La Banda Sinfónica Municipal reestrenará el "Himno a la Bellea del Foc"

La Banda Sinfónica Municipal reestrenará el “Himno a la Bellea del Foc”

La Banda Sinfónica Municipal reestrenará el domingo 27 de noviembre, en un concierto programado en el Auditorio de la Diputación Provincial (ADDA) el “Himno a la Bellea del Foc”. La pieza será cantada por el Coro del Teatro Principal. Originalmente, la partitura de Luis Torregrosa y con letra de José Ferrándiz Torremocha, se escuchó por vez primera el 22 de junio de 1933 en la plaza de toros de…

View On WordPress

Leonardo da Vinci o la benedicció de ser bastard

Constel·lacions Bastardes 2 de 21

Coincidències de la vida, tot just fa un any, dimarts 18 d'abril de 2023, vaig estar a la casa on va tancar la seva vida un dels bastards més universals de l'esfera cultural occidental: Leonardo da Vinci (1452-1519). Aquí un petit muntatge de vídeo amb imatges preses al palauet, construït el 1471 com a present de François III al polifacètic Leonardo, avui dia convertit en el Museu del Clos Lucé i atresorant fins a 40 màquines projectades per ell.

Toni Fajardo: Leonardo, je t'aime... Muntatge de vídeo (2023)

El biògraf Walter Isaacson descriu Leonardo da Vinci com un geni autodidacta i curiós, la condició de bastard del qual va ser una benedicció que li va permetre seguir les seves pròpies passions sense la influència d'idees antiquades. Tot i ser esquerrà, homosexual, herètic i vegetarià distret, el seu rebuig primerenc del sistema educatiu convencional i la seva residència a Florència el van exposar a noves idees i el van encoratjar a pensar de manera diferent. Isaacson destaca l'habilitat de Da Vinci per unir art i tècnica, semblant a la d'Steve Jobs amb l'iPad, i assenyala que la seva creença en la connexió entre la bellesa de la natura i l'art va ser clau per al seu èxit. Encara que Leonardo va lluitar amb la depressió i la por al fracàs, el seu llegat es caracteritza pel seu mestratge en obres tant artístiques com científiques, encara que moltes van quedar inconcluses.

Leonardo da Vinci, va néixer el 15 d'abril de 1452 a Anchiano, era fill il·legítim de Caterina, una dona del poble, i Piero da Vinci, notari i ambaixador. Encara que va ser reconegut pel seu pare i va rebre una educació, mai no va ser legitimat. Va iniciar la seva formació artística amb Andrea del Verrocchio a Florència, on va mostrar un talent excepcional en diverses disciplines. Leonardo és conegut com un geni del Renaixement, destacant tant com a pintor com com a científic i inventor. Va desenvolupar idees revolucionàries a diversos camps, com l'enginyeria, l'anatomia i l'òptica. La seva figura ha deixat un llegat immens en la història de l'art i la ciència.

Màxima exhibida a l'entrada del Clos Lucé:

"Quand je croirai apprendre à vivre, j'apprendrai à mourir"

(Quan creuré haver après a viure, hauré après a morir).

L'Home de Vitruvi (1492), del bastrad Leonardo da Vinci

Postures bastardes | Curiosament, altres de les estrelles culturals d'El Final del Camino adopten la postura de l'Home de Vitrubi. Segons recordo ho fan tan Bispo do Rosário com el Pare Noel crucificat de Cenedella, els performers de Madrigals al voltant del foc a terra i, si ho vols, Eric Whitacre dirigint Leonardo's Dreams of his Flying Machine... Se m'acut que podria ser un recurs de forma i moviments corporals per a la performance.

Rifkin’s Festival

Encetar l’època més meravellosa de l’any pot tenir molts al·licients: l’ocre de l’entorn, el fullatge que vesteix els nostres bulevards, l’arribada del sacre beuratge del Beaujolais el tercer dijous de novembre, l’encendre la primera llar de foc de la temporada,...i la cita cinèfila anual amb el geni d’en Woody Allen. El capitost d’aquell cine que molts reclamem on el millor esquer és el de no moure’s per fer-ne el millor moviment. La icona personificada d’aquell qui la vida se’ns escapa i tanmateix ell roman impertèrritament al mateix lloc de partida d’ençà 50 anys tot contant-nos les seves particulars cebes i misèries existencials.

No cerqueu objectivitat tanmateix en les meves divagacions entorn a una figura amb qui m’identifico no sols pel seu hipocondrisme, la seva sensibilitat, la seva fal·lera en flanejar sota la pluja parisenca, el seu atavisme desenfrenat,...sinó també en la seva concepció vital de viure permanentment en una òpera buffa la qual defugim de veure’n els darrers compassos abans d’abaixar el teló per sempre. Emperò sí, la darrera d’en Woody és una enèsima píldora d’allò que tots sabem que ja ens contarà entorn a triangles amorosos que esqueixen les costures d’un matrimoni poc ortodox a trenc del desballestament definitiu quan la muller cau inexorablement embadalida pels atributs d’un jove i atractiu director de cine francès -Louis Garrell-, diana de tots els dards d’un cine que el geni ens vol fer veure com pretensiós, anodí, híper mediatitzat i mirall de la indústria cinematogràfica actual.

