L’exposició del Fòrum per la Memòria sobre la publicació Generación Consciente desperta gran interés a Muro

El Saló de Plens de la localitat va acollir una col·lecció única amb motiu del seu segle d’història i aprofitant la Fireta de Sant Antoni, amb una continua afluència de visitants Cocentaina, 23 de gener de 2024 El Fòrum per la Memòria Històrica i Democràtica a Cocentaina continua amb la tasca divulgativa. En aquest cas, i entre els primers actes de l’any, el Saló de Plens de Muro es va…

View On WordPress

Ens complau dir-vos que el documental ‘Negar la pau’, al voltant de l’exhumació de la fossa 126 de Paterna, s’emetrà en À Punt dilluns 23 d’octubre, a les 23:15 hores. És una pel·lícula d’InfoTV per a À Punt, finançada per la conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica de l’anterior govern. Ha estat un treball llarg i apassionant, que també tanca un període vital no menys intens per als seus autors, Óskar Navarro i Sergi Tarín, i que va començar el 2009 i ha donat com a fruit dos documentals sobre esta mateixa fossa, la més gran del País Valencia. Es tracta de: ‘El Terrer. Un poble emmudit’ (2012) i ‘Dones de Novembre. Les fosses clandestines del franquisme’ (2015). Volem agrair el caliu rebut per part de les famílies. I recordar la feina valenta i solitària de Josefa Celda, precursora en obrir la fossa en 2012. Tampoc no oblidem Concha Gómez, una de les dones que més va lluitar, durant dècades, per a que la 126 i la memòria de les seues víctimes no desaparegueren.

Es busca als familiars de les víctimes del franquisme que jeuen en la Fossa 126 del Cementeri de Paterna.

Per al present any 2021, estan previstes les tasques d’exhumació, identificació i, si s’escau, retornament de les restes a les famílies, gràcies a la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica.

Pots consultar els llistats al cos d’esta publicació:

Des de l’Associació de Familiars Víctimes del Franquisme Fossa 126 de Paterna, demanen la vostra col·laboració per a localitzar-los: Si sou o coneixeu a qualsevol familiar en vida poseu-vos en contacte amb [email protected]

En la següent imatge els llistats de les víctimes de La Safor, de les quals hi ha cinc veïns d’Oliva, entre les quals una familiar és associada a la Associació de Represaliats i Represaliades del Franquisme a Oliva (ARFO) i altres tres ja s’ha contactat als familiars, però es segueix buscant als altres per tal d’informar-los dels seus drets i de l’oportunitat que tenen per recuperar els cossos dels seus familiars, i donar-los un soterrar digne.

Esperem que hi haja sort.

En el pròxim llistat està la relació de totes les víctimes que hi ha dins de la Fossa 126 del Cementeri de Paterna, una de les Fosses més grans de l’Estat Espanyol i la més gran del País Valencià.

Amb açò desitjar tota la sort del món per poder trobar a quants més familiars possibles perquè a l’hora de fer les proves científiques hi haja millors expectatives.

QUE PAGUI FRANCO

Vídeo bloc d'opinió sobre l'exhumació de Franco i l'estat actual de les polítiques públiques sobre memòria democràtica.

Twitter: @MarcMaciaFarre

La memòria històrica i democràtica es fa present, una vegada més, a l'ajuntament de Morella. Joan Lluis Porcar. Un documentalista de la Universitat Jaume I possat a motor del Grup de Recerca per a la Memòria Històrica de Castelló. Presentant un llibre esperat: Els Ports, franquisme i repressió, ciutadania i memòria, on aporta una gran quantitat de dades i de noms de totes aquelles persones que van patir els moments finals i inicis de la dictadura franquista a la nostra comarca. La veritat es que em vaig alegrar molt, de acudir i de recordar, ja que ja fa uns anyets que gent com Joan Lluis menejava activitats com exposicions, publicacions o jornades en certs municipis i que només algun ajuntament com el nostre s'atrevien a plantejar la memòria democràtica com a element a reivindicar. El Centenari de Matías Sangüesa va ser per gent com ell, tot un éxit de participació i de difusió d'una figura mai reconeguda fins a 2007. Ara una publicació està en marxa i pendent sobre ell. El llibre presentat, impresionant, parlant dels alcaldes i persones represaliades, més de 800 veins. Esgarrifant. Amb noms i cognoms. Molt recomanable, gràcies, Joan Lluis i Centre d'Estudis dels Ports, per la vostra encomiable tasca. #repressió #memoriahistorica #memoriademocratica #elsports #Morella (en Morella, Spain) https://www.instagram.com/p/Cc3mGU9oNJd/?igshid=NGJjMDIxMWI=

