La llei del cinema, des del tripartit, passant per ERC i acabant a CiU

La llei del cinema ja fa anys que existeix. Va ser una idea d’ERC que van tirar endavant juntament amb el tripartit i amb el suport de CiU. Era una llei que bàsicament pretenia omplir els cinemes de Catalunya amb el 50% de pel•lícules en català, ja sigui versió original o doblada, i la resta, l’altre 50% en castellà. Es tractava d’oferir el mateix cinema en català que en castellà, que són els dos idiomes oficials del Principat. Pot semblar, pels catalanistes i/o independentistes, que el 50% en castellà és massa, però tenint en compte que fins fa poc el percentatge de català era del 3%, el que dona al castellà un 97%, ja que en aquest país, lluny de ser civilitzat, no hi ha n’hi una versió original, per tant, aquesta llei semblava molt positiva per la llengua.

Però no tot era tan bonic, ni tan catalanista. Es fa una llei que obliga a doblar al català totes les pel•lícules menys les de parla espanyola, discriminant clarament a tots els que no parlen espanyol i beneficiant a les que si que el parlen. Una llei per afavorir el cinema en català que no obligui a doblar el castellà? És lamentable.

Un govern que suposadament és catalanista i que té un gran percentatge d’independentistes resulta que fa una llei del cinema que no obliga a doblar al català les úniques pel•lícules que perjudiquen el cinema català i de l'únic país que perjudica el nostre.

I després, òbviament, des de Brussel•les, la CE (Comissió Europea) tomba la llei perquè discrimina positivament un idioma respecte els altres. Per tant, obliguen a refer la llei, o es dobla tot o no es dobla res.

Més tard el govern respon, sense dir gairebé res.

- “Refarem la llei”, diuen. A veure com ho faran. Perquè és fàcil, tot al català, però la tradició de abaixar-se els pantalons, o més ben dit, d’anar amb els pantalons abaixats de CiU és mítica i molt arrelada.

- “En cap cas qüestiona la protecció del català”. Exacte, conseller, exacte, el que qüestiona és la vostra intel•ligència, la vostra catalanitat i els vostres collons. Els Europeus no qüestionen la protecció del català, perquè els hi és igual, però no obligar a les úniques pel•lícules que ens perjudiquen a doblar-se al català està clar que sí que perjudica el català.

- “Ja vèiem a venir que podia passar”. Ara ja no es qüestiona la intel•ligència, es nega definitivament. És a dir, durant tot el procés de creació i desenvolupament de la llei, a on es pot veure com serà i, pensant una mica, si s’acceptarà, resulta que l’intel•ligent senyor Mascarell, diu que ja veia a venir que no s’acceptaria i tot i així van donar suport a la llei. Idiota.

La solució sembla molt senzilla, i ja s'hauria d'haver fet abans de proposar la llei, tot el que no sigui català es dobla o se li posen subtítols. Que hagin de ser els Europeus els que, deixant-nos en evidència als catalans, i més al nostre govern, ens diguin que aquesta llei és injusta i, encara que a ells no els hi importi i no ho diguin, perjudica el cinema en català, i, per tant, no compleix l'objectiu proposat a mi em fa vergonya, i no aliena, no, vergonya en primera persona, com a català.

I quan no sabíem si el govern s’abaixaria els pantalons o no, en Mascarell descarta que es facin doblar o subtitular les pel•lícules en castellà. Abaixada de pantalons. I diu: “Les opcions són o bé trobar una solució jurídica que esquivi la discriminació o bé rebaixar la norma”. Abaixada de pantalons, una altra, sí. La solució és fàcil, no donar avantatges a la llengua que ens mata. Però tot apunta a la rebaixa.

Europa diu o tot o res. Però CiU s‘abaixa els pantalons, podrien triar el tot i Brussel•les ho acceptaria.

Potser va ser el tripartit qui va donar vida a la llei, però amb el suport de CiU, i ara és a ells a qui els toca plantar-se i dir que el castellà, com a llengua diferent al català, també s'ha de doblar, igual que fan totes les altres. És lògic, és comprensible, és positiu pel país i és el que vol Brussel•les. Però tot apunta a que no ho faran, i seran tan o més culpables que els que van idear la llei des d'un principi. Són aquestes coses les que importen. Si Madrid ens diu, feu el que vulgueu, no hi ha cap mèrit, és quan Madrid no vol una cosa però el govern català lluita per aconseguir-la perquè sap que és positiva per Catalunya quan hi ha mèrit. I aquesta és una situació. Si Madrid ens diu doncs ho doblarem tot, CiU no té cap mèrit. Si Madrid diu, volem la llei tal com està i CiU es manté ferm, i ja no diguem aconsegueix doblar-ho tot, llavors sí, CiU s'ho haurà treballat i mereixerà reconeixement (per això). Però seguint els precedents diran: No, és que ens han obligat, i som-hi, a veure davant de qui ens podem baixar els pantalons el pròxim cop.

L'únic punt positiu és que si no fem res a qui es denunciarà serà a Madrid.

I parlant del doblatge, subtítols:

Hi ha la discussió sobre si és preferible doblar o subtitular. Jo he arribat a la conclusió de que millor deixar-ho en 50% de cada, 50% doblada al català i 50% VOSC.