En contrast, el cornut marit interpretat per Wallace Shawn, un actor en cap cas fulgurant, però que encaixa a la perfecció en aquest alter ego que sempre cerca el mestre i que ha repescat del llunyà Manhattan de 1979 per recordar-nos novament que l’original és tornar als orígens, que la bellesa pressuposa vellesa. Hora i mitja d’onanisme abrandat per tots aquells qui cerquem en el setè art bona part de les respostes a tots els interrogants i hesitacions vitals. Cinta embellida, un cop més, pel joc de clarors i llums de Vittorio Storaro que aparenten ser tanmateix més mediterrànies que donostiarres en el petit París de l’atlàntic -amb el permís de Bordeaux- i que vesteixen un més que plaent viatge per la història del cine d’autor.

Bergman, Godard, Bertolucci, Fellini, Passolini,..autèntics fars d’aquest geni que n’ocuparà un lloc preeminent el dia que els seus temors hipocondríacs es materialitzin i expiri al seu apartament novaiorquès. Fins que això no succeeixi, en aquesta nova obra d’orfebreria fruit de tots els trencadissos llargament coneguts del director, el desmanegat i esquifit Shawn ens arenga a no defallir en el ferri compromís de reclamar els grans clàssics enmig d’aquesta furibunda i voraç maquinària cinematogràfica que mana avui dia. Rifkin’s Festival és una oda a tot això: al fer cine dins del cine. Al de veritat.

Skinos

Un home gran estén la seva tovallola de ratlles blaves i blanques sobre la pinassa, en un extrem de la cala, mentre es resguarda dels darrers rajos de sol a l’ombra d’una pineda pentinada pel vent de llevant. “No et fiïs mai de la calma”, li diu el mar, que s’hi inclina amb tendresa en aquesta plàcida horabaixa. A l’altra punta, una luxosa vil·la hostatja una família aristòcrata anglesa que sopa un banquet a primera línia de mar amb la coberteria més fina. Tots seuen harmoniosament a taula, vestits de tons blancs i pastel, en una escena que sembla extreta d’un film de Wes Anderson o de Guillaume Canet. Un petit mur de pedra seca, estil menorquí, s’aixeca custodi rere la platja sembrada de còdols brillants. Més enllà, una tanca delimita un jardí de flors a tocar de les pedres, i un bosc frondós fa de teló de fons, ben a la vora del mar: pinzellades d’ocres i verds, podria ben bé ser un quadre de Cézanne. Els xiprers voregen la platja, els pins baixen fins a l’aigua a remullar-hi els peus. Les embarcacions, que reposen a la distància, reforcen l’encant escènic de l’indret. Una noia jeu sobre la lluïssor dels cantals mentre llegeix les darreres pàgines d’Històries de Nova York, d’O. Henry. Té els ulls color de cel i la pell fina com la pedra, com si l’aigua també hagués erosionat el seu cos pigat, esquitxat de sal i d’estrelles. Tanca el llibre de contes, es treu el vestit i es fica al mar completament nua, en perfecta simbiosi amb la bellesa natural d’aquest racó de món. Mentre braceja suaument sota el llençol tornassolat de seda verd esmeralda, li venen uns versos a la ment:

Voldria, ni molt ni poc: / ésser lliure com una ala, / i no mudar-me del lloc / platejat d’aquesta cala; / i encendre el foc / del pensament que vibra, / i llegir només un llibre / antic, / sense dubte, ni enveja, ni enemic. / […] i estimar aquest moment, / i aquesta mica de vent, / i el teu amor, transparent / com una aigua-marina.

Skinos és la badia a l’est del port de Vathy, la capital d’Ítaca, una de les set illes jòniques. La platja es troba a les profunditats del golf, que sembla més aviat un llac. El mont Nirito, el cim d’Ítaca coronat pel monestir de Kathara, en vigila les aigües tranquil·les i en dosifica la posta. Els darrers esclats de sol s’esfumen rere seu en un cel rogenc i lilós. L’aigua-marina és cristal·lina, tal com regeix el cànon en aquestes contrades. És un capvespre dolç i esplendorós d’agost, un agost que tot just treu el cap. L’instant és gloriós i fonedís: epifania a la terra d’Ulisses. L’escenari sublim pel retorn d’un heroi.

El guanyador de la cinquena pregunta Diari del Foc, @marcroderob vol que promocioni [ @elcabrotdelvendrell ] ______________________________________________ · [ Drac de Foc el Cabrot del Vendrell ] El drac de foc el Cabrot representa un Llucifer que cavalca sobre una serp de dos caps. Cal destacar l’estructura i l’anatomia de la peça, que la fan única i singular. És d’una bellesa i, alhora, d’una característica terrible que també la fa molt curiosa. Cal destacar-ne en l’actuació l’acompanyament pirotècnic, compost per a, aproximadament, 14 maces i el ceptrot corresponent, així com uns 10 tabals i 2 caixes. Cal destacar actuacions a Vauvert (Catalunya Nord), Extremadura i Casp, així com a molts indrets de Catalunya. ______________________________________________ · [ Cabrot Petit del Vendrell ] Es tracta d’una recreació del Cabrot quan era infant, per aquest motiu no és una rèplica. El Cabrot Petit és un Llucifer que cavalca sobre dos Dracs. Donat que representa que el personatge té els trets d’un simi quan és una cria, les formes de la cara, els trets dels pòmuls i la mirada són molt més amables i no tant agressius com el Cabrot. Al mateix temps el cos del Llucifer infant té les formes més arrodonides, pròpies d’un nadó, mantenint les potes del boc. #culturadelfoc #elvendrellccc2020 #capitaldelfoc @capitaldelfoc @capitalculturacat #elcabrotdelvendrell #aixòdelfocéscosanostra #diaridelfoc (en El Vendrell CCC 2020) https://www.instagram.com/p/B99I2ZnozYE/?igshid=1nd672vxwg6dz

