#Clandestí | Explore Tumblr Posts and Blogs

tastatast · 9 months

Text

Clandestí

Ja fa 10 anys que vam conèixer en Pau Navarro (1991, Palma de Mallorca). Va ser l’any 2013, quan treballava a L’Aliança d’Anglès amb els germans Feliu. Seguidament, també va passar per cuines com la d'El Celler de Can Roca, l'Argos del Port de Pollença (quan el cap de cuina era l'Álvaro Salazar del Voro, amb qui ja havia treballat a l'Andreu Genestra el 2011) i el Dins d'en Santi Taura.

Pel que fa al Clandestí, el seguim des dels seus inicis, des del maig del 2016, quan encara no feia ni quatre mesos que havia obert amb n’Ariadna Salvador, al fons d’aquella botiga d’estris de cuina de Palma de Mallorca, Cocinària. Des de llavors, la cuina d’en Pau ha passat d’aquelles coques i torradetes tant elementals, el tiradito o l’amanida de tomàtiga i les postres plàstiques de n’Ari, a una cuina més transgressora, que desobeeix els preceptes i les normes culinàries, una cuina més madura i atrevida.

Aquí podeu veure les altres cròniques del Clandestí.

Com ja sabeu, EL LOCAL és ben bé un garatge. Un local impregnat de Pau, on tot té una pàtina personal. Una barra d’uns 10 m de llarg, retroil·luminada i en la que hi mengem tots els comensals. Una barra que permet el diàleg amb els cuiners i, també, veure’ls cuinar alguns dels plats i emplatar. Un espai que va omplint d’històries, anècdotes i records, com una bona colla d’ampolles buides, de vins beguts i disfrutats.

Un altre punt molt destacable del Clandestí és la seva MÚSICA. Ja t’hi quedaries pel fil musical! En Pau posa des de música Ska fins a Rock’N’Roll i Acid Trap. Al llarg de la nit, sonen grups com Eskorbuto, Tomeu Penya, Lola Flores, El Loquillo, Seguridad Social, AC/DC, Metallica, Serrat… Música de grups i estils ben variats. Això sí, totes les cançons tenen en comú que et farien saltar de la cadira, com la cuina del Clandestí!

LA CUINA del Clandestí és una cuina que deixa empremta, record, marca, sorprèn, crida l’atenció, et manté despert. És regular, mai hem tingut una mala experiència ni recordo cap plat que em descol·loqués negativament. És viva, dinàmica, intuïtiva i bastant improvisada, no és una cuina reflexiva però sí que fa reflexionar sobre el que serveix i com ho serveix. És una cuina lliura: en Pau fa ben bé el que vol (o, el que el fa sentir bé, a gust amb sí mateix), cuina el que sent, cuina a la seva manera, és de les cuines més directes i que transmeten més l’estat anímic del cuiner que conec. És transparent, transmet talment la manera de pensar d’en Pau, demostrant reflexions sobre cuina com pocs cuiners demostren als seus plats. Una persona que duu a la pràctica la seva coherència. És una cuina atrevida, agosarada, descarada; qüestiona les bases i els encorsataments de l’alta cuina, els academicismes, les receptes tancades i es pregunta el per què de les coses, de la tradició, del receptari, de les maneres de cuinar, de servir… És el contingut i la forma, és un tot. Dels pocs llocs on sí que m’agrada parlar d' "experiència” gastronòmica perquè realment vius i palpes una realitat. És una cuina actual, de la nostra època, no aspira a ser creativa i innovadora però és moderna, sobretot per l’atreviment que demostra. Inconformista, reivindicativa, que et fa pensar i re-pensar. Contundent i extrema en el missatge (a nivell gustatiu no tant). Diu molt sense la necessitat d’explicar un relat. Fa preguntar-te on són els límits del que es pot menjar en un restaurant. Sovint, fins i tot té un punt delictiva i prohibida. De fet, clandestí és un sinònim de secret i il·legal. Un restaurant imprescindible amb una cuina necessària i que no es queda amb un mer reclam marquetinià.

Pel que fa als productes, té molt en compte que siguin de temporada i de qualitat, destacant especialment la dels peixos, aus, fruites i verdures. L’origen acostuma a ser autòcton (peix de Mallorca, sobrassada de l’illa, albercocs de Porreres, figues de Son Mut Nou…); tot i així, no fa escarafalls per oferir ostres Gillardeau, colomí de Bresse o tuber melanosporum d’Austràlia.