Les opinions són diverses. Sobre doblar, hi ha gent que opina que faria molt més bé a la llengua catalana només doblar al català que no fer el 50%, diuen que a Catalunya el cinema ha de ser en català, però no hi estic d’acord.

Si és vol gaudir de cinema en català que es consumeixi cinema català. Trobo hipòcrita voler lluitar per la llengua mentre elimines altres llengües doblant-les. El que fa mal al català és el cinema en espanyol, no pas tenir-lo VOSC al 50% i doblat al 50%. Ara resulta que si vull el cinema 50 i 50 l'espanyolisme ha guanyat? M’he trobat molta gent que m’ho diu. Jo diria més aviat que ha guanyat al fer-nos perdre temps discutint si és millor 50 i 50 o 100 doblat, quan està clar que els dos ajuden al català però la primera opció aporta més coses, sent millor.

Si anem d'aquest pal les pel•lícules dels nostres cinemes només haurien de ser de producció catalana. El menjar només hauria de ser de la terra. I el bens materials. I tot. Però mires pel•lícules americanes, espanyoles, angleses. Menges productes importats. Compres a l'IKEA. I en general consumeixes molt estranger. Pel mateix motiu que a Catalunya ha de ser en català, una pel•lícula anglesa s'ha de mirar en anglès. No siguem contradictoris i irracionals, que això és d'espanyols. 

El cinema hauria de ser tal com s'ha concebut, i si algú el vol doblat, doncs llavors sí, al català. I com que molta gent el vol doblat, doncs em quedo amb el 50 i 50.

Tot i que si el cinema només fos subtitulat al català tot català ampliaria horitzons i tindria més facilitat al aprendre una llengua, però si es dobla llavors només gaudiran d'aquests avantatges els qui vulguin, i això tan obtús és també d'espanyols. Tan bé fa a la llengua 100% doblat que 50% doblat i 50% subtitulat al català, el que no pot ser és seguir com fins ara. Nosaltres aquí discutint com podem ajudar més a la llengua mentre ens les van clavant, igual que passa en l'independentisme en general. 

El que està clar però és que el castellà hauria d'estar el primer de la llista de ser subtitulat o doblat. Doblat perquè no és català i s’ha de doblar i subtitulat per ser justos i mantenir la versió original. Hi ha gent que diu, ningú miraria una pel•lícula espanyola subtitulada al català. Potser ningú aniria al cinema. I? El cinema espanyol és més aviat lamentable, i vist des dels ulls d'uns éssers superiors com som els catalans (és així) encara més. Al cinema català i a la llengua catalana no li afecte que es miri o no cinema espanyol, bé, perdó, si que li afecte, li convé que no se'n miri. Així que si ningú vol mirar una pel•lícula espanyola subtitulada al català que no ho faci, les angleses, daneses, franceses, russes o americanes si que es miraran, igual que les catalanes, i això és el que importa. Però de fet la llei parla de doblar, i sincerament, penso que sí que hi hauria gent que miraria pel•lícules espanyoles doblades al català, així que doblat, cony.

Altres llengües mira, l'anglès no doblat em serviria per practicar, el suec mira, llegeixo, és un país neutral, però l'espanyol, que està portant a l'extinció el català, que és el principal i únic competidor del català als cinemes, que és la llengua d'un país que ens maltracta per tot arreu i que és una llengua que parla tot català, no entenc que no estigués inclosa al primer lloc, no ho entenc.

Comparant-nos amb la natura, perdem.

Aquest cop m'agradaria que ens prenguéssim, com a societat, un temps per pensar en les coses bones de les formigues. Així a simple vista pot semblar una bestiesa però si ens parem a pensar-hi tenen moltes coses bones:

Treballen totes cegament per igual per aconseguir el bé comú.

Tenen les exploradores, que busquen noves oportunitats, també pel bé de totes.

Tenen les guerreres, que treballen per eliminar amenaces, amenaces externes, no pas internes, pel bé comú altre cop.

I l'altre dia, que em vaig veure obligat a ruixar-ne un grapat amb insecticida, estaven perillosament a prop de casa i això és mortal, vaig veure que s'ajudaven les unes a les altres. Totes estaven morint per la insecticida i tot i així les que estaven menys malament ajudaven a les altres a sortir de la zona infectada.

Nosaltres però, fem el contrari. Treballem cegament com burros pel bé de quatre individus, per anomenar-los així, per enriquir-los encara més del que ja són i explorem per aconseguir el màxim benefici individual i lluitem per eliminar amenaces internes i en comptes d'ajudar-nos en males situacions ens matem els uns als altres.

Penso que tot en el món animal és mil vegades millor que nosaltres però com veieu, les formigues en concret, ens donen mil petades.

Cal que canviem la falsa sensació de felicitat que ens ha infectat, cal que veiem que la felicitat no bé de fora, no bé de les coses materials, cal que ens adonem que bé de dintre i així farem un món millor, un món millor per a tothom.

Mires les formigues, i el món animal en general, i no veus ni una gota d’egoisme o avarícia, mires el nostre món i pràcticament tot és egoisme i avarícia, és penós i em sembla evident que cal fer-hi alguna cosa, només a quatre mal parits els pot semblar bé la societat que hem construït però per sort amb només un mínim esforç de cadascú es pot solucionar, cada cop som més i cada cop és més important canviar la nostra mentalitat.