Terra, mar i cel -aire- visibles gràcies al foc del sol. Els quatre elements de la vida en perfecte equilibri manifestant a la Natura la bellesa de l'Ordre Còsmic. Com dèia Einstein, Deu no juga als daus. #mediterranean #mediterrani #sea #mar #blue #blau #watercolor #aigua #h2o #Cel #Sky #Terra #landscape #sunny (at Mediterranean Sea)

I MACROGLOBOTÀ BENVINGUDES FOGUERES!!!!! UN EXITAZO!!!! Muchísimas gracias a nuestros patrocinadores oficilaes, Horchata CHUFI y @choleck del grupo Puleva Me Va; Coca-Cola España, Estrella Damm, Escuela de Animación (By GrupoGRAU). Muchisimas gracias a todas las hogueras que han venido a disfrutar de este evento. Dar las gracias a la Federació de les Fogueres de Sant Joan por haber traído a la Bellesa del Foc Infantil d'Alacant 2019 y sus damas de honor. El año que viene, REPETIMOS!!!!!!!! https://www.instagram.com/p/BxVWgbjg5Q4/?utm_source=ig_tumblr_share&igshid=1p2jjudj702i1

Singapur - 8 de setembre

Un tro ens desperta a les 7 del matí. Plou a bots i barrals. Esmorzem un esmorzar cutre a l'hotel i protegits amb cangurs fem camí cap a Little India. Ara plou menys. A Little India passegem pels carrers i, realment, es com la India pero més net i endreçat. Entrem a un temple descalços on els indis veneren un munt de deus extranys. Es el Sri Veeramakaliamman. Les escultures representant els deus indis son acolorides i d'una certa bellesa, fregant l'hortera. Seguim pels carrers indis (aquí sense vaques) i després agafem un taxi cap a Chinatown. El taxista es un paio xerraire i simpatic. Passegem per Chinatown i trobem per casualitat El Temple De La Dent Sagrada de Buda. Es un edifici de 4 plantes on es guarda la autentica i genuina dent de Buda, que jo diría que Buda era un elefant perque es una dent enorme. El temple es molt maco. Pugem a la planta superior on hi ha un jardí i després baixem a la tercera, des d'on podem veure una mena de misa on la gent, ordenada i disciplinada, canten uns mantres preciosos. Anem a dinar al Street Food de Chinatown, un carrer ple de restaurants de carrer. Triem Carrot Cake, una mena de menjar que no porta ni pastanaga ni es un pastis. Està fet d'una pasta d'arroç i més coses que es passa per la paella i acaba amb pinta de calamars saltejats.... Pero sense el mateix sabor. De fet es una mica insípid. Demanem també ànec laquejat amb noodles, que tampoc mata. La primera experiència d'street food a Singapur es una petita decepció. A la tarda anem fins Marina Bay i aqui la cosa canvia de la nit al dia: es un espectacle fabulós de gratacels vorejant la bahia amb les tres torres del Marina Bay hotel al fons. Hi ha una carrera popular i veiem com corren fins que ens fiquem dins del centre comercial, un altra espectacle, aquest cop de botigues. Es una espècie d'Illa Diagonal a lo bèstia. Hi ha una superfície amb una pantalla al terra que quan la trepitges fa colors i formes (peixos, diu la Joana), coronat amb una làmpara gegant de leds que s'encenen i s'apaguen com fent focs artificials. Després agafem un taxi on podem (els taxis no es poden agafar a tot arreu, només a les parades i carrers secundaris) i anem a l'hotel a dutxar-nos i posar-nos guapos. El sopar el voliem fer a Lau Pa Sat, una plaça coberta plena de xiringuitos al sud de Chinatown, on hem anat amb un altra taxi, però la cosa no ens convenç i tornem a Marina Bay, des d'on contemplem les vistes ara il.luminades dels gratacels i l'hotel... Espectaculars, molt millors que els de Dubai. Sopem a un japonés (tempura i okonomiyaki) i anem a pujar al Skypark de l'hotel Marina Bay. Es la terrassa que uneix les tres torres. Paguem 28$ per cap i pugem fins el Ce La Vie lounge. Es un bar amb disco des d'on pots veure tota la ciutat, a l'estil del que vam fer a Bangkok el 2012. Es tot una mica estafa: no pots entrar a uns quants llocs, es ple de gent i els gin-tonics eren dolentíssims... Però la vista de la ciutat i el ball discotequero que vam fer després va pagar la pena. Arribem a l'hotel a les 00:00 en punt.

Tardes literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres 15 de desembre...

Joc Brut, de Manuel de Pedrolo

Tertúlia

L’última trobada d’aquest 2017 del Club de lectura Tardes literàries formava part del projecte “Clàssics catalans” mitjançant el qual comptem amb la col·laboració d’un expert de l’associació “Espais escrits” per aprofundir en l’obra i l’autor triat. En el nostre cas, tot aprofitant la proximitat de la celebració de l’Any Pedrolo i atenint-nos al fet que la nostra biblioteca duu per nom Manuel de Pedrolo, vam optar per seleccionar una obra d’aquest escriptor: Joc brut. I per això durant la sessió del club de lectura vam poder gaudir i enriquir-nos amb les aportacions de Montserrat Morera Escarré, que venia des de la Fundació Pedrolo.

