#canviar per bé
Text
Reinventar-se//Reinvent yourself//Reinventarse
No t’acontentis només en ser un supervivent de la vida i dels seus embats. Tots nadem per damunt de les onades i ens sembla que així no ens ofeguem; però és molt cansat, i potser, per a descansar una mica, t’agafaries encara que fos a un tronc candent.Hi ha un moment en el temps de viure que un s’ha de plantejar cap on està anat i intentar sortir de la superfície onejant, i, capbuçar-se, per a…
View On WordPress
#bons pensaments#buenos pensamientos#cambiar para mejor#canviar per bé#changed for the better#good thoughts#Reinvent yourself#reinventar-se#reinventarse#sobreviviente de la vida#supervivent de la vida#survivor of life#te agarrarías a un leño ardiendo
1 note
·
View note
Note
Què en penses d'un llatinoamericà que vol aprendre a parlar bé el català? Jo por exemple (que sóc de Colombia) el conec una miqueta, perque lo he estudiat des de fa algun temps i ho puc pronunciar més o menys bé, però en realitat em fa vergonya parlar-ho (al menys en Espanya) perque em digo: Bé, si la meva llengua materna és el castellà i vosaltres (els catalanoparlants de Espanya) són bilingües, ¿no els semblaria molt estrany que jo, un colombià, arribi a parlar en català?
Nooo, tot al contrari! Als catalanoparlants sempre ens fa moltíssima il·lusió que algú aprengui català. Encara que facis errors, ens fa moltíssima il·lusió veure que hi tens interès i que ho intentes. I no em sembla raro, jo tinc molts amics llatinoamericans (bolivians, argentins, uruguaians i xilens) que parlen català molt bé, alguns van anar a l'institut aquí i altres el van aprendre d'adults.
La veritat és que hi ha molta gent que ve d'altres parts de l'estat espanyol o de l'Amèrica Llatina i que no fan cap esforç per aprendre la llengua. És una mica insultant veure que la mateixa persona, si hagués anat per exemple a París, hauria après francès, o si hagués anat a Londres hauria après anglès, però com que "només" és Catalunya sembla que consideri que nosaltres no ho valem, que ja serà feina dels altres adaptar-se i haver de canviar de llengua. Dona una sensació de considerar que el català és inferior als altres, i tenint en compte la història de persecució i repressió del català, és un tema que ens importa.
I al principi no passa res, si la persona ha arribat fa poc doncs no passa res en canviar al castellà per ajudar-lo, tot el grup (d'amics, de feina, de classe) s'hi adapta. Però quan van passant els anys i tothom continua havent de renunciar a la seva llengua al seu país perquè una persona no ha fet l'esforç, la veritat és que cansa, i la persona pot estar donant la imatge de creure's que està per sobre dels demés, encara que no sigui la seva intenció.
A més, si vols treballar aquí per la majoria de feines et serà útil el català.
Jo sí que et recomanaria MOLT que el continuïs aprenent (com a mínim per poder sentir-te còmode en converses) o que t'atreveixis a començar a parlar-lo amb la gent si tens intenció de viure aquí.
A la majoria de pobles i ciutats hi ha un CPNL (Centre per la Normalització Lingüística) on fan cursos de català que en part paga la Generalitat (depenent del teu nivell econòmic, s'ajusta el preu).
Sembla ser que ara estan fent les inscripcions pels cursos del segon trimestre
Si el que et preocupa és que sembli estrany, no et preocupis perquè no ens ho semblarà.
17 notes
·
View notes
Text
Casa Ràfols
5 de febrer del 2023
Hem anat a dinar amb el Marc a la Casa Ràfols, un restaurant a tocar d'Arc de Triomf que durant la guerra civil i fins fa quatre dies era una ferreteria i ara és un restaurant. Durant la guerra tenia un menjador secret al soterrani, i des del 2019 han xapat la ferreteria per fer-ne un restaurant de dalt a baix. El coneixíem perquè va sortir a Joc de Cartes de TV3, però es veu que ja no existeix el capítol a la carta de la ccma... SOSPITÓS.
Només entrar ens va sorprendre l'olor d'ambientador. Tenen una mena de dispensador d'ambientador, aquelles cacharras blanques que van treient un fumet que en realitat són olors a boscos de pins, frutas del bosque i coses així. No sé ben bé a què feia olor la Casa Ràfols, però no era olor de restaurant. Més aviat olor de botiga de roba de l'H&M o algo així. La meva teoria és que se'ls ha espatllat alguna cisterna del lavabo i l'han de canviar, i mentrestant perquè no es noti la pudor d'aigua estancada i tal, han fotut aquest ambientador a tota hòstia. Una mica desagradable, pel meu gust.
El menjar, molt bo. Recomanem especialment la galta amb puré de carbassa, super melosa i amb un suquet espectacular. Tots els cambrers ens han semblat argentins, fins que la noia que ens atenia a nosaltres hem vist que de cop parlava en francès a un altre dels cambrers. Allà m'he perdut, però potser és una francesa que ha après el castellà amb argentins. Com John Carlin, que és un britànic que parla argentí. En resum, que Casa Ràfols està molt bé però no per guanyar Joc de Cartes (crec que no va guanyar, però com que han eliminat el capítol no ho puc assegurar).
Per cert, ja està disponible el reportatge sobre el Fakir Kirman del que vaig parlar fa uns dies. L'adjunto aquí.
3 notes
·
View notes
Text
Fragment de l'entrevista a en Daniel Anglès a Vilaweb.
Aquesta temporada dirigeix Golfus de Roma, una de les comèdies musicals més populars de la història, que es pot gaudir al Teatre Condal. Que un musical de gran format –amb molts actors i una gran posada en escena– es representi en català és, a hores d’ara, una excepció a Barcelona, i més si també s’ha representat a Madrid. En parlem amb Anglès, que reivindica els esforços que s’hi han destinat per aconseguir-ho i lamenta que aquest cas sigui l’excepció.
(...)
—És un musical de gran format, i no estem acostumats a veure’ls en català. Per què és tan minoritari?
—No ho sé, perquè al nostre país, durant molts anys, el públic teatral va créixer gràcies als grans musicals en català: l’època daurada de Dagoll Dagom amb Mar i cel i Flor de nit, però no ens oblidem de Sweeney Todd i de tot el que va fer l’Àngels Gonyalons amb Estan tocant la nostra cançó, Memory, Germans de sang… O el Company, o quan amb El musical més petit vam fer El somni de Mozart. Arribaven a un públic molt ampli que no era l’habitual –fins i tot joves i adolescents–, i que després s’enganxava. Es van començar a fer musicals a Madrid i moltes empreses, com que venien amb la companyia, el feien en castellà també a Barcelona. També hi ha productores d’aquí que, quan veuen que un musical no el pots fer només en una ciutat perquè no l’amortitzes –i acabaràs anant a Madrid– decideixen de fer-lo en castellà per no haver-lo de traduir.
—Hi ha hagut una pèrdua de l’hàbit.
—Sí, és una llàstima que hàgim perdut l’hàbit de fer-los en català de manera natural. Golfus de Roma és del Grup Focus, que ho produeix pràcticament tot en català. Per nosaltres, és una decisió natural. És una llàstima que sigui una decisió excepcional i que sigui notícia. No ho hauria de ser, però és evident que aquests darrers anys ho és. Si no m’equivoco, per a veure un musical amb més de vint persones en escena, en català, en un teatre privat, te n’has d’anar sis anys enrere. I aquell ja era una excepció… Estem molt contents que amb el Golfus el públic ho valori. És evident que, per a la productora, per al teatre, és més senzill fer-ho en castellà. Golfus de Roma ja l’havíem fet a Madrid i hem hagut de canviar força gent del repartiment perquè no eren catalanoparlants.