I a risc de treure importància al text, acabaré amb un, reflexiona-m'hi.

Friends

Fa temps, massa temps, que no comento res aquí i he decidit reprendre l'activitat amb una publicació sobre la millor sèrie de la televisió, Friends.

Jo en sóc absolut fan, de fet, la paraula fan em sembla que queda molt, molt lluny de definir el que sóc de Friends, i tenint en compte els temps que corren m'ha semblat el tema més adequat per tornar a engegar el bloc.

Friends és un sitcom, comèdia de situació, a on sis amics van passant la seva vida, amb diferents anècdotes i vivències a, normalment, dos pisos, un davant de l'altre, de Nova York, encara que també hi ha altres escenaris molt freqüentats, com dos pisos a diferents llocs de la ciutat, en un cafè o en d'altres, menys concorreguts, com Central Park o Londres.

Em sembla una sèrie molt apropiada perquè és una gran comèdia i perquè moltes de les situacions, més exagerades o menys, més ornamentades o menys, passen sovint a la vida real, encara que sembli mentida. I perquè com a sèrie és un gran mite, un punt de partida per a jutjar les futures sèries, que, sent realistes, mai estaran al seu nivell. Deu temporades amb 24 capítols de 22 minuts cadascun a on no es repeteix mai cap broma (no exactament, si més no), grans actuacions dels sis protagonistes i grans petites aparicions de diferents estrelles cinematogràfiques. Cap sèrie recent de les moltes que han intentat imitar Friends ha aconseguit arribar-li a la sola de la sabata.

Des del meu punt de vista és inesgotable, la pots mirar i remirar que mai te'n cansaràs, i per sobre de tot, sempre fa molta gracia, i en moments crítics, dolents, trists o de crisis sempre va bé desviar l'atenció (desviar, no pas centrar-la exclusivament i oblidar la resta) i passar una bona estona.

I com que materialment és impossible tenir el temps d'explicar (pensar, escriure i publicar) tot el que passa a Friends, tot el que en sé i tot el que en penso simplement posaré unes quantes curiositats i uns quants Gifs per a què es pugui fer un tast de la sèrie, si imperdonablement mai s'ha vist, o per a recordar grans escenes, si ja s'ha vist, sigui com sigui, per a riure una estona.

Els personatges, pels heretges que no els coneguin:

  JoeyTribbiani - Matt LeBlanc

Ross Geller - David Schwimmer

  Chandler M. Bing - Matthew Perry

Phoebe Buffay - Lisa Kudrow 

  Mònica Geller - Courteney Cox

  Rachel Green - Jennifer Aniston

Unes quantes curiositats:

- Altres títols pensats eren: Friends Like Us, Six of One, Across de Hall o Insomnia Cafè, però suposo que pel ganxo de Friends asseques així es va quedar.

- El paper de Chandler al principi li van oferir al Jon Cryer, de Two and a half man, i després a Jon Favreau, futur novio multimilionari de la Mònica, de Very Bad Things, per exemple. El de la Mònica a Janeane Garofalo. El de la Rachel a la Téa Leoni. Però per sort tots els van refusar i ens vam quedar amb els que tots coneixem, encara que la Courteney Cox havia de fer de Rachel, però va preferir fer de Mònica.

- Bruce Billis va actuar gratuïtament perquè va perdre una aposta amb el seu amic Matthew Perry, en Chandler.

- Calen entre 35 i 50 extres per cada episodi.

- Les neveres dels pisos de la Mònica i en Chandler funcionen, tenen refrescs pels treballadors, cosa molt curiosa.

- El mono Marcel va ser el primer a aconseguir un paper a Hollywood.

- Segons els productors, els personatges no podrien pagar els lloguers dels pisos a la vida real.

- Plató (ho sento, no l'he trobat en català):

  I uns quants Gifs:

          I crec que ho deixaré aquí, massa es faran pesats i al final no deixaran carregar la pagina.

Perdoneu pel rotllo sobre Friends, els que em coneixen ja hi estaran acostumats però, algun dia em feia gracia fer una publicació així i avui m'he motivat.

I'll be there for you.

Tancament de Megaupload

Vull analitzar el tema des de la meva perspectiva, ho faig ara en fred per poder ser completament objectiu. I no em sembla bé per mil motius:

- Tanquen un servei mundial i ho fan uns agents americans. El servei que oferia Megaupload era mundial i per tant, fora dels EUA els americans no hi poden fer res, tot hi així ells tanquen tot el servei a tot arreu i es queden tan tranquils.

- L’FBI roba milions de documents totalment legals a milions d’usuaris. El servei d’emmagatzematge de Megaupload permetia emmagatzemar-hi el que fos, des de documents Words o Adobe, fins a música o vídeos (series o pel•lícules). Està clar que el servei contenia molts arxius il•legals però també en tenia molts de legals, treballs d’estudiants o copies de seguretat de qualsevol persona, fotos o vídeos privats, etc però això no ha importat al govern americà, ells han tancat tot el servei i s’han quedat tots els documents. Ara mateix hi pot haver un agent de l’FBI mirant les fotos de les vacances d’aquest estiu de qualsevol ciutadà usuari de Megaupload.

