019)

Enmig del buit i la foscor, una dona negra –ulls tancats i mans alçades– celebra la nocturna aparició d'una màscara de joies i diamants que l'empara amb els braços estirats. Ella obre els ulls, ens mira. La càmera ens arrossega en perfectes cercles al seu voltant i, a partir d'ara, som testimonis. Què és tornar a casa? El projecte interdisciplinari més recent de Solange, When I Get Home (2019), sembla ser una formulació reiterada d'aquesta pregunta, una indagació constant en els significats dels orígens i la reconstrucció de la identitat fracturada. Al cap i a la fi, retornar a casa és sempre enfrontar-se a allò que desconeixem. O, el que és el mateix, trobar aquest esperit sense rostre enmig de la immensitat de l'absència, aquest moment transcendent d'èxtasi i purificació que es dóna abans de renéixer espiritualment i reconstruir un jo completament perdut. I fer tornar a encaixar aquestes peces és el que veiem des de l'inici del film, un assaig visual que se'ns presenta com un trencaclosques o, fins i tot, com un collage dadaista. Perquè Solange no acaba de donar mai una resposta a la pregunta existencial, sinó que tan sols ens mostra els sintagmes inconnexos d'una frase sense punt final –la mateixa banda sonora, en definitiva, està majoritàriament construïda a partir de cançons que manquen d'estructura o que, senzillament, es basen en la repetició. El videoclip és el resultat de la unió, reordenació i abstracció total de les imatges i les situacions que la cantant nord-americana associa als seus entorns natals i a tot allò que al llarg de la seva vida li ha resultat familiar. És una senzilla successió d'imatges que no poden ser compreses linealment, sinó que s'han de llegir superposades, totes juntes i simultàniament. El film, més que ser un segment amb inici i final, sembla traçar el recorregut d'un cercle –potser el mateix que traça la càmera a la seqüència inicial– en què absolutament tot roman unit. A través dels diferents retalls que componen la performance, és innegable la importància que hi cobra la raça i la comunitat afroamericana. Ytasha Womack i Marlo David, importants filòsofes contemporànies que s'han dedicat a l'estudi de l'afrofuturisme, han parlat sovint de reinventar l'experiència de les persones de color a partir de la intersecció entre la cultura negra, la tecnologia, l'alliberació de la imaginació, i la unió del futur amb el passat. I és inevitable no pensar en les seves aportacions quan s'observa la manera amb què Solange, d'una manera subtil i gairebé no intencionada, no només fa referència a una actualitat negra, sinó que revisa, qüestiona i torna a examinar els esdeveniments del passat. Perquè el que sovint se'ns mostra al film no és tan sols la infància de la cantant texana. Les imatges de Houston, les urbanitzacions i els nens jugant als patis posteriors, tots els cavalls i cowboys negres, els vídeos casolans, les espelmes i els rituals espirituals. Són escenes que pertanyen a la tradició de tota una comunitat negra. Una síntesi –o, més adequadament, una desconstrucció– de la cultura afroamericana en un moment històric que Solange retrata a partir d'imatges de luxe i ostentació, joies, cotxes futurístics i arquitectures excèntriques, racionalistes i indiscutiblement contemporànies. L'avenç tecnològic i la primitivitat, la modernitat i els orígens, coexisteixen en el mateix cercle temporal i es confronten en els talls de muntatge, els mateixos en què s'amaga la rellevància social i cultural de When I Get Home. Entre centelleigs encegadors d'una realitat present, Solange convida a tornar a casa i retrobar les arrels. La dona que arrossega una avantguardista màquina del temps és la mateixa que, minuts després, es converteix en arbre. L'exploració de la identitat col·lectiva i de l'experiència negra és un recorregut ardu, amb manifestacions que s'allunyen de tota recerca convencional amb un punt de partida i un destí. Aquí, orígens i futur es reconnecten a través del cercle que quan acaba torna a començar. Però el que resulta més interessant de tot plegat és que, connectat al patró circular —el qual es materialitza repetidament en la major part de les imatges— sempre hi trobem el cos. Els cowboys que fan voltes descontrolades dins una gàbia rodona, les pells fosques que caminen per inèrcia al voltant d'estructures circulars i fan rotllanes, una cerimònia al voltant d'una taula sense angles, Solange fent giravoltar un barret vaquer. El muntatge fa d'aquesta mímica una dansa magnètica de petits moviments i gestos darrere dels quals, esborrant o condensant centenars d'anys, s'amaga el primer gest. Com si l'única manera de connectar amb les arrels i la llar fos, precisament, a través de la vindicació del cos negre. En aquest sentit, doncs, és interessant la interpretació de la darrera part del videoclip. Després d'un interludi gairebé metafísic, en què llums circulars oscil·len enmig del buit acompanyats de missatges desconcertants, els mateixos ballarins que protagonitzaven la primera part tornen a aparèixer en forma d'holograma, gairebé descorporitzats, a l'interior d'una simulació gràfica d'un amfiteatre. Dins el que sembla un monumental escenari d'un videojoc, avatars bidimensionals ballen sense possible sincronització, com si després de representar escenes de tradició en el microcosmos texà, ara es teatralitzés una espècie d'univers posthumà completament diferent. Ja no hi ha cos, sinó una subjectivitat (en aquest cas, racialitzada) totalment renovada i menys limitada a la inèrcia de les danses de la primera part. A When I Get Home, la reconstrucció de la identitat és un cercle, una espiral infinit i únicament accessible a partir d'una visió total i expansiva capaç de caminar al futur conservant els orígens. Entre abundàncies de cossos, vestits luxosos i imatges d'holografia personificades, Solange troba diferents matisos per exposar una identitat fluida i il·limitada capaç de connectar individu i comunitat, tradició i present. I el resultat, una transcendent hibridació d'abundants disciplines artístiques per representar aquest tot, és visualment hipnòtic.