Una primera ronda d’opinions per part de les clubaires ens va permetre copsar la valoració general positiva de la lectura, tot i que un parell de veus van comentar que la trama, des d’un plantejament de gènere, els semblava fluixa. Aquest aspecte va derivar cap a la discussió al voltant de les diverses lectures amb què ens podem enfrontar a aquesta novel·la, i val a dir que, en la seva majoria, les clubaires l’havien llegida més en clau psicològica i en clau de denúncia que no pas com a novel·la de misteri o d’investigació.

Montserrat Morera ens va introduir en la situació en què es trobava la novel·la de misteri a casa nostra en el moment en què Pedrolo, juntament amb altres escriptors catalans, van iniciar una important tasca per normalitzar el gènere en la nostra llengua, alhora que es van llençar a experimentar amb diverses fórmules i recursos. I tot lligat amb aquesta implantació i normalització del gènere negre, un altre element a tenir ben en compte va ser la llengua. Perquè Pedrolo com a referent (ja que és l’autor que avui tractem), però també la resta d’autors, van fer entrar el català popular en la narrativa sense perdre de vista el lèxic precís i acurat.

Quant a la trama, els dos personatges protagonistes han focalitzat els comentaris de les clubaires en la majoria dels casos. Per una banda el Xavier, aquest noi que viu en base a una obsessió i que, just a causa d’aquest tancament de mires, es deixa embolicar en una xarxa de mentides. I per l’altra banda la Juna, la noia que teixirà tot l’embolic i que s’encarna com el prototipus de dona fatal.

També cal esmentar dos aspectes que han estat assenyalats per part de les clubaires. El primer seria el tractament de l’erotisme i del sexe dins la novel·la, que ha semblat, per als membres del Club de lectura Tardes literàries, poc creïble en els nostres dies. I per això ha quedat clar que cal situar-se, en llegir Joc brut, en el moment històric i, sobretot, social, en què es desenvolupa l’acció de la novel·la. I l’altre aspecte que ha grinyolat una mica en fer la lectura del llibre ha estat el final, valorat com a precipitat. Amb tot, en parlar d’aquesta suposada precipitació, hem comentat la tria del punt de vista narratiu. Això és: la primera persona, focalitzant tota l’acció en el personatge del Xavier. Aquest estil narratiu és, potser, el que fa necessària l’existència d’un darrer apartat titulat “Les explicacions”, ja que d’altra manera el lector no és capaç de tancar tots els serrells de la història, i d’aquí ve la sensació que, tot d’una i amb certa pressa, ens expliquen el final.

Sigui com sigui, Joc brut és una novel·la que ha reeixit a superar el pas del temps i que, malgrat algun detall que el lector actual pot valorar sota un prisma d’anacronisme, s’ha convertit en clàssic de la literatura. I el que hem remarcat, per damunt de la investigació que es duu a terme i per damunt de la història d’amor unilateral que es desenvolupa, és la descripció d’un paisatge urbà i d’unes capes socials que no fa tants anys eren els que omplien la ciutat de Barcelona; la descripció també d’uns personatges que es defineixen per allò que fan i per la manera d’actuar; i sobretot, el mosaic que ens exposa Pedrolo al voltant de la idea de consciència social i d’existencialisme.

Només cal llegir la primera frase de la novel·la per adonar-nos que ens trobem davant d’una obra que sap jugar amb les eines creativo-literàries per atrapar el lector: “Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.”

L'autor 

Escriptor català nascut a l’Aranyó (1918-1990), cursa el batxillerat a Tàrrega i es trasllada a viure a Barcelona el 1935 per estudiar Medicina, però la guerra espanyola estronca aquests estudis. Durant aquests anys de conflicte bèl·lic s’afilia a la CNT, fa de mestre a la població de Fígols de les Mines, i combat en els fronts de Falset, Figueres i Barcelona.

S’inicia en el món de la literatura amb la publicació del poemari Ésser en el món (1948). Uns anys més tard, el 1954, publica la primera novel·la: Es vessa una sang fàcil. I aquest mateix any guanya el Premi Joanot Martorell amb la novel·la Estrictament personal. A partir d’aquest moment es converteix en un escriptor prolífic i la seva creativitat abraçarà tots els gèneres.

Així doncs de Pedrolo podem llegir poesia, teatre (a destacar Homes i No), reculls de contes (com podria ser Domicili provisional, Trajecte final), articles periodístics i novel·la. I dins d’aquest gènere tenim títols com: Cendra per Martina, Avui es parla de mi, Cops de bec a Pasadena, Tocats pel foc, Si són roses, floriran, Totes les bèsties de càrrega, Joc brut (novel·la que comentarem en el nostre Club de lectura), i la conegudíssima Mecanoscrit del segon origen. Només per citar-ne alguns dins la llarga llista de novel·les publicades.

Des d’un plantejament literari les seves novel·les destaquen per un fort realisme, amb personatges amb les contradiccions pròpies de l’ésser humà, tot i que també va fer alguna aproximació a la literatura de l’absurd. De fet una característica de l’obra de Manuel de Pedrolo és, precisament, la gran quantitat de subgèneres que treballa, ja que trobem des de novel·les realistes fins a novel·les amb un gran idealisme simbòlic, tot passant per obres en clau policíaca o psicològiques.