Multa de 2.001 euros al vecino de sa Pobla que colgó en la calle dos banderas franquistas

La Llei de Memòria Reconeixement Democràtic, aprobada en 2018, prohibe expresamente cualquier manifestación que suponga un reconocimiento del franquismo o una exaltación de la sublevación militar. La Secretaria Autonòmica de Memòria Democràtica del Govern, que dirige Jesús Jurado (Podemos), notificó el pasado 6 de julio al vecino de sa Pobla que colgó dos banderas franquistas en plena calle Marina la resolución del expediente sancionador abierto por estos hechos ocurridos el pasado abril.

etiquetas: memoria democrática, franquismo, dictadura, ultraderecha

» noticia original (www.ultimahora.es)

Vallada celebra les I Jornades de Memòria Històrica

Vallada celebra les I Jornades de Memòria Històrica

Les I Jornades de Memòria Històrica a Vallada patrocinat per la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat democràtica s’han celebrat el passat cap de setmana amb una gran participació del públic.

L’acte va tindre una participació elevada entre els veïns i veïnes de Vallada. Tots junts van veure projectat el documental Memòria d’un Poble per a recordar alguns fets tràgics…

View On WordPress

L’historiador Vicent Gabarda explica a Alcoi la investigació que s’amaga en les fosses comunes del País Valencià

El Fòrum per la Memòria Democràtica i Històrica per Cocentaina organitza, junt amb l’Ajuntament d’Alcoi, una xarrada per a aprofundir en la investigació sobre els repressaliats durant la postguerra Alcoi, 28 de novembre de 2023 L’Espai Àgora d’Alcoi obri les portes a l’historiador Vicent Gabarda. El passat dilluns 27 de novembre, el Fòrum per la Memòria Històrica i Democràtica per Cocentaina,…

View On WordPress

Un soldat republicà natural d'Oliva al front de la Bordeta (Lleida) ara fà 82 anys.

Un historiador d'Artesa (Lleida) s'estranyà de la misteriosa mort perquè no hi ha constància de cap enfrontament en eixe lloc i moment.

@DiegoAranega , periodista Lleidatà, contacta amb mi per si coneixem als familiars.

JRM i VM fan una recerca i troben als familiars. Llig l'article.

Entrevista a Mirta Núñez, profesora de Historia de la Comunicación Social en la Universidad Complutense

Allí se les recluía, reeducaba, torturaba y preparaba para el trabajo esclavo dentro de la “nueva” España fascista. El historiador Javier Rodrigo afirma que los campos de concentración comenzaron a abrirse en noviembre de 1936 (antes a los prisioneros de guerra “se les encarcelaba o se les asesinaba ‘in situ’”), y llegaron a sumar 180 (de ellos 104 estables). En el artículo “Internamiento y trabajo forzoso: los campos de concentración de Franco” (Hispania Nova, 2006), Rodrigo señala que estos campos de prisioneros comenzaron a cerrarse en 1939, aunque el de Miranda de Ebro (Burgos) se mantuvo hasta 1947. Rechaza eufemismos e interpretaciones blandas, hasta el punto de afirmar que España se convirtió durante aquellos años en “un enorme campo de concentración”.