En Celeborn Galaalta, monjo lluitador, per Grimwalds-AI-Fantasy [font].

Watch the American Climate Leadership Awards 2024 now: https://youtu.be/bWiW4Rp8vF0?feature=shared

The American Climate Leadership Awards 2024 broadcast recording is now available on ecoAmerica's YouTube channel for viewers to be inspired by active climate leaders. Watch to find out which finalist received the $50,000 grand prize! Hosted by Vanessa Hauc and featuring Bill McKibben and Katharine Hayhoe!

Hipnòtic 123/365 123 de #365project #project365 #365dies #daquiidalla #neonsculpture #àngelsribé #fundaciovilacasas #museucanmario (en Museu Can Mario) https://www.instagram.com/p/BxA6ToEhHFcN7GM7rihEx1TyQ2sxc2yf_ZrG-s0/?igshid=oqmj490jbgs0

#6. 31 de maig de 2021. "Something was creeping and creeping and waiting to be seen and felt and heard"

"Què sabem... del món i l'univers que ens envolta? Els nostres mitjans per rebre impressions són absurdament pocs, i les nostres nocions dels objectes circumdants són infinitament estretes. Veiem les coses només com estem construïts per veure-les, i no podem fer-nos una idea de la seva naturalesa absoluta. Amb cinc sentits febles pretenem comprendre un cosmos infinitament complex. No obstant això, altres éssers amb un rang de sentits diferent, més ampli o més fort, no només poden veure de manera molt diferent les coses que veiem, sinó que també poden veure i estudiar mons sencers de matèria, energia i vida que està a l'abast de la nostra mà però que mai no podrem detectar amb els sentits que tenim". (H. P. Lovecraft).

La primera fase del projecte està pràcticament completada. Tots els organismes tenen els seus atributs i els seus comportaments implementats, les interaccions estan definides, i ara falta fer proves, detectar i corregir errors possibles, i anar ajustant paràmetres per aconseguir un ecosistema balancejat. Espero poder tenir un prototip perfectament funcional en els pròxims dies.

Una vegada completat aquest prototip donaré per finalitzada la primera fase del projecte, a la qual em refereixo com a "esquelet". En la segona fase desenvoluparé la "pell", i treballaré l'aspecte visual dels diferents organismes i de l'entorn. Tot i que això ho faré un cop finalitzada aquesta residència, sí que he començat a anar consultant referències que m'ajudin a imaginar-los.

Primer em vaig fixar en fotografies preses amb el microscopi. Aquí en veiem algunes:

Selecció de fotografies microscòpiques de procedències diverses.

