Presentació

L’art és molt influenciat per la personalitat i l’entorn en el que es desenvolupen els artistes, d’aquesta manera, és inevitable que la mentalitat d’aquests quedi plasmada en les creacions. 

Durant el segle XX van sorgir una sèrie de corrents com per exemple l’expressionisme o l’impressionisme, que permetien que les emocions fossin les protagonistes de les obres. Més endavant, els trastorns mentals es van veure reflexats en altres àmbits com per exemple la música, que també permetia expressar els sentiments més profunds dels autors.

El nostre objectiu és, en cada publicació, analitzar un trastorn mental d’algun artista de qualsevol època i àmbit, i veure de quina manera els representen.

ERNEST MILLER HEMINGWAY – DEPRESSIÓ CRÒNICA, ATACS PSICÒTICS I SUICIDI

Benvinguts a aquesta entrada en la que us parlaré sobre la vida i l’obra de l’escriptor Ernest Miller Hemingway, un dels principals escriptors i conta contes del segle XX.

Miller va ser un reconegut periodista estatunidenc a part d’escriptor. La seva obra sempre va estar fortament influenciada per l’estil de ficció del segle XX, mentre que la seva vida plena d’aventures i la seva imatge publica va deixar marca a les generacions posteriors de novel·listes.  Entre els premis que va guanyar al llarg de la seva trajectòria destaquen el premi Pulitzer l’any 1953 per El vell i el mar i un any després el premi Nobel de literatura per la seva obra completa. LA majoria de les seves obres avui en dia son considerades clàssiques de la literatura dels Estats Units.

Des de la adolescència va mostrar símptomes de trastorns depressius que intentava sanar amb la pràctica d’esports com el cas de la boxa o la pesca alta mar i de teràpies d’electroxoc combinades amb grans quantitats d’alcohol que evidentment no ajudaven gaire. Abans d’acabar la seva etapa adolescent es av embarcar en l’aventura de  presentar-se com a voluntari per a conduir una ambulància en la Primera Guerra Mundial. Durant una de les travessies amb la ambulància un explosiu va esclatar molt a prop d’on ell passava, tant que quasi perd la vida. Aquest era nomes el principi d’una vida al límit que el portaria per el camí de la depressió, una vida sense il·lusions i la pèrdua de memòria. Aquesta experiència en la Primera Guerra Mundial el va ajudar en la redacció del seu llibre “Adeu a les armes.”

Tot i que la família ho va intentar amagar durant molt de temps, el seu final va veure la llum i es va revelar que Ernest a es va suïcidar a l’edat de 62 anys amb la seva escopeta preferia de la qual havia parlat en diverses ocasions.

Tot apunta a que després de rebre el Premi Nobel va començar a partir atacs de psicosis mes intensos juntament amb la depressió que ja arrossegava, combinat sempre amb l’excés d’alcohol. Fins aquell moment Hemingway sempre parlava de la pressió social a la que estava sotmès degut a la fama i de les males relacions que mantenia amb el FBI. Segons un estudi del psiquiatra Christopher D.Martin l’arrel de tots aquests trastorns en la seva joventut provenien de molt mes enrere quan Miller sembla ser que va desenvolupar un trauma a partir de que la seva mare el vestia de nena i moltes vegades el cridava amb un sobrenom de femení. A aquest fet s’ha de sumar un altre factor i es que el seu pare era un home agressiu, el qual tractava amb desprisi els seus fills i des de ven petits els hi va ensenyar a fer anar una arma de foc amb la qual curiosament es trauria la vida anys després.

LA relació de Miller amb els seus pares era bastant complexa, ja que odiava profundament a la seva mare, no solament pel fet anterior, sinó que també pel fet que quan el seu pare es va treure la vida amb una arma de foc com he esmentat abans, va assenyalar com a la culpable d’aquella presa de decisions a la mare.

A grans trets podem resumir la vida de Hemingway com una lluita interna constant al llarg de la seva vida, carregat de pors i sentiments de culpa que finalment el van convertir en una persona insegura i autodestructiva, fet que mes endavant va propulsar la depressió crònica i el posterior suïcidi l’any 1961.

Escrit per – Arnau Ciutat