En uno de estos campos, el de Albatera (San Isidro, Alicante), el profesor de la Universitat de València Ricard Camil Torres calcula que hubo entre 16.000 y 22.000 internos; “Las condiciones eran infrahumanas; allí todo era hambre, sed y miseria; 78 personas murieron de inanición durante el primer mes y 60 más de tifus”, detalla en el libro colectivo “Franquisme i repressió. La repressió franquista als Països Catalans” (Universitat de València, 2004). Los primeros reclusos llegaron –la mayoría desde el puerto de Alicante- a partir de abril de 1939; el campo de concentración fue clausurado en octubre. Empezó entonces el traslado en tren –“en condiciones inhumanas”- a la estación de Valencia, subraya Ricard Camil Torres. Según el historiador, en el campo de concentración de Portaceli (Valencia) los reclusos se encontraron con el hacinamiento, el hambre, la crueldad de los guardianes y falangistas que les forzaban a cantar el “cara al sol”; el campo de Portaceli cerró “cuando los últimos internos fueron a enfrentarse a los tribunales montados por los vencedores”.

En octubre de 2017 la Associació Stanbrook (Centre d’Estudis i Documentació de la Memòria Republicana) organizó las primeras jornadas sobre el campo de concentración de Portaceli; además la asociación ha producido un documental sobre este campo de internamiento. También la editorial L’Eixam ha publicado en 2018 el libro colectivo “El camp de concentració de Portaceli (1939-1942)”. Por otra parte, la profesora de Historia de la Comunicación Social en la Universidad Complutense, Mirta Núñez, ha impartido una conferencia sobre sobre el centro de reclusión organizada por el Aula d’Història i Memòria Democràtica de la Universitat de València. Núñez es autora del artículo “La doma de los cuerpos y las conciencias, 1939-1941. El campo de concentración de Porta Coeli”, publicado en 2012 en la revista Hispania Nova.

-En el artículo de Hispania Nova recoges la definición que hace Javier Rodrigo sobre Portaceli en “Cautivos. Campos de concentración en la España franquista, 1936-1947” (Crítica, 2005). Se trata de un “campo provisional” con la función de redistribuir presos a otros centros; dependía de la Jefatura de Campos de Concentración y Batallones Disciplinarios (JCCBD) -adscrita al Ministerio del Ejército-, una vez se suprimió la Inspección de Campos de Concentración de Prisioneros (ICCP).

El campo estuvo emplazado en el término municipal de Serra (Valencia) y data del final de la guerra civil, a partir de marzo de 1939; tiene además una vida breve, ya que deja de existir aproximadamente en 1941. Hay diversas fuentes sobre la cifra de recluidos. Algunas –entre 6.000 y 8.000 internos- me parecen exageradas, pero había poca información; creo que el número debió de acercarse a los 2.000. Los campos que se constituyen en España tienen un primer objetivo: recluir a los soldados y oficiales vencidos -a los que muy pronto se divide- y ejercer sobre ellos un tratamiento de castigo y venganza por vías como el hambre, la suciedad y el hacinamiento. Este trato se aplicó también a la población civil derrotada, es decir, afectó no sólo a los combatientes que ya no disponían de armas sino también a su entorno familiar. Por esto era muy importante que el recluido tuviese el apoyo de sus familiares, por ejemplo en forma de comida y ropa limpia. Esta era una constante en Portaceli y en el resto de campos de concentración.

-¿Qué singulariza a este campo de internamiento? Porque, según Javier Rodrigo, más de 300.000 presos republicanos pasaron por estos “laboratorios de la Nueva España” durante la guerra, y cerca de 200.000 tras la derrota de 1939. Éste investigador recuerda las palabras del director de la cárcel modelo de Barcelona, Isidro Castellón, en 1941: un preso era la “diezmillonésima parte de una mierda”.

Coincidieron en un espacio diferentes establecimientos que compartieron la denominación de Portaceli; un monasterio-cartuja medieval fundado en el siglo XIII, que sobrevivió a la guerra civil; además la República comenzó a construir un sanatorio para tuberculosos, que no pudo terminar por la irrupción del conflicto bélico. Cuando éste finalizó, se implantó un campo de concentración con alambradas; se produjo una evolución, ya que el franquismo también le dio un uso de cárcel y sanatorio para prisioneros.