En algunes d'aquestes imatges s'utilitzen colorants i tints que ajuden a aclarir-ne la visualització, per exemple ressaltant les estructures internes i els processos metabòlics dels organismes i de les cèl·lules, o senzillament fent visibles bacteris incolors que d'una altra manera serien indistingibles. Normalment s'utilitzen colors vistosos, en ocasions fluorescents, la qual cosa dona una estètica característica a les imatges resultants. Sovint s'utilitzen llums polaritzades i filtres, i també cal ressaltar que en posar mostres en el microscopi s'utilitza una llum molt potent en relació amb la grandària dels microbis, la qual cosa també n'altera l'aparença perquè en travessa els teixits. És a dir, podríem qüestionar en quina mesura les tecnologies d'observació alteren la imatge d'allò que és observat. En el meu cas no he vist aquesta alteració com una cosa negativa, al contrari, al cap i a la fi estic imaginant éssers que no coneixem, éssers que estic inventant, i exerciré un alt grau de llibertat artística a l'hora de donar-los forma, per la qual cosa puc aprofitar al meu favor el no tenir un model del món real en el qual basar-me, i aquestes imatges vistoses i acolorides han estat una font d'inspiració en imaginar organismes visualment interessants.

No obstant això, a mesura que he continuat col·leccionant imatges m'he anat adonant que moltes vegades no cal recórrer a tints ni a artificis per aconseguir imatges meravelloses, que hi ha multitud d'éssers vius existents en la Terra que no tenen res a envejar a cap alienígena imaginat per la ciència-ficció.

Després de navegar per una multitud d'imatges estàtiques vaig buscar vídeos per observar com es comporta el món microscòpic en moviment. Va ser així com vaig descobrir Journey to the Microcosmos, un canal de YouTube que vaig esmentar en una entrada anterior. Les imatges que he pogut veure en aquest canal m'han captivat i han estat un recurs molt valuós a l'hora de començar a imaginar l'aparença que podrien tenir els éssers que estic dissenyant. Vegem algunes d'aquestes imatges:

Fragments seleccionats de Journey to the Microcosmos (2019-actualitat). L'últim clip fa referència al que comentàvem amb anterioritat sobre com les eines d'observació alteren la imatge d'allò que mirem.

Observar els cossos en moviment d'aquests organismes diminuts m'ha fet reflexionar sobre la importància que tindran les animacions en el meu projecte per aconseguir el resultat visualment atractiu i hipnòtic que m'interessa. Per això, he continuat fixant-me en el moviment, no ja només de microorganismes, sinó també d'altres éssers vius, per exemple de criatures marines:

Selecció de clips de vídeo de procedències diverses.

Sense paraules. No hi ha res que pugui afegir a la bellesa d'aquestes imatges.

A continuació he posat l'atenció en corals marins, ja que combinen qualitats dels tres tipus d'imatges que hem vist fins ara: els vistosos colors d'algunes de les imatges preses amb el microscopi, com el tardígrad amb tints fluorescents; el moviment tentacular fluid d'alguns microorganismes, com les hidres; i l'entorn aqüífer d'aquestes últimes criatures marines —a més d'altres aspectes interessants que han anat apareixent repetidament en el transcurs del projecte, com per exemple la simbiosi o la interdependència, però en aquesta entrada em centraré en l'aspecte visual.

Podem observar aquestes qualitats formals a les quals em refereixo en els vídeos de Coral Morphologic, per exemple a Tangerine Reef, una pel·lícula feta en col·laboració amb el popular grup de música Animal Collective:

Tangerine Reef (2018, Animal Collective i Coral Morphologic).

Fins ara hem vist imatges registrades de la realitat física. Però jo no utilitzaré cap càmera per enregistrar imatges, sinó que les produiré digitalment. Els organismes d'aquest microecosistema seran CGI (imatges generades per ordinador, per les seves sigles en anglès). No seran "fotografies", en el sentit d'imatges capturades, sinó "dibuixos", en el sentit d'imatges generades. En la mateixa línia, les il·lustracions científiques també han estat un punt de referència en el transcurs del projecte.