Va col·laborar en diverses revistes: com Ariel, Canigó, Oriflama o Serra d'Or, i va ser soci de l’AELC.

L'obra 

En una època en què la novel·la de gènere negre encara es trobava, a casa nostra, a les beceroles, Manuel de Pedrolo, entre d’altres escriptors catalans, va començar a experimentar fórmules narratives amb aquest gènere. I Joc brut és un dels títols a destacar.

La història que se’ns planteja, inicialment, podria semblar una de tantes d’aquest tipus d’obres. En Xavier, un jove de família humil, un dia coneix la Juna, una noia de gran bellesa, en una parada d’autobús i s’enamora d’ella. La relació entre tots dos avança en un estira-i-arronsa sempre controlat per Juna, que acabarà convertint Xavier en el seu titella. I a partir d’aquí s’inicia la narració en clau de gènere, perquè per un seguit de circumstàncies la parella planificarà un assassinat. I com diu Xavier: “Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.”

La novel·la, ambientada a Barcelona i escrita en primera persona des de la perspectiva de Xavier, que és el protagonista principal juntament amb Juna, s’estructura en quatre grans capítols: El projecte, Els fets, La recerca, i Les explicacions. I és en aquest darrer apartat on trobem la clau per entendre tots els esdeveniments narrats.

Encara caldria afegir que més enllà d’una història d’amor (el que sent Xavier per Juna), el que també hi trobem són temàtiques com l’engany i la traïció, el desig de millora social, o la manipulació enfront de la ingenuïtat. 

Sílvia Romero

http://bit.ly/1otws7O

(desembre 2017) 

from ribes.org http://bit.ly/2kQpujG

l’amor líquid, l’amor sòlid. l’amor de l’aigua, l’amor de la terra.

la neu, els peus freds, l’abraçada calenta. maria chiara. els teus ulls clars i el cabell. la figura esvelta, les mans lleugeres però fermes, les carícies amoroses. les hores als teus braços. la delícia de parlar-te, d’escoltar-te, de fer-te l’amor, d’endinsar-me més en el teu ésser. en la teva persona, en el misteri que és que siguis viva i que ens haguem trobat i que ens estimem així.

la teva esquena regalimant gotes calentes i els meus dits als teus cabells. abraçar-te, sentir-te sota l’aigua. fregar-te el cap amb suavitat, amb l’olor dolça de l’escuma del sabó blau. blau, verd, marró, castany, pell clara. tots els colors del teu cos a la llum de les espelmes.

ets un somni? ets real?

sento que porto molt de temps esgotant l’aigua que brolla del meu interior. el poliamor, fondre’m en les multituds, la filantropia, confiar en tothom, estimar a tantes persones, desitjar a tantes persones. confio en el que la vida em porta i la vida em porta terra: em porta a tu, que ets una terra salvatge però ferma, viva. una terra que trobo plena de bellesa però en certa manera sola: una terra que no rep prou amor. no reps tot l’amor que et mereixes, amor, i jo vull estimar-te, vull inundar-te el sòl d’aigua clara. vull que fem l’amor a la natura i que de la nostra unió en neixi la vida i en neixi més terra.

pensa en la natura, mercè. d’alguna forma, l’element que més sentit dóna a l’aigua és la terra. una terra per nodrir, una terra on estar. les unions amb els altres elements també són plenes de bellesa. el combat del foc i aigua, la dansa de l’aigua i de l’aire, també estan plens de poder i bellesa.

però em sento en certa manera esgotada, desgastada, com si el meu amor es dissipés en la multitud, falta d’una direcció.

la maria chiara pot ser el tros de bosc per on brolla un riu secret. tinc ganes de recórrer el seu paisatge, de brollar amb alegria entre les seves pedres, d’enfonsar-me en les seves arrels.

el que més por em fa és perdre aquesta llibertat tan meva. però la terra ha d’entendre que no sóc terra, i que sempre l’estimaré d’una manera diferent a com m’estima ella, l’estimaré com a aigua. la terra a vegades potser sentirà dolor perquè em veurà fluir i potser tindrà por que m’escapi.

i jo com a aigua, m’he de recordar a mi mateixa que tinc la llibertat de nodrir el que vulgui, i que cap paisatge, cap terra pot atrapar-me. perquè si m’atrapen en un intent de que em converteixi en el que no sóc, en terra, la meva aigua es tornarà a estancar una altra vegada i perdrà el seu poder.

quin és el meu poder? el meu poder és nodrir intensament des de la llibertat. l’aire és a tot arreu i enlloc alhora, es dóna sense poder escollir perquè ocupa tot l’espai. però l’aigua en tant que líquid té la capacitat de filtrar-se als llocs més insondables, i de sortir-ne.

l’amor líquid.

l’amor líquid que recorre l’amor sòlid.