—És gaire car?
—És molt car, implica tornar a assajar l’espectacle. T’implica un esforç i vol dir que has de tornar a amortitzar la producció. Si no, solament hauries d’anar pagant els sous i anar fent caixa. Hi ha una voluntat nostra de dir que, com que l’estrenem a Barcelona, l’estrenem en català.
—Mercè Martínez, una de les actrius de l’obra, va lamentar fa uns dies que, malgrat l’esforç, costi d’omplir la platea. Heu detectat cap canvi?
—Crec que molta gent pensava que estaríem molt de temps en cartell, i ha dit: “Ja hi anirem.” Però són espectacles en què surt tanta gent que, si no omples des del començament, perds diners. L’espectacle va bé de públic, però hi surten vint-i-sis actors. Amb una funció de deu actors, podríem estar dos anys amb aquest públic, però en aquest cas no podem confiar en el boca-orella i esperar que vingui més gent, perquè no arribes a pagar tots els sous. Hi ha gent que, gràcies al fil de piulets de la Mercè Martínez, s’ha sentit interpel·lada, perquè ha vist que, si no, s’acabarà abans que no volien. El fil ha tingut repercussió, i una altra reacció molt favorable ha estat la dels mitjans, que s’han activat. Alguns potser no havien vist que aquesta obra, per desgràcia, és un fet excepcional. No és una estrena més, feia molt que no es feia això en català, i si aquesta no va bé, trigarà molt a tornar-se a fer.
(...)
#daniel anglès#golfus de roma#teatre#teatre musical#teatre en català#català#entrevista#teatre català
2 notes
·
View notes
Text
Dimecres 11 de maig. Atracats a Edfú, 134 000 habitants. Sortim en calesa cap al Temple d’Horus i ens organitzen en parelles. Cacau entre els conductors. Zona rural, desordre de trànsit i de gent ( veure vídeo). El nostre xofer Ahmed ens presenta el cavall, Azizi, que rep fuetades que ens fan mal als ulls, tot i ser suaus.
El Temple, en concret: enorme, fastuós, ptolemaic, molt ben conservat, dedicat a Horus, fill d’Isis i Ossiris, la tríada més famosa. Té el sostre encara i també conserva la sala més sagrada, la de l’altar dedicat al Déu. Fa ombra, s’hi està fantàsticament bé. Hi passem una hora.
Abans de tornar al vaixell, fem compres regatejant a Edfú mateix. Tenim un expert. A estones es fa violent però obtenim un preu just. De tornada, la policia apareix i s’enduu al xofer d’una de les caleses d’una de les nostres parelles. La fan canviar de calesa i assumpte tancat. Son les 11 del matí. La majoria hem dormit bé, alguna té mal de gola, alguns ens hem llevat avans del que calia, però en general dormim bé.
Ja al vaixell, anem a la piscina petita pero tampoc massa, d’aigua fresqueta. Aleshores descobrim un Nil més salvatge de ribes amb búfals, agrons, bernats pescaires i altres aus. Surten prismàtics i grans angulars. Veiem algun cavall. Pescadors. Un idíl·lic paisatge que sembla sortit d’un somni.
A les 13.00, dinar. Estem a 40 graus. Ara tots a descansar. Després, visita a Kom Ombo. Museu dels Cocodrils (yeah). No veiem hipopòtams 😂, ni reals ni de museu. Va tot com previst i molt millor. No patiu per nosaltres, família i afins.
Continuarà….amb la Bloguera del Nil! Us prometo imatges de festa 😘
3 notes
·
View notes
Text
Update d’aquest mes i mig que porto de pràctiques!
L’última vegada vaig explicar una mica com funciona l’empresa i quines eres les meves responsabilitats. Ara ja m’he llançat completament amb les tasques de Community Manager, és a dir, amb les xarxes socials.
Durant aquest mes el que he estat fent és de programar totes les publicacions; penso el contingut a publicar, intentant que sigui el més adequat i creatiu de la mateixa manera. Portem un total de 10 publicacions, entre les quals, són la presentació dels productes que distribuïm, però també consells, recomanacions, contingut educatiu i més ‘entretingut’ a les xarxes. Normalment, fem les publicacions en format ‘’carrusel’’, però també fem vídeos que es diuen els ‘’reels’’.
El que faig és agafar el catàleg de productes de l’empresa per ajudar-me a buscar el contingut dels productes quan són publicacions més de publicitat, i pels consells, curiositats d’alimentació o d’animals, trobo la informació per Internet o de les pàgines webs de les maques que distribuïm. Estic aprenent molt sobre nutrició animal!
També programo les publicacions a través de Meta, que és la matriu propietària d’ Instagram, Facebook i Whatsapp. Allà programo les publicacions segons el dia i l’hora en què estan pensades per publicar-se. Després, vaig crear un Excel amb l’objectiu de recopilar totes les dades que es poden extreure de les publicacions, és a dir els KPI’s. Els KPI’s hem serveixen per veure realment si el que faig és eficaç o no, i en cas que no ho sigui, serveixen per començar a considerar altres alternatives o canviar el contingut. Són unes mètriques que fixo sobre les xarxes socials per mesurar l’impacte de les publicacions, com els likes, comentaris, compartits, taxa d’engagement, visites al perfil, l’abast, etc. Amb aquest KPI’s vaig acabar aprenent a muntar gràfics dinàmics a l’Excel per veure visualment el resultat en conjunt. Per tant, ara ja tinc més clar com muntar una taula o gràfic dinàmic a Excel, i tot i que és difícil d’explicar en poques paraules, es fa seleccionant les dades extretes i ajustant els paràmetres com els eixos i les anomenades ‘sèries’ per aconseguir el resultat desitjat. També he après a calcular la variació de percentatge entre dos números, cosa que em va molt bé per veure la diferència de creixement o decreixement de diferents kpi’s. Per exemple, entre el mes de febrer i el mes de març hi ha un 33,3% més de seguidors al LinkedIn.
Després, em van demanar de fer un seguiment de les xarxes socials, és dir després de l’anàlisi, interpretar aquestes dades, extreure conclusions cada mes i aportar recomanacions o millores si cal.
També, ara just acabem de començar amb el TikTok, perquè ens hem adonat que és fàcil de vitalitzar el contingut ràpidament i de tenir més presència a les xarxes socials.
L'usuari d'Instagram de l'empresa és @petfoodconcept, per si voleu veure el meu treball ;)
Eva Dubosc.
Empresa de distribució d'alimentació animal.
2n Semestre.
11 d'abril del 2024.
0 notes
Text
Hand me downs - Mac Miller
Bueno, no se com començar aquesta carta. Se que vull escriure’te-la i poc més, per que vegis que sento.. Avui he anat per primer cop a alcoholics anònims. M’he sentit molt comprès, rodejat de persones que també han espatllat coses que els importava, i em sento així, arrepentit de no haver frenar aquella relació amb la substancia abans. Jo encara seguiria amb tu si pogués, i no, no per fer-te mal, per fer-te feliç. Se que no servirà de res que t’ho digui però es el que sento i em fa rabia que pensis que es mentida o no se. No vaig voler preguntar que es el que no et cuadrava, crec que ho vaig entendre, però bueno, jo sé en el fons que hi ha, i es que t’estimo amb moltissima intensitat, que ho faré sempre… que vam intentarho molt els dos i si, vaig ser impossible per culpa de les meves addicions. Però no ho he deixat mai de intentar, i de esperar-te.. Porto uns dies al límit i per això he anat a buscar ajuda, crec que m’anirà bé. Només vull estar tranquil ara, i transformar-me. Tinc una feina molt guay de dissenyor grafic (tu creus? Jajaj) i colocador de enganxines a una empresa de rotulació de motos de competició. Patino cada dia amb un amic i visc amb gent de bon rollo, etc. Encara amb tot això una tristesa gegant em persegueix, encara que faci el correcte al marxar i deixar-te anar i ser feliç.. em posa molt trist saber que ens allunyem, o pensar coses sobre el que sóc per tu.