Pel que fa a l’origen del receptari, se centra sobretot en el mallorquí (trampó, calamar a la bruta, variat, aguiat…); l’andalús (recordem que la seva àvia és d’Antequera, de Màlaga); francès (sobretot pel que fa a fons i salses com la beurre blanc, la demi-glace, la beurre noisette…); i, finalment, també té alguna pinzellada del receptari internacional més establert com la shrirasha, el curri, el tiradito, la leche de tigre o algun miso casolà.

Una cosa a tenir en compte és que, pel que fa tant als productes com al receptari, n’utilitza de tots els estrats socials i econòmics: des de l’street food d’Àsia o Sudamèrica; passant per la cuina popular de bars, de barra, de tapes (com les banderillas, els musclos tigre, les croquetes, la llengua amb tàperes, els seitons en vinagre…); i fins a salses i receptari de l’alta cuina com les cuixes de granota.

Estic totalment d’acord amb en Pau quan diu que no hi ha productes de primera i productes de segona. Sí que n’hi ha de més cars i de més barats però, objectivament, no són millors els ou d’esturions que els de gallina pel simple fet que els primers siguin més cars que els segons. Sí que hi ha productes que associem a l’alta cuina i d’altres a la cuina popular; però al final, és una qüestió cultural. Per exemple, les cuixes de granota: a França se serveixen a grans restaurants com en Georges Blanc i fan pensar en els restaurants més burgeos, a Espanya és una recepta que recorda temps de fam i a l’Àsia són considerades street food.

Finalment, també hi ha una sèrie de productes que apareixen any rere any. I és que en Pau domina una gran varietat d’aus (el colomí, la becada, la grouse…) i molts peixos, tant cars com barats, demostrant el bon gust de cada un i de cada part sense prejudicis. I és que en Pau fa anys que dóna a conèixer parts dels peixos que no se solen menjar, com el cap i totes les seves delicioses parts, els ous, el fetge, el cor… Productes tant mallorquins com les burballes també em fan pensar en ell.

Pensa en el gust i en l’aroma, en el plaer més físic de menjar; pensa en el punt i la tècnica de cocció adequats per a elevar el producte sense gaires pretensions ni fil·ligranes i amb la guarnició justa i necessària.

Pel que fa a les tècniques culinàries, és bastant tradicional: salteja, confita, fregeix, flameja, laqueja, asseca, fuma (en una caixa de fusta feta per ell), fa brasa amb un Kamado… cuina al vapor, al forn, amb inducció i també utilitza la salamandra per acabar de cuinar algun plat. Cuina amb oli i amb mantega i sovint integra, a les receptes, vins generosos, rancis, escumosos i licors com un ingredient més. I com emplata! De vegades, fent corredisses de la cuina a la barra mentres remena un cassó amb una cullera!

Pel que fa a l’oferta culinària, segueix sense haver-hi ha carta, elaboren un menú diari en funció del que troben al mercat i és únic per a tothom.

Pel que fa als vins, tot i que en Pau no fa maridatges pròpiament dits, serveix vins, cerveses, sakes i algun còctel de manera intuïtiva, deixant-se portar pel moment i pel que a ell li agrada. Un cuiner a qui li agrada el vi i beu vi i, a més, de tots tipus, estils i orígens. Al llarg de la crònica, anirem mencionant el que vam beure durant el sopar.

L’ÀPAT

Olives.

Pa moreno (amb una mica de sal) a la brasa.

Un pa boníssim, calent, amb un toc fumat molt agradable.

Oli Solivellas que ja utilitzava però ara etiquetat pel Clandestí.

Una mena de sashimi de llampuga (d’uns 800 gr) amb pebres fermentats i sal de gusano jugant amb el concepte jalapeño.

Uns talls de llampuga crua. Va ser força picant i sense gaire gràcia.

38 arrobas de Cecili 2021 de Can Vidalet, un Premsal Blanc criat amb flor al celler de Pollença, un perfil de vi blanc que no s’acostuma a trobar a Mallorca. Molt fragant i aromàtic.

Tudó i còctel.

Tal com es fa amb el caviar, ens serveixen a la mà una cullerada d’una pols de pit de tudó curat unes 8-12 hores i fumat. Boníssim!

En una cullera que ens deixen a la taula, el tudó-còctel amb mezcal i pebrot vermell de Caixmir en pols.Un còctel servit en una cullera o una cullerada amb un líquid/salsa inspirat en un còctel. Sigui com sigui, molt bo.

Sobrassada Ferrerico a la brasa amb mel.