Els científics que van començar a observar microbis ho van fer sense gran part de les tecnologies que utilitzen els que els observen en l'actualitat. No tenien càmeres fotogràfiques, per exemple, i com que les descripcions textuals no eren suficients per documentar les meravelles del món que estaven començant a descobrir, recorrien a il·lustracions per registrar-les. Una de les col·leccions més importants d'il·lustracions científiques de microbis i microfòssils es conserva al Museu d'Història Natural de Berlín. Les va dibuixar el naturalista Christian Gottfried Ehrenberg al s. xix, a partir de l'observació, amb un microscopi rudimentari, de desenes de milers de mostres provinents de tot el món en la seva fascinació per la microbiologia i la micropaleontologia abans que aquests termes ni tan sols existissin. Ehrenberg va fer importants descobriments i contribucions al coneixement científic del món natural, i l'extensa col·lecció de documents del seu llegat encara continua sent desxifrada avui dia. Espero poder visitar la col·lecció aquest estiu aprofitant un viatge que faré a Berlín per altres motius, però mentrestant, gràcies a la voluntat del museu de fer la col·lecció accessible per al públic, puc passar-me hores i hores consultant els milers d'imatges escanejades, documents i fotografies que han publicat en la seva pàgina web. Aquí es poden veure algunes de les il·lustracions que formen part de la col·lecció:

Petita selecció d'il·lustracions de l'Ehrenberg Collection, Museu d'Història Natural de Berlín. Extretes de http://download.naturkundemuseum-berlin.de/Ehrenberg/.

El col·lectiu Estampa ha utilitzat 16.000 il·lustracions científiques d'espècies animals i vegetals, fongs i microorganismes unicel·lulars vinculats amb l'imaginari marcià en el seu treball Espècies marcianes, part de l'exposició Mart: El mirall vermell al CCCB. Han utilitzat aquestes imatges per alimentar una intel·ligència artificial que les ha combinades i ha produït un sens fi d'espècies híbrides noves. Podem veure algunes de les espècies resultants en l'exposició, per exemple en aquesta triple projecció en la qual van mutant entre elles i es transformen les unes en les altres.

Fragment d'Espècies marcianes (2021, Estampa).

Una artista que també utilitza la intel·ligència artificial i els imaginaris alienígenes en la seva obra és Jenna Sutela. Fa poc temps que vaig descobrir el seu treball i també està sent una referència significativa per al meu projecte. Per exemple, nimiia cétiï, una peça audiovisual en la qual utilitza machine learning per generar un idioma nou a partir del moviment del Bacillus subtilis nattō, un bacteri extremòfil que teòricament podria sobreviure a Mart, i una llengua marciana suposadament canalitzada per Hélène Smith, una coneguda mèdium del s.xix.

nimiia cétiï (2018, Jenna Sutela).

En l'aspecte formal i visual, hi ha dues referències més directament vinculades amb l'aparença que m'agradaria donar als organismes, que són, d'una banda el treball de Vincent Houzé, per exemple el videoclip Seed de Max Cooper i Kathrin deBoer, que té similituds amb algunes de les imatges anteriors de Coral Morphologic; i, de l'altra, el treball de Vince Mckelvie, en particular alguns dels seus gifs animats en els quals diversos objectes 3D es mouen i deformen amb fluïdesa i produeixen formes estranyes, hipnòtiques i suggeridores.

Seed (2017, Max Cooper feat. Kathrin deBoer, vídeo de Vincent Houzé).

Diversos gifs animats de Vince Mckelvie. Els treballs originals són gifs independents en loop infinit, en aquest vídeo n'he compilat una selecció amb el seu permís.

Aquestes són algunes referències que m'estan ajudant a imaginar l'aparença que tindrà l'ecosistema, encara que, com comentava, aquesta part de "pell" o carcassa visual la desenvoluparé més endavant, durant l'estiu. Ara tancaré el meu període de residència en col·laboració amb el CCCB i amb l'IEEC, conclouré la primera fase del projecte, l'"esquelet", la funcionalitat dels comportaments i interaccions dels organismes, i produiré un prototip que espero poder compartir en un esdeveniment que organitzarà el CCCB a mitjan juny.

"Les persones que neguen l'existència de dracs sovint són devorades per dracs. Des de dins." (Ursula K. Le Guin).

@Somiatwiter: @Salvado_Ricard @CasanovaLl @finnonna @FJosepPla @CatedraPla @notesVistes Fa anys, a la matinada passaven tota la Línia 1 en bucle. Hipnòtic. Si t'ha agradat, mira't aquest... Saragossa-Canfranc. https://t.co/7833gyt1Cu

http://twitter.com/Somiatwiter

VII Jornades de les colònies industrials | Konvent | Berguedà | 23 nov.