L’alcoholisme no es cura. Es suspèn diariament. El procés que sempre deia es el de crear una bona vida per tenir menys necessitat de beure, o de autodestruirse. Se que ho vas intentar molt, que tingués això. pero necessitava marxar d’aquella casa, i fer alguns canvis que tarden en manifestar-se. Bueno, no sé si mai ens tornarem a trobar, però si és aixi espero estar seguint aquest camí. Es una putada que hagi hagut de passar tot aixo per fer aquests canvis però si que m’ha influit molt a canviar a bé.
Espero que siguis molt feliç, de veritat, gràcies Paula. T’estimo
1 note
·
View note
Text
Enigma
El fet que ara (desembre de 2023) sembli que ens vulguin fer tornar a l’Engima ha fet que hagi volgut recordar per què tinc tant mal record de l’últim àpat fet a aquesta casa. Què vam menjar per sortir-ne tant descontents? Ens vam sentir, fins i tot, desenganyats i decepcionats, sobretot per la satisfacció-preu. Veniem d’un primer Enigma (el de les diferents barres i menú únic) que era una meravella. Després del Covid, van canviar la proposta i aquesta visita era la primera d’aquest segon Enigma. El cas és que, a grans trets, recordo que no ens va agradar pràcticament cap plat, que tots eren freds, igual que l’espai i, que ens va semblar molt car pel que oferien.
Aquesta crònica de l’àpat fet el dimarts 11 d’octubre de 2022 està escrita el desembre del 2023, un exercici que també trobo interessant, escriure des del record, únicament amb les fotografies com a suport i punt de referència. A la vegada, també em fa adonar de com ha canviat Tast a Tast: el nivell de detall i concreció al que actualment vull arribar per intentar saber què mengem, al tipus de cuina que m’interessa en aquests moments, als coneixements que a poc a poc vaig adquirint en la multitud d’àmbits i disciplines que engloben la gastronomia, a la manera d’anar als restaurants (prestant més atenció al menjar i, possiblement, menys als vins) i a la manera de mirar les cuines, les persones i els restaurants. També he de dir que, segurament, tot això ja ho feia però no quedava reflectit a les cròniques ni li dedicava el temps que actualment li dedico a cada restaurant.
L’OFERTA CULINÀRIA
En principi, recomanaven triar entre 15 i 18 elaboracions. Vam acabar fent uns 20 plats, depenent de com es comptabilitzin, dels 24 que oferien. També volia menjar altres elaboracions com la “yuba casolana amb caviar”, l’“amanida de cranc reial amb gelatina” o el “canapé (bun) amb ou fregit, crème fraîche i caviar” però precisament aquell dia no les tenien disponibles.
Pel que fa a l’estructura de la carta, no vaig entendre alguns dels apartats, no era una proposta clara, que visualitzessis ràpidament. A més, a l’hora de servir els plats, tampoc seguien el mateix ordre que el mostrat a la carta. Trobo que els restaurants que ofereixen aquest tipus de cuina haurien d’oferir una proposta única (o com a molt, dues) i no fer treballar al client, que se suposa que dóna tota la confiança al restaurant, més quan no li deixen temps al restaurant per llegir-ho bé, parlar-ho amb el maître i triar-ho amb calma, i més si tampoc publiquen la carta a la web per portar la feina feta des de casa. Per últim, un menú tancat també fa que sàpigues quant acabaràs pagant, evitant malentesos i sorpreses inesperades.
COCTELERIA
Primer de tot, t’oferien si volies seure a la cocteleria. El meu acompanyant encara no havia arribat i el vaig esperar tot prenent un Viaje a Perú - Kumquat Pisco Sour (16€), una mena de pisco sour a base d’una leche de tigre de suc de kumquat amb pisco, llima, ají groc i coriandre. Per a picar, oferien unes ametlles amb curri. Un còctel (o, més aviat, uns sips, uns glops) prou ben elaborat, amb tots els ingredients apareixent de manera bastant nítida, fet per l’amable Joan González Miranda, de mare cubana i pare català.
A continuació, et feien passar per la cuina, on podies veure l’Albert Adrià i tot el regiment de cuiners de la plantilla i saludar-los, això sí, ràpidament. Tot i que a El Bulli també saludaven quan arribaves (que, en principi, trobo que és quan l’amfitrió ha de fer-ho), aquest dia a l’Enigma vaig tenir la sensació que era una salutació un pèl freda, que la feien perquè estava a dins el guió. L’inici del servei no és el moment per a conversar però, és clar, els qui es volen fer la foto amb l’estrella, val més que se la facin en aquell moment perquè després potser desapareix sense despedir-se. I així va ser, possiblement, el fet de marxar sense tornar a saludar ni sortir a les taules va fer que quedés palès la poca interacció que volia amb els clients i que trobés aquella rebuda un pèl postissa i forçada. En qualsevol cas, és un factor més que defineix el tarannà del restaurant.
L’ÀPAT
En Xavi Alba seguia sent el director de sala i qui prenia la comanda però la cambrera que ens va servir la majoria dels plats es va presentar com a Roxana.
APERITIU
Des d’un guéridon, servien un únic aperitiu, Te earl grey farcit amb llimona gelada.
Una mena d’esferificació d’aquest te feta a davant del comensal amb una solució d’aigua amb calci per a gelificar i i amb un trosset de llimona a dins. Servit en una cullereta de ceràmica blanca. Una mossegada tova i gelatinosa més que una esferificació de les que rebenten.
SNACKS
Vam menjar els 4 snacks que oferien a la carta.
Gelatina de mandarina verda i praliné d'oliva verda 3,50€/u
Feia olor i era molt amarg, tou, gelatinós.
Sashimi de meló, dashi de kombu, wasabi fresc, una mica de soja i sake 10€/6u
Un plat que no hagués demanat però que en Xavi Alba ens va recomenar especialment. Vam menjar 3 unitats per persona, 3 trossets de meló que semblava osmotitzat i que s’havien de sucar a la salsa de soja com si es tractés de sashimi. Eliminant l’aigua de la fruita (osmotitzant-la) i hidratant-la a taula amb salsa de soja teníem un meló amb més concentració de sucre (per la deshidratació de l’osmosi) i més salat (per la salsa de soja). S’agraia que el wasabi fos fresc, es notava; la salsa de soja era d’una qualitat semblant a la que ofereix Kensho, per exemple, ni industrial ni excepcional. També he de dir que, personalment, trobo que l’osmosi és una tècnica que em pot semblar interessant per allargar la vida útil dels ingredients mantenint-ne les característiques sensorials i nutricionals però crec que mai m’ha aportat cap mossegada memorable. No m’agrada ni com a estabilitzador de vins, la veritat, no crec que sigui un procés utilitzat pels millors productors ni que denoti qualitat.
Empanadilla de pell d'aigua amb escuma de blat de moro i pols de chiles 6€/u
Un núvol fet de llima o, més aviat, una massa seca amb textura de porexpan (més que de Boca Bits) i gust de cacau amb llima que estava farcida d’una crema escumosa de blat de moro dolç. Per sobre, una pols de chiles.
Waffle d’alfàbrega amb crema de festuc verd i iuzu 5,80€/u
No vaig notar el gust d’alfàbrega. Semblava una galeta Artiach i la crema de festuc tenia la densitat d’una maionesa.