Una boleta (de la mida d’una petita mandonguilla) de sobrassada a la brasa i servida en una cullereta de postres amb mel per sobre. Tèbia, una mossegada boníssima, que bé que li quedava el toc de brasa! Una sobrassada més vella, més rància i més seca que la de Can Company, per exemple.

Albacora a la robata (brasa japonesa) amb salsa de figues de moro “trempada”.

Un tros de llom de la bacoreta (Thunnus alalunga) feta a la brasa, crueta per dins, amb un bon punt de cocció.

A la base, una salsa feta amb les primeres figues de moro de la temporada que ha “trempat” amb tomàtiga, ceba i pebrot com si es tractés d’una amanida de trampó. Deliciosa, sembla ben bé que porti coco però és fulla de figuera.

A sobre la bacoreta, figa de moro al natural (sense pell ni llavors), trossejada com si fos pràcticament tomàquet ratllat, i amanida amb un raig d’oli com si fos una amanida de tomàtiga.

Capgiró 2021 de Can Majoral, un blanc de Giró d’una casa que acostuma a treballar força bé, sobretot els seus vins negres, però que aquesta collita no va brillar especialment.

Ostra amb oli d’oliva.

Una ostra d’Oléron un pèl petita però molt gustosa, servida amb un raig d’oli davant del comensal.

Acompanyada amb una excentricitat marca de la casa:

Pistola d’aigua amb Gin Xoriguer infusionat amb espígol. Només a en Pau se li pot acudir disparar-te amb una pistola d’aigua ben carregada de Gin Xoriguer. Curiosament, el que semblaria una tonteria és una refrescant combinació amb l’ostra.

“Ocellets” fregits i amb salsa de sobrassada.

Uns “ocellets” mallorquins excepcionals, servits sencers, d’uns 30 gr la unitat, congelats des de feia 3 mesos (sense tripa, sense plomes i envasats al buit); anaven arrebossats amb farina de cigró i fregits. El cap va ser molt sucós però el conjunt tenia més gust de frigitel·la que de l’ocellet en sí.

A la base, una salsa de sobrassada decantada excessivament greixosa.

De fet, el plat en general és un pèl massa greixós (greix de l’oli del fregit i greix de sobrassada). Però potser quedar-se amb això davant d’un producte tant excepcional és anar a buscar tres peus al gat i no entendre que un fregit és un fregit.

Champagne Horizon Blanc de Blancs NV de Pascal Doquet, un Champagne on el balanç entre frescor (acidesa) i cremositat (textura) estava perfectament equilibrat i es bevia a dojo.

APAGUEN ELS LLUMS

Es van adonar que tot i anunciar els plats, després de menjar-los, molta gent els tornava a preguntar què havien menjat. Per això i perquè creuen que estem bastant saturats d’escoltar anunciats llarguíssims dels plats i avorrits de tanta estètica sense prestar prou atenció al gust i a l’olor, de les fotografies, de fer un bon vídeo, etc. Doncs, per aquests tres motius van decidir servir una seqüència de plats a les fosques.

Ajoblanco, anxoves, cireres cherri i tàperes.

Recordem que vam menjar aquest plat a la foscor absoluta (d’aquí la qualitat de la fotografia). Per l’olor, em van semblar anxoves i salmorra. Quan ho menjava, vaig pensar que era un ajoblanco amb anxoves, tàperes i una mena de tomàquets cherri que es notaven amb una dolçor pròpia de la fruita, com si fos un raïm sense llavors. La salabror quan trobes l’anxova era boníssima!

Una altra excentricitat va ser: a la copa de Champagne, afegir-hi una mica d’Oloroso VORS (30 anys) de Juan Piñero (Jerez) buscant ser la versió de luxe del rebujito. Un Selosse d’estar per casa però, compte, molt ben aconseguit! Una copa digna de les millors cocteleries!

Llampuga al vapor i toc de salamandra amb aigua de pebrots escalivats.

També menjat a les fosques, em va semblar un peix blau semblant al verat.

Un plat que fa 8 anys que cuina i que va versionant cap a la síntesi de la síntesi. Una mostra més de l’evolució que està seguint la cuina d’en Pau, que tendeix més a la subtilesa que no pas a la intensitat dels inicis.

Servit a part, un tap de cortí (collit verd enlloc de vermell) envinagrat i fumat. Boníssim, vinagre i fum, quina combinació!

Lo Vilero Clar 2020, embotellat per a Quarto Embetumat per Galmés i Ribot, és a dir, un vi negre fet per la Cati Ribot i l’Eloi Cedó. Un vi massa eteri, a la frontera del que podem acceptar fins i tot com a vi natural. Hem tastat millors collites que aquesta ampolla del 2020.