- Fan perdre milions de diners a milions d’usuaris. Megaupload tenia una opció Premium, de pagament, amb certs avantatges, descàrregues simultànies o més velocitat en són els millors exemples, oferia contes Premium des d’un més fins a vitalícies, òbviament pagant més per més temps. Això vol dir que quan van tancar Megaupload hi havia milions de persones que encara tenien pagats molts dies de Premium i està clar que ningú els hi tornarà els diners. Megaupload no ho pot fer, no és que hagin fet fallida, els hi han tancat el web, no és culpa seva, i el govern americà tampoc ho farà, un govern no es pot permetre el luxe de retornar tots els diners de totes les persones que utilitzaven un servei que ells han tancat, i tampoc, clar, es poden permetre el luxe de pensar en les conseqüències del que fan.

- Acusen als directius de Megaupload de blanqueig de diners i de crim organitzat. Ja em diràs perquè. Està clar que pot ser, no conec a aquests directius, per a mi el fet de tenir un servei amb 50 milions de visites diàries ja seria suficient bon negoci com per no anar blanquejant diners o coses pitjor, suposo que per a ells també, però no ho sé, l’avarícia és molt gran. Sigui com sigui té tota la pinta de ser una acció tipus Julian Assange.

- Acusen als directius de pirateria. Ells oferien un servei d’emmagatzematge legal i per tant no tenen la culpa del que hi pengi la gent. És impossible controlar totes les pujades i baixades d’arxius dels 50 milions d’usuaris diaris. I no se sap si els directius estaven a favor de la pirateria o no o si feien tot el que podien per eliminar els arxius il•legals o només feien un mínim per quedar bé però el que és segur és que feia un temps que estaven eliminant arxius il•legals i que com ja dic, no poden controlar el que fa la gent.

- Tanquen un servei que les mateixes productores han creat. Quan ofereixes un producte a un preu desorbitat amb l’objectiu d’aconseguir més diners dels que pots gastar i la gent té la opció d’aconseguir el producte gratis, per molta qualitat i moltes més opcions que pugui tenir l’original, la gent preferirà aconseguir-ho gratis, i així ho fa i així ho seguirà fent, per molt que vagin tancant.

Aquí les productores s’han equivocat. Quan vivíem temps d’abundància o temps de no tanta abundància però sense tanta llibertat amb Internet la gent estava disposada o obligada a pagar preus il•lògics, desorbitats, excessius per les pel•lícules o la música. Però la situació ha canviat, entenc que a les productores i als artistes els costarà acceptar que és així i deixar de guanyar les milionades que guanyaven però ho s’adapten i baixen preus o això de la pirateria seguirà i augmentarà. No és que la gent no vulgui donar-los els diners que mereixen els artistes o que li agradi robar, simplement està cansada de pagar preus que els productes no mereixen. Volem pagar un preu just. Els artistes que tenen preus justos no tenen problemes de pirateria. Els artistes que s’adapten no tenen problemes de pirateria. (De fet tots en tenen però no una quantitat que suposi un problema). Els que en tenen són els que segueixen volent explotar a la gent i anar guardant milions i milions d’euros.

Les productores tenen una solució molt fàcil. Adaptar-se. Artistes que vénen els seus CD’s a 5, 7 o fins i tot 10€. Artistes que venen online la música. Opcions de compra de cançons individualment. O fins i tot innovar i fer unes contes semblants a les de Megaupload però fetes per les mateixes productores que permetin, igual que Megaupload, mirar en streaming o descarregar els productes a un preu encara més reduït, perquè s’elimina el cost material. Amb totes aquestes opcions i guanyem tots, les productores segueixen guanyant diners i els fans dels artistes no ens arruïnem i podem gaudir dels productes amb bona qualitat. No entenc com pot ser que es segueixi amb aquesta campanya de tancar webs il•legals, o no tant, en comptes de començar a adaptar-se, mai es pararà aquesta pirateria si els preus segueixen així, la solució és fàcil i molt més pacífica, que actuïn o els seguirem robant. Quan deixin d'estafar-nos deixarem de robar-los la propietat intel•lectual.

Perquè no és que la gent no vulguem comprar els productes originals. No és que ens agradi la mala qualitat de moltes pel•lícules descarregades il•legalment, no es que ens agradi no poder triar idioma i subtítols, tampoc ens agrada no tenir el CD físic i tampoc ens agrada no pagar als artistes que tant ens agrada la feina que fan. A tots ens agradaria tenir-ho tot original, però al preu que està no pot ser, així doncs si no s’adapten jo no tinc perquè pagar. No tot dura per sempre.

Molta  gent diu, jo és que defenso els drets dels artistes. Doncs jo no considero que lluitar perquè els artistes es facin milionaris, tant que no puguin gastar el que guanyen, sigui lluitar pels seus drets, lluitar pels seus drets és lluitar perquè cobrin per la seva feina un preu just per a tothom. El que cal en aquesta vida és lluitar per la gent, per la pobre gent pobre, un artista venent a 10€ el CD viu bé, però el vol vendre a 20 per avarícia, això no pot ser, s’ha de lluitar per un preu just per a tothom i no perquè els rics es facin més rics i els pobres més pobres.

