Mimetisme mundial//World Mimicry//Mimetismo mundial

Allò que algú em veu a fer.., segurament farà el mateix.Aquesta és la dinàmica mundial actual dels éssers humans. Potser durant molt de temps hi ha hagut capteniment, ja sigui per la influència de la religió o per propi punt d’honor, però ara sembla que s’hagin deslligat tots els lligatges que mantenien a la humanitat una mica més humana. Ara sembla estar bé qualsevol comportament. Punt: Els que…

View On WordPress

La puta tos

11 de gener del 2023

L'instint assassí també pot sortir-me al teatre. Ahir, hores després de quedar-me tancada a l'ascensor, vaig anar amb el Marc a La Villarroel a veure 'Ragazzo', un monòleg que interpreta l'Oriol Pla. Fa un paper sensacional i crec que és una obra que val molt la pena sobre l'activista italià Carlo Giuliani, assassinat a tiros per la policia a Via Tolemaide de Gènova, l'any 2001.

Qui no va fer un paper sensacional va ser el Marc, que quasi em fa emprenyar perquè va arribar passades les 20h al teatre, quan en teoria començava l'obra. Per sort això no és ni Alemanya ni el Japó: som a Barcelona i aquí no som tan puntuals. A mi m'encanta la gent puntual, crec que és la meva virtut preferida.

Com deia, el Marc va arribar abans de començar l'obra, per tant, finalment no va caldre que m'emprenyés pel seu retràs. El que no ens esperàvem és el que passaria a continuació: comença l'obra, primer fosc… Una dona files darrere nostre tus. No em vaig immutar, però sí fixar-m'hi, pensant "ai, aquesta, a veure si ara està malalta i ens donarà la turra tota l'obra amb la seva tos". No m'equivocava massa: NO NOMÉS ella tenia tos, 30 segons després, un home de segona fila tus. Però no és tos de malaltia aquest cop, és carraspera, allò que rasca el coll en dos tempos, com si el paio hagués de parlar (? wtf ets al teatre, no has de parlar) i s'esclarís la veu. L'Oriol Pla no s'havia aixecat del llit -literalment l'obra comença amb ell al llit-, que una tercera persona també fa la carraspera. Ja està. En aquell moment vaig veure clar que el públic que m'havia tocat no sabia que era al teatre sinó que es pensava que era una jam session de la tos i que tothom hi podia participar. No van parar en tota l'obra de tossir. Que si el tio de davant, la tia de darrera, la senyora de més enllà, MARE MEVA. Si estigués pirada, m'hagués aixecat de la cadira i hagués cridat "a la de 3 tossiu tots a la vegada i JA NO TORNEU A TOSSIR MÉS EN TOTA L'OBRA". O hauria escanyat l’home de dues files endavant, cridant "para de tossiiiiiir que no sentim res" mentre els meus peus haguessin quedat a la falda de la noia la fila del darrere i li hagués tacat el jersei blanc que ens il·luminava a tots, amb les meves vambes. Potser hagués acabat a Twitter fent això. O pitjor, a l'En Blau. Per sort no estic pirada.

Total que avui, per coses de la vida (mentida, per coses laborals) he anat a l'Antiga Fàbrica Damm al photocall que munten dels nominats i nominades dels premis Gaudí, que seran el diumenge 22. Total, que qui hi havia? Efectivament, Oriol Pla. I m'hi he acostat i li he preguntat: "escolta, tu eres conscient ahir a 'Ragazzo' de la quantitat de gent amb pulmonia que hi havia? No paraven de tossir". I m'ha confirmat que sí, i que "és tot un tema això de la tos, però crec que la majoria de cops és la tos nerviosa quan hi ha silencis". Doncs mira, si és així -que segurament sí perquè qui deu tenir més experiència amb la puta tos de la penya afortunadament no soc jo-, crec que hi ha individus d'aquesta societat que tenen una feina pendent que és aprendre a interactuar en el silenci. I arribar puntuals als llocs, també, ja que hi som.

Com deia, he estat a la Damm. La Damm és un espai meravellós que sempre m'ha agradat molt, i no per la birra (que és la meva preferida entre les poques cerveses que tolero). A la Damm hi ha cerveses per tot arreu, però per tot arreu. Els que fan la newsletter deuen somiar en cerveses. Està plena de cerveses l'entrada, la sortida i també el lavabo. Et rentes les mans després de fer caca al costat d’Estrelles selectes que no estan a la venda. Hi ha fins i tot samarretes de cerveses allà exposades amb les ampolles. Marketing. Bueno, total, que he entrat a fer pipí i mentre estava pixant he sentit que entrava algú i que tan bon punt es posava a pixar, patapam. Un tro, uau, quin pet s'ha tirat la pájara aquesta. M'he tapat la boca per no riure perquè el que em pensava que era només un pet ha acabat sent un fusil de asalto M4 i vinga metralleta. M'he espantat i tot. He pensat "Pobra, es pensa que està sola". I res, que per pudor -mai millor dit- m'he quedat més estona de rigor per esperar que sortís i així no havíem de creuar mirades. Quina vergonya. Ara deu dormir pensant que ningú l'ha sentit fer caca a la Damm, però filla, t'equivoques.

Coup de chance

Ara fa tres primaveres de l’hivern escrivia sobre la que fins ara havia sigut la darrera píldora cinematogràfica del benamat Woody Allen, aquella apologia al cine genuí de tots els temps que desplegà servint-se de l’esquer del Festival de Sant Sebastià amb la peça de “Rifkin’s Festival”. En aquelles línies esbossava aforismes tan arxiconeguts en la seva colossal obra com ho han sigut les sensacions produïdes per la cinquantena obra d’aquest homenet d’estirp jueva -en efecte, no vull desaprofitar l’ocasió per remarcar la prodigiositat d’un entre tants- que ens torna a situar en aquella arcàdia parisenca del refinament estètic i intel·lectual, amb personatges embotits de tots els estereotips que permeten al director immiscir-se, d’antuvi, en la comèdia romàntica, per després desfilar per cert suspens innocu i acabar desembocant en un mar enrevessat que sols els cops de sort, les ironies de la vida, les fatals casualitats i la jocositat acaben lligant un desenllaç sorpresiu i capriciós.

“Coup de chance” -sí, torna-ho a llegir amb la boca encaramel·lada de carnositat francesa encara que no garlis l’idioma; el Woody tampoc parla la llengua de Baudelaire i ha rodat eminentment en francès aquesta penúltima delícia-, reprèn la línia d’un Match Point menys sinistre i glauc que el de l’humit Londres, potser a mercè de la fulgor del geni Vittorio Storaro, abrigant-se més aviat en la llum beige d’un París, és clar, tardorenc. Niels Schneider no és aquell Jonathan Rhys-Meyers de rictus impertèrrit, mirada gèlida i tendència mefistofèlica talment com si del Faust de Goethe es tractés, sinó més aviat un alter ego d’un director que es veu cinquanta anys enrere deambulant per allà on la seva indòmita avidesa per ensumar la vida el portava. Igualment, Lou de Laâge tampoc és aquella Scarlett Johansson desbordantment voluptuosa que a molts adolescents, tot just sortits de l’ou, ens va posar enfront el nostre primer mite eròtic. Però ambdues cintes conflueixen en l’adulteri, les vides paral·leles, les passions arrabassadores, les enveges desfermades, el delicat camí per la llibertat com a sinònim de conviure amb el desordre del desig, i en la constatació que el verb estimar sempre ha sigut el de més difícil conjugació: el seu passat no és perfecte, el seu present només és indicatiu i el seu futur sempre és condicional (Jean Cocteau).

Parafresajant ara a Salvat-Papasseit, em considero també -i modestament- com a home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental, puix tot ho he vist o viscut, segurament com el gran director, qui sabem que ha sigut i seguirà sent fins el darrer bri d’aire, pertinaç en les cristal·litzacions cinematogràfiques de les seves cabòries vivencials. I precisament per tot això i molt més faig apologia del seu cine, i m’agrada escriure’n; no fingeix amb circumloquis ni amb grans trames argumentals, menys encara amb atrezzos superflus i colossals posades en escena, sinó que narra amb absència de moralisme, respectant la intel·ligència de l’espectador i situant-s’hi al mateix pla per dir-te -a voltes posant més pa que formatge i sucant-hi el pa amb l’olor- que ell, com tu, com tots, sabem que en el trànsit vital l’atzar i la casualitat juguen el seu paper, i que en el joc de l’amor i el desig, tots som mortals fins el primer petó i la segona copa de vi (Eduardo Galeano). 

I el més enlluernador és que aquest vis à vis, aquest desacomplexadament fidedigne mirall, te’l posa algú que el proper 30 de novembre assolirà la fita de les 88 tardors. I res del que t’interpel.la aquest quasi nonagenari flaira a vellesa intel·lectual, a formol argumental, a esclerosi creativa, sinó que segueix encarnat de frescor, finíssima ironia, agudesa i picantor a cabassos. En aquest film, per fer-te veure que els capricis de l’atzar fan brollar allò més incontroladament salvatge en una mar on sembla regnar l’ordre. Per explicar-te que la conveniència d’una situació familiar aparentment sòlida i manifestament privilegiada, que el llampant estatus social parisenc farcit d’anodina significació i notorietat, que al cap i a la fi, la previsibilitat i comoditat d’una vida ordinària i conforme als estàndards convencionals, sucumbeixen a l’efervescència carnal, als camins tortuosos, als contraguions de la vida que mai ens han ensenyat a casa.

"Bona nit" se m'escapo en veu alta mentre mirava per la finestra a la lluna, no sé que em va fer pronunciar aquestes paraules, perquè en realitat estava pensant en com sóc de petita, per al temps, per a l'espai que habito, per el barri mateix, per a la capital, per als milions de persones que hi ha al país, Sóc un insignificant nombre més. Des de la Lluna he de ser tan petita, més que una formiga, més petita que una partícula i tot i així aquí estic, tan present, amb la capacitat de pensar en la immensitat, la infinitud i allò efímer. Alhora estic feta de petits engranatges que funcionen harmoniosament. No sé com va ser que van brotar aquestes paraules, però quan les escolti, quan m'escolti... no vaig saber si les deia per a mi o algú altre. Potser només estava cansada i m'estava convidant a dormir, o potser t'estava saludant. Mai ho sabré, però una cosa tan espontània em va fer volar una estona pels cels, recorres els edificis, donar voltes a l'aire, mirar les ciutats des de dalt i fins i tot viatjar una estoneta a la lluna 🌬🍃 🥰🌙🪐 ~

Cal diferenciar entre una cultura viva i la preservació folklorística d'elements aïllats.

