Visita a El Caire
Darrer dia a El Caire. Retrobem l’Essam per la darrera jornada. Primer visita a la Mesquita de Saladí, del segle XIX. Unes làmpades magnífiques il·luminen les cúpules decorades amb detalls daurats. Les finestres tenen vidres de colors. És sobretot una mesquita turística dedicada Al-Màlik an-Nàssir Abu-l-Mudhàffar Salah-ad-Din Yússuf ibn Ayyub (Tikrit, actual Iraq, 1138 - Damasc, 4 de març de 1193), més conegut simplement com a Salah-ad-Din o, catalanitzat, Saladí, un kurd fundador de la dinastia aiúbida, soldà d'Egipte i de Síria. Aquí les vistes sobre El Caire són extraordinàries i es poden distingir les Piràmides. A hores d’ara, tots estem ‘apiramidats’, o sigui, agenollats davant la gosadia de Keops, Kefren i Micerí. ☺️
Trajecte en autocar. Visita del barri copte. Entrem a l ‘Església de Sant Sergi. Els coptes són els cristians d’Egipte, de la branca ortodoxa que defensa la natura única de Déu. A la pràctica, Sant Sergi és una petita basílica de tres naus amb moltes icones exposades a les naus laterals. Hi ha daurats, però lleus, i sobretot, conté la cova on la Sagrada Família es va refugiar durant un mes per fugir de la persecució d’Herodes.
Més tard anem, ja mig groguis, a dinar a un vaixell atracat al marge occidental del Nil. N’hi ha diversos. Hi anem en un grup de tretze catalans que han viscut aquests dies egipcis amb nosaltres. També una parella, ella santanderina, ell, viguès, que malauradament ha sucumbit als constipats i avui no ens acompanya. Ja som una mica amics tots: hem parlat de gats, de vols en paracaiguda, de compres, del parentiu de cadascú, de les meravelles d’Egipte i més. Ah! I de la calor i de la seguretat (capítol a part).
Acabem de dinar prou bé i fem un tour en autocar. Ens assenyalen els edificis més importants, la ciutat que ha crescut al cementiri des de fa molts anys, les esglésies cristianes als barris benestants (moltes més de les esperades, un 20% de la població és cristiana), els hotels de luxe tocant el Nil, les botigues selectes. El guia nostre ens diu que les botigues de llenceria aquí són molt més agosarades que les del món occidental i que les dones egípcies, un cop a casa, són ‘la bomba’. En dubtem una mica veient-les, algunes, cobertes de cap a peus amb els burkes negres. Hi ha zones d’El Caire ben arbrades i cuidades i altres mig asfaltades, brutes, on la misèria i la brutor es donen la mà. Hi ha cinemes i teatres, la primera òpera del continent africà. Però jo veig Orient Pròxim, no Àfrica , tot i que a Aswan es veien moltes banderes de Bob Marley, em semblen sobretot orientals i mediterranis. El menjar: comença sempre amb Mezze variats d’hummus, baba ganoush, tahini, formatge de cabra, verdures envinagrades i picants. De segon, sempre ens han ofert carn (pollastre, bou, la salsitxa de carn picada o kofta) o peix (llobarro del Nil) a la planxa o barbacoa. De postres, un dia baklava, la resta, fruita fresca.
Acabem el tour en autocar on molts ulls esgotats han tancat les parpelles i anem al mercat Al Khalili. Cal que us informi ara que a El Caire, des d’ahir al matí, ens acompanya un securata en trajo marró i amb pistola apenes dissimulada a la butxaca dreta posterior. No somriu. Ens compacta, ens aparta si veu algun perill i, al mercat, intenta dirigir les nostres passes pero el grup és massa gran i tenim ànimes rebels. Ens desfem d’ell com el James Bond. Està per la nostra seguretat, però no ens agrada molt. Ens toca a tots, homes i dones, a l’espatlla. Observa i mira en totes direccions amb l’ull inquiet.
Bé, pero som al mercat tradicional d’El Caire i trobem tots els souvenirs, totes les samarretes habituals. Hi ha joiers i botigues de catifes i làmpades. Assetgen una mica els venedors però res comparat amb els dels entorns dels museus. A les noies ens diuen Shakira (les rossetes) o Sara Montiel, però a ells no els diuen Manolo Escobar ni Chiquito de la Calzada. No és just.