Ara voldria comentar algunes respostes que m’han fet al donar la meva opinió anteriorment exposada:

- L’artista crea i l’artista posa el preu.

Sí, això és correcte. Però quan poses un preu desorbitat com és el cas incites a la gent a buscar el producte de forma gratuïta. I a l’era de la informació a on un arxiu travessa el món en dos segons no convé incentivar a la gent a aconseguir arxius gratuïts. Sí la única forma d’aconseguir una cançó és anar a la botiga i pagar 30€ s’haurà de fer, però no és el cas, per tant has de posar un preu d’acord amb la situació actual, i ja que la situació actual i futura és que pots aconseguir la cançó gratis doncs cal adaptar-se i reduir el preu.

- Jo també vull un Iphone per 10€ (referint-se a aquesta reducció de preu que penso que cal):

M’han fet una molt mala comparació ja que els productes Apple no són com les pel•lícules o la música, no es poden copiar i compartir, però en el cas de que es pogués és igual a la pirateria, només que Apple gaudeix d’una situació diferent. Els seus productes els vol tothom al preu que sigui, perquè estan de moda, perquè van bé, perquè la marca té molt de renom i perquè no es pot aconseguir gratis (sobretot pels dos últims), per tant poden posar el seu Iphone a 600€. Si arriba el dia en que es pot aconseguir gratis està clar que ja no podran posar aquest preu i s’hauran d’adaptar.

- Ho pots comprar en DVD o CD quan surti:

Doncs no, primer perquè no sempre tens 20€ de sobres per anar gastant. I segon perquè, sobretot en el cas de les series o pel•lícules, triguen molt temps en posar-se a la venta, i com ja dic, sent l’era de la informació a on tot es mou tan ràpid per Internet és estúpid haver d’esperar mesos a que surti el DVD. I perquè moltes pel•lícules o series no les fan o no les trobes al teu país en DVD.

- Quan els productors de les series, pel•lícules o música creguin que els surt a compte compartir-les per Internet ja ho faran:

Doncs perquè no ho fan? El que sí que no surt a compte és mantenir aquests preus i que la gent ho hagi de buscar i aconseguir tot gratuït, no entenc perquè encara no s’han adaptat baixant preus i oferint serveis online.

La música i les pel•lícules no són com els altres productes, són arxius que caben en una memòria USB, en un CD o en un ordinador, són productes que es poden copiar fàcilment i a sobre s’hi ha d’afegir Internet, que permet compartir-ho a l’instant pràcticament tothom. Per tant, tenint un producte així a mi encara em sorprèn que les productores i els artistes hagin guanyat la quantitat de diners que han guanyat. I encara em sorprèn més que tenint professionals del màrqueting, estudis de marcat i tot això no hagin sigut capaços d’adaptar-se a les condicions. Això ja sembla el tema dels bancs, ens roben a tots i quan perden diners l’estat encara els dona diners, els nostres diners. Cony, són negocis, de vegades van bé i de vegades no, o t’adaptes o mors, els fans estem desitjant poder pagar als artistes, però a aquests preus és impossible, només cal que ens ajudin i guanyarem tots.

I bé, com que m’he allargat una mica més deixaré el tema "informació sobre Anonymous i el tancament de Megaupload" per la següent publicació

Felins

M'agradaria dedicar la publicació d'avui als increïbles animals, mamífers i felins que són els gats. Penso que estan molt infravalorats, la gent els acostuma a odiar molt, molt sovint amb raó, però crec que és perquè no s'han permès un temps per apreciar com són realment, quan en tens a casa pot veure com són realment, increïbles.

A mi m'encanten, els admiro i envejo per diverses raons: el seu físic, el seu caràcter, si el seu caràcter, la seva higiene, els seus recursos i la sensació de pau que transmeten en certes ocasions. Intentaré explicar el meu punt de vista sobre cadascun dels punts anteriors.

El seu físic: sembla que és el que més crida l'atenció, el que més és veu a simple vista i el que més, o gairebé l'únic, que pot apreciar tothom tot i no tenir un gat. Són ràpids, àgils i silenci, i conserven plenament els seus instints caçadors, i per tant, les seves habilitats per caçar, que són considerables. Deuen fer com vint centímetres d'altura tot i així poden tant pujar com baixar distàncies inimaginables, distàncies varies vegades més altes que ells, pugen i baixen parets de fins a dos metres. Les pujar-les sembla més difícil que baixar-les i, tot i que també, per descomptat, te el seu mèrit, s'ajuden amb les potes del darrera contra la paret per acabar de pujar, és simplement per la potència de les potes del darrera. Però baixar-les requereix una mica més de tècnica, primer aguantant-se amb les potes del darrera baixen les davanteres tant com poden, per disminuir la distància amb el terra, i després al impactar amb el terra amortitzen molt amb les potes del davant, deixant la caiguda en quelcom molt suau, i silenciós. Per altre banda són ràpids, ràpids i silenciosos. I a part són molt flexibles.