Desarrelar els elements que a tu personalment t'agradin (és més cultura el caganer que la llengua sencera? per què estàs a favor de preservar uns elements i en canvi la llengua -que òbviament també és un element cultural- no?) i aïllar-los del seu context i del fil que els uneix (la llengua i la percepció del món que es té a través de la llengua) no és cultura. És folklore mort, fossilitzat i preservat darrere una vitrina.

La nostra cultura la volem viva, com viu està el poble i com viva volem la llengua.

Nosaltres, a més, podem veure els efectes d'exterminar la llengua (element cohesionador de la cultura i del territori) en altres llocs. Només cal mirar una mica al nord. Per desgràcia a la Catalunya Nord aquest procés està més avançat, i encara més a Occitània. I allà s'evidencia molt clarament com eliminar la llengua (a propòsit, com a estratègia d'Estat) ha portat a la desaparició de gran part de la resta de la cultura, que sense aquest element deixa de tenir sentit. Moltes festes, cançons, danses, dites, etc han desaparegut i d'altres es mantenen d'una manera que, francament, fa llàstima.

~Story time~ :

Fa dos anys vaig estar treballant a l'estiu en una zona turística de la Costa Brava molt aprop de la frontera amb l'estat francès. Treballava amb gent que ve d'altres parts de Catalunya i hi havia també una noia de la Catalunya Nord i uns quants occitans.

La noia de la Catalunya Nord (context: devia tenir la mateixa edat que jo per tant en aquell moment uns 19 anys) havia fet 8 anys de classe de català però no el parlava gens. L'entenia per escrit i més o menys quan parlàvem però tot i així li costava. Pel que ens va explicar aquelles classes semblaven fetes a propòsit perquè no poguessin aprendre'l: només llegien textos medievals i textos en occità i només van parlar en veu alta en català una vegada que van venir uns estudiants de la part de la Cerdanya que queda a la Catalunya Sud. Però ens va explicar que encara que no el parlin tenen un sentiment de catalanitat molt fort. Vam estar parlant força estona sobre això, en part perquè m'interessava sentir l'experiència de l'altra banda d'aquesta frontera imposada, i en gran part perquè es notava que ella tenia necessitat de parlar-ne amb gent de la Catalunya Sud.

Una cosa que no ens parava de preguntar era si certes coses que fan són "reals". Per exemple, ens va explicar que ella forma part d'un grup de danses tradicionals catalanes, com una mena d'esbart dansaire. Per les festes majors i altres festes tradicionals de diversos pobles, els contracten i ells es vesteixen amb roba tradicional i van a ballar una sardana i algunes altres danses a la plaça del poble. Aquí baix per festa major una cobla toca sardanes a la plaça i tothom que vulgui s'aixeca espontàniament i es posa a ballar, i la gràcia és aquesta, que t'agafes de les mans amb veïns i amics per ballar tots junts. A l'Empordà jo ho he vist fer nits d'estiu durant tot l'estiu, sense que fos festa major ni res, i tothom de totes les edats allà ballant. No se'ns acudiria mai contractar un grup que vingués a ballar-nos la sardana mentre nosaltres mirem en silenci i aplaudim al final. Una part molt important de les expressions culturals catalanes, per no dir practicament totes, es basen en la participació i en el sentit de comunitat.

Jo he ballat molts anys al ball de gitanes de la festa major del meu poble, i òbviament també em van haver d'ensenyat les diferents coreografies quan vaig començar. Però sempre les havia vist des de petita, i ens les van ensenyar dones que portaven molts anys ballant. Mai se m'hagués acudit dubtat de si allò és "real". Sé que és de la meva zona (Penedès), sé que es fa, en quines ocasions es fa, amb quines cançons i amb quina roba, i això no m'ho han hagut d'explicar. En canvi ella m'ensenyava vídeos del seu grup de balls tradicionals catalans i no sabia d'on eren (per exemple, vaig reconèixer un bolero de Mallorca justament perquè n'havia vist un vídeo buscant coses per a aquest blog) ni sabia quan es feien (festes concretes, balls de celebració en general...). Clarament hi havia hagut un tall cultural molt fort. Per això ens preguntava si era "real", si això es fa* o si ho havia canviat qui els ho havia ensenyat o si era una "versió francesa".

(*"es fa" volent dir si ho fem al Sud i per tant "és català". Noteu com s'ha arribat a prendre el Sud com a referència de "realitat", com a lloc on ha sobreviscut el que no ha sobreviscut al Nord, tot i que igual de catalanes són les tradicions del Sud i del Nord i el fet que una tradició sigui present només al Nord no la fa menys catalana, com una tradició de Tarragona no seria menys catalana que una de Girona. Però dubtava d'ells mateixos. Ens estava veient com a "autoritat" en aquestes tradicions ~ancestrals. Això segurament en part estigui relacionat amb la idea que hi ha a la Catalunya Nord envers la llengua segons la qual el rossellonès es veu de vegades com a "català incorrecte" parlat pels qui no han pogut aprendre el català veritable -que als seus ulls seria el de Barcelona- per la imposició del francès, gairebé com un catanyol però amb el francès, quan el rossellonès és una varietat més del català igual de correcte i valuosa que totes les altres; però també hi ha el fet que està veient clarament el tall cultural que han tingut al Nord.)

No vull donar una imatge que no és, perquè es notava que ella els sentia moltíssim aquests balls i que tenia molta identitat en aquest sentit. Però en certa manera, si ho exagerem una mica perquè s'entengui el que vull dir, era com qui es posa en un grup de recreació històrica.

La gent que es posa en aquests grups que es vesteixen de legionaris romans i van a les fires o a recrear batalles, o es vesteixen de miquelets del segle XVIII. Algú els explica com eren les coses abans i ells ho copien. I segur que si poguessin parlar amb un romà o un miquelet també els preguntarien si ho fan bé, si aquell armament i aquelles estratègies de batalla són les "reals". Però no té res a veure amb com ho hagués viscut un romà/miquelet que ho va aprendre de primera mà en la seva època i context, m'explico? Potser no hi hauria gaire diferència en les formes (si mires un vídeo d'un i de l'altre fora de context semblaria el mateix) però és molta la diferència pel que fa a per què ho estem fent, quin és el sentit i la part més simbòlica i emocional.

Doncs a això és al que em refereixo amb la folklorització. Em sembla molt bé la feina d'aquests grups que recuperen balls antics i els preserven com un document històric, però això mai ha d'arribar a ser l'únic que quedi i que hagi mort la cultura popular.

(Nota: no vull dir que hagi mort la cultura popular a la Catalunya Nord, òbviament queden coses, i de molt interessants i que la població viu molt intensament! Però aquestes coses que queden també estan en perill si es continua per aquest camí.)

A més, la llengua va molt més enllà de tot això. A través de la llengua tenim una manera de veure el món i una manera de relacionar-nos única. Cada paraula i estructura gramatical són resultat de tota la nostra història, aportades per ibers, fenicis, grecs, romans, visigots, àrabs, amazics, occitans, francesos, castellans, andalusos, i tots els pobles que han passat per aquí. Esborrar la llengua és com si esborréssim tots els monuments històrics i jaciments arqueològics d'un poble (incloc les obres de Gaudí -que menciona el comentari- com a monuments històrics: la història arriba fins avui, com els canvis a la llengua).

Ah, i em fa gràcia com hi ha gent que té la cara dura de venir a defensar que els sembla bé l'extinció del català. Qui us creieu que sou per decidir qui té dret a existir i qui no? Si jo defensés la desaparició del castellà segur que se'm tiraria tothom a sobre (i ben fet que farien). Però clar, l'imperialisme ja és això, que l'Imperi hi té dret i la resta no.

Ausencias

[Exposicions d’art i retrobaments personals en el moment oportú] Bona tarda de diumenge. He decidit que avui no escriuré sobre política ni sobre polítics. No és que m’amagui de les meves idees -ai, això millor no ho diguis-, ja sabeu que no sóc així. Tampoc és que estigui fart del tema -les posicions ja estan clares, no cal que hi donem més voltes-, no, no, ja sabeu que no tinc cap problema en debatre un i mil cops si l’ocasió ho mereix, però aquesta setmana no parlaré de política. Prefereixo explicar-vos una història genial que tinc, una que val molt més la pena. De les de veritat, de les basades en fets reals. Som-hi. La setmana passada, al carrer Badajoz de Barcelona, em vaig retrobar amb algú molt especial. Tens 24 anys, tot just estàs a uns pocs dies d’acabar la segona carrera, la que aquest cop sí sembla que acabaràs, i et retrobes amb algú amb qui els darrers 6 anys no has tingut massa contacte. Treballes del què t’agrada, has tingut algun ensurt amorós, però en general ets feliç amb la festa i amistats que et rodegen. En tot aquest temps, cadascú heu viscut en llocs separats, heu pres amics, parelles i camins completament diferents. Ja no sabeu quasi res l’un de l’altre i ja no us necessiteu. Per què, malgrat tot, segueix estant present?

Absent: No estar present. Absència: Temps que algú és absent.

L’exposició durava tan sols tres dies. Perdoneu, que em deixava el context. Tot això sorgeix d’una exposició d’art anomenada ‘Ausencias’ que vaig visitar al Poblenou la setmana passada. Com us deia, durava tan sols tres dies i jo vaig enganxar-la el tercer i darrer dia. Sense saber massa que hi anava a veure, però amb el convenciment que si l’exposició era de qui era, valdria la pena. Parets blanques i sostres alts. Sense parlar del que havíem viscut junts, dels sopars i els concerts o de les noctàmbules converses viscudes en diferents punts del cinturó del Vallès, va començar a explicar-me de què anava tot allò; Quin era el fil conductor d’aquella vintena de quadres elegants i sobris que penjaven en aquella nau del Poblenou, vestigi d’una època que no tornarà. ‘Quan obres molts cops una porta, hi acabes deixant marques d’ús’, ‘Si deixes una peça de fruita sobre una taula, en quedarà rastre’, ‘Quan camines per un camp, hi deixaràs la teva petjada a la gespa’. Sempre, des de ben petit, he disfrutat escrivint i rescrivint, en una espècie de falera vital d’allò que algú un dia va dir: “live fast, die young”. Enterrar records i construir-ne de nous. Ja arriba la conclusió de tot plegat, ho prometo.