Mòllera amb beurre blanc i espinacs.

Aquest plat també, menjat a les fosques. Molt instagramejable, com podeu comprovar per les fotos…

Un llom de mòllera cuita amb mantega i amb paper sulfuritzat en una paella i acabada posant la paella a la salamandra; acompanyada d’una beurre blanc feta amb un Florpower d’Equipo Navazos i amb uns espinacs crus, amanits amb oli i vinagre.

Una mòllera poc feta, crueta, tova, poc gustosa, la carn semblava de lluç i la pell era gelatinosa, boníssima. Em va encantar el punt ranci/oxidat de la beurre blanc. Bravo!

Servit amb una copa de Chardonnay d’en Toni Gelabert que era ben bé un tast de barrica, vainilla pura! Molt francès, tant el plat com el vi, però amb el segell Pau, amb els defectes que tant m’agraden del Clandestí.

Tombet amb llengua.

En Pau ha fet moltes versions d’aquesta amanida tan mallorquina; aquesta la va fer al primer local que va obrir, a Cocinària, amb n’Ari, i no la feia des de llavors. Es tracta d’una rodanxa de tomaca, una de pebrot vermell i una de pebrot verd. A la base, una parmentier de patata. Al costat, un tall molt fi de llengua de vedella cuinada com si fos un pastrami, una mena de llengua escarlata; una llengua gens seca, ben hidratada. Per sobre, fulles de fonoll i una salsa de reducció de fons d’osssos.

Fato 2022 de l’Eloi Cedó, un vi lleuger en boca però aromàtic, un perfil molt Eloi.

Wellington de vaca amb una duxelle.

Tal com acostuma a passar al Clandestí, no era un Wellington de manual, per descomptat. Però fos el que fos i estés fet com estés fet, va ser molt bo.

Fet amb una magnífica pasta de full (la que el pastisser Lluís Pérez utilitza pels seus croissants); amb un deliciós filet de vaca vella reposada 60 dies; farcit amb una duxelle (escalunyes, xampinyons, mantega i nata); i amb un excel·lent tirabec ben cruet que aportava un gust vegetal i una textura cruixent que quedaven de meravella com a contrapunt amb la greixositat i les mantegues, tant de la pasta de full com de la duxelle.

Còctel àcid, amarg i poc dolç. Una versió personalitzada del Negroni.

Coll de porc a la brasa acompanyat amb dues salses: per una banda, una mena de tàrtara amb ou bullit i, per altra banda, una amanida de col i raifort.

Acabem amb carn blanca enlloc de vermella i amb dues salses o amanides que acostumem a veure més al principi dels àpats. Una manera menys pesada d’acabar el menú que em va agradar molt, sobretot pel punt refrescant del vinagre com a contrapunt de la reducció i la brasa del coll de porc.

Politxó Esperó de Gall 2022 de Soca-Rel, un vi negre de la varietat autòctona Esperó de Gall, amb una aromàtica curiosament un pèl farmacèutica (em va recordar el gust del Bisolvón). Una varietat de raïm que s’està intentant recuperar a l’illa.

Llavis.

Arrenquem el món dolç amb unes postres clàssiques de la casa. Un petó apassionat, una mena d’emulsió cremosa feta amb fruita de la passió, amb maracuià. El serveixen sense coberts perquè volen que fem el nostre millor petó, utilitzant només els llavis i la llengua. Amb una altra posada en escena, no dista gaire del missatge que vol donar l’Aduriz amb la cara del Mugaritz.

Bosqueta de Cati Ribot, un ancestral elaborat amb Giró Ros, Premsal Blanc i pells de Malvasia. No ens va acabar de convèncer.

Prunes amb una quenelle (forma ovalada) d’una infusió gelada de fava tonka i cànnabis ratllat i flor d’hibiscus (cardenal).

La idea de les postres al Clandestí sempre és donar-li el protagonisme a la fruita. A partir d’aquí, el gust sempre és molt més àcid que dolç. I amb el que sí que es recreen és amb el perfum dels plats. Cosa que em sembla força sensata pel final d’un àpat.

Borratxo de Ron Amazona de Mallorca amb unes rodanxes de paraguaio escalivat.

Un brioix flamejat al moment, sucós i amb la base que feia crec-crec pel sucre lleugerament caramel·litzat. La salsa del fons recordava el cacau en pols.

Tot plegat, ben llaminer i deliciós!

Champagne Allart & Fils (Cernay-Les-Reims) Brut Réserve, 40% Pinot Noir, 30% Meunir i 30% Chardonnay, un escumós amb frescor, acidesa i poca intensitat aromàtica per acabar l’àpat.