El seu caràcter: poden semblar molt egoistes, bordes i solitaris, i en part és veritat, però també arriben a tenir un vincle amb les persones més properes, es necessiten i en demanen la presència. Els agraden molt les fregues, i això contradiu una mica aquesta imatge d'egoistes solitaris que tenen, el que passa és que simplement són poruccs, i fins que no agafen confiança semblen molt distants. I el que també m'agrada molt és que sempre mantenen com un esperit juvenil, per molts anys que passin segueixen jugant entre ells i amb els seus amos, seguint un fil, un pal o el que sigui, no sé si ho fan per mantenir els seus instints caçadors, si els instints són els que els hi fan fe o si simplement o fan per jugar, però m'agrada. Tenen un caràcter que els fa molt agradables per ser animals domèstics, poden ser afectuosos quan volen i solitaris quan cal, i sempre que rebin els seus aliments no molesten gens. 

La seva higiene: es passen el dia llepant-se per netejar-se, el pèl, entre les ungles, a tot arreu, arriben a ser més nets i polits que moltes persones, i això, en un animal, és digne d'admirar. Per altre banda, i és una cosa molt important, mai fan necessitats en el lloc a on conviuen, a on viuen, dormen, en general a on hi fan vida, sempre van més lluny, cosa que pot molestar a veïns, d'haver-n'hi, però si no n'hi ha és perfecte, i a sobre sempre tapen els excrements.

Els seus recursos: m'agrada veure com s'ho emmaneguen per poder caçar, amagant-se, ajupint-se, saltant a gran velocitat, és tot un espectacle. I per explicar el recurs que més m'ha sorprès hauré d'explicar una mica un exemple més propi. Les meves gates, dues, tenen unes páginas amarillas per jeure-hi, no sé, sembla que els hi agrada dormir-hi i reposar-hi a sobre, doncs bé, resulta que les molt intel·ligents van tallar diverses tires d'aquestes pàgines i les van col·locar a sobre del menjar, per aïllar-lo tot el possible de la humitat i poder, així, menjar-se'l en un altre moment. I també trobem els recursos a la hora d'autofregar-se, com es refreguen per la paret, per una cantonada, als teus peus o al teu dit, són molt independents.

La sensació de pau que transmeten: al ser un gat sol no és tan impactant però igualment ho és. Quan estan dormint com un cargol, com el ying i el yang en el cas de les meves, o en qualsevol altre postura són em màxim estat de relaxació, pau i tranquil·litat que he vist mai i per sort t'ho transmeten a tu, m'encanta. I després, i molt important, hi ha el seu mític i famós ronroneig, és càlid, agradable i també et transmet un plaer i una pau increïbles, és meravellós.

En fi, que prego a tothom perquè doni una segona oportunitat als gats, permeteu-vos un moment per observar-los de debò, allunyeu els prejudicis, perdoneu l'instint natural de procreació de tots els animals i enfadeu-vos amb els amos d'aquests que no els saben controlar. Estimeu els gats, valdrà la pena. I si us en emporteu un a casa, ja sigui comprat, tret de la gossera (no sé si pels gats rep un altre nom, jo vaig servir aquest en general, com a local a on tenen animals perduts) o regalat per un amic ja serà el sumum. Els gats no és mereixen l'odi que malauradament molt sovint generen.

Increïbles i precioses imatges del que, de moment, segueix sent un gran planeta, la Terra, i el cel que el rodeja. I pensar que estem destruint tot això...

Topònims, Nazis i RENFE

Arrel de la recent polèmica pels canvis de nom en algunes poblacions per part del PP he decidit que aquesta actualització serà un article copiat i enganxat directament de la web del diari El Punt Avui. No perquè no vulgui escriure res jo, ni per atribuir-me mèrits que no em mereixo, tot el contrari, ho faig com a homenatge als senyor Ferran Suay, autor de l'article. L'article m'ha encantat, penso que té molta raó i jo no ho podria explicar millor, per tant, tenint en compte la qualitat i raó del text, he considerat que es mereixia que el cités directa i exclusivament i que en fes tot el ressò possible. Aquí us el deixo:

Explica David Downing al seu llibre Silesian Station, que quan l'exèrcit alemany va ocupar Txèquia, les autoritats nazis anunciaren que divuit paraules (concretament divuit, ni una més ni una menys) eren intraduïbles de l'alemany al txec. Entre aquest mots, hi havia Führer (ja suposem que els txecs se'n podien passar sense), però també Bohmen i Mahren, els noms alemanys de les regions de Bohèmia i Moràvia. Així, els txecs no estaven autoritzats a referir-se al seu propi país, en la seua llengua. Ho havien de fer en la llengua dels invasors.

A l'estació de trens de Massalfassar es pot sentir clarament com la veu que anuncia els trens en valencià diu, per exemple: “Rodalia amb destí (sic) Castellón, efectuarà la seua eixida...”. Fins i tot quan la locució és en la llengua pròpia —tot i que es tracta d'una traducció grollera, maldestra i calcada de la versió castellana— el topònim és dit en l'idioma de l'exèrcit d'ocupació (Ai, las! volia dir 'en l'altra llengua oficial'). És una manera ben documentada d'humiliar els vençuts i recordar-los a cada moment qui mana.