‘Si alguna cosa ha desaparegut de la teva vida, millor no fer-hi cas’, ‘Si et fa mal, millor no hi donis voltes’ o ‘El vostre moment ja va passar’. Ai la covardia del “vive rápido y no mires atrás”! Allò que ara és absent, aquesta absència, és la que t’ha fet ser com ets. Aquells dos anys, cinc dies o tres setmanes què vas necessitar per saber què no volies, o bé, per dir-te en veu alta el que necessitaves sentir, són els moments que t’han fet com ets. No els esborris. Reviseu la vostra obra, imagineu-la en forma d’exposició, escriviu i comenteu els noms que han format part de les vostres vides. Al principi, us farà mal, us entristirà, però si teniu present tot el llegat, tota la història, no ho dubteu, sereu millors persones. Moltes gràcies per aquest retrobament en aquest mes de juny on estic fent revisió de tot, ara que he d’afrontar una etapa vital desconeguda. Gràcies. No deixeu mai de revisar les llums i les ombres, per poder seguir projectant-ne de noves.

“Ahora, como el único vecino que queda, me gusta pasear por las mañanas y descubrir el espacio muerto que han dejado sus recuerdos, escuchar los ecos de un ‘volveré pronto’, de un ‘siempre te querré’, contar los besos que no se dieron. Y, por las tardes, suelo entrar en los pisos vacíos y fijarme en todas sus cosas intactas” Fragment del text de sala de “Ausencias”, Carlos Herraiz, Maig del 2018. Si us ha interessat, trobareu més a: www.carlosherraiz.com

P. Na. As.

LA FÀBRICA

La primavera comença a treure el nas, totes nosaltres tenim una petita llibreta on anem anotant tots els pecats que estem cometen al llarg d’aquest més de maig, cada dia portem flors a la MARE DE DEÚ que hi ha en una petita capella que hi ha en el pati de les petites, cada dijous d’aquest mes eccepcional, ens cobrim els rostres amb els nostres tuls blanquisim, immaculat i els dediquem a la pregària, a demanar perdo, hi ha tantes accions per les quines necessitem demanar clemència i esperem amb desfici que arribi el darrer dijous per a poder cremar la llibreta i quedar lliurades de totes les nostres culpes.

Peró enguany durant aquest mes si ajunten altres factor, ha vingut el fotògraf i ens han fet fotos individuals, ha vingut un equip de psicòlegs, ens han fet una bateria de preguntes, que res tenen a veure amb els exàmens, a la classe hi ha un neguit inmens, moltes de nosaltres deixarem els estudis i ens encaminarem cap a la nostra vida adulta, altres es quedaran i cursaran el batxillerat SUPERIOR , son aquestes darreres les quines cada dia es mostren més desafiants amb les monges fins a arribar a extrems que un any enrere haurien sigut impensables, a voltes sense venir a tomb es posen a menjar o a xerrar al tord i dret i es just en una d’aquestes converses, que la nena més preciosa i ben valorada deixa anar un ......”el meu pare diu -que deixar els estudis ara, és el pitjor que podem fer, que cap dona no té futur fora del matrimoni “ Aquestes paraules li costen una expulsió de classe i totes nosaltres som classificades de “endemoniades” que sort tindrem de la petita llibreta i de la foguera on podrem cremar-ho tot i resorgit com a ser dignes de ser filles de Deú.

Peró amb els mots passa allò de que ja no poden ser reclosos i es queden vagan per l’espai i per la ment de qui els ha escoltat.

El mes de maig s’acaba i finalment, una certa calma va retornant a la classe i es just en aquest espai de tranquilitat que un bon divendres en tornar de l’escola, a casa dels parents i trobo els meus pares, el cor em fa un salt de por, segur que algú els deu haver dit que m’he convertit en un dimoni, just ara em ronda pel cap fer-me monja missionera i anar cap a l’Àfrica, que allà hi ha moltes criatures que necessiten mans que els cuidin. Ens fem els petons de rigor i la mare em comenta que les monges volen fer una reunió amb ells (tutors legals) i el matrimoni (tutors accidentals) amb el quin estic vivint. El to i els darrers esdevinaments no em deixent dormir en tota la nit.

El dissabte els meus quatre tutors, es vesteixen amb els millors vestits i marxen cap a veure les monges, mentre jo em quedo preparant el dinar amb la besàvia més encantadora que he conegut mai, ho preparem tot i deixem la taula parada, ella diu que davant aquestes situacions el millor que es pot fer es prendre una bona cervesa negra, que sempre va bé per aclarir les ideies, va ser la meva primera i darrera cervesa .

Ens entaulem en un ambient enrarit on la conversa es fa esquiva i es pot escoltar el crec-crec que fa l’enciam dins les boques dels adults; jo no en menjo, no soporto aquest soroll; ja hem portat el bacallà amb samfaina a taula i la besàvia comença a servir-ho i es aleshores quan la veu del meu tutor accidental deixa anar “ -Ella té dret a saber-ho” la mirada de la mare es torna de gel i el mira fixament peró ell ja no callarà .

La reunió ha anat bé, sols hi ha un petit problema, en aquelles preguntes que ens van fer, aquelles que no treien cap a res, resulta que sembla que estic dins del grup de les nenes més brillants que hi ha a la classe i elles estarien disposades a deixar-me seguir estudiant. La mare talla en sec la conversa, ja ho han dit allà (inclou al pare, que no ha obert boca) i ho repeteix aquí , de cap de les maneres i sota cap concepte la seva filla no seguirà cursant estudis, fins aquí podíem arribar, si fos un nen en podríem parlar, peró una nena nooooo i molt meyns jo, que tinc un germà que li costa tant, no ho pensen consentir mai. La conversa s’allarga i davant meu veig dibuixat el meu futur, acabaré els estudis d’aquest curs, tornaré al poble (ara ja no vivim a pagès ) i ella ja es cuidarà de que pugui entrar d’ajudant a l’empresa on treballa el meu germà gran i transcorregut un temps prudencial em casaré amb un molt bon noi, ja ho ha parlat amb la mare del noi i totes dues ho veuen bé. Així que això ja està dat i beneit.

Els pares marxen, les classes continuent i la meva ment no para de donar tombs, els temps que al llarg d’aquests quatre anys se’m feia interminable, ara vola i s’esmuny com l’aigua.

Arriba el darrer dia i marxo de l’escola amb la certesa que mai més tornaré a pujar aquells esglaons que separen els pobres dels rics.

Els parents em porten al poble, el meu destí està escrit, peró en tornar-nos a entaular es torna a parlar del tema, la mare està més calmada, fet i fet la possibilitat de matrícula està exhaurida així que podem parlar tot el que volguem.

Així és com jo puc dir el que penso “vull continuar estudiant” la mare diu que si sóc capaç de buscar-me una feina, de matricular-me i de buscar-me la vida ella no em lligarà .

Comença l’estiu i em veig obligada a cercar una feina al poble, a casa no es pot vagarejar, així que començo un treball de costura que aporta uns ingressos minsos i que em fa sortir llagues als dits.

A mitjans d’agost truca el meu tutor temporal,si vull m’ha trobat una feina en una fabrica en el torn de mati de 5 a.m a 2 p.m. I una de les monges està disposada a tramitar la meva matrícula en l’únic institut on encara queden places .....no ho dubto gens!!! Estalviaré el drama que la mare em va fer.

La meva primera setmana a la fabrica va ser esfereïdora, aquelles dues màquines devoraven les fossades cop llops famolencs i encara que corria amunt i avall sempre hi havia llums vermells reclamant la meva atenció .

En arribar el dissabte vaig pujar a casa de l’amo, em va donar 50 pessetes en mà i em va dir que no m’acomiadava de miracle, que la meva feina no valia ni el preu d’el sobre on s’havia de depositar la setmanada .

Amb aquesta quantitat ja puc començar a pagar l’estada a casa dels parents. Les següents setmanes van ser un no parar, no consentia un sol llum vermell.

Us puc asegurar que vaig arribar a ser feliç en aquella fabrica, que per boca de l’amo vaig arribar a escoltar alguns dels millors elogis que m’han fet mai.

Concert “Sona Vilassar”

“Podriem fer” aquesta frase de dues paraules, així de senzilles. Així va ser com va néixer el projecte, a finals d’any de 2017. Una tarda a la ràdio se’m va passar pel cap buscar cançons que parlessin de Vilassar de Mar, fossin o no d’artistes del poble. La sorpresa va ser que deu ni dó les que hi havien. Pensava que la cosa no passaria d’aquí. L’endemà, per coses de la vida, l’alcalde de Vilassar de Mar, va venir a la ràdio a gravar el missatge de Nadal, i la conversa va ser així.

-Vaig estar buscant cançons de Vilassar, ja és hora de fer un disc!

-I tant! fem-ho!

Podria ser un disc solidari i fer la presentació per la Festa Major de l’any que ve, una nit de Vilassar!

-M’encanta fem-ho!! Però de veritat.

La veritat sigui dita, no sabia on m'havia ficat!, el gegant que ens havíem proposat fer encara no tenia mida, però sabíem que seria gran! A sobre, venia un handicap important, el company de fatigues (bogeries vaja!) en Xavier Boluda, estava buscant feina i sabia que no podia comptar amb ell en el dia a dia, per tant era qüestió de buscar el que es necessitava per fer un disc. Òbviament cançons i artistes, un estudi que el mesclés i que en cas necessari enregistrés, qui el dissenyava, qui l'imprimia, com les discogràfiques cedien cançons que d'alguna manera els pertanyen... aquí ja començava a imaginar la mida del gegant! Només uns mesos enrere (27-S) vaig participar en l'organització d'un concert solidari en què es demanava poder votar l'1 Oct. Això no tindria més sinó fos perquè es va organitzar en menys de 24 hores! I va sortir, i va sortir bé! Això ho explico perquè poc abans d'acabar l'any vaig trucar a l'Enric Neddermann i li vaig comentar la idea, no només em va dir que sí de seguida, sinó que inclús el vaig veure il·lusionat. Ell tenia una mínima experiència en gravació, ja que havia gravat el seu primer disc amb la seva banda Sant Pau Rhumb Band, feia poc. Per mínima que fos la seva experiència ja era molt superior a la meva. Ja teníem assessorament!

El 5 de gener de 2018 vaig anar a buscar el material de la Cavalcada de Reis a Mataró, al taller del meu amic Bep Domínguez, sabia que aquell trajecte era molt més important que anar a buscar el material. M'hi vaig llençar de cop i li vaig explicar la idea, explicar-li i dir-li que ell era part del projecte. No només vaig "fitxar" una part imprescindible del disc, també vaig començar a sentir noms d'estudis de so que ens podrien ajudar, gent que s'hi apuntaria... en fi, vaig sentir el que en aquell moment volia sentir. Una bogeria descomunal amb tres, més o menys inexperts al capdavant, què podia fallar? El següent pas va ser parlar amb els músics per explicar la idea. Fàcil, molt fàcil, no em deixaven acabar la frase "Vols participar...?", directament era un sí!, les discogràfiques, exactament el mateix. En aquest punt però, una sorpresa o un aprenentatge, cada discogràfica és un món, uns un contracte, els altres un altre tipus, jo que em pensava que tot anava per allà mateix. Per cert , ja que parlo d'aprenentatges, d'això també he fet els primers passos, redacció de contractes! Vam posar en pràctica allò de "Si vols estar servit,,,"

Un tema a part per la persona que ens va obrir de bat a bat les portes de l’estudi “Gravity Music”, en Joan Barranca, curiós, ens coneixem de fa potser 30 anys, compartíem carrer d’assaig el carrer del Carme, ell amb el seu grup a l’antic Piri i nosaltres amb el nostre a casa els meus pares i a través d’en Bep vam tornar a coincidir en aquest projecte. Predisposició màxima, en tot, professionalitat per davant de tot.