Esta noche, a partir de las 21:45h el plató de ENTRE BAMBALINAS se llena de "belleza" con las seis Damas de Honor de la Bellesa d'Alacant

Esta noche, a partir de las 21:45h el plató de ENTRE BAMBALINAS se llena de “belleza” con las seis Damas de Honor de la Bellesa d’Alacant

¡Esta noche, a partir de las 21:45h no te pierdas el programa porque abrimos el telón para las seis Damas de Honor de la Bellesa del Foc de Sant Joan d’Alacant, Marina Niceto Valera! Nuestro plató nunca había estado tan lleno de “belleza” por dentro y por fuera. ¡Esta noche, no te pierdas la entrevista con Lidia Martínez, Silvia Morata, Beatriz Moya, María Novoa, Gema Capelo y Lourdes…

View On WordPress

Sofia Escoda vive su Proclamación como Bellea del Foc 2017

Sofia Escoda vive su Proclamación como Bellea del Foc 2017

El acto ha contado con protagonistas de les Fogueres y otras fiestas de la provincia y la Comunidad Valenciana El Auditorio de la Diputación de Alicante ha acogido en la velada del 27 de Mayo el acto de Proclamación de Sofía Escoda como Bellesa del Foc d’Alacant y sus Damas de Honor. belleses, dames y presidentes de Fogueres y Barraques han acompañado a las nuevas representantes oficiales de la…

View On WordPress

Cròniques des del terrat (IV) – Àngela o la Bonanova, Part II

«Et sap greu que la bellesa fugissera s’hagi pansit tan irremeiablement, que hagi lluït davant teu d’una manera tan enganyosa i vana; et sap greu no haver tingut temps ni tan sols d’enamorar-te’n...» — F. Dostoievski a Les nits blanques

SEGONA PART

DE CAMÍ A L’ESCOLA

L’Àngela era de la Bonanova de tota la vida. Va néixer a la clínica Teknon i va estudiar al Col·legi Jesús-Maria. L’àvia Teresa la portava a l’escola cada matí: agafades de la mà, caminaven pel passeig de la Bonanova en direcció Besòs, sempre per la vorera de muntanya. Quan arribaven davant de l’església, l’àvia li explicava que en aquella plaça, al ball de festa major, havia conegut l’avi Pere. I que, un any després, es casarien en aquella mateixa església. 

“Per què la gent es casa, àvia?”. “Perquè és la manera que tenim de provar l’amor. I d’enfortir-lo”. “Això vol dir que la gent que no es casa no s’estima?”. “Qui no es casa no s’estima prou per comprometre’s a un amor que perduri”. Amb els anys l’Àngela aprendria que els amors duradors feien els amants exsangües i menys bells, que les seves carícies, amb el desgast, els espellaven, i els seus petons massa madurs podrien la llengua. També entendria que els amors passatgers feien esforços inútils, tenien febres frívoles, les seves carícies efímeres cansaven els cossos i els seus petons massa verds esquinçaven els llavis. “Àvia, tu i jo no estem casades i ens estimem molt”.

L’església de la Bonanova estava inspirada en la basílica de Santa Maria Maggiore de Roma. L’Àngela mirava amb embadaliment la façana neorenaixentista, amb el pòrtic sobre l’escalinata i les vuit columnes corínties. A sobre hi havia cinc finestrals d’arc de mig punt, dos d’ells amb les imatges dels sants Gervasi i Protasi, i dalt de tot el frontó i la creu. Mirant-la de cara, al cantó esquerre hi havia l’alt campanar i, a la dreta, més baixa, la torre octagonal acabada amb una cúpula i una rosa dels vents. En aquella parròquia també s’hi havien casat els seus pares, i ella hi havia estat batejada i hi havia fet la primera comunió. Però el record més dolç el tenia de la nit de Nadal: cada any tota la família, havent sopat, anava a sentir el Cant de la Sibil·la, just abans que comencés la missa del gall.

Deixada enrere la plaça, de seguida veien la tanca del col·legi. Just abans d’arribar-hi, a mà esquerra i adjacent al recinte escolar, hi havia un solar que resistia l’especulació urbanística i desafiava el signe dels temps. Era un paratge alhora ombrívol i oníric, amb una pàtina de vellesa i nostàlgia, que un dia devia haver estat un torrent, ensotat i ple de vegetació: arbres, heures, matolls, molsa i esbarzers. A la tardor, el terra s’omplia de fulles seques. Un hivern el va veure tot nevat. Limítrofa al vetust jardí abandonat s’aixecava una paret de pedra, de lloses esgrogueïdes, rematada per una balustrada ornamental de marbre. Al peu del mur naixia una escala sense barana que es perdia al fons de la clotada. L’Àngela s’imaginava que aquella graonada duia a un lloc màgic. Li semblava un escenari de conte ideal.

Passat el solar ja s’albirava la façana imponent del col·legi. S’hi veia una primera porta de ferro forjat amb dos lleons i un escut d’àligues a la part superior. Les àligues es reproduïen en sèrie, amb les ales esteses, al llarg de la reixada. L’Àngela els hi tenia por, i quan passaven per sota seu accelerava el pas. L’àvia la tranquil·litzava, li deia que eren de ferro, que no es mourien ni li farien cap mal, i li explicava que l’àliga era un dels emblemes de Barcelona. “Recordes quan l’anem a veure per Santa Eulàlia?”. Així i tot, ella no quedava gens convençuda i aquell era l’únic tram de camí en què s’afanyava per arribar a l’escola. A l’altre costat de la tanca hi havia un jardí francès, amb escultures i grans testos decoratius, uns bancs també de ferro, de joc amb el reixat, que feien encara més elegant el parc; i, com un decorat posterior, un bosquet frondós amb tot tipus d’espècies d’arbres. D’entre tots ells ressortia el colossal avet.  