El campo de concentración de Albatera fue un primer “filtro” y, en la que medida en que se iba depurando a los vencidos, el de Portaceli constituyó un segundo “filtro”. Se trataba de un campo de clasificación, en el que no hubo mujeres recluidas; desde Portaceli se derivaba a los presos a otros lugares, aunque había internos que -por su estado de enfermedad- se quedaron en el sanatorio; éste fue muy importante ya que no existían muchos sanatorios-prisión para tuberculosos; otro ejemplo es el Castillo de Cuéllar, en Segovia. En la época hay, además, una explosión de la enfermedad de la tuberculosis por las circunstancias de la guerra, la falta de cuidados, de medicamentos y la voluntad de represaliar a los vencidos.

-¿Por qué destacas la figura de Emilio Tavera Domínguez?

Porque sobresalió como un mando “benévolo” en un entorno en que primaba el castigo y la arbitrariedad. Este capitán retirado de la Guardia Civil y reincorporado al ejército fue el segundo jefe del campo de concentración de Portaceli además de un referente en el cumplimiento estricto de la reglamentación. Intervino para impedir que los falangistas “liberaran” y pudieran depurar a presos republicanos del campo de concentración. Las huestes paramilitares, falangistas en este caso, pero que podían ser los carlistas en el norte de España, actuaban al margen –incluso- de la legalidad represiva que existía en la época. La acción de Tavera y otros pocos fue importante porque trataron de que prevaleciera lo jurídico frente al arbitrio privado de estos grupos, la utilización de la legalidad a favor de los “suyos”, “sus” protegidos, familiares y vecinos ricos. Escribió una carta a Franco dando cuenta de estos hechos.

-También subrayas la acción de capellanes y curas tanto en el campo de concentración como después, al transformarse en cárcel, para la adaptación física y psicológica de los internos. ¿Cómo fue la gestión del campo de concentración de Portaceli y la situación de los prisioneros?

Una gestión totalmente militarizada. Hay bastantes testimonios sobre la falta de agua, aunque otras voces señalan una cierta mejora respecto al campo de Albatera. En Portaceli los presos al menos contaron con una fuente para asearse y lavar la ropa; también hubo una intervención de los mandos para que los recluidos pudieran comer caliente, cuando al principio esto no era posible (la historiadora se hace eco en el artículo “La doma de los cuerpos y las conciencias” de las memorias de Sixto Agudo, militante del PCE detenido en Alicante en marzo de 1939 y enviado de Albatera a Portaceli: “Notamos un cambio sensible… Existía una mejor organización. La comida era caliente (…). También existía un pequeño botiquín, asistido por médicos prisioneros; pero, en su esencia, el régimen de internamiento era el mismo que habíamos vivido”; otra versión recogida por la autora es la del brigadista Theo Francos, quien estuvo en Portaceli tras pasar por los campos de Los Almendros y Albatera: “En este antiguo sanatorio las condiciones de internamiento son tan espantosas como en Albatera”; según el interno Isidro Guardia, “el que tiene algo de lo que le envían sus familiares, se mantiene regularmente bien”; de lo contrario “pasa mucha hambre”. Nota del entrevistador). Por último, ¿qué testimonios consideras relevantes para acercarse a la realidad de este campo de prisioneros, sanatorio y cárcel? Citas al investigador Vicent Gabarda, autor de “Els afusellaments al País Valencià (1938-1956)”, que caracteriza al sanatorio para tuberculosos como “verdadero gueto donde dirigían a los presos desahuciados, con el fin de aislarlos de sus compañeros, más que para curarles”.

Por ejemplo la obra de Lluís Marcó i Dachs “Llaurant la tristesa. El campo de concentració d’Albatera i la presó de Portaceli” (Mediterrània, 1998); Lluís Marcó fue miembro del Consell de Sanitat de Guerra de la Generalitat de Cataluña y estuvo en Portaceli. Hay también referencias a que, dadas las circunstancias en que llegaban los soldados y permanecían los reclusos -condiciones terribles y en algunos casos con tuberculosis muy avanzada-, estos reclamaron atención médica. Sixto Agudo cuenta en sus memorias que de manera muy excepcional el doctor Peset Aleixandre, recluido en Portaceli antes de ser fusilado, pudo dispensar alguna atención a los enfermos (Mirta Núñez afirma en el artículo “La doma de los cuerpos y las conciencias” que el hecho de tener una enfermedad y más de 50 años mermaba sustancialmente la esperanza de vida; los periodos de hambre y frío –por ejemplo el final de la guerra y el comienzo del invierno- también incrementaron la mortalidad. Nota del entrevistador).