Va arribar el dia de gravar amb la Turrunats Band, en Jan hi va participar, doble satisfacció, assistir com a productor i com a pare d’un músic, un músic de només 12 anys, el més petit de llarg!, per cert en aquest sentit una anècdota:

Enregistrant els saxos alts de la cançó "No hi ha res com Vilassar", en Joan em diu: -En Jan està gravant amb el micro amb el qual Tete Montoliu gravava les seves cançons, però aquest eh?, no un similar, aquest mateix!! Li vaig explicar a en Jan molt emocionat i em va contestar: -Ah! Qui és Tete Montoliu?

La seva cara era d'il·lusió perquè va intuir que era algú important a la música, però la innocència dels 12 anys va sortir per tot arreu! ;-))

En Bep es va anar treballant el tema del planxat del disc, finalment explicant el projecte a moltes empreses ens vam trobar una que ens va fer un preu i una feina genial, un altre detall espectacular! Jo mentrestant anava coordinant les gravacions, contractes, la recepció de cançons dels grups que ja ho tenien enregistrat, i aquí una altra aturada!

Els Pescadors de Garbí, grup d'havaneres d'en Toni López, no passava pel seu millor moment, amb dos companys a l'hospital. En Toni em va dir que no sabia si ho podria fer, no podríem enregistrar la cançó "Recordant en Pepo". Però li vaig preguntar si la tenien gravada en algun format i bingo!!, la tenien enregistrada... en cassette!!!! La cara d'en Joan Barranca quan li vaig dir, no l'oblidaré mai... ;-))

Un diumenge a la tarda a Gravity Music, estàvem acabant de gravar els saxos amb la Turrunats Band, només faltaven les veus, estaven venint cap a l'estudi quan de sobte, les pantalles del Mac van fer-nos veure que l'ordinador no anava a l'hora. Ordinador espatllat!!, gravació aturada, encara sort de dues coses, la professionalitat d'en Joan va fer que tinguéssim una còpia de seguretat, i l'altra és que en cap moment va perdre el somriure, la processó li anava per dins, però quan una persona en plena crisi professional et somriu i et va dient "ho farem"  la teva tranquil·litat augmenta. 

Tot i que l'avaria del Mac va ser important es va arribar, justos però vam arribar. Per cert no sé si en Joan ho sap però crec que va superar un rècord Guiness treballant 32 hores seguides!, per acabar de gravar la cançó d'El Veïnat "A cremar". De fet a les 01.30 h de la matinada de dijous van gravar les veus, es va quear hores fent les mescles i a les 9 h del matí de divendres es va entregar les cançons per planxar!

El tema del disseny és un altre tema a part! En Bep es va encarregar. En una de les moltes reunions amb en Damià va presentar la idea, i vam veure que no quallava molt. Quedaven dos dies per enregistrar el disseny, ja estàvem en temps de descompte!, no sé com ho va fer, però en 48 hores va fer les fotos el disseny i el que és més important a tothom, absolutament a tothom li va encantar!!

Finalment el 22 de juny, després de l'ensurt matinal d'anar a buscar el disc i trobar que allà on hi havia l'empresa de planxat era una fàbrica abandonada, per sort només havien canviat de direcció, el disc va arribar, podem dir que va néixer! Quina emoció!, el teníem a les mans!, ara quedava un detall!, tres dies més tard, el dilluns 25 teníem el concert de presentació, i només feia tres dies que ens hi havíem posat!, perdó! només feia tres dies que m'hi havia afegit, perquè l'amic Bep ho tenia tot controlat!! Estavem en plena Festa Major, això vol dir en plena feina de matí, tarda i nit!! en Bep em va passar el rider i em vaig dir ja ho tenim! ara falta un a cosa primordial, la gent! Se'm va ocorrer fer una cercavila des de la sortida del concert de la Gisela a l'Escola del Mar, fins el Pérez Sala, i després de treballar molt per quadrar horaris de la festa va arribar el gran dia, quins nervis!

A part de coproduir el disc, era un dels organitzadors del concert, el presentador de l'acte i a més músic, ja que amb els Alocs&Roll vam actuar tocant entre altres cançons "El Rock de Vilassar de Mar" de Manu Guix i l'Àngel Llacer, que van ser els únics músics que vas participar en el disc, que no van poder venir a actuar per compromisos professionals. Al migdia abans d'anar a dinar, el dinar de Festa major, perquè a Vilassar aquell dilluns era festa, em vaig passar pel Pérez Sala i allà estaven els amics de La Sònika-DLight muntant un escenari realment espectacular, sota un sol i una calor brutals! De fet quan assistim a un concert o un esdeveniment, com a públic o com a músics, hauríem de tenir en compte la quantitat de professionals que treballen perquè allò funcioni, a vegades treballant en unes condicions poc saludables.

A les 17 h ja estava allà, havien començat les proves de so a les 16 h, nosaltres provàvem a les 18 h, els nervis que no et pots treure de cap manera dues hores abans. En Cesc Saltor, grandíssim tècnic i millor persona estava a 39 °C de febre, el vam convidar a marxar, ens va dir un NO rotund, amb la gent implicada fins aquest extrem, allò havia de ser un èxit sí o sí!! Les proves van transcórrer amb tota normalitat, l'equip de tècnics et feia sentir més que bé, En Josep Montserrat controlant les llums, ja saps, sempre cap al bateria! ;-), Sir David Norman controlant tot el so extern amb aquella tranquil·litat impressionant, Per cert en David tècnic entre altres grups de “Els Pets” en grup que escolto ara mateix mentre repasso i arreglo aquest text. Aquell dia en Cesc controlant monitoratges i en Bep coordinant les entrades i sortides.

Rebíem notícies dels altres actes de Festa Major, havien de començar puntuals, no ho van fer, tampoc era estrany, en una Festa Major amb tanta activitat i amb tanta gent implicada és difícil complir horaris.

Al final del concert de la Gisela (OT), ella sí que va començar puntual, començava la cercavila des de l'Escola del Mar i fins al Pérez Sala dels Mansuets de foc, Ssstrèpits i els gegants de Vilassar. Allà començaven els nervis d'organitzador, en Bep però en tot moment es va fer càrrec de la producció i em va dir que presentés l'acte tranquil, que ell ja s'encarregava de tot, o de gairebé tot, perquè quan veus que està a punt de començar i hi ha músics que encara no hi són perquè estan en un altre bolo, això és difícil de controlar.

En fi vam arrencar, començava el festival, la pista del Pérez Sala feia goig, els voltants també plens de gent seguda, a partir d'aquí t'abraça aquella sensació de voler que el temps passi de pressa i tranquil. Tot rodat.

Cal dir que el concert, i això em va fer molta il·lusió, es va retransmetre en directe per Vilassar Ràdio, gràcies la bona feina d’en Xavi Puig i la boníssima predisposició des tècnics.

Va arrencar el festival en Toni López “Pescadors de Garbí”, quin esforç va fer per ser allà!! Tenia els altres dos components del grup greument malalts, però va voler ser allà sí o sí, amb una preciosa havanera que ens va enamorar a tots, especialment en Pele Mcleod que no pot parar de cantar-la, "L'ànima d'en Pepo", la bona rebuda de la cançó per part del públic, la seva predisposició i que alguns músics encara no havien arribat, van fer que en Toni ens cantés una altra havanera, perfecte!, allò s'escalfava.

Els "Mestre d'Aixa" van ser els següents, tot el grup, màxima predisposició. Ens van regalar quatre havaneres entre elles "Vilassar de Mar", ens van encantar!, llàstima que siguin Mestres d'Aixa i no Pagesos! ;-))

La "Turrunats Band" va seguir amb les actuacions, haig de dir en l'àmbit personal que m'hagués fet molta il·lusió que en Jan hagués pogut tocar però no va poder ser, estava a un campus de periodisme del diari ARA, i malgrat li vam oferir anar-lo a buscar ens va dir que millor que no. Va arribar la Turrunats doncs entrant pel mig de la pista, amb en David Jacome com a substitut d'en Jan, quasi res, el seu propi professor i la persona més influent musicalment parlant d'en Jan, que va arribar junt amb algun músic més d'un bolo amb la big band de Vilassar directament des de la plaça del Círcol. Van pujar a l'escenari i van interpretar l'himne de Vilassar "Com Vilassar no hi ha res" amb lletra inclosa.

Vam seguir amb el públic entregat i cada vegada més nombrós. Els següents en pujar a l’escenari van ser la banda, millor dit la BANDA, de Joan Barranca, “Masvidal”, que no només es va encarregar de l’enregistrament sinó que a més va participar al disc amb la cançó “10 d’octubre” d’una composició, una execució i una tendresa brutal! Cançó que es va incloure al disc podríem dir que per casualitat, ja que quan en Bep va parlar amb ell pel tema de la gravació, va comentar que ell tenia una cançó que parla de Vilassar, cançó que dedica al seu tiet que tristament va morir un 10 d’octubre, on? no podria ser d’altra manera, al Casal de Curació, el sí d’en Joan a participar en un disc en benefici d’aquesta institució vilassarenca va ser rotund! Quina gran cançó, us penjo el vídeo clip que va gravar dies abans de la celebració del concert. 

El bolo seguia, amb més canya que mai i aquí va ser el torn nostre, fora la samarreta de presentador, productor, organitzador i a posar-se la de músic, els "meus" Alocs&Roll havien de participar en una festa com aquesta, i la no possible presència de Manu Guix per interpretar "El Rock de Vilassar" ens va obrir les portes per poder pujar a l'escenari. Per l'ocasió ens vam vestir de gala, vam pujar en Jaume Bosch, en David Coy i jo mateix, però ens van acompanyar una formació de luxe. Mogui Lahoz a la guitarra, amagat a un racó, les multituds no són la seva passió... ;-), en Bep Domínguez... a la guitarra!! Sí a la guitarra, i Déu ni do com li donava!, i a més en Bernat Casares al teclat, un monstre que tenim l'honor de dir que el primer grup que el va fer pujar a un escenari vam ser nosaltres. A més fitxatge d'última hora, Ignasi Caballé "el pelut" va agafar el saxo i ens va acompanyar. 