LA PART CENTRAL DE L’ÀPAT
Amanida de tomatillo de árbol amb mozzarella/burrata de llet de soja 13,50€/u
Un plat de l’apartat “Tapas”.
Portaven un guéridon amb un gran bol ple de mozzarelles amb la seva pròpia aigua. Ens van explicar que, durant la pandèmia, volien començar a treballar embotits vegetarians o vegans (també perquè la indústria els hi demanava, o ens ho demana la societat? no va quedar clar) però que van acabar fent tot el contrari, treballant làctics com aquesta mozzarella feta amb llet de soja francesa (i no amb llet de vaca) i amb greix de coco, una mozzarella de l’empresa Julienne Bruno (Londres), amb qui van col·laborar en l’elaboració dels seus productes.
El cas és que, davant del comensal, pesquen una mozzarella (bastant petita, d’uns 5 cm de diàmetre i bastant plana) amb un cullerot amb forats, tallen la mozzarella per la meitat (espera, que és per a compartir!) i en serveixen una meitat a cada plat, on ja hi venia servit un tros de tomatillo de árbol, un fruit originari de l’Amèrica Central (sobretot de Colòmbia, l’Equador i Bolívia), però que també es pot trobar a Madeira, que és d’on venia el que vam menjar. Un fruit de la família de les tomaques, o si més no de les solanàcies. En aquest cas, era un exemplar molt dur que estava una mica verd (immadur) i tenia la llavor de color negra, recordava vagament una papaya (sobretot per la pell tant gruixuda). Per dins, la mozzarella recordava més una stracciatella. El suc era a base de tomàquet de penjar (tipus cirerola) ben madur passat per un colador ben fi. Finalment, hi van afegir oli d’oliva des d’un biberó i sal gruixuda. Tantes voltes per acabar servint una tomaca amb mozzarella i un raig d’oli. Un plat que no brillava ni pel producte ni per la tècnica, ni ancestral ni d’avantguarda.
Mocador de calamar, greix de pernil i caviar 22€/u
Un plat de l’apartat Shinkai, que en japonés significa “mar profund”.
També, des d’un guéridon
Unes làmines finíssimes de calamar amb unes gotes d’oli de pernil ibèric i caviar. La idea era que, amb les pinces d’El Bulli, féssim uns farcallets per a menjar-los d’una mossegada. Vaig preguntar d’on era el calamar i em van dir “és 100% mediterrani”, una resposta que no només demostra ignorància, sinó que també, força mala educació i certa falta de respecte, si més no, em va fer sentir malament, com si els molestés la pregunta. Fos d’on fos, semblava molt ben tallat amb la tècnica japonesa de l’usuzukuri aportant-li una textura delicadíssima que pràcticament es desfeia a la boca. El caviar era d’esturió sevruga (Acipenser stellatus) d’entre Rússia i la Xina, un dels més difosos i més econòmics. Tota la finesa de la textura del calamar i, com a contrapunt, la potència gustativa del ranci-salat-amarg del greix del pernil. Un dels millors plats del menú, això sí, a 11€ la mossegada.
Tartaleta de pasta filo amb flor de ceps 8,50€/u
Un plat de l’apartat “Finger Food”.
Van portar un guéridon amb dos platets, cada un amb una tartaleta de massa filo farcida amb una crema de pinyons i una mica de caldo del propi cep. A continuació, ens van fer una flor de cep amb un laminador i ens van dir que li aportaria molt d’aroma i gust a la tartaleta.
Uns ceps (boletus edulis) de Catalunya, servits crus i d’un grossor finíssim, una virgueria molt delicada, una mena de flor com la tête de moine però feta amb un laminador d’acer inoxidable (el de laminar tòfona) complicant l’execució tècnica. Per sobre, hi van espolsar una pols de ceps deshidratats i una de farigola i llimona. Finalment, hi van afegir unes gotes d’oli de pinyons des d’una pipeta i una mica de sal grisa (la sal de la superfície de les salines que fan la flor de sal, més humida i menys valorada que aquesta). Per a menjar amb les mans en tres mossegades. El que quedava era gust de pinyons. Vaig trobar a faltar escalfor, una mica de temperatura.
Tomàquet Feo de Tudela (Navarra) curat en kombu amb vinagreta d’olives i piparres 7€/u
Un plat de l’apartat Sua, que en Euskera significa “foc”.
També, des d’un guéridon.
Un tomàquet cuinat a la brasa amb alga kombu per tal que aquesta li aportés salinitat; tot i que servien l’alga al plat, no era per a menjar.
A davant nostre, van servir, per sobre, una mica de sal gruixuda, pebre negre molt, una vinagreta d’oli d’oliva i piparra envinagrada molt bona i, finalment, unes gotes d’oli d’oliva Picual de Jaén des d’un biberó. La tomaca (pelada) estava emmascarada per la kombu. Desobeint les indicacions, vaig tastar un trosset de kombu i semblava carxofa, era seca, astringent, metàl·lica i estava una mica cremada.
Espaguetis gelats d’alfàbrega amb consomé de tomàquet i lyomozarella 12€/u
Un plat de l’apartat “Tapas”.
També, des d’un guéridon, ja era el sisè.
Recordant el que són els soba, teníem, per una banda, un caldo clarificat de tomàquet cherri i, per altra banda, uns espaguetis de color verd fets a base d’aigua d’alfàbrega (i m’imagino que eren una esferificació allargada amb la xeringa). Per sobre, hi ratllaven, amb una Microplane, una mozzarella de vaca (no la de soja d’abans) liofilitzada (a través de la congelació i sense perdre el gust ni la forma de la mozzarella, enlloc de la deshidratació, on sí que els perdem). La idea era que, amb les pinces, suquéssim els espaguetis a l’aigua de tomàquet com si fossin uns soba. L’aigua de tomàquet era molt gustosa, molt bona. Els espaguetis es quedaven entre els queixals, no recordava que aquest tipus d’esferificació tingués aquesta textura, potser estava mal executat.
Tàrtar de tonyina curada en greix de sobrassada i llesca de pa torrat 8,90€/u
Un plat de l’apartat Shinkai, que en japonés significa “mar profund”.
Primer ho vaig provar per separat però va valer la pena untar el pa. Com canviava el gust de la tonyina amb la sobrassada i com millorava el conjunt! A més, una combinació molt atraient. Un pa especialment bo, amb aquell gust de torrat tant ancestral, càlid, un punt humit per dins, que et transporta a un medi rural. Que “senzill” i que bo! Aquest tipus de creativitat, potser menys associada amb la cuina bulliniana (tot i que les combinacions moleculars i poc habituals també eren font de creativitat per a ells), és un tipus de creativitat que m’acostuma a satisfer molt.
Des de la taula on sèiem, entre les làmines (lamas) de vidre, feia goig veure l’Albert cuinar, o més ben dit, emplatar; en qualsevol cas, veure’l trebllar, en acció, semblava que s’ho prenia seriosament, em va agradar molt la seva actitud i la manera d’interectuar amb la resta de cuiners.
Canapé gelatinitzat de wagyu i tòfona negra* amb foie gras i festuc iraní 14€/u
*Congelem la tòfona en el millor moment de maduració per aprofitar al màxim la seva aroma.
Un plat de l’apartat “Finger Food”.
Una terrina d’steak tartare amb foie al centre, coberta d’una gelatina (que suposadament estava feta amb un caldo de tòfona) i, a sobre, un fals festuc fet de crema de festuc. No ens van mencionar la tòfona, tot i que l’anunciat ho deia, i tampoc la vam notar. La base era una pasta filo molt fina i fràgil. Per a menjar amb les mans en 3 mossegadetes.