VII Jornades de les colònies industrials Vegeu el cartell de l'acte ampliat Konvent és un espai creatiu que dóna vida al patrimoni industrial en desús. És un antic convent de monges convertit des de fa anys en un laboratori experimental tant a nivell personal com artístic on hi conflueixen projectes molt diversos, especialment els que no tenen cabuda en el marc cultural institucional.

La reinterpretació del patrimoni és una de les claus del nostre llegat. Un compromís del que Konvent n’és partícip no tan sols en la reconstrucció sinó també en la documentació i recuperació de la memòria històrica. Per aquest motiu, les VII Jornades Konvent proposa un homenatge a les dones amb l’espectacle FIL. Espectacle FIL

Dissabte 23 de novembre 2019, a les 19h

Dansa: Glòria Ros Dibuix i dansa: Xavier Gabriel Piano: Carles Viarnès Música: Bea Vaca i Manuel Palma (Afterwork) Composició de teles: Jordi Enrich (Iglú de vent) Guió, imatge i direcció artística: María José Lizarte i Ricard Espelt Fil és un espectalce dirigit per María José Lizarte i Ricard Espelt. Una fusió de dansa, música, pintura on el públic s'endinsa a les profunditats d'un globus. Un diàleg entre l’art i la barbàrie a través dels fils del capitalisme. Imatge, teles, dansa, música i dibuix es combinen durant l’espectacle que transita des de la mitologia clàssica fins als nostres dies.

Fil.

Tot s’inicia molt abans que la primera paraula.

Acaba molt després de la darrera.

Malgrat tot, resulta més fàcil indicar l’inici de tot plegat que no pas el final.

Respira.

Calma.

Revela una veritat que encara romangui enfosquida.

Rebel•la’t.

Se sap molt poc de tot plegat.

De les dones, encara menys.

Presentació del seu disc NUN

Dissabte 23 de novembre 2019, a les 20h CARLES VIARNÈS - Pianista i compositor

Preu: 5€

Dissabte 23 de novembre 2019, a les 20h Carles Viarnès va arribar al Konvent ja fa molt i molt de temps. Des d’aquells dies, en tenim una gran gran admiració, passió i compromís. Què hi havia abans de la creació? Segons els antics egipcis, un oceà inconcret que rebia el nom de “Nun”. La mateixa paraula es traduiria de l’esperanto com “Ara”. Un i altre concepte ens remeten al pas del temps, element central del nou disc (el quart) del pianista i compositor Carles Viarnès, una col·lecció de peces íntimes i evocadores que ens transporta a altres dimensions ignotes. Les creacions de Viarnès dibuixen uns paisatges cinemàtics i hipnòtics, aparentment estàtics però en constant moviment. Un univers sonor auster però emotiu. Fràgil i a la vegada melancònic. Profund. Intemporal. Commovedor. A cavall entre minimalisme i música contemporània, seguint el rastre de compositors com Górecki o Arvo Pärt, el músic igualadí parteix d’una sòlida formació clàssica però aporta també pinzellades d’electrònica i experimentació. I sempre amb el piano com a protagonista, amb referents com Nils Frahm, Max Richter o Hauschka. + informació .

https://1.bp.blogspot.com/-wpbVeK9oXiY/XdUXV3UMMtI/AAAAAAAACTI/KMbVGvww9PYDZaQ4z5j82TfdjH48CxJBQCEwYBhgL/s640/konvent%2Bjornades%2Bde%2Bles%2Bcolonies%2Bindustrials.jpg http://www.artneutre.net/2019/11/vii-jornades-de-les-colonies-industrials-konvent-bergueda-catalunya.html #Art #Catalunya #Barcelona #PaisValencià #Balears #Andorra #Occitània #Alguer #AgendArt #Valencia #Palma

Watch the 2024 American Climate Leadership Awards for High School Students now: https://youtu.be/5C-bb9PoRLc

The recording is now available on ecoAmerica's YouTube channel for viewers to be inspired by student climate leaders! Join Aishah-Nyeta Brown & Jerome Foster II and be inspired by student climate leaders as we recognize the High School Student finalists. Watch now to find out which student received the $25,000 grand prize and top recognition!