I per les carreteres ens trobem Peñíscola, malgrat que el nostre alfabet no conté la lletra ñ, i ens trobemVillanueva de Castellón, i Alicante/Alacant. I ara vol la batlessa de Maó que la ciutat es diga Mahón/Mahó, malgrat que la hac és muda i no hi aporta res, si no és confusionisme. I la cosa arriba al ridiculisme extrem del bilingüisme imbècil quan els rètols ens anuncien la proximitat d'Alcoi/Alcoy. (Com pronuncien els castellans la paraula Alcoi? Què llegiria una pobre criatura castellana si es trobara davant d'un cartell que li anuncia senzillament 'Alcoi' sense la inestimable ajuda a la comprensió de l'aclaridor 'Alcoy'? Potser es pensaria que està arribant a Sebastopol o a Kuala Lumpur?).

Alterar la toponímia no és una maniobra banal. És atemptar contra la identitat; un concepte que la caverna mediàtica espanyola considera diabòlic, excepte quan fa referència a la seua identitat, l'espanyola. Per quins set sous els pobles castellans tenen només un nom, el seu, i els valencians en tenen dos? Per quèSiete Aguas no és també Set Aigües i en canvi Sagunt sí que és Sagunto? Doncs perquè ells saben que és una bona manera de minar la moral i de diluir la identitat.

Els nazis ho sabien perfectament. Els franquistes ho sabien perfectament. Ho sap el PP i ho sap la RENFE. Quan RENFE enregistra les locucions que han de sonar en totes les estacions, no deixa a la voluntat de la locutora la manera de pronunciar els noms de pobles i ciutats. Li indiquen clarament com ha de fer-ho. I li diuen que els ha de pronunciar a la manera castellana. No siga que els súbdits de províncies (del llatí 'terra vençuda') ens arribem a creure que som algú, que tenim drets i que els podem fer efectius. Només faltaria!

Ja sé que em diran que no és ben bé el mateix la RENFE, els nazis i el PP. I tanmateix jo, en aquest terreny de la política lingüística que perpetren, no hi sé veure la diferència. Voleu dir que n'hi ha?

Creure o no creure

Perquè molta gent troba estúpid el creure en una força sobrenatural?

Jo voldria no creure-hi, de vegades sóc molt racional, però en certa manera i crec, i entenc que molta gent hi pugui creure, és natural, se'ns escapen moltes coses i comprenc que certes persones busquin la "resposta fàcil", com també entenc que molta gent no hi cregui, tindrem la capacitat de trobar respostes en un futur, si els molts defectes que tenim no ens ho impedeixen.

La ciència avança molt ràpid i cada cop descobrim coses que en altres temps es consideraven fruit d'una força superior, però encara ens queda molt per descobrir i com que sembla que queda molt llunya la gent segueix creient en forces sobrenaturals. Des d'un punt de vista racional pot semblar estúpid tenir aquesta fe, però si la història, la ciència, ens ensenya alguna cosa és a creure en l'impossible. Es pensava que la terra era plana, es pensava que l'àtom no es podia dividir més, consideràvem impensable l'existència de la televisió, d'Internet i mils d'exemple més, i per tot això penso que mentre no es demostri el contrari, que no existeixen, creure en forces sobrenaturals no és res dolent, és natural. Penso que és més estúpid negar-ne l'existència que creure-hi.

Creure en un Déu tot poderós, omnipresent, pregar-li, etc, si que sembla estúpid, no em refereixo a això, no em refereixo al Déu cristià que tots coneixem, parlo més aviat de forces com el karma, el "la vida tot t'ho torna" i en altres forces que, sincerament, no m'imagino quina forma, quin nom o, ni molt menys, quina funció poden tenir, forces que simplement estan allà, presents, sense que les veiem o notem, però presents, amb la seva funció, sigui quina sigui.

Creure en això, en aquestes forces, o va, fins i tot creure en un Déu tot poderós, pot ser útil en moltes ocasions a on la ciència, el coneixement humà, no hi arriba. Ens poden proporcionar ajuda, forces i ànims per aconseguir metes i objectius fins aleshores inassequibles. I sembla estrany que, mentre la ciència no proporcioni respostes i ajudes en aquestes ocasions, hi hagi gent que consideri estúpid el tenir aquestes creences. És normal tenir ràbia, o fins i tot odi, a les religions, esglésies o als Déus dels humans, també és normal, han creat guerres, morts, han servit a interessos personals de gentussa i molts cops s'han convertit en hipòcrites, però criticar a qui no nega, a qui accepta aquestes forces superiors, és d'allò més estúpid. Aquesta creença en si en les moltes possibles forces sobrenaturals no ha fet cap mal -el que ha fet mal és tot el que els humans hem creat a partir d'elles-, tot el contrari, ha ajudat a molta gent, a poca en situacions no massa desesperades i m'atreviria a dir que a molta en situacions molt desesperades, i per això crec fermament que no s'hi ha de deixar de creure, no fer-ne un gra massa però no deixar de creure-hi, sempre pot ser útil. Òbviament sense deixar de creure també en la ciència, en l'home -dins la mesura en que les nostres males accions ens permeten seguir creient en nosaltres mateixos, l'home en general- i sempre mantenint la ment oberta a qualsevol possible canvi. I amb això vull dir que pots creure que si plou molt, hi ha un diluvi, una tempesta impressionant és perquè has comès algun error imperdonable que ha ofès molt a Tutatis i significa que el cel et caurà damunt del cap, pots creure-hi, però només mentre no es demostri el contrari, si es demostra que és simplement fruit de l'evaporació de l'aigua -pluja-, de l'intercanvi d'energia -llamps- i dels moviments de gasos a gran escala -vent- de forma exagerada llavors has de tenir la ment suficientment oberta com per acceptar l'evidència i les proves científiques per tal de que la teva fe no et cegui davant la realitat.