Broqueta de bolet de temporada i pi a la brasa 9,50€/u
Un plat de l’apartat Sua, que en euskera significa “foc”, entenc que l’ou de reig debia estar fet a la brasa.
Un petit got/bol amb una broqueta que era una branca de pi amb 2 trossets d’ou de reig (amanita caesarea) i un suquet fet amb una reducció del mateix bolet. Mira que aquest bolet és agraït però va passar sense pena ni glòria, potser la brasa no és la millor manera de cuinar-lo per tal que desprengui tot el seu potencial, sobretot a nivell de textura.
Canapè d’aletes de pollastre a l’ast amb sopa gelatinada de curri verd 14€/u
Un plat de l’apartat Sua, que en Euskera significa “foc”.
Per una banda, un bol amb una sopa/brou de pollastre gelatinitzat, amb fulla de sèsam, pell de llima, curri verd, oli de sèsam i, al fons, una gelatina de coco. Per a menjar de baix cap a dalt amb una cullera. Dues gelatines diferents, una a sobre l’altra. M’agrada la idea.
Per altra banda, les aletes de pollastre desossades amb una salsa per sobre (a base de la seva pròpia reducció) i amb la seva pell cruixent a la base, fent de torradeta. Una mena de nigiri. No van mencionar l’origen del pollastre, cosa que entenc més com un factor poc important per a ells que no pas per a no allargar-se en l’anunci del plat. En vam poder menjar 2 per persona.
Musclos de bouchot amb gelatina de fonoll i amb crema de suquet al safrà 14€/u
Un plat de l’apartat “Tapas”.
Primer, ens van servir un plat fons amb 3 musclos, tres daus de gelatina verda de fonoll, una petita esferificació de kimchi, un fil de pebrot vermell, un gra de pebre rosa i un trosset d’ametlla. A taula, ens van servir un suquet que era una sopa a base dels mateixos musclos, safrà i tomàquet que, a jutjar per la consistència i la textura, segurament també portava algun espessant, a casa no queden pas així les cremes i les sopes. Un plat que ens van anunciar com a inspirat en la sopa de musclos del 1992 d’El Bulli, plat que apareix a “El Sabor del Mediterrani”. Entenc que es referien als “dàtils de mar en gelea amb sopa freda de fonoll”.
Emparedado/Sandvitx de salmó fumat elaborat a Enigma amb pell cruixent i crème fraîche de raifort 10€/u
Un plat de l’apartat “Finger Food”.
Una mena d’entrepà d’un salmó que marinen ells i amb la pell del salmó cruixent simulant el pa de l’emparedado (tal com se li diu a un entrepà a Mèxic). Una mossegada de gustos coneguts i que em fa pensar més en cuina nòrdica que mexicana, segurament pel desconeixement i la idea simplificada que en tinc de totes dues. En qualsevol cas, aquest va ser el que tradicionalment era el plat principal, el plat anterior a les postres i va ser un finger food. Una mossegada que com a aperitiu no hagués estat malament, però que és impròpia per acabar la part salada.
EL FESTIVAL DE LES PRE-POSTRES
Servides totes tres o quatre a la vegada.
Pizza de pâte a choux com un gaugère (unes boletes de pasta choux amb formatge) amb mousse de Gruyère, llimona confitada i ametlles 8€/u
Una deliciosa pizzeta afrancesada, cruixent i cremosa.
Sorbet de poma i pisco amb la seva merenga cruixent 6€/u
Una poma farcida amb un sorbet de poma verda i pisco i, d’acompanyament, en un plat a part, una merenga seca i cruixent de poma verda. Les típiques postres que no m’atrauen gens i que sempre m’he d’empassar sense haver triat. La idea era untar la merenga amb sorbet (que encara ho trobo encertat) i anar intercalant pizza i merenga, una manera de menjar que no m’agrada gens, sóc partidària de menjar una cosa rere l’altra, una per una.
El nostre codony Occo.
Un tros de codony oxidat a l’Occo i acompanyat amb una salsa del mateix codony. Aparentment tant concentrat, però gustativament tant suau.
LES POSTRES
Tarta/Pastís/Tartaleta de mandarina verda, toffee de cardamom verd i gelat d’avellana 13,50€/u
La part de baix, la groga, estava feta amb el suc de la mandarina i, amb l’escuma que feia aquest suc, feien la capa de sobre, que semblava una merega escumosa i tova però consistent. Al costat, un gelat d’avellana amb un praliné de cardamom. Diria que em va agradar més el gelat amb praliné que el tros de pastís de mandarina.
Pastís de xocolata amb llima i crocant de cacau 8€/u
La tartaleta més fina de xocolata. Una base feta de xocolata i, per sobre, en deien “xocolata comprimida”. Per a menjar amb les mans. Fragilitat, lleugeresa i potència gustativa a parts iguals.
ELS PETITS FOURS
A sobre la taula, ens van deixar una fotografia de l’any 1994 en la que hi apareixien l’Albert i en Ferran Adrià a la cuina d’El Bulli un dia que estaven parlant sobre els petits fours. Aquell dia, precisament, estaven fent el que ens van servir, un petit four de xocolata, romaní i safrà.
VAM BEURE
Un Orthogneiss 2013 de Domaine de l’Ecu (Guy Bossard et Fred Niger Van Herck), un Muscadet de Sèvre et Maine AOC de de 12% vol. a 40€.Un vi blanc del Loire que, per sort, estava madur (en la seva plenitud) però encara no tendia a l’oxidació. Un perfil fresc i lleuger, però amb un nervi en boca que li aportava estructura. La base del vi era la seva acidesa i això el feia un bon acompanyant per a tot l’àpat.
Un Ploussard La Chamade 2016 de Bornard, un Arbois Pupillin AOC.Un vi negre de 12,5% vol. a 45€. Trobar una referència així a una carta de vins és tot un comodí. En Philippe Bornard, tot un personatge, ofereix una expressió madura i vinosa de la Ploussard, una varietat que sol donar vins eteris i subtils.
CONCLUSIONS DE L’ÀPAT
No hi va haver plats memorables ni tant sols gaire destacables. De fet, tampoc podríem dir que hi hagués cap plat, sinó que va ser un àpat pràcticament a base de canapès, d’snacks, de finger food. No hi va haver el producte de brillant qualitat que hi havia al primer Enigma, quan s’anava de barra en barra. I la qualitat de les idees tampoc va ser especialment bona.
No hi va haver plats amb jocs de temperatures, disminuint-ne la complexitat; i tots es van servir freds o atemperats, sense cap plat calent en tot l’àpat, potser el més calent va ser la llesca de pa torrat.
Vaig tenir la sensació d’haver menjat de catering, d’un catering servit a peu dret, un tipus de plats que accepto i entenc per a moments determinats dels àpats però no per a la seva totalitat. És ben sabut tot el que el món del catering va aportar a El Bulli en quant a replantejar-se la manera de menjar, els utensilis pel servei, etc. i tot això està molt bé però trobo que dotar-se d’aquest recurs durant tot el menú és impropi de servir-se en un menjador d’un restaurant. En aquest sentit, em va semblar un Enigma amb una idea més pròpia del Tickets o de l’inicial 41º, quan era una cocteleria amb tapes a la carta. Vaig tenir la mateixa sensació que a l’últim àpat que vaig fer al Miramar d’en Paco Pérez, quan vam arribar a les postres pensant que encara estàvem als aperitius.
També vaig trobar a faltar alguna referència a la cuina catalana, ja fos en els ingredients (aparentment pocs semblaven de proximitat) o en el receptari.