Quatre cançons que ens van fer gaudir com mai. Vam arrencar amb la nostra versió de "Qualsevol nit pot sortir el sol", no sabeu, i ho dic amb tota la modèstia, la de gent que encara em recorda aquesta versió canyera que fem del clàssic de Jaume Sisa. Molta gent em va dir que allò va fer escalfar definitivament al públic. La segona va ser una versió, dit d'una altra manera, una bogeria de “La Chica Ye Ye”, que vam dedicar a tota una generació de gent que també ens va acompanyar aquell dia. Vam, interpretar un clàssic del nostre repertori, cançó que va compondre un dels fundadors de la banda, Manel Hernández i que és la divertidíssima versió de "Love Boat", de la sèrie "Vacaciones en el Mar" que en Manel va batejar com "Amor", quins bons moments hem provocat fent l’amor pels pobles on ens volen a tocar! ;-)). Vam tancar amb el "Rock de Vilassar" que van compondre Manu Guix i Àngel Llacer en una visita que van fer a l'Ateneu Vilassanès amb el programa que junts presentaven a Catalunya Ràdio "Els optimistes". Visitaven diferents pobles de Catalunya dedicant cançons a tots ells. Finalment en va resultar un disc, en el qual s'incloïa el rock. Vam baixar de l'escenari emocionats!

El show havia de continuar, la veritat és que en aquests moments els nervis ja havien anat a molt menys, això anava perfecte i ja havíem tocat, tothom ens va felicitar, ens van dir que havíem sonat molt bé i que havíem animat molt el concert. Ja sé que és fàcil que qui més qui menys et digui “bé, molt bé”, però realment els de màxima confiança, aquells que no t’enganyen també ens van felicitar. Com a músic un abans i un després d’aquell concert!

Arribava l’hora de “El Veinat”! El grup vilassarenc que va voler estar amb nosaltres i participar amb la cançó “A cremar”, tema dedicat als diables de Vilassar els “Mansuets de Foc” i que van enregistrar de nou a l’estudi d’en Joan Barranca, no sabeu els mils de cops que l’he cantat aquesta cançó! Un dels punts més emocionants del concert va ser quan l’amiga Judit Neddermann va pujar a cantar una cançó amb en Bernat, l’Ignasi el meu “Pelut” preferit, en Pol i companyia. Ara vaig a explicar un dels moments que més recordo d’aquell concert i que poca gent, crec que ningú  va veure. El meu amic Bep i jo estàvem a les escales d’accés a l’escenari. En un moment donat el vaig mirar i el vaig veure plorar, però plorar d’emoció, d’alegria!, ens vam abraçar, no ens vam dir res, però vaig pensar “xaval, gaudeix això perquè és irrepetible”.

Seguíem endavant i era l’hora de l’amic Pele Mcleod amb el seu “Vora el Mar”, quina gran cançó! Recordo com si fos ara quan em va trucar fa uns anys, explicant-me que havia fet una cançó de Vilassar i que si el volia entrevistar. Des d’aleshores hem fet una amistat d’aquelles xules! Per cert com anècdota sempre li recordo que en Pele i jo ens vam conèixer dalt d’un escenari amb una Jam que va organitzar l’amic comú Manel Hernández a Mataró. No ho vam recordar fins al cap de temps que ens havíem tronat a veure! La família Mcleod va pujar a l’escenari amb la banda al complet, que grans són i que bona gent que arriben a ser!, i quina claca que portaven! feia poc havien gravat un Vídeo Clip amb l’alumnat de Les Monges i no cal dir qui ocupava les primeres files del concert!

Moment àlgid del concert! Li tocava a la Judit Neddermann, què dir de la Judit? Recordo perfectament el dia va néixer,veins de tots la vida! M’emociona entrevistar-la, veure-la actuar i que la Judit segueix sent la mateixa Judit que quan ens veiem sortir de casa el carrer del Carme! Un altre fet que va passar desapercebut va ser quan la mateixa Judit, que havia de tocar una cançó, des de dalt de l’escenari ens va mirar a en Bep i a mi i ens va dir si podia seguir tocant. Això no anava bé, anava collonut!!, l’Enric, el seu pare, una de les ànimes del projecte va pujar a l’escenari a fer coros a la Judit acompanyat d’en Miquel Galocha i Victor Recoder. Quina preciositat de moment quan va sonar la seva (nostra) “Vinc d’un poble”.

Això tocava el punt final!, quedava la traca final!, vam guardar, de manera premeditada, amb traïdoria i nocturnitat ;-)) els amics Sant Pau Rhumb Band pel final! Els vaig presentar d'una manera especial, bàsicament com els culpables que molts dels que hem format grups a Vilassar de Mar és gràcies és que als 80 els grups dels Neddermann, els Galocha, Vinaixa, etc. ens van inspirar. Recordo perfectament els "Androna", "Guapament", i els més moderns "Sapus". No ho dubteu, si ells no haguessin existit molts de nosaltres no ens hagués passat pel cap muntar un grup de música anys després! Crec que molt sincerament, la història els hi devia una, des de l'any 87 quan després de telonejar "Los Toreros Muertos" de Pablo Carbonell, en el mateix escenari, es va posar a ploure i de quina manera!, la pluja estava prevista, ells no en van tenir la culpa! ;-)) L''Enric Neddermann va aportar a aquest projecte una cosa molt necessària, la tranquil·litat!, crec que ell mateix no n'és conscient! Van arrancar la seva rumba, la seva festa i el final no podia ser més espectacular, emocionant, impressionant i inoblidable!, tots i totes dalt de l'escenari cantant, ballant la seva (nostra) "Rumba de Vilassar"!

Quantes emocions!, un any he trigat a gestionar-ho! No és broma! Vaig dubtar molt que tot es pogués tirar endavant, però les persones més properes a mi em van donar un cop de mà imprescindible, família, amics, companys i amb un punt i a part per l'Ariadna, en Jan i l'Aina, que molts vespres d'aquell hivern van "patir" aquest projecte, en especial l’Ariadna i l’Aina, ja que en Jan també n’era part activa. GRÀCIES!

Un any després hi ha coses que han canviat, però us asseguro que el record d'aquest concert i del projecte en general serà inesborrable per més temps que passi i per més cançons que sonin! 

                                               GRÀCIES!!!!

Març

Diumenge 31

Somiem incendis. En un, la flama és taronja, en l’altre, l’ànima és verda. Ens llevem amb plors i tos. Qui és el valent que llegeix coses? 

Dissabte 30

Caminen descalces les vides del costat de les vies. Unes són més rectes que les altres. 

Divendres 29

Hi ha algú que em coneix tots els forats i totes les esquerdes i no soc jo. 

Dijous 28

Llegeixo un llibre de receptes perquè fer sopa no és no fer-ne.

Dimecres 27

Els tarongers eren l’única cosa que estimava. Ara, més encara. 

Dimarts 26

Em ressona el clic d’un final, el peu que frena accelerant, un tros de pàncrees a l’estómac. Tinc una amiga ambidextre i això, per força, vol dir que la màgia és veritat. 

Dilluns 25

Si soc més de Purullena per què dic Potes? Si temo el cim per què no assenyalo la conca?

Diumenge 24

Mira, he anat a veure la ciutat des de l’últim tros pla abans del forat. En pots fer trinxera o abisme. Jo ja he triat. 

Dissabte 23

La son hi és i és: culpable de tot allò que, sota la costella, m’hi fa cabana. 

Divendres 22

Fem-ho fàcil: la conversa i/o la cervesa són la poca pressa per tornar. La son sempre hi serà. 

Dijous 21

Deia boia escapçada i quan deia boia deia vida i quan deia escapçada deia escapada. 

Dimecres 20

És que visc avançant-me a la canícula i no n’aprendré mai de ser l’entretemps. 

Dimarts 19

Plou poc i sé que al nord hi ha un racó arraconat en una platja enfadada, una barcota deslluïda, una boia escapçada.

Dilluns 18

La torre, el llamp, el salt. La pell de gallina dura tres anys. 

Diumenge 17

El fill no és esquerrà. Només va ser un. 

Dissabte 16

El fill encara no llegeix el que jo ploro. Un dia dirà gràcies a qui em va fer. 

Divendres 15

Dir-ho ho fa gros i les coses grosses no m’entusiasmen. Ahir jurava que havia après a aprimar-les. 

Dijous 14

Hi ha un cel rosa que no em fa nosa quan travesso les vies. És tràgic i és màgic ser el i al punt de fuga de la ciutat. 

Dimecres 13

Salbutanol i amoxicilina. Addicions, patrons. 

Dimarts 12

Les abraçades a la cuina són tot el que un dia no teníem.

Dilluns 11

Perquè les tinc, la desfaig. 

Diumenge 10

Malgrat no tenir les hores, faig sopa. 

Dissabte 9

Mira, no parlo bé quan vull explicar que hi ha un passat que em veu passar i un futur que no m’espera. Sota l’Alzina hi soc, sort. 

Divendres 8

És possible que un dia sigui un home.

Dijous 7

Marguerite, ho dius per mi això que deies. No t’ho pregunto. 

Dimecres 6

Parlar de l’Amiga amb l’amiga. Som certs cossos derivats d’altres cossos. 

Dimarts 5

Tenir por dels carrers estrets, emborratxar-me amb un quinto, sentir-me dir les coses que un dia no deia. Fer-se gran passa una nit al Raval. 

Dilluns 4

Soc difícil o afronto la profunditat de la intempèrie ordinària, responc.

Diumenge 3

Érem fàcils o defugíem la intensitat de l’abisme necessari, pregunto. 

Dissabte 2

Quina arrogància, la tardoadolescència. L’he trobada a la baixada de l’estació, vestida de submarinista, m’ha estampat un petó als morros i m’ha dit ja m’atraparàs una altra hora. I ha marxat ballant amb el dit del mig up in the air. Tenia regust de vi dolç i l’he maleït per ser-hi malgrat la ressaca del record. 

Divendres 1

Tens un blau i és una mica de sang i és una mica de clor. No és casual, la segona persona, avui, amic.