L’edifici monumental d’estil historicista anglès del Col·legi Jesús-Maria també era obra, com la Casa Arnús i el Temple del Tibidabo, d’Enric Sagnier. Al frontispici, fet amb maó vist i carreus de pedra blanca, hi lluïen l’ampla escalinata i el porxo neogòtic de l’entrada principal, que portava a la galeria de la planta noble. Al capdamunt, els finestrals gòtics i el gran pinacle revestien l’edifici d’un aire catedralici. La construcció quedava completada per les dues ales laterals i, en una d’elles, la capella. Al vestíbul de la capella s’hi conservava una relíquia: unes làmpades de fusta sobredaurada que representaven uns dracs escopint foc, de la boca en treien llum, dissenyades per un encara jove i passerell Antoni Gaudí. Al cor de la planta hi havia el pati enorme on l’Àngela havia passat tantes hores d’esbarjo i tediosa letargia.

L’AVI PERE

L’Àngela va créixer al carrer d’Horaci, a tocar dels jardins de ca n’Altimira, on els seus pares havien comprat un apartament en casar-se. Ells també eren del barri. El pare era del carrer del Camp, va néixer al número 57. La seva mare, l’àvia Isabel, encara avui hi tenia una petita botiga de queviures que l’havia vist despatxar rere el mostrador més de cinquanta anys. En sortir de l’escola, el pare de l’Àngela sortia disparat cap a la botiga, impacient per assaborir el seu berenar deliciós. L’Àngela reproduiria el gest del fill de la Isabel, i tan bon punt sonava el timbre del col·legi correria amb ànsia, arrossegant el seu pare que la duia de la mà, per arribar de seguida a l’adrogueria. Allà l’esperaria l’àvia amb el berenar cobejat. “Aquesta nena és llaminera com el seu pare!”. Tots tres compartien aquelles porcions de tardes gormandes i despreocupades com una mena de conspiració, el seu petit secret.

La mare es va criar al número 4 del carrer de Claravall, darrera l’escola, en una casa unifamiliar de planta baixa amb un jardí a la part del darrere on l’Àngela havia passat els moments més feliços de la seva infància. En aquella parcel·la plena de petúnies, de geranis, de glicines, de clavells i de roses, la petita Àngela va anar adquirint, mica en mica, el gust per la bellesa: la de les flors, la de la literatura, la de la música, la dels instants de joia. Al fons del verger hi havia els arbres fruiters. A la primavera veia florir l’ametller, bandera blanca. A l’estiu, collia les dolces nespres del nesprer i se les cruspia amb delit. A la tardor fruïa amb l’anhel sangonós de les magranes del magraner.

Passava hores i hores jugant en aquell menut racó de món que a ella li semblava tot un univers, el seu. Un espai tancat en un món de llibertat i d’imaginació. El seu edèn. Quan queia rendida, a mitja tarda, reposava a la falda de l’avi que, assegut al balancí, al peu de l’acàcia, li llegia contes, primer, i més endavant novel·les senceres: romàntiques, d’aventures, de ciència ficció. L’Àngela es feia gran en mars de lletres i tardes vermelles.

― Jeanne Pissarro (ditte Minette) assise au jardin, Pontoise (1872), Camille Pissarro

Els divendres anava a sopar amb els pares a casa els avis. Mentre l’àvia cuinava, l’avi i l’Àngela s’asseien al piano i practicaven. Era un moment de serenor absoluta. L’envaïa la calma i el seu cos ingràvid flotava, delicat i fràgil, per l’estança. Premia cada tecla amb fervor: notava el tacte fred de la fusta setinada i sentia el martellet colpejar dins la caixa de ressonància. Tocaven Mozart, Beethoven, Liszt, Brahms. Tocaven fins que l’àvia els cridava: “El sopar és a taula!”. Una calidesa amable recollia tot el menjador. 

L’avi Pere s’havia guanyat un nom com a concertista de piano, tot i que la seva autèntica devoció era l’orgue. Va estudiar-ne la carrera i durant gairebé dues dècades va ser l’organista de la parròquia de la Bonanova. Deia que només hi havia una cosa al món que podria fer-li deixar l’instrument: l’àvia Teresa. Tot i que sovint s’engelosia, ella mai l’hi va demanar. Quan l’Àngela entrava en una església i sentia el so de l’orgue omplir el temple, pensava en el seu avi i en aquells vespres embriagadors en què, potser sense saber-ho, en algun moment va decidir que es dedicaria a la música.

Després de sopar, els pares tornaven cap al carrer d’Horaci i ella es quedava a dormir amb els avis. Les nits d’estiu, l’Àngela sortia fora, s’asseia al balancí i es quedava llargues estones observant els estels fins que veia arribar el polsim de lluna al jardí. Quan entrava de nou a casa, l’àvia l’acompayava a l’habitació, la ficava al llit i li llegia un conte, que mai aconseguia acabar perquè ella sempre s’adormia abans. L’endemà, en llevar-se, el primer que feia era treure el cap per la finestra.