El Clandestí és acció, és moviment, és diversió, és en Pau, és la seva música, les seves bogeries, les seves excentricitats… I, per contra del que em pensaria a priori (sobretot pel format), sempre ens quedem amb ganes de més Clandestí.

#Clandestí #Pau Navarro #Palma de Mallorca #Mallorca #mallorquina #gormandòmic #barra #restaurant

0 notes

barlemusic · 2 years

Photo

Supper Party 🍾 #Bittan30+30 ❤️ @ #ClandestiTallerGastronomic 👌 (på/i Clandestí taller gastronòmic) https://www.instagram.com/p/Ci4UPgSjIE8/?igshid=NGJjMDIxMWI=

#bittan30 #clandestitallergastronomic

0 notes

tonidiez-blog · 7 years

Photo

#clandestí #palma #foodporn #mallorca #food #foodie (en Clandestí taller gastronòmic)

#palma #foodporn #mallorca #foodie #food #clandestí

0 notes

laiabertran · 3 years

Photo

Reconnexió

Si Desconnexió, la primera part d’aquesta sèrie em va agradar, aquesta segona encara ho ha fet més. En aquest món, ubicat en un futur proper, en el que els adolescents poden ser desconnectats si els seus pares així ho decideixen, continuem amb les aventures de la Risa, en Connor i en Lev.

Desprès de la revolta de la Recol·lectora de Happy Jack retrobem en Connor dirigint el Cementiri, un refugi pels ASP (els nois desconnectables), mentre que la Risa, en cadira de rodes ja que va quedar ferida en l’atemptat a la recol·lectora, es fa càrrec de l’enfermeria del lloc. En Lev, mentrestant, forma part d’un moviment clandestí que llibera delmes, i és venerat gairebé com si fos un Déu.

Una història amb un ritme trepidant que a la vegada ens obliga a reflexionar sobre el món actual i la nostra actitud cap als adolescents. Imprescindible haver llegit la primera part. Feu-ho.

#Novel·la juvenil

0 notes

rudolfmuehland · 3 years

Photo

Reposted from @francescxaviervinyals 2 de gener 1886 neix #EliseOttesen-Jensen, alias #Ottar, #Educadora sexual #noruega-sueca, #periodista i agitadora #feminista #anarquista. 1905 #LouisDorlet anarquista i #pacifista #francès. 1922, #EmmaGoldman, #AlexanderBerkman i #AlexanderSchapiro, després d’haver deixat #Rússia desil·lusionats amb la revolució bolxevic, arriben a #Estocolm i es troben amb els defensors del control de la natalitat Albert Jensen i Elise #Ottesen-Jensen. 1965 Una bomba esclata al Consolat espanyol de Nàpols. L’atac és reivindicat pels anarquistes espanyols de la #CNT, #FAI i de les #FIJL. 1974 mor #JeandeBoe. Militant anarquista, #tipògraf, #sindicalista i #cooperativista. Fundador del #GrupRevolucionarideBrussel·les. Condemnat com a còmplice de la #BandaBonnot. 1991 A Concepción, #Xile, es crea la #FederacióAnarquistaInterciudadana 1999 Mor #AndreArru (també conegut com #Jean-RenéSauliere). Anarquista i pacifista francès, organitzador clandestí durant la Segona Guerra Mundial, i membre, des de 1983, de l’#ADMD (Droit de Mourir dans la Dignite), una associació pel “dret a morir”. (hier: FAUD-Lokal "V6") https://www.instagram.com/p/CJjVqITFLxF/?igshid=roctu9e0koa9

0 notes

eskali55 · 4 years

Text

En arribar al setembre la vida a la fabrica ja la tenia assimilada, la matrícula a l’Institut feta i com que en cap cas havia descartat que el meu futur professional pases per fer d’administrativa-comptable , en aquell temps estava de moda, em vaig matricular en una Academia per aprendre taqui-mecanografia.

Tenia una agenda plena, per sort els parents m’havien fet un “adelanto” que jo aniria saldant a mida que anés cobrant les setmanades, ara ja en sobre marró.

És amb aquesta agenda que aterro a l’Institut, un lloc ple de possibilitats per un ser que té com a objectiu saber per no haver d’obeir.

A l’Institut nocturn estàvem separats per sexe, peró hi havia l’escletxa del BAR, allà ens podíem trobar nois i noies , per descomptat que vaig aprofitar aquesta escletxa fins a convertir-la en una finestra, peró això no es fa en un dia, requereix de temps i constància .