Pel que fa als ingredients, sempre força exòtics (sobretot de Sudamèrica i japonesos) als restaurants de l’Albert (te, wasabi, soja, yuzu, chiles, tomatillo de árbol, caviar, kombu, wagyu, salmó, pisco, cardamom, kimchi) i dels que no sembla que en depengui la temporada, sinó productes fàcils de trobar durant tot l’any. En tot el menú, els únics productes de temporada devien ser els ceps i els ous de reig, no sé si inclouria gaire el tomàquet Feo de Tudela. I els únics productes mínimament mastegables i identificables, és a dir, poc transformats: els trossets de tomatillo de árbol, la mitja mozzarella de soja, el calamar laminat, el tàrtar de tonyina, el tàrtar de wagyu, els trossets de ceps i d’ous de reig, les aletes de pollastre i els tres musclos. També vaig trobar a faltar més varietat de masses: únicament filo, choux i una llesca de pa torrat.
Pel que fa a les combinacions d’ingredients destacaria especialment la del calamar amb greix de pernil o la del tàrtar de tonyina amb greix de sobrassada. La resta van ser força convencionals, més habituals i en cap cas extremes, ni amb jocs d’acideses, ni d’amargors, ni amb cap salabror radical… De fet, identifico la cuina de l’Albert amb una cuina molt senzilla a nivell de gustos, amb gustos fàcils, de records de fires, de cuina de carrer, de cuina popular, assequible i a l’abast de tothom. Però també la identifico amb una cuina somniadora i naïf (el circ, el món de l’espectacle, dels il·lusionistes i dels mags), que tampoc vaig trobar en aquest àpat.
Pel que fa a les tècniques, totes van ser conegudes: gelificacions (moltes elaboracions emulsionades amb espessants i gelificants, moltes aigues/brous/caldos/reduccions convertides/trasformades en gelatina), esferificacions (l’original, l’allargada amb xeringa…), fruita osmotitzada, liofilització d’una mozzarella, brasa, torrat, gelats, sorbets, oxidació amb l’Occo, escumes de diferents densitats i consistències (merengues), etc. Dubto que cap d’aquestes tècniques fos amb algun ingredient diferent dels que ja porten anys utilitzant. Aparentment, no semblava que en aquell moment estés dedicant tant de temps a la investigació ni el desenvolupament de tècniques com sempre ha fet el Disfrutar, per exemple. I pel que fa a l’execució tècnica, només destacaria la dels talls i laminats, especialment del calamar i de la flor de cep per a la tartaleta.
La quantitat de plats també em va semblar una mica justa, fent unes 20 elaboracions en total vers les 30 o 40 (comptant la varietat de petits fours) que mengem al Disfrutar, per exemple, o comparant la quinzena d’aperitius més els 20 plats i la varietat, una vegada més, de petits fours d’El Celler de Can Roca. Comparo l’Enigma amb aquests restaurants perquè penso que de l’Albert i de la seva cuina n’esperem aquest nivell i perquè, encara que tots tres tenen el seu llenguatge propi, si fa no fa, tots tres restaurants han begut molt d’El Bulli.
Una altra qüestió va ser que, amb la quantitat de guéridons i elaboracions que van fer davant del comensal, trobo que les explicacions tant dels productes com de les elaboracions i les tècniques van ser pobres i que els cambrers o cuiners que ens presentaven els plats tampoc en tenien un coneixement gaire profund.
En resum, un àpat mancat tant de producte com de noves tècniques, mancat d’intensitat gustativa i d’una millor execució tècnica.
CONCLUCIONS FINALS
Ja estava mirant si hi havia disponibilitat per a reservar taula per aquest mes de desembre de 2023, però el fet de repassar el que vam menjar l’última vegada i poder reviure l’àpat ha fet que em torni a repensar si tornar tant ràpidament a l’Enigma, perquè sí, perquè ara sí que val la pena, perquè ara és el moment, perquè torna a estar bé. No paren de bombardejar-nos amb imatges i missatges (ja sigui de manera directa o indirecta a través de periodistes, foodies, agències de comunicació i anuncis) perquè hi tornem i he estat a punt de caure a la “trampa”. Realment, les fotografis que he vist d’alguns nous plats són molt maques. És en el que ens basem avui en dia, oi? En les imatges i l’estètica. A partir de l’aspecte, ens imaginem quin gust deu tenir un plat i suposem que deu ser bo o no en funció del que veiem a través d’una pantalla. Però també rebem inputs i publicitat de les persones a qui seguim i, en principi, els prescriptors que en parlen meravelles tenen criteri. Però la veritat és que aquestes presses i aquesta sensació de semblar una obligació el fet d’anar a un restaurant fan sentir-me com un xaiet més del ramat, com una persona que no decideix per ella mateixa què vol menjar, a on i quan.
A més, qui m’assegura que els plats que veig corrent per les xarxes socials els podré menjar el dia que hi vagi? Veig que ara almenys especifiquen els plats a la web i han aportat aquesta comunicació (espero que actualitzada) amb el client. Però com podem estar segurs que podrem menjar el que ens diuen que hi menjarem? Quantes vegades anem a restaurants per a menjar un plat que hem vist que X hi ha menjat i quan arribem resulta que allò era especial per a aquest client?
Què voleu que us digui, sembla que l’Albert encara estigui explorant cap a on pot portar la seva creativitat en el món de la gastronomia. Em sembla molt bé que un cuiner es vagi trobant a ell mateix i vagi trobant el seu lloc al món i la proposta adequada, però trobo que un menú de 220€ no és propi d’una persona que encara està trobant el seu camí, sinó d’un restaurant consolidat, rodat, amb les idees clares, una proposta sòlida i amb recorregut. El fet que sigui un Adrià i hagués participat en la grandesa d’El Bulli no treu que actualment estigui oferint la mateixa qualitat i el mateix nivell de cuina. Tot i així, no treu que no deixi de preguntar-me com és possible que presentés una carta tant insubstancial. Tinc molt de respecte a l’Albert, admiro la seva feina i crec que encara no sóc capaç ni conscient de comprendre tot el que ha arribat a fer, però no m’explico aquest últim àpat.
En definitiva, esperaré una mica més a tornar a fer confiança a l’Enigma, vull anar-hi quan vegi més clar aquest progrés (al final, dels 24 plats del nou menú, en veig alguns que ja vaig menjar l’última vegada i pocs que semblin memorables) i quan em faci més il·lusió. El món és molt gran i hi ha molts restaurants, molts cuiners i moltes cuines per a conèixer i gaudir.
Però com dic sempre, “tants caps, tants barrets”, i tal com passa amb la decoració del local, on alguns hi veuen sensibilitat poètica i qualitat lírica, altres hi veuen un espai gèlid.
Traducción automática del artículo en castellano
Automatic translation of the article into English
0 notes
Text
Me n’adono que en general aquests anys des del 2022 i 2023 estan sent bons anys, una etapa maca. D’un pis per a mi, la Lina que m’acompanya, un sou decent, poder fer activitats i tenir temps per descansar, ritme pausat que puc digerir, la universitat anar avançant, plantes al pis, nous gustos i ampliar el registre culinari, les infusions i més varietat, escriure a mà i a ordinador, deixar les sèries, les plataformes de pagament, el contacte amb mi, tocar-me la pell, la platja nudista, la música clàssica, incorporar el silenci, el deixar-me temps per descansar, per recuperar energia, estar més oberta i sociable, tenir més clar què vull i obertura a l’amor, menjar més sa, moltíssima menys “merda” dins del meu cos (això exponencial: ni farines, ni sucres, ni galetes, ni refinats, ja no sé quant temps fa que estic fora de tot això), incorporació de gazpacho, de bròquil, de ceba crua, pebrot verd i vermell, mongetes seques… molta menys carn i molt menys peix. Però menys carn que peix. Verdura i fruita fresca i anar més al mercat.