Cementiri de Castelló. Com fem des de 1979, el partit socialista i la UGT fan homenatge dels oblidats pel franquisme després del seu assassinat i mort, en guerra i després de la guerra. En els darrers anys, i per obra del consistori que encapçala la alcaldessa Amparo Marco, han hagut canvis substancials. No només s’han excavat les foses dels represaliats per donar satisfacció a la memòria històrica i democràtica, sinò que s’ha dignificat i honorat tot l’espai amb plaques, llistats de noms, quadres explicatius i altres que possen al seu lloc a aquells que mai havien tingut que estar relegats a la més baixa condició en aquell régim cruel i sectari de la dictadura. Avui, amb presencia institucional de tots els àmbits, hem pogut conéixer els nous nítxols preparats per a les exhumacions presents i futures, els primers de tota Espanya, i la flama d’un pebeter, que ha segut encesa per a mantenir en el record a totes i tots aquells que mai tenien que haver segut oblidats. L’acte magnífic, amb parlaments de la regidora de cementiris, Isabel Granero, el secretari general de Castelló Ciutat, Paco Gil i de l’alcaldessa, Amparo, totes molt emotives i esperançadores, i una selecció de fragments musicals interpretats per un dúo de corda. Sempre m’en vaig d’aquest acte amb una sensació de tristor, pel que suposa el motiu pel qual ens reunim, però tinc que dir que he maxat content i a la vegada molt esperançat amb el bon futur i tot el que s’està fent a Castelló en esta matéria, tan reclamada de reconciliació i reconeixement. Ja som territori de referéncia, també en matéria de memòria històrica i democràtica. Gràcies per fer-lo possible. Acabeu de passar un molt bon dia de difunts. #1noviembre #1novembre #cementiri #cementerio #Castelló #memoriademocratica #memoriahistorica #guerracivil #represió #afussellats #pspv #psoe #pspvprocs (en Castellón de la Plana/Castelló de la Plana) https://www.instagram.com/p/CVvgYk0INkx/?utm_medium=tumblr

Nuet avança que Catalunya En Comú Podem votarà en contra de la suspensió dels diputats sobiranistes permetent que puguin traspassar el seu vot

Informació d'Esquerra Unida i Alternativa.

El coordinador general d’EUiA i diputat diu que és “una fórmula complexa i contradictòria com els moments que viu Catalunya”, però “una solució que fa que la moneda caigui del cantó de la democràcia i les llibertats”

 Nuet ha lliurat aquest matí els trofeus de l’11 Cursa i Caminada Lluís Companys, organitzada per la Fundació l’Alternativa

El coordinador general d’EUiA i diputat de Catalunya En Comú Podem al Parlament, Joan Josep Nuet, ha estat una de les personalitats que avui ha lliurat els trofeus als i les atletes que han participat a l’11a Cursa i Caminada Lluís Companys. Aquest esdeveniment esportiu i memorialístic, que ret homenatge al president màrtir i a l’Olimpíada Popular de Barcelona de 1936 i enguany també al 80è aniversari del comiat de les Brigades Internacionals, ha tingut lloc a l’Estadi de Montjuïc, organitzat per la Fundació l’Alternativa amb el suport de l’Intitut Barcelona Esports de l’Ajuntament, el Memorial Democràtic de la Generalitat, l’European Left i l’Amical de les Brigades Internacionals.

Des de l’Estadi Lluís Companys, el diputat dels Comuns ha avançat que en el Ple del Parlament que se celebrarà per fi la setmana vinent, el grup de Catalunya En Comú Podem votarà “conseqüentment en contra de la suspensió dels diputats sobiranistes que ha decretat el jutge Llarena”, una posició que el satisfà perquè “al mateix temps permetrem que el seu vot es traspassi a d’altres diputats del seu grup parlamentari i que, per tant, ni la majoria parlamentària ni el vot popular es veuran alterats”. Una fórmula que Nuet titlla de “complexa i contradictòria com els moments que viu Catalunya”, però en definitiva “una solució que fa que la moneda caigui del cantó de la democràcia i les llibertats”.