Simon Orfila (Mustafà) Fotografia de Antoni Bofill gentilesa del Gran Teatre del Liceu

Sara Blanch (Elvira) Fotografia de Antoni Bofill gentilesa del Gran Teatre del Liceu

Verduhi Abrahamyan (Isabella) Fotografia de Antoni Bofill gentilesa del Gran Teatre del Liceu

Maxim Mironov (Lindoro) Fotografia de Antoni Bofill gentilesa del Gran Teatre del Liceu

Giorgio Caoduro (Taddeo) Fotografia de Antoni Bofill gentilesa del Gran Teatre del Liceu

36 anys sense L’italiana in Algeri potser són masses anys perquè de de fet el Liceu sempre tan gasiu amb Rossini hagués pogut justificar l’absència en haver programat altres títols cabdals i fins i tot estrenar-los, ja que de manera incomprensible n’hi ha que encara no s’han fet mai com la cabdal La donna del lago, que és quelcom fins i tot delictiu. Però no és així, han estat molts anys sense l’italiana i bé mereixia una reposició a l’alçada de la importància de l’obra, però sent una bona representació que ens ha fet sortir del teatre amb bon gust de boca i amb la pertinent rialla, no ha estat completament satisfactòria, es com aquell arròs que li falta un punt de cocció per trobar el punt òptim.

Riccardo Frizza ha dirigit amb encert, estil i transparència una orquestra pulcre i ordenada, però sense aquella brillantor necessària per enlairar el geni rossinià. Tenim mancances que caldria anar corregint i que tant costen, com el cor, en aquesta ocasió només d’homes i ben conjuntats, però que necessiten renovació per no caure en breu en un estat del tot precari, i sort tenim de les ajudes externes que no s’anuncien però que són de domini públic.

Per tenir un Liceu potent necessitem una orquestra i un cor motors de qualitat que garanteixin l’èxit de les propostes que es presentin. En qualsevol cas les prestacions de les formacions estables han estat correctes i no m’han fet neguitejar com a l’inici de la temporada, i és que una vegada més es constata la importància del director musical i el mestre Frizza ha fet molt bona feina però que no ha lluït més perquè l’orquestra no dóna més de si.

L’italiana necessita d’un equip homogeni, si, però com a mínim de dos fuori classe i en la darrera representació de les programades aquesta temporada jo només n’he trobar un, Simón Orfila que sense cap mena de dubte ha ofert la millor prestació de les moltes i bones que ha ofert al Liceu des de que va debutar, malgrat la seva joventut, fa tants anys.

M’he sentit molt satisfet quan en les salutacions finals Orfila ha rebut una intensíssima ovació, ell que ha hagut de patir injustes protestes quan començava i va ser maltractat per una part del públic que no van saber o no van voler veure el gran potencial vocal i sobretot artístic del cantant menorquí. Orfila és un cantant generós que viu amb intensitat la seva feina i que està en permanent progressió, fa les coses ben fetes i la millora es constata funció rere funció. El seu Mustafà és un festival escènic, fa gaudir perquè gaudeix, diverteix perquè es diverteix cantant i sobretot, desplega un estil rossinià espectacular, amb una desimboltura vocal i escènica admirables, de gran cantant dels que al seu voltant galvanitzen la representació i la fan créixer. La seva simpatia i el ferri control de tècnic, li permeten desplegar el cant sil·labat, les coloratures i la complicada lleugeresa dels passatges ornamentats amb una prestància i una seguretat admirables. El moment dolç de la seva carrera, la seva consolidació vocal en tot l’ampli i ara homogeni registre, dels aguts esclatants als ferms greus, albiren un immediat futur estel·lar. Bravíssim

La mezzosoprano Varduhi Abrahamyan és una bona Isabella, però no excel·lent. Hi ha un lleu problema en el registre greu, que força en excés i trenca la bellesa d’emissió d’una veu bonica i vellutada, però per a mi el problema rau en allò que caracteritza la immensa majoria dels cantants actuals, la manca de personalitat. Ho fa bé, però no es distingeix en res especial, compleix, fa totes les notes, canta bonic, però li manca aquesta implicació que hi posa Orfila i que distingeix de la resta. Ella ha donat el punt just a totes les seves àries, duets i concertants, però en cap moment s’ha fet amb l’autoritat escènica, ni tan sols en el “Pensa alla patria….” la darrera gran oportunitat per fer aixecar el públic com feien les grans (Simionato, Berganza, Horne, Baltsa, Valentini-Terrani…) Ella ha estat correctíssima però mancava aquell punt de personalitat que sobrepassa allò que diu la partitura i les grans ho porten a les venes.

El Lindoro de Maxim Mironov ha estat el pitjor d’un repartiment homogeni. El tenor rus té una veueta de tenore di grazzia que en temps pretèrits s’associava a Rossini, però que l’aparició del ROF i la recuperació del cant rossinià ens ha portat a un esclat tenoril, que aquestes veus febles, lleugeríssimes i tan curtes de projecció, emissió i potència, han quedat obsoletes i superades per cantants que sense ser baritenors han deixat l’estil del contraltino, en una altra fase a la que Mironov no arriba. El Liceu és molt gran per a ell i la veu queda curta i quan intenta projectar-se, s’esmicola posant en perill les notes i les afinacions. Ha cantat les dues àries, quelcom que s’agreix en l’edició crec que complerta de la partitura, però en la primera “Languir per una bella” ha estat francament limitat, mentre que en el segon acte a “Oh come il cor di giubilo”. no tan exposada, ha recuperat una certa dignitat. Una decebedora prestació que ha obtingut fins i tot bravos. No ho entenc.

Giorgio Caoduro ha cantat el rol de Taddeo amb correcció però sense brillantor en l’ària “Ho un gran peso sulla testa” on no s’ha distingit. Mentre que el jove baríton Toni Marsol que s’està consolidant, ha demostrat que és un valor a tenir en compte per a futurs rols malgrat caure en algun excés vocal al final de l’ària, innecessari.

Excel·lent l’Elvira de Sara Blanch. La soprano ja hauria d’haver fet un rol de més compromís al Liceu. Aquesta oportunitat l’ha aprofitat tot i que en algun moment m’ha semblat que la veu no fluïa amb la natural bellesa que acostuma.

Lidia Vinyes-Curtis ha cantat de manera distingida el rol poc lluït de Zulma.

La producció de Vittorio Borrelli provinent del Regio de Turí és ben tradicional i hereva de la que vàrem veure fa 36 anys de Ponnelle, però sense el detall d’aquella tot i que el treball teatral del cantants em sembla més detallat.

Una escenografia que canvia constantment però sempre amb els mateixos elements, un disseny de vestuari acolorit i un disseny de llums suggeridor, embolcallant un joc escènic ben tradicional però que funciona, sobretot quan hi ha a dalt de l’escenari algú com Simon Orfila, que es fa el rei de la representació.

Bon Nadal família infernemlandaire

  LICEU 2018/2019: L’ITALIANA IN ALGERI (ABRAHAMYAN-ORFILA-MIRONOV-CAODURO;BORRELLI-FRIZZA) 36 anys sense L'italiana in Algeri potser són masses anys perquè de de fet el Liceu sempre tan gasiu amb…

Brasil dia 2: Rio i les caipirinhas

Dimarts 15 d'agost del 2023

Pel dia de la Mare de Déu Santa Maria estic ben borratxeta i ja he fet la primera -i espero que última- pota del viatge al pis de Río de Janeiro. Però no ens anticipem i comencem pel principi per saber com he acabat trallant aquí.

Ens hem llevat després de dormir plàcidament (menys la Joana que ha sentit avions i una pelea a l'habitació del costat) sota el cel de Sao Paulo, a 100 metres de l'aeroport de Congostinhas (o algo així). He pogut cagar i m'ha baixat la regla. L'Eli i la Joana estan més apurades amb el tema de la caca. La Laia i la Clara han dormit a l'altra habitació ben tranquil·les. Li hem deixat les claus a la Marcela sobre el taulell i hem anat a esmorzar a les 8 a l'aeroport. Hem certificat que tenim seriosos problemes per entendre aquest idioma, no sabíem ni dir "pernil" es veu que és "pressunto". Ja em diràs tu com se suposa que s'explica això. He esmorzar un panino de salami i formatge, com sempre, les meves amigues han tornat a demanar fruita. He tastat la papaia i he de dir que té gust de dentista, puto asco no crec que la torni a tastar més.

A l'avió cap a Rio (que ha durat una hora i ens ha semblat poquíssim) ens han tornat a donar menjar. No ens paren de donar jalar! Ens hem oblidat que al suc no ens hi posessin gel, per allò de l'aigua contaminada... Veurem en les properes hores si ens caguem a sobre.

Hem arribat a Rio a les 11, i dins d'un taxi ple de cristos i rosaris i amb les motxilles a sobre hem arribat a l'apartament on ens estarem tres nits. Allà ens hi esperaven la Beth i el seu presumpte marit. Dic presumpte perquè creiem que és gai. Ah, i ara que dic això: ells es pensen que som un grup de cinc lesbianes perquè ell en un moment ha volgut definir el barri on som i, molt excitat, ha dit "friendly" i ens ha somrigut. L'Eli diu que jo li he contestat rient i dibuixant un cor amb les mans. No ho recordo però ella diu que sí que ho he fet, de manera que ara la parella que regenta l'Airbnb aquest es creu que hem vingut a fer turisme sexual lèsbic. Eren molt macos tot i que ell molt intens, ens ha repetit com cinc cops que han desinfectat el terra durant una hora sencera. Molt desinfectat però la Joana que va descalça té els peus negres. 

Després d'acomiadar-nos dels caseros ens hem dutxat i tal i hem sortit a dinar a un buffet vegà (LOL). Gairebé no el trobem perquè estava amagat en un edifici. D'allà hem anat a la platja i volíem veure el Cristo però fotia un núvol que no es veia una puta merda, ni el Pao de Azucar. Esperem que demà vingui el bon temps. Després ens hem comprat cadascuna una SIM de prepago, per tant ara ja tenim un número brasileny i internet per tot arreu. Visca el primer món. Ah! I hem anat al súper a comprar jalo, era com un veritas gegant i de preus més popular.

A partir de llavors ja tot s'ha liat perquè hem acabat al bar on el Vinicius de Moraes va inspirar-se per escriure Garota d'Ipanema, un bar que es diu Garota i que està PLE de referències al cantant i la cançó.

Allà ens hem fet la primera caipirinha i ja ens hem mig emborratxat. Darrere nostre hi seien una mare i una filla valencianes que UAU quina il·lusió els ha fet trobar algú que parlés la seva llengua!! La mare es deia Anna i la filla, Helena. L'Anna ens ha caigut mazo bé, és una dona que està a Rio per una convenció (ens ha dit) sobre feminisme i dret. Quan han marxat l'hem buscat al LinkedIn i hem descobert que és una puta jefa catedràtica i no sé què. Llavors hem optat per continuar bevent en un altre bar més barat, però l'Eli i jo en comptes de fer una segona caipirinha ens hem liat amb la caipivodka. Spoiler: cagada.