Son uns anys d’ampliar els sentits, de recollir els fruits. De sexe de diferents maneres, amb diferents persones, d’anar-me trobant més, de poder-me i poder-lo estimar més, d’estar més activa sexualment, amb més desig, de sentir que ara sí que vull parella, ara sí que vull compartir la vida amb algú de forma íntima i estable.
D’agradar-me més el meu cos, de roba nova, de deixar-me el cabell més llarg, de rentar-me menys el cabell i de tenir-lo molt més sa, que em caigui molt menys; de tenir molt menys estrés, de cotxe propi, de poder compartir dinars i estones amb la mare de forma recurrent, de noves amistats i de deixar-ne de velles enrere, de tot això estan sent anys. De dur-me bé amb els veïns, de ser tranquil·la, fer poc soroll perquè estic en calma interna i també es nota de forma externa, d’anar a passejar i a caminar de forma més recurrent, més habitual, de moure'm pel Baix Montseny, poder fer vida aquí. De dir més -molt més- el que penso, sento i necessito. D’amistats més madures i més sanes.
De tenir una millor relació amb els pares i desculpabilitzar-me del meu germà, de mirar la meva part, de voler seguir creixent, de voler-me seguir mirant. De descobrir l’Andrea Barnabé i la cinquena dimensió, de fer katsugen i meditació, de trauma, de deixar que el cos s’expressi, de Hoffman i del programa SAT del Claudio, de procés amb un terapeuta home i canviar la mirada cap als homes. De tenir més clar que, amb qui vull compartir vida és amb una dona (o persona no cishetero) d’anar cap a endavant, d’atrevir-me a anar cap endavant. Anys bonics, anys plàcids.
D’aprendre astrologia de forma auto-didacta, de caminar descalça, d’estirar-me, d’aprendre a no fer res, de saber-me sostenir i de voler posar el focus en deixar-me acompanyar, deixar-me veure, compartint-me i sabent-me ser sosten, auto-sosten.
De posar límits.
De veure i viure com em cura i com em sana el propi contacte, acariciar-me, tocar-me, sentir-me.
De dormir, de despertar-me sense despertador, de respectar el meu horari, com funciono, la meva naturalesa i d’estimar-me tal i com soc.
Escrit el 18 d'agost del 2023
1 note
·
View note
Text
He acabat tenint tant d'oi, i es que te vaig estimar tant, me vaig omplir tant d'amor per tu... Però tu mai ho agafares, quedava dins mi sempre, i m'he arribat a empatxar i ara simplement és oi. Ja no pens amb tu als dies, (bé pot ser als vespres abans de dormir si et penso, però només com si fossis un personatge fictici). És més, fa dos dies que no t'he contestat els whatsapps de algo que tu me contestares (que no es que me xerrasis). I a lo millor tu acabes cedint i tornes a contestar, però la veritat no vull que ho fasis, vull que t'oblidis de mi. Vull que t'oblidis de mi si mai t'has de adonar de que jo era amor per tu, i si mai ho fas, crec que ho soportaré perquè jo he fet tot el que he pogut per a canviar-ho, i si no he conseguit és perquè tu no m'has deixat. Jo no tinc la culpa. Mai tendré la culpa de que tu no em vulguis estimar.
Diari de na .
0 notes
Text
Idees exquisites / Ideas exquisitas
Si és possible ha de ser d'or o semblar-ho
Convertir en exquisits objectes quotidians, elements naturals, aliments... canviant-los de color, posar-los en safata...
Estatuetes de premi per al veinatge
Les mantes tèrmiques medeixen 160x210 i costen menys de 2€, són molt boniques i ballen molt bé al vent
Números d'aniversari i de no aniversari
Esferes daurades de tots els tamanys, pesos i densitats. Algunes poden reflexar, amb d'altres pots saltar-hi al damunt
Motlles per copiar formes que ens agradin i canviar-les de matèria
Marcs per penjar dels arbres, posar al damunt del terra i utilitzar-los per centrar la mirada, per escollir els teus objectes.
Col·lecció de peces de metracrilat mirall daurat per fer ulleres, joies, plates, poemes, lletres, rellotges que t'indiquin l'hora de...(jugar, compartir, celebrar, dormir, abraçar).
Si es posible tiene que ser de oro o parecerlo
Convertir en exquisitos objetos cotidianos, elementos naturales, alimentos... cambiándolos de color, ponerlos en bandeja...
Estatuillas de premio a la vecindad
Las mantas térmicas miden 160 x 210 cm y valen menos de 2€, son muy bonitas y bailan muy bien al viento
Números de cumpleaños y de no cumpleaños
Esferas doradas de todos los tamaños, pesos y densidades. Algunas pueden reflejar, con otras puedes saltar sobre ellas
Moldes para copiar formas que nos gusten y cambiarlas de materia
Marcos para colgar de los árboles, posar sobre el suelo, y utilizarlos para centrar la mirada, para elegir tus objetos.
Colección de piezas de metacrilato espejo dorado para hacer gafas, joyas, bandejas, poemas, letras, relojes que te indiquen la hora de... (jugar, compartir, celebrar, dormir, abrazar).
0 notes
Text
Crec gaire bé cegament que l'humà està trist perque és humà.
Com si fer tot el que ens possa tristos fos l'unic que ens diferencia d'altres especies.
De les meves caréncies, cap es real.
Puc mirar el cel, els arbres, els animals, i entendre'ls.
Puc treballar la terra. Puc esperar sense tenir nervis per fer-ho molta estona.
Sé estimar-me. Sé estar agraïda de cualsevol petit detall que la vida em possi al devant. Sé veure els meus errors, canviar i deixar de cometre'ls. També sé demanar perdó.
Ben mirat, no tinc problemes reals. Només tinc gent. Per tot arreu. Fican't-me por a coses que no existeixen.
0 notes
Text
Santa María del Silenci, 50 anys al costat dels fidels sords: "Som com una parròquia qualsevol però amb llengua de signes"
Text: Winnie Martínez / 20minutos.es /
Foto: Jorge París / 20minutos.es
Iñaki Gallego, el seu rector diu que té molt bé l’oïda però va tenir curiositat per aprendre la llengua de signes quan estava en el seminari i precisament un sacerdot de Santa María del Silenci era qui anava allí a ensenyar-la. De no practicar-la se li va anar oblidant, però tot va canviar quan li van proposar ser rector de…
View On WordPress
0 notes
Text
Brasil dia 13: teatre Manaus i ‘Rewind’
Dissabte 26 d’agost del 2023
Ja som a l’avió camí a Brasilia i aprofito per actualitzar el diari, concretament el matí que hem compartit les cinc juntes a Manaus abans que la Clara i jo marxéssim.
Com ja vaig dir ahir, l’Eli s’ha llevat abans per anar a l’otorrino. No l’he sentit marxar però la resta de les meves companyes sí, de fet, només m’he llevat quan ha arribat. I segons m’han dit he parlat en somnis. He dit “hem perdut les raquetes”. Random. Sort que he dit això i no algo més compromès. Totes juntes i sense passar per la dutxa hem anat a esmorzar a un lloc de pijos de la plaça del Teatre de Manaus. Allà ens hem fotut un bon àpat (menys pel cafè, que en aquest país és putament asquerós) i a les 10h hem entrat a visitar el Teatre Amazones.