A l’Institut també hi vaig descobrir l’amistat, una paraula que hauria d’estar enmarcada en la vida de qualsevol persona, peró per això també cal temps i constància .

L’aterratge a l’Institut no va ser fàcil , vaig arribar nerviosa , atrafegada i desconeixedora de l’espai, quan finalment vaig arribar a la classe, el professor/tutor ja havia començat la xerrada i els primers pupitres ja estaven ocupats, així que amb mirada resignada em vai dirigir al pupitre que quedava més proper a la tarima dels mestres, mentre la veu del tutor em preguntava qui era jo, li vaig contestar amb el meu cognom, ja sabia que a les escoles de ciutat el nostre nom no tenia cap importància i que sempre seríem anomenades pel nostre cognom, per sorpresa meva ell va repetir el meu segon cognom de manera perfecta, era la primera vegada que un mestre era capaç de dir-ho sense que se li entortolliguesin les lletres, era un bon començament.

Vaig seure al costat d’una noia normal i amb veu baixeta vaig preguntar qui era aquell mestre i que representava que ens havie d’ensenyar? La noia normal no m’ho va contestar mai, perquè aquell mestre amb una veu de tro va dir el meu cognom i em va deixar clar que allà les preguntes les feia ell, qui era jo per arribar tard i a sobres tindré el “morro” de posar-me a parlar?. Vaig quedar muda i amb el ferm pensament de que al dia següent seria la primera d’arribar.

Així va ser com el segon dia vaig arribar d’hora i vaig ocupar un dels primers pupitres, per sorpresa meva va arribar una noia d’aspecte angelical i de mirada freda que em va dir “surt d’aquí , aquest es el meu lloc” amb tota la calma del món la meva resposta va ser un NO rotund, contundent, en cap cas jo no deixaria el meu pupitre ni cediria mai al territorialisme humà, per descomptat amb ella no vaig tramar amistat peró la meva ectitid va fer que al meu entorn s’apleguesin un bon grapat de noies amb les quines podia comptar .

El temps d’institut va ser un temps de descoberta, d’aprenentatge, de reptes, d’ amistat i d’amor.

Va ser un temps per descobrir el mot DICTADURA , l’atemptat a en Carreró Blanco (73)en va obligar a circular de dos en dos, circular a les tantes de la nit amb l’escalf d’una altra persona i amb la por al cos, de poder ser detingudes, crea vincles vitals que s’allargaren en el temps. Peró nosaltres teníem aquella joventut i aquella alegria que ho desborda tot i que et fa invencible, va arribar la primavera del 74 i amb ella l’assassinat d’en Puig Antich, per descomptat que varem participar en les revoltes, que varem tallar la carretera que unia dues capitals i que agafats de mans ens havíem conjurat que allà ens quedaríem fins a sentir l’alè dels tancs i així ho varem fer, no va ser fàcil peró estàvem junts,militavem en un partit clandestí , ens passàvem el libre “Rojo” que anave de mà en mà.

Les classes eren interesants peró la vida política i social encara ho era més, si hi havia na causa perduda allà estàvem nosaltres, perquè ara si hi havia un nosaltres potent, intens, meravellós .

Peró arriba un dia en que no saps ni com, ni perquè l’adrenalina baixa els nivells, la primavera s’està acomiadant i sents una atracció inmensa cap al buit, cap al no res, visualitces la teva mort i aquesta imatge es torna recorrent i atractiva, molt més atractiva que entrar a veure al BAR molt més atractiva que aquell examen de mates que ja saps que et retara, molt més que el novio a qui estimes amb bogeria i a qui per descomptat ni li has parlat d’aquesta ideia que fa dies que et ronda.

La ment es capritjosa i segueix el seu pla, esculls l’escenari , el moment, per sort no tens presa i esperes uns dies més, perquè tens la certesa que ho faràs.

I si, si arriba el dia previst i es just quan ja ho tens a tocar que la mà del teu mestre t’aferra fort t’abraça i calla mentre et deixes anar desfeta per la intenció i l’acció que anaves a fer, no t’ho recrimina, no t’humilla, no et fa sentir malament , es prou hàbil com per saber trobar la manera de dir-te que la vida t’espera....així t’ho diu amb una pila de llibres per llegir, uns exercicis per fer amb la ment, et fa sentir una alumna estimada que malgrat que mai ha portat els deures escrits, sempre els porta al cap.