Pel que fa a la Cursa Lluís Companys -que organitza des de fa 11 anys la fundació d’EUiA i que enguany s’ha manifestat per la llibertat dels presos polítics-, Nuet ha destacat que a més de recordar la figura del president màrtir -coincidint amb el 78è aniversari del seu afusellament-, “la cursa també homenatja als lluitadors antifeixistes, en concret als atletes que van venir a participar a l’Olimpíada Popular de Barcelona el 1936, i que amb el cop feixista alguns d’ells a l’endemà van defensar els carrers de la ciutat per la República i la democràcia”, en referència als Brigadistes Internacionals. Per Nuet “és un orgull participar cada any en aquesta cursa que enguany ha estat un èxit, amb més de 600 persones que han fet la caminada i han corregut a l’Estadi”.

Els guanyadors de la cursa han estat Carlos Rodríguez, amb un temps de 26:57, i Mireia Suñé, amb 32:52. Els segons i tercer premis han estat per Josep Diaz i Elisabet Martín i Jordi Pujol i Marina Garcia. Juntament amb Nuet, han lliurat els premis de les categories masculina i femenina absoluta, veterana i promesa: Eduard Amoreaux, president de l’Amical de les Brigades Internacionals, Carme Garcia, directora general de Memòria Democràtica, Departament de Justícia de la Generalitat, Marta Carranza, comissionada d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona, Elisenda Alamany, portaveu del grup parlamentari de Catalunya En Comú Podem, Nàdia Cànovas, filla del desaparegut recentment Antoni Cànovas, participant a l’Olimpíada Popular del 36 i col·laborador de la Cursa i Caminada Lluís Companys, Carles Vallejo, president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, Yann Lelann, membre de la direcció de la fundació Transform Europe! i nét de brigadista francès, Adelina Escadell, presidenta de la Fundació l’Alternativa, Eva Balart, membre del patronat de la Fundació l’Alternativa, i David Companyon, director d’estudis de la Fundació l’Alternativa i exdiputat al Parlament de Catalunya.

Tota la informació a www.cursacompanys.cat

  Font: Esquerra Unida i Alternativa

via el Bloc dels i les Comunistes de Catalunya

REUNIÓ DE LA COORDINADORA D'ASSOCIACIONS PER LA MEMÒRIA DEMOCRÀTICA DEL PAÍS VALENCIÀ A CASTELLÓ (febrer 2020)

https://ift.tt/2ZEu1vV

(via EsPPeonza‏ @EsppeonzAguirre) 

- Aviam... que no estàvem seguint la Via Democràtica? Portem ja gairebé 40 anys seguint-la, eh? Vols dir que no ens hem desviat una mica?

- La Guia del Viatger temporal diu: “Adreça encara inexistent, futur d’allò més incert. Localitzacions més properes en la magnitud temporal i física, les següents... Nota a peu de pàgina: ‘Com no us ho feu vosaltres mateixos...!’”

Qu'est ce que on peut dir?

Ce rue ne semble pas la meme chose que l'autre là-bas

Ahí es na’!

Una mica d’història relacionada, així... a primera gogglejada:

-  Homenaje a las víctimas del franquismo en Saint-Denis, afueras de París -  Les Espagnols dans la Résistance -  Hommages aux Espagnols en Seine-Saint-Denis -  División Azul - Wikipedia -  Llei de la memòria històrica

I Jornades de Memòria Històrica

I Jornades de Memòria Històrica

El passat cap de setmana vam celebrar les I Jornades de Memòria Històrica a Vallada amb una gran participació i gràcies al patrocini de la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat democràtica. “Si oblidem la història estem condemnats a repetir-la” ens advertia l’alcaldessa María José Tortosa en el seu discurs d’obertura el divendres 6 de desembre. A continuació vam tindre…

View On WordPress