Hem barrejat alcohols i això s'ha començat a torçar fins al punt que en teoria havíem de sopar amanida i hem acabat fent macarrons. Eren les 19h i ja anàvem com les cabres. L'Eli s'ha acabat la segona caipivodka que ens hem demanat. Un cop a casa he optat per la pota preventiva perquè anava borratxeta. Després hem sopat i ja ens hem posat al llitet, des d'on escric això ja millor.

I es que et trobo tant a faltar... trobo a faltar tot, quan dormia amb tu, les cinquanta mil trucades diàries, els milions de petons que em feies cada dia, fins i tot les bronques. Tinc por d’oblidar les teves abraçades, el que parlavem, no vull que desapareguis tot i que ho has fet físicament. Trobo a faltar no poder tornar a sentir la teva veu ni poder-te explicar les coses que em passen. 

Recordo totes les imatges dels últims dies que vas marxar. Et demano perdó per no haver vingut la setmana que vas estar a l’hospital, sé que estaves enfadada perquè volies estar amb mi. Tu en el fons sabies que eren els teus últims dies i volies passar-los amb mi. Jo era incapaç d’aguantar més temps aquella situació, estava enfadada amb tu perquè tot allò durava tant, tot el teu patiment, el del papa i el meu.

Quan vaig saber la notícia de que no et quedava gaire temps ni em vaig immutar, vaig anar a treballar sense cap problema. Per mi semblava com un alleugeriment, i em culpo per això, perquè ara mateix donaria tot per poder tornar a estar amb tu.

Cada dia era una constant espera cap a alguna cosa que no sabia com seria, ningú et prepara per a viure la mort de la persona a qui més estimes en el món. Ningú et pot ensenyar com superar-ho.

El matí del dijous 6 de juliol del 2017 em vaig despertar amb l’ambulància a casa. Se t’emportaven perquè gairebé no podies respirar. Jo vaig marxar a treballar. Recordo que abans de marxar, quan tu estaves a la cadira de rodes tenies la mirada perduda, gairebé no em vas mirar i feies la mateixa cara que quan estaves enfadada. Et vaig fer un petó i et vaig dir que marxava a treballar.

Mama, abans de continuar explicant-te com va ser el dia que et vas morir, vull que sàpigues que no crec que mai algú em pugui donar un exemple més gran del que tu em vas donar durant la teva última setmana a casa. És increïble com una persona és capaç de lluitar per viure. Tu ja sabies que et mories, se’t notava però fins al final vas treure forces d’on no n’hi havia per fer tot. Un dels records més bonics que tindré mai és el del dia abans de que marxéssis. Vaig venir a parlar amb tu mentres estaves al lavavo i no se quina tonteria t’explicava però tu et parties del riure i jo amb tu també. No soportava veure com el papa t’havia d’ajudar a pujar les escales ni com no et podies moure, ni com t’ofegaves. Però tot i així treies forces per riure i escoltar-me i estimar-me fins a l’últim moment.

Tornant al matí d’aquell dijous, quan vas arribar a l’hospital et van sedar. El teu cos ja no podia més mama. Jo no sabia que volia dir sedar fins que no vaig trucar al papa preguntant-li i em va dir que no et tornaries a despertar mai més.

1-octubre

Me n'he d'anar! Si venen just ara i em quedo aquí atrapada, no veuré la Marina fins vés a saber quan. Què bèstia era tot allò! Eren ja vora les 10. Quan vingui el Pedro marxo.

M'havia 'escapat' a les 5 per baixar a protegir l'escola. El meu home havia quedat amb uns amics a les 6. Ja l'havia avisat, que era possible que quan ell es llevés jo ja me n'hauria anat. Com que la nena em desperta sovint per la nit, em costa tornar-me a adormir, i en aquelles circumstàncies, l'insomni era cavall guanyador. La Marina em va despertar cap a les 4. Li vaig donar pit, i de mentre vaig veure el mòbil. Parpellejava, incansable, com la jornada que començaria en breu.

La conversa estava prou animada. 'Hauríem de trobar-nos a les 4h30'. 'Jo fins més tard no puc baixar'. 'De seguida vinc'. Em vesteixo i baixo, vaig dir jo, a aquells desconeguts inalàmbrics.

Vaig deixar la nena al bressol altre cop. El meu cos, pesat, es va aixecar del llit, en silenci, poc a poc. Vaig baixar al carrer, cap al col·legi. Realment és una sort tenir-ho tan a prop, banal reflexió matinera. Sortint del portal, ja s'albirava una bona gentada, tots aplegats davant de la porta de l'escola. Hi havia el papa de la Txell, el fill de la Maria del Mar de l'escala, que no sé com es diu..., el pare de la Mireia, la Teresa, professora de música i mare del Roger, i tantes cares conegudes en el cap de setmana precedent, i tants altres desconeguts... també hi havia el Carles, que en les hores successives es convertiria en el líder de la resistència del Balmanya. Ens donava instruccions per a protegir el col·legi. La mama de la Txell, des del seu balcó ens treia fotografies, i així podíem veure com la forma de la congregació evolucionava cap a un quadrat. Els mòbils treien fum... va arribar la Raquel, també mama d'un bebè, la Nur. La seva, més petita i amb més necessitat de mama que la meva Marina... Chapeau! Chapeau ella i chapeau tots nosaltres!Poc abans de les 6 vaig trucar al meu home, que ja s'havia despertat i estava sol a casa amb els nens. Li vaig dir que enviaria a la meva mare a cuidar-los i així ell podia baixar. 'Per cert, Pedro, quan vinguis porta tots els paraigües que puguis!', plovia. 10 minuts i 2 trucades més tard, ja estava tot organitzat a casa meva perquè em quedes tranquil·la fins a les 9 aproximadament, que era l'hora que pretenia tornar cap a casa. A la meva pel·lícula Disney, creia que de 5 a 9 seria l'estona que faria falta més gent i per això volia baixar a ajudar fins aquell moment i llavors ja m'autoalliberava per anar-me'n; i en tot cas, ja baixaria a votar a la tarda tranquil·lament. Va arribar el Pedro, amb els paraigües, que de seguida vam repartir entre els veïns de concentració més propers. També va aparèixer el Roger i l'Eduard i els cosins del Pedro, l'Inma, el Xavi i l'Ignasi.Les imatges de foscor van començar a córrer. En una contracció de l'espai temps, aquells fets eren llunyans i propers a la vegada! Antics i actuals. Era allí, però era aquí. Era contra ells, però era contra mi. Nosaltres. Vaig veure algun fotograma molt d'esquitllada. No em calia mirar més per saber, per entendre. Una veu d'ultratomba ens deia, ara ja sona la música, balles? Si/Òc.Les meses costava que es constituïssin i no podíem començar a votar. Els nois es van prendre una llicència per esmorzar i em vaig quedar amb la Raquel. 'Ja vénen!' La pinya de gent ens vam arreplegar al voltant de la porta de l'escola. 'Em faré pipí', va dir algú. Ens manava el sentit del compromís i l'objectiu comú. En havent canviat les nostres posicions, els va costar de trobar-nos, però els homes ja havien tornat. Serà millor que marxem abans que ens explotin les tetes. Fins després! Ja veig que ens tocarà estar toooot el dia al col·legi.De sobte, vaig entendre unes paraules que havia sentit en un míting. Toni Comín feia refèrencia a les represàlies franquistes que havia patit el seu pare i deia alguna cosa com, no tenim por perquè ja ho hem viscut moltes vegades. I tant! El 'no tenim por' ens l'havíem cregut, però ara començàvem a exercir-lo. L'estaven fent molt grossa!, millor, així es retraten, li vaig dir a una amiga per whats. Mostren força perquè són dèbils i la seva debilitat ens fa més forts. Ja no ens aturen. No ho oblidarem mai.Un cop a casa, la nena va obtenir fàcilment allò que demanava, me la vaig posar al pit. El nen en canvi, no el vaig poder atendre com es mereixia, ja que em demanava una atenció que estava absent, absorbida per la televisió.Li vaig intentar explicar el que estava passant i que per això no podia fer-li gaire cas. No m'entenia. Li vaig ensenyar unes imatges. Vaig pensar que de tota manera les veuria i que era millor que ho veies amb mi. Ho vaig tallar quan es posava més lleig. El meu pare no parava de repetir, 'ja ho sabia', 'ja m'ho esperava d'aquests c...', 'son uns f...', i altres improperis per l'estil.Va pujar el Pedro i els seus cosins. 'Què feu aquí?'. 'La consigna ha canviat, ara si venen els deixarem passar a agafar les urnes. No volem que més gent prengui mal.' Un calfred em va recórrer el cos. Era lògic, però quina decepció. Era una rendició? Jo no volia que ens prenguessin les nostres urnes. Vam tornar tots plegats al col·legi. Si no calia protegir-lo, ens podíem posar a la cua sense perill. Un cop a la cua, la vaig abandonar per fer un parell d'excursions. Una per acompanyar al meu pare a votar, i l'altra la meva mare. El meu pare no callava, 'quina pena acabar així...', 'jo no tinc por', 'quina merda és tot això...'. La meva mare, en canvi, no deia res, silenci total. Per ella sí que patia! Mitja porra me la trenca, espero que no vinguin just ara! 

Les hores passaven lentes, costava tombar el dia. Els crits d''hem votat' pujaven l'ànim a la multitud del Balmanya. Em vaig trobar una amiga que votava al Joan Fuster. Havia viscut en primera persona l'assalt brutal dels Madelmans del Regne. Em va encomenar el desànim. Valdria per alguna cosa aquella marató de dignitat? Continuarien escombrant Catalunya? Tot incògnites, tot neguits. També tot esperances i tot il·lusions per a aconseguir un futur millor per als nostres fills. En aquell dia gris, havíem perdut la innocència, vam créixer de cop. Una cosa tenia clara. Ho aconseguiríem. Si/Òc.

Els pecats de la xona

15 de març del 2023

Per primer cop a la vida he trepitjat Rubí i ho he fet acompanyada de la Laura Fa i la Marta Pontnou. Pel poc poble que he vist (només l'estació i el teatre municipal La Sala), no m'ha fet embogir i no sé si el recomanaria. Avui he moderat una conversa amb la Laura Fa i la Marta Pontnou, bàsicament presentaven el seu nou llibre 'Els pecats de la xona i tot allò que la Moreneta ens perdona' i he fet una mica doncs de moderadora de la cosa. No és la primera vegada que coincidim, a principis de mes van venir al programa. I de fet, el dia 7 de març vaig anar a la presentació que van fer del llibre a l'Ona de Pau Claris, perquè hi havia el Marc Giró i m'encanta aquest home. Quan he vist la Laura Fa li he dit "hola, te'n recordes de mi?" i em diu "Clar que me'n recordo, si no me'n recordés tindria un problema". I deu haver pensat que jo la considero una vella que no té memòria ja, però és que sempre tinc la sensació que la penya no es queda mai amb la meva cara. Crec que tinc una cara massa comuna. Total, que sí que se'n recordava i això m'ha posat contenta, sigui o bé perquè ella no ha perdut la memòria o perquè no ha passat el temps suficient com perquè s'oblidi de la meva cara comuna.