Va ser llarga la nit, varem parlar molt i de moltes coses, ens varem emplaçar al proper setembre en que de ben segur ens tornaríem a trobar

0 notes

gmarch · 7 years

Photo

Private commission for a wedding gift. (en Clandestí taller gastronòmic)

10 notes · View notes

kiro-anarka · 4 years

Link

Tal dia com avui fa 95 anys del Complot del Garraf, una acció portada a terme per un grup clandestí de la resistència del "separatisme" català que havia de capgirar la història i sotragar els fonaments de la dictadura de Primo de Rivera

0 notes

aigualite · 4 years

Photo

Comprar menjar comença a semblar clandestí https://ift.tt/2U0KQwt

#IFTTT #Instagram

0 notes

forfiesta · 7 years

Link

1 note · View note

revoluciorussa · 5 years

Text

L' EXPANSIÓ REVOLUCIONÀRIA

La constitució soviètica del 1923 va establir un model d'Estat basat en els soviets, que negava les eleccions lliures i parlamentaries.

El Partit Comunista de l' Unió soviètica i l'Estat van quedar identificats i només els qui pertanyien al partit podien aspirar a exercir càrrecs en els soviets i en l' Estat.

Aquesta situació va acabar transformant-se en una dictadura del partit comunista ja que no permetien cap de les idees oposades o diferents a les del comunisme.

Lenin i Trotski defensaven que la consolidació de la revolució soviètica havia de basar-se en de l'Estat dels soviets i en l' extensió de la revolució proletària.

Amb aquest propòsit, van fer una crida als revolucionaris per abandonar els partits socialistes i fundar partits comunistes. Així es va crear una nova organització :

La Tercera Internacional

Cartell de propaganda , 1920

Propostes de La Tercera Internacional

- Organitzar un aparell clandestí inserruccional.

- Els obrers comunistes han de fer arribar la propaganda i l'agitació als pagesos.

- Crear nuclis comunistes als sindicats.

- Organitzar els partits comunistes amb una disciplina fèrria semblant a la militar.

- Donar suport sense reserves a les repúbliques soviètiques i acceptar totes les decisions de la Internacional Comunista instalada a Moscou.

Vos deixo l'himne comunista de La Tercera Internacional amb lletra encara que ningú sapiga rus (cantar o no és lliure opció):

undefined

youtube

0 notes

tastatast · 4 years

Photo

Clandestí

Des que vam conèixer en Pau Navarro i n’Ariadna Salvador al Clandestí de Cocinària l’any 2016, hem tingut ganes de visitar-los any rere any. Sense deixar d’estar d’acord amb tot el que ja hem escrit sobre el Clandestí, només podem dir que les fotografies mai transmetran l’ambient i la festa que es viu al seu garatge.

El Clandestí és una muntanya russa de sabors, música i emocions. Tant passes per les referències culinàries més humils com per les receptes més burgeses. Tant menges les salses més fines i equilibrades com les combinacions més contundents amb estridències “greix-àcid-agre” que t’engresquen. Un menú en el que, encara que tot estigui programat, sents que cuinen en versió concert i no en versió estudi de gravació i, a més a més, amb aquell ritme de servei allegro vivace tant enyorat d’elBulli.

En Pau Navarro posa en valor productes i receptes de Mallorca d’alta qualitat però sempre sense limitar-lo, de manera que tampoc s’amaga d’utilitzar grans productes d’altres regions. Sempre fidel a la seva coherència, és totalment lliure en la manera de pensar, de comprar, de cuinar i de presentar, en un restaurant que no només fuig dels encorsetaments en la posada en escena.

En aquest menú, vam menjar clàssics de la casa com les banderilles, un homenatge al variat mallorquí que ens transporta a les barres dels bars dels voltants dels mercats; el salmorejo amb trampó, en record als seus orígens andalusos i mallorquins; els calamarins de teranyina a la bruta; les anques de granota a la brasa, aquest any flamejades amb absenta; el colomí de Bresse, en aquesta ocasió, la pota a la brasa amb un tret de remolatxa, un estofat de blat i tuber melanosporum d’Austràlia; i el petó més apassionat de l’illa.

Pel que fa a les novetats, per una banda, ha afegit plats aparentment molt simples, reivindicant el producte i sense complicar-se com l’escamarlà amb sobrassada en papillota; el peix surer (ballesta, porcell) amb beurre blanc i caviar verd (alga raïm de mar); els caps dels peixos, servint parts tendres, gelatinoses, cartilaginoses que són delicioses i que estan ben poc presents a les cartes dels restaurants, aquesta vegada, de mero i sama roquera (urta); o l’auster i gustós carré de xai. Per altra banda, plats molt atrevits com la burrata amb una albergínia al vapor i lacada amb un miso de verdures fermentades; i un mar i muntanya com l’ostra amb peus de porc, sobrassada i albercoc de Porreres.