Un matí d’hivern que la rosada cobria d’un vel blanc tot el verd de l’herbatge va veure aterrar-hi un faisà molt especial. Mai havia vist un ocell tan llampant i bonic. De faisans n’havia vist molts, fins i tot els avis n’havien tingut un al jardí, amb la seva cua llarga i estirada i el seu plomatge tardorenc d’ocres, taronges, granes i turqueses. Però aquell era diferent, aquells colors enlluernaven, més encara amb el contrast del blanc de la gebrada. Tenia un pit rogenc estrident i una capa daurada. Només compartia amb la resta de faisans el color de la cua, i una taca turquesa sota el clatell. Semblava que l’haguessin pintat. Va fer un salt del llit i va córrer cap al jardí, però quan va ser fora, l’ocell ja no hi era. “Potser no el torno a veure mai més”, es va dir l’Àngela. 

El faisà va tornar la setmana següent. L’Àngela va quedar uns minuts palplantada rere la finestra observant-lo. L’elegància de l’ocell la deixava abstreta, hipnotitzada amb els seus gràcils moviments. Era massa bonica per passejar-se pel seu jardí amb aquella galanesa altiva. Sabia que no el podria estimar, perquè sempre s’enlairaria abans que tingués temps d’encaterinar-se’n. Va sortir decidida però amb cautela, s’hi va apropar dolçament i l’animal va voler apartar-se’n, pressentint l’amenaça. L’Àngela llavors va fer una estirada brusca, elèctrica, com un llampec, i nyac!, va enxampar l’au amb les dues mans. Se la va mirar de prop i, amb la bèstia esporuguida entre les seves grapes, es va sentir poderosa. Amb la mà dreta va acariciar-li el llom, mentre amb l’esquerra sostenia el seu petit cos amb força perquè no s’escapés. “No em deixes estimar-te”, li va dir. Quan els avis es van llevar, l’Àngela tapava un sot al peu de l’ametller.

Els dissabtes definien la seva noció de felicitat. Frisosa, s’apressava a despertar els avis i rabent es dirigia a parar taula per l’esmorzar: melindros i xocolata desfeta. L’àvia, però, abans sempre li feia menjar una poma, collida del jardí: “Primer has de preparar la panxa: una fruita al dia i ben lluny la malaltia!”. Ella obeïa, sabent que després l’esperava el gran festí. Si feia bo, esmorzaven al jardí, i l’Àngela delirava amb l’amalgama de l’olor de xocolata i el perfum de les flors. Allò era el paradís.

― Fris de Beethoven (1902), Gustav Klimt

L’avi Pere, de jove, havia viscut uns anys a Viena, “llavors era la capital d’Europa!”. Li parlava de l’Òpera, dels cafès, de les simfonies de Gustav Mahler, de les novel·les de Stefan Zweig i de les pintures d’Egon Schiele. Li parlava de com de meravellat va quedar el primer cop que va anar al ballet, i de la primera vegada que va veure el Fris de Beethoven de Klimt. Li ensenyava les obres del genial pintor austríac i ella quedava absorta amb aquells colors, aquelles formes, aquells relleus, aquelles dones, aquells paisatges.

Li explicava anècdotes d’aquells dies de joventut i glòria, quan “era molt pobre i molt feliç”. A la tardor feien festes a les cases dels amics, totes decorades amb un gust exquisit; a l’hivern anaven a patinar a la pista de gel de la gran plaça de l’ajuntament; a la primavera feien pícnis als parcs; i a l’estiu, excursions als llacs dels voltants de la ciutat. Encantada, l’Àngela l’escoltava i quedava fascinada per totes les històries. “Avi, un dia jo també viuré a Viena”.

El dia de l’enterrament de l’avi Pere, se li presentaria la figura d’ell embolcallant-la amb el cos, amb l’ànima i amb les rondalles, lluny dels perills del món, al balancí, sota l’acàcia florida, al seu preciós jardí. Aquella imatge poderosa l’acompanyaria per sempre.

Descubre la sorpresa de las Damas de Honor a Marina Niceto Bellesa del Foc 2022

Descubre la sorpresa de las Damas de Honor a Marina Niceto Bellesa del Foc 2022

Esta noche, a partir de las 21:15h no te pierdas el programa porque abrimos el telón para la Bellesa del Foc de Sant Joan d’Alacant, Marina Niceto Valera que recibirá una sorpresa por parte de sus seis fantásticas Damas de honor. Hablaremos de los momentos más emotivos y especiales de este año, del papel de la mujer las Hogueras y de todo lo que no se suele ver tras el cargo festero. También,…

View On WordPress

Alba Muñoz, de Florida-Portazgo, proclamada como Bellea del Foc d'Alacant 2024

El alcalde de Alicante, Luis Barcala, ha impuesto este sábado, en el Teatro Principal, la banda a Alba Muñoz, de la hoguera Florida-Portazgo, para proclamarla como Bellesa del Foc 2024. Antes ha sido el presidente de la Federación de Fogueres de Sant Joan (FFSJ), David Olivares, quien ha distinguido a las Damas de Honor, Lucía González (Los Ángeles), Alba Caturla (San Antón Alto), María Huesca…

View On WordPress

Martina Lloret, proclamada como Bellesa del Foc infantil 2024: "Es historia viva de las Hogueras"

El alcalde de Alicante, Luis Barcala, ha impuesto este viernes la banda a Martina Lloret, de la hoguera Séneca-Autobusos, y la ha proclamado como Bellesa del Foc infantil 2024, al término del acto que se ha desarrollado en el Teatro Principal. Por su parte, el presidente de la Federació de Fogueres de Sant Joan, David Olivares, ha distinguido a las damas de honor, Laia Ponce, Daniela Vaquero,…

View On WordPress