Ha anat molt bé, són maquíssimes les dues i ho han posat súper fàcil tot, m'han fet sentir molt còmode. Però durant la presentació ha passat una cosa. S'ha manifestat un esperit. Estàvem just en l'anècdota que explicava la Marta, que es veu que van escriure el llibre entre mojito i mojito a La Maquinista, cosa que em sembla top, quan de cop, allò que hi ha com una baixada de tensió. Han estat mil·lèsimes de segon, però suficients com perquè tothom se n'adonés. Llavors la Marta ha dit: "ui, que ens fan fora". I se m'ha acudit dir, perquè clar jo sempre estic pensant en forces paranormals: "ves que no sigui la Moreneta, indignada de saber que bevíeu mojitos mentre confessàveu els pecats". I llavors la Laura: "Hòstia, t'imagines? A veure si serà la Moreneta, o el diable". I clar, al públic, moltes iaies que jo des del meu lloc veia com es començaven a remoure als seus seients, pensant merda, que ara ens posseirà el dimoni. I per un instant he desitjat que es liés parda com en una pel·lícula de por, però després he pensat que millor que no perquè en aquest cas, tinc números de ser de les primeres víctimes. Perquè les iaies començarien a resar si es manifestés el diable, i aquest s'espantaria i atacaria a les que no sabem resar. Després clar, el diable sempre preferirà posseir un cos jove abans que un de vell, no? D'aquella sala devia ser la més jove de tots, ara que hi penso.

On érem? Ah sí, la baixada de tensió i la primera invocació del diable. Llavors la Marta ha dit: "Diable" -sí, perquè ja suda de la Moreneta, anem a lo gordo-, "si ets aquí, manifesta't". No ha passat res. "Marta, tia, li has de dir una cosa concreta", li fa la Fa. "Doncs diable, si estàs aquí..." i s'ha quedat pensant la Marta a veure què podia dir, i llavors la Laura ha vist que hi havia el llibre sobre la tauleta del centre, i ha tallat ella per dir: "si estàs aquí, llença el pecat de la xona a terra". I el pecat de la xona no ha caigut. I jo per alliberar tensió, que veia les iaies de primera fila ja molt neguitoses, va i no se m'acut altra cosa que dir "Ooooh, vinga, tot el públic, feu amb mi... Ooooooh". Però va i la Marta de cop ho torna a intentar: "Dimoni, si estàs amb nosaltres, deixa'm un missatge al contestador perquè ara ens va fatal parlar". I això ha fet gràcia perquè algú ha mig rigut des del públic... fins que de cop, LI SONA EL TELÈFON A LA MARTA. Se m'ha glaçat la sang sobretot quan ella ha dit, després ja un cop fora de l'escenari: "Estic emparanoiant-me. L'havia posat en silenci". I el més fort és que sí, que una trucada que no sap de qui era li havia deixat un missatge al contestador. "No me'l penso escoltar", ha dit mentre eliminava l'sms aquell de Movistar típic de llama al 22123. Ho haurà fet després? Ves a saber. Jo si fos ella no ho hagués fet perquè imagina't passa com a The Ring i una veu diu "et queden 7 dies". Uff se'm posen els pèls de punta.

El retorn

11 de febrer del 2023

Una veu de Catalunya Ràdio que soc incapaç d'identificar em desperta d'un somni profund a les 8.18 del matí. Mai m'havia posat la ràdio (alarma) a les 8.18h, ha estat la primera vegada que em desperto a aquesta hora crec i ha anat bé. Ho recomano. Total, que avui m'he aixecat, he sortit de la puta cova. Finalment, després de dos dies i mig morta i malalta al llit, avui em dutxo, em vesteixo i surto al carrer. I surto per una cosa no menys rellevant: vaig a treballar. I ho faig carregada de mocs, tos i uns esternuts que em tenen desquiciada. Ah, i una supercrosta de l'herpes, que ja sec encara continua donant pel sac.

Tot anava bé fins que he anat a buscar el cafè. Sempre que vaig a treballar el vaig a buscar al mateix lloc. He de puntualitzar que des de dimecres que no prenia cafè, i que no l'he trobat a faltar (cosa que em porta a pensar que realment estava MOLT malalta). Avui em venia una mica de gust i hi he anat. Primer drama, no hi era la cambrera de sempre, per la qual cosa no ha passat allò que m'agrada tant que és que només arribar, em saluda i ja em posa el datàfon perquè ja sap què vull i mentre estic pagant ja hi ha algú que ho està preparant. Està bé perquè petits detalls així et demostren que demanar cada dia al mateix pot tenir aquestes recompenses, és com l'evolució de la frase aquella de "el de sempre?" que et pregunta el cambrer. En fi, que avui això tan bonic no ha passat i ja he vist clar que el dia seria una mica més merda.

He arribat a la ràdio, tot normal comencem a treballar... I de cop i volta, un so molt subtil, com si s'apagués un interruptor. La llum ha marxat. I de retruc, els ordinadors s'han apagat. Alguns riures tensos entre els pocs que currem presencialment els caps de setmana, perquè clar, s'ha de fer un programa i un informatiu i acaba de marxar la llum, els ordinadors, és a dir, tot l'imprescindible amb el que es fa la informació a dia d'avui. "Ai, ai... a veure si haurem d'escriure els guions a mà", diu algú en plan conyeta. Però el que era una conyeta, passen els minuts i cada cop es fa més possible que acabi sent la puta realitat. I nosaltres encara, que fem un programa cultural. Els de la informació estan més fotuts. Per si de cas, agafo fulls malmesos de la meva pila de fulls per reutilitzar (soc millennial, d'escola pública dels 90-2000, el pa de cada dia), i començo a escriure a mà ítems i coses que hem de fer pel programa. El meu company riu, diu "no cal, això de la llum ho arreglaran aviat, segur que ho podem recuperar tot i fer-ho com si res hagués passat". I si no? I si l'avaria és greu i no se soluciona fins d'aquí una hora? En una hora i 8 minuts comencem el programa, si s'arregla en una hora, no ens dona temps a acabar el que estava a mitges, imprimir i baixar. Li trasllado aquesta reflexió sensata i veig que se m'espanta. "Tens raó. Merda. I ara què fem?". Li passo uns quants fulls malmesos i li dic que es posi a vomitar tot el que recordi del guió, perquè com ens hàgim de plantar en directe serà l'únic a què es podrà agafar. Em queda èpic i tot, dit així.

I mentre anem escrivint a mà, torna la llum. I tota l'adrenalina s'esvaeix i penso: joder, puta tecnologia. M'havia imaginat tot un programa a pèl, improvisat, només amb quatre apunts sobre paper. Soc una romàntica? Sempre. I encara estic moribunda.

Tempesta 12 d’octubre 2016

Corria el dimecres 12 d’octubre de 2016, dimecres, venia d’una celebració d’aniversari de casament. El dia ja va començar tort, marxàvem cap a Planoles i vam haver de parar a l’Hospital de Campdevànol, per sort tot va acabar bé.

Les circumstàncies van fer que marxéssim cap a Vilassar i que hi arribéssim cap a les 19h, enmig d’una tempesta, deixeu-me que ho digui així, brutal! Pel camí ja em vaig posar en contacte amb el company i amic Xavier Boluda, ell es va encarregar de fer les primeres publicacions, la policia a les 17.50h va activar el protocol i va tallar l’accés dels cotxes a la riera de Cabrils. 

De fet no podiem arribar a casa, donava sensació de caos total, carrers tallats, inundats, més que caos era sensació d’estar desbordats. Després d’una petita odissea vam acabar aparcant el cotxe al C/ Sta Rosa, el carrer del frankfurt, que és com el coneix la majoria dels vilassarencs, un policia ens va dir que era el millor que podiem fer, no era possible arribar ni a Vicor, ni al C/ del Carme. Vam deixar les bosses al cotxe, amb nosaltres venia l’Esquitx, el gos dels meus pares, l’anavem a deixar a casa d’ells, començavem a caminar per la carretera de Cabrils, escoltant el soroll intens de la riera, i veient com una vegada més baixava de forma extremadament violenta, quan una veu que m’era coneguda em va dir, “Jaume avui tindrem trista noticia, aquí sota pot haver-hi algú!” es va fer un silenci i em va seguir dient, “la ràdio està inundada” era el cap de la policia local, en Lluís. En aquell moment em vaig adonar de la magnitud de tot plegat. Vam arribar a casa els meus pares, vaig agafar la càmera, per colmo no tenia bateria al telèfon,  vaig anar al lloc dels fets. sota el pont de la riera del C/ St Genís. Em vaig incorporar a treballar, sabia que la nit seria llarga. Recordo la primera imatge d’un bomber de la unitat subaquàtica posar-se un vestit de neoprè, la riera baixava amb una intensitat brutal, vaig interrogar-me amb un “no serà capaç? les imatges dels vídeos mostren quan entrava i sortia de l’aigua per anunciar que, en primera instància, ell no havia vist res. 

Just al costat, a escasos 25 metres, la parella del desaparegut i una amiga, sabien, però no volien acceptar, que el desenllaç era el que tothom imaginava.

Amb en Raimond Porta i el meu tiu, en Joan Abril vam anar a can Bisa, la sala Roser Carrau, estava completament inundada, impracticable, com es pot veure a les imatges que el pròpi Raimond em va enviar. Vaig anar a casa els pares, li vaig demanar a la meva dona, l’Ariadna que m’acompanyés a la ràdio. Vaig avisar per un grup de comunicació de watsap que anava cap allà.

Efectivament, el plató, el lavabo i el pati estaven inundats, gràcies a la feina excel·lent d’en Rafa, Agent Cívic, que estava allà des de les 16h es va poguer salvar força material. Gràcies Rafa!!

El que no sabiem ni intuiem era que allò no era el més destacat que passaria a a la ràdio aquella tarda. Les sirenes del cotxe patrulla de la policia municipal van iluminar de cop la ràdio, vaig sortir, conduits per en Gerard, arribaven la Raquel Zamora (Regidora de Comunicació) i la parella del, aleshores desaparegut, i una amiga. La frase de la Raquel va ser “Habilita una sala”. L’Ariadna, en Rafa i jo ens vam apressar a preparar la sala de reunions, per rebre aquella noia. El que va passar al llarg de la primera hora, no crec que a cap dels allà presents se’ns borri del cap per més anys que passin