Satisfacció i per molts anys!

Veure més fotos del Clandestí

#Clandestí #Pau Navarro #Ariadna Salvador #Palma de Mallorca #Mallorca #mallorquina #obligatori #restaurant #barra

0 notes

bocaccio-barcelona · 5 years

Photo

EL FILL DELS ADELMAN

<<Faig tot el que puc>> em contestava la Griselda. Evidentment, ho feia. Cap objecció, sinó tot el contrari, l’agraïment. Però jo necessitava quelcom més que la seva generosa estimació. Necessitava el seu amor i la seva vagina. L´amor no el podia forçar, era o no era, venia o no venia. Com tampoc podia forçar la seva vagina. Déu, la naturalesa, o la genètica, digueu-li com vulgueu, m´havien donat uns petits i brillants ulls verds, uns llavis petoners, un cos cepat, i una polla desproporcionada. M´estalviaré detalls: talment com la d´un cavall.

N´hi va haver prou amb un parell de vegades d´intentar-ho per constatar el que ja sabíem: aquell membre no podria entrar mai en aquell forat. El desbloqueig a tal conjuntura podria haver estat la mútua masturbació, però ella no acabava de saber que fer amb aquella cosa entre les mans. Finalment li deia: deixa-ho estar, gràcies. <<Faig tot el que puc>> em contestava. I també jo ho feia: per amor.

Per amor vaig accedir a donar aquell primer cop de mà al seu germà. Un tarambana assertiu que la feia anar per on volia, i en conseqüència a mi. <<Si, ja ho sé, soc ben conscient de com és l´Enric, però que hi vols fer, l´estimo>>, em contestà quan vaig qüestionar fer-ho una segona vegada. I així va ser com vaig veure´m impel·lit al que finalment em portaria a ser interrogat per l´inspector Comilles, tan bon punt acabés d´esclarir amb la meva germana l´assumpte de les papallones emmetzinades. Ves a saber què li explicaria, però el convenceria, no ho dubtava.

I jo? Com li podia explicar el que va anar succeint paulatinament? Sense adonar-me´n va arribar al dia en què vaig signar el contracte de lloguer d´un local, on –segons l´Enric- es dedicaria a la importació i l´exportació. No podia ser-ne el titular, atès que pesaven sobre d´ell diverses denúncies per impagament. Finalment la importació va resultar ser de llavors de marihuana, i l´exportació es limità al mercat local del producte conreat.

-Caram! –exclamà el policia després de donar una ullada a la biblioteca de la meva habitació- Els has llegit tots?

-Oi tant! Estic traduint al català l´obra completa de Rimbaud i Allen Ginsberg per l´editorial Plató. Alguns d´ells porten el meu nom a la portada.

-Deunidó! I bé, Ariel, no et vull fer perdre el temps. També porta el teu nom el contracte de lloguer d´una plantació de marihuana, i una inspecció per sorpresa et va enganxar conreant-la. Què me´n pots dir?

-Que el local no l´exploto jo. És, diguem, d´un amic. Però el dia de la batuda malauradament hi estava treballant, sí. Sóc l´home de palla involuntari d´un eixelebrat.

-Curiosament amb una mascareta de gas.

-No en suporto la pudor.

-I perquè hi treballaves?

-Em trucà dient-me que estava al llit amb febre a causa de la grip, em demanà si podia anar a regar les plantes, i hi vaig accedir. És difícil d´explicar i d´entendre, ho reconec. M´hi he vist embolicat inconscientment, li dic la veritat.

-Llavors m´has de donar el seu nom.

-Perdoni, però no ho faré.

-Perquè?

-Per què és el germà d´una dona que estimo.

-Ah! Cherchez la femme...

-Exactament.

-Aniràs a la garjola, Ariel. Ho saps, oi?

No hi vaig anar. Passats tres dies la Griselda i jo vam embarcar en una avió amb destinació Moscou. Una facció del partit clandestí Novyy Kommunizm, del que en formava part des de feia cinc anys, ens obrí els braços.

Ara residim a Sibèria, en una confortable datxa amb calefacció central. El nostre primer fill, Allen, va ser concebut mitjançant inseminació artificial, a l´igual que la que naixerà d´aquí tres mesos si tot va bé. La Griselda ha fet un gran salt qualitatiu en quant a la seva destresa manual.

Joan Portales. 21/01/18

www.tallerelbarcodepapel.es

0 notes