Pot semblar una bestiesa però el no creure en forces superiors, el no tenir fe, potser un desavantatge. Quan tot el que coneixem, tot el que sabem que existeix, quan tota racionalitat t'ha abandonat, t'ha fet perdre l'esperança de, per exemple, salvar-te en un moment de perill, llavors, només et queda la fe, la fe en que una força superior, sigui la que sigui, et podrà salvar o donar forces per salvar-te. I, tot i que potser no et salvarà mai, perquè no existeix, tot i això, és possible que només per tenir aquest pensament tu mateix ja siguis capaç de salvar-te, només pel fet de no perdre la fe, per tant, l'esperança, et salvis a tu mateix. Durant el temps que va passar l'equip de rugbi Old Christians intentant sobreviure després de tenir el famós accident als Andes -conegut pel llibre Alive: The Story of the Andes Survivors o la pel·lícula Viven- molts dels sobrevivents es van posar a resar per salvar-se tot i ser ateus, i es van salvar. Està clar que no insinuo que el fet de resar els va salvar, però potser el tenir un força superior a qui demanar ajuda els va permetre mantenir un mínim d'esperança per poder seguir lluitant per viure.

I avui en dia tenim sort, l'"evolució" i els descobriments impossibles ens han fet obrir la ment, podent acceptar o tolerar més fàcilment aquest tipus de creences sense negar les evidències científiques.

Així doncs, i tenint en compte que creure en una força superior no fa cap mal i pot ajudar-te en situacions desesperades, només diré, creieu en l'impossible! Sempre ajuda, això si, com ja dic, mantenint la ment oberta per no acabar encegats per la fe.

Afer Simoncelli

M'agradaria començar el bloc amb la recent mort d'en Marco Simoncelli, pilot de MotoGP -el meu condol, suport a la família i a en Rossi i Edwards- que és un tema que personalment em rebenta i demostra la gran incoherència i la gran hipocresia d'aquest món, una altre cosa que, sigui dit de pas, també em rebenta molt.

La mort d'una persona sempre és un fet trist, això ningú ho pot negar, i si passa de forma tràgica i espectacular, com és el cas, encara sap més greu, però això és tot, no cal anar més enllà, ens hauríem de limitar a donar el pesem i prou. Perquè si no, apareixen comentaris de diverses persones, de moltes persones, donant suport, recordant la gran persona que ens deixa, el gran pilot que no tornarà a guanyar cap Gran Premi i altres coses per l'estil, i que potser són veritat, però em fa l'efecte, perquè de fet és així, que la gran majoria de persones que comenten tot això són gent a qui no li queia be en Simoncelli, o a qui li inspirava ràbia, odi, o qui no el considereva bon pilot, o a qui li era totalment indiferent, o que només li sonava el nom o fins i tot que ni tan sols en coneixia l'existència. I llavors és quan entrem en la incoherència i la hipocresia i penso que arribem a un extrem a on no hauríem d'arribar mai, encara que malauradament ens hi endinsem massa sovint.

Tampoc voldria entrar en temes típics com: És que mor molta gent cada dia d'accident de moto i ningú els diu res, en canvi mor un pilot professional i tots es bolquen en condolences cap a ell i la seva família. No vull entrar en això perquè no penso que bolcar-se en condolences, cap a qui sigui, sobri, el que falta es bolcar-se cap a la resta, no pas deixar de fer-ho amb els famosos. Cosa que ens porta un altre cop, ja he dit que ens hi endinsem massa sovint, a la hipocresia i la incoherència, certes mort són més importants que d'altres, o això sembla, i com acabo de dir, no s'ha de deixar de lamentar cap mort, però se n'haurien de començar a lamentar més, encara que no siguin de gent famosa. Tota mort és trista i important, per igual. Prou hipocresia.

És que realment no ho puc suportar, perquè un ha de mentir, dir coses que no pensa o parlar d'algú que ni coneix només pel fet de que s'hagi mort? La mort no santifica, la persona segueix sent la que era.

I desprès, en aquest cas concret, tenim una altra gran desgràcia que malauradament tampoc es recorda com cal. Que és la situació per la que deuen estar passant tant en Colin Edwards com en Valentino Rossi. Són sens dubte els que pitjor han d'estar vivint tota aquesta desgràcia, i per aquest motiu m'agradaria donar-los el meu suport especialment, són qui més ho necessita.

Per tot això, i a mode de conclusió, penso que quan una persona es mor, si no la coneixem, si ens és indiferent, si no la considerem bona persona o si, en el cas de les motos, l'actual, no el considerem un bon pilot ens hem de limitar a donar el pesem i prou, la resta serà innecessari, sobrarà, fins i tot si no mencionem el tema no passa res. No entenc perquè la gent parla de coses que no li interessen o diu coses que o sent, sembla que se sentin obligats.