Cau la tarda i fa la temperatura perfecta. Fem les darreres fotografies i retrobem l’Essam que ens esperava a un cafè. Ens recomana el suc de mango. Alguns avui tenim la panxa en rebel·lió.
I aleshores fem la passejada medieval a peu (divina caminada tranquil·la) per zones pausades on els joves es troben per parlar en grup. Alguns fumen, però pocs. Es veu que la marihuana està estenent-se com a tot arreu, però el tràfic es castiga amb la forca. Amb la forca. Com la violació. Som a carrers sense turistes farcits de mesquites medievals il·luminades amb un gust exquisit. No sé quina és més maca però totes donen vint voltes a la de Saladí del matí. Tothom ha sortit a prendre la fresca i la gent ens observa. Hi ha noies jovenetes que es fan fotos amb nosaltres, altres dones occidentals. El somriure permanent al seu llavis pintats plens d’alegria. Un record melancònic de llum taronja i groga, com de mango.
I la cloenda d’Història: de camí cap al restaurant de luxe i vistes privilegiades (‘Citadelle View’) on soparem, ens aturem en autocar a un punt de l’autopista. A una banda, la tribuna on Anwar El Sadat (antic president egipci) va rebre les 36 bales per part d’un militar que conduïa un tanc. Enmig d’una desfilada, un home va aturar-se, va pujar les escales i es va adreçar al seu davant per disparar. Hi va haver altres morts i ferits. El primer impacte va arribar al coll i va matar de manera fulminant el president. El perpetrador del magnicidi va ser detingut i alliberat al cap d’uns anys. Va reaparèixer a primera línia al costat de Bin Laden. Ja és mort.
El més particular de la historia és que Sadat havia deixat dit que volia ser enterrat devora el monument dedicat al Soldat Desconegut, una piràmide moderna i blanca. Aquest monument era i està situat just a l’altra banda de l’autopista on havien instal·lat la tribuna que va presidir. A la fi, la seva mortalla embolicada en un llenç de lli va travessar els carrils renouers de l’autopista per descansar eternament a pocs metres d’allà on va trobar la mort violenta, la fi trista de qui va voler la pau amb els israelians i va signar el Acords de Pau de Camp David. A internet podeu trobar les imatges, tan impactants. Era l’any 1981.
Finalment, festí delicat i preciós amb vistes llunyanes d’altres mesquites il·luminades. El guia avui sopa amb nosaltres. Darreres preguntes. Ell ens ven un Islam perfecte en una societat ideal on tothom s’ajuda, on les dones viuen amb alegria amb el vel o sense segons la seva voluntat. No ens ho creiem del tot però ha fet tanta bona feina que tots l’acomiadem amb recança a l’entrada de l’hotel, segurament per sempre. Que tingui molt bona vida amb la dona i els tres fills. Inch Alá.
Un capítol a part: la seguretat. S’ha arribat a fer feixuc el nombre de controls que hem hagut de superar a l’aeroport, de fins a tres vegades. També hem passat controls en entrar al vaixell i a l’hotel (que, per cert, algun dia ha oblidat de fer-nos l’habitació) i cada cop que hem accedit a un museu, sovint també a la sortida. Suposo que és el preu de la seguretat.
2 notes
·
View notes
There is a long tradition of art depicting skeletons in Mexico. Calaveras means skulls and by extension of course skeletons. This tradition has become one of the most recognizable cultural and artistic elements of the Day of the Dead festivities. A symbol deeply entrenched in Mexican culture, it honors our roots, and the sacred and deep-rooted history. It ties us to see life and death and how that impacts their daily lives. Dinastia Real celebrates Mexican culture with such an iconic craft for this important symbol requires a premium drink from our selected agave fields and French white oak barrel aging process; Añejo Ceramic Calavera aged for 24 months, and Ceramic Calavera Don Quijote, Frida Kahlo & Pedro Infante aged for 14 months. @teqdinastiareal Available @sharpliquor Drink Responsibly 21+ only. #onlysharps #sharpliquor #209 #modesto #california #dinastia #tequila #dead #festival #mexico #love #ınstagood (at Sharp Liquor) https://www.instagram.com/p/CiQiNNLP76G/?igshid=NGJjMDIxMWI=
0 notes