Hi hem entrat gratis gràcies a un contacte de la Joana. Ens ha fet la guia un noi ultra simpàtic que es deia Samir. Ens hem fet unes quantes fotos i fins i tot ens han deixat tocar el piano que hi ha al hall. Després hem comprat quatre souvenirs i a les 11:30h ens ha passat a buscar el servei de cotxe de l’Antonio Jungle Tour cap a l’aeroport. Ens hem dit adéu (la Laia, la Joana i l’Eli continuen uns quants dies més el viatge) i he sentit molta pena per dins. M’ha sabut molt de greu separar-nos, estic ñoña. Per cert ahir vaig descobrir que cadascuna portava el seu Relec (antimosquits) menys jo!! Que agafava el de totes LOL. Ha estat sense voler, jurat!
El conductor que ens ha vingut a recollir era un home que amb la mà esquerra agafava el volant i la dreta la tenia fent el signe de stop, tipo quieta oberta i mirant endavant. Raríssim. No he entès a qui estava demanant algo o saludant, potser perdó? Ni puta idea però s’ha estat així tot el trajecte. Només l’abaixava per canviar de marxa. He dit ja que aquí tothom condueix fatal? A més van enviant whatsapps i escoltant notes de veu. No ens hem matat de miracle.
Hem arribat bé de temps a l’aeroport i ens hem passejat per algunes botiguetes de Brasilia, també hem fet un cafè. Faig una peste a suat que espanta.
Ah, durant el vol de Manaus a Brasilia només he llegit. No la Sílvia Soler, l’Eli m’ha deixat el ‘Rewind’ i me l’he acabat durant el següent vol fins a Sao Paulo. Quina santa meravella de llibre, el recomano infinit!! Ara: he plorat tota l’estona, amb cada capítol. Al costat de la Clara, al vol fins Sao Paulo, una dona feia un skype abans d’enlairar-nos i no parava d’ensenyar-li l’avió i de retruc les nostres putes cares. Ens parlen i no entenem res de l’idioma, marxem igual que com vam arribar: sense pillar el portuguès.
Aquest últim vol ha estat més mogudet, unes quantes turbolències. Normal. Hem aterrat i fotia un fred i un mal temps que flipes. Plovia. Un Uber ens ha dut dins a l’hotel Monreale Plus no-sé-què de 3* i ara mateix ens sembla el paradís. Per fi un llit gran, mantes, tou, olor de net, sense haver de patir per paneroles o granotes!! Hahahaa el lavabo és perfecte i hi ha silenci absolut. He hagut de desendollar la nevera, això sí, perquè fotia brunzit.
A Sao Paulo hem arribat a les 21:25h, mitja hora tard perquè hem sortit amb retard, #sorpreses. I mentre fèiem el check-in hem vist que fins les 22:30h hi havia buffet per sopar a l’hotel així que DE CAP QUE HI HEM ANAT!! Ha estat fantàstic i ideal tot. A les 00:00 ja estem llestes per caure rodones. L’alarma de demà que soni a les 9, ara toca dormir!!
0 notes
Text
Salsa de sèsam i mel
Ingredients:
– 50 gr. de mel
– 15 gr. de sèsam torrat
– 5 gr. de gingebre ratllat
– oli d’oliva verge
Preparació:
Posar una mica d’oli en una paella al foc, afegir la mel. Afegir el gingebre i el sèsam, procurant que no es cremi res.
Tirar per sobre el que és vulgui, queda molt bé amb peix blanc arrebossat.
Es pot canviar una mica el gust servint-ho amb dues salses, aquesta i la de…
View On WordPress
0 notes
Text
Història d'un cognom
«Historias de colegio, de nombre, de cuerpo. La escuela es el lugar donde uno aprender a leer y a escribir, por supuesto. De la misma manera, muy a menudo allí se nos lleva a decir y a escribir el nombre y el apellido. Algo que puede convertirse en una pesadilla si el último tiene un significado chistoso o desagradable. Y esto sucede muy temprano. En efecto, según el psicólogo Jean Piaget, hasta los 6 o 7 años la comprensión del lenguaje descansa sobre el “realismo nominal”. Como Crátilo, en el famoso diálogo platónico, o como esa
niña convencida de que el señor Rougier debe ser “todo rojo”, el niño cree en la “rectitud de las palabras”, es decir, en la conformidad entre la palabra y la cosa, o entre el nombre y la persona a la que designa. Al crecer, abandona esta ilusión. Descubre, en definitiva, la arbitrariedad del signo y a veces eso le divierte. Algunos best-sellers de la literatura infantil que han hecho las delicias de mis hijos y de mis nietos no se han equivocado en esto: (…) los juegos de palabras y las manipulaciones del lenguaje regocijan y resultan fructíferos. Cuando son algo mayores, a los niños les sigue encantando jugar con los nombres de las personas, a veces con crueldad. Cuando tienen un sentido que incita a la mofa, la sarta de ocurrencias es temible. Y cuando no es este el caso, las deformaciones de escarnio son tan frecuentes como avispadas. A algunos les dejan cicatrices
que no cicatrizan.» (Nicole LAPIERRE, Sálvese quien pueda, Barcelona: Edhasa, 2017, pp. 101-102.)
Avui a la classe de Sociologia hem analitzat aquesta cita de Nicole LAPIERRE, en el seu llibre Sálvese quien pueda.
Després de llegir aquesta cita m'ha vingut al cap una de les meves experiències durant l'educació secundària. Estàvem a primer de l'ESO, la majoria érem nous a l'institut i jo només coneixia l'Ànnia, la meva gran amiga de la infància que havíem, per casualitats de la vida, acabats juntes a la mateixa classe de l'institut. Era la classe de Llengua Catalana i el meu professor, el Gerard, sempre m'enrecordaré del seu nom, passava llista i sempre ho feia dient-nos els nostres cognoms. Els primers dies molt bé, però quan ens va començar a agafar una mica de confiança, va començar a versionar els nostres cognoms fent-ne burla. Per exemple al meu company Roberto Cabello, l'anomenava el melenas, a la meva companya Alexandra Gavilanes, la Gaviota i a mi, com sempre anava amb la meva amiga Ànnia, Niñenogués o Noguerola, fent una fusió entre el seu cognom i el meu. Això a ell li semblava divertit. Cal dir però, que a nosaltres no. Tant ens va arribar a molestar que, només amb 12-13 anys vam escriure una carta a la Direcció de l'Institut per tal de posar fi a aquests comportaments. Nosaltres sentíem que canviar-nos el cognom o el nom era violentar la nostra identitat i fer-ne una mofa d'aquesta. El més curiós es que aquesta visió no era només compartida per uns joves adolescents que encara no saben de les injustícies de la vida, sinó que, tanta polèmica va generar que, inclús les famílies es van sentir ofeses. Què us imagineu que va passar aleshores? Us explico el final de la història: el professor va ser amonestat i com que no va cessar els seus comportaments, va acabar sent expulsat de l'institut. Fixeu-vos en la importància que té el tema dels noms, cognoms o sobrenoms!
Aquesta petita anècdota em permet anar una mica més enllà en aquest tema. I què passa quan els autors decideixen amagar l'autoria del protagonista? N'és un exemple la novel·la d'Edgar Allan Poe The Man of the Crowd traduït com L'home de la multitud. En aquesta novel·la el protagonista no té nom. La causa d'aquesta decisió pot ser analitzada de diferents factors, però jo faré cinc cèntims d'un d'ells. A les ciutats, donada la fugacitat i la celeritat a la qual estem sotmesos, no importa com ens diem, qui som, cap a on anem... només importa que siguem productius, que tinguem temps per donar-li el sistema allò que vol. La nostra identitat, per tant, passa desapercebuda.
0 notes
Last Seen Blogs
litxa1
Untitled
brstory
Untitled
imazingpower-blog
Imazing-Power
who-needs-an-online-identity
Dandelion (any pronouns)
intothefey-blog
cool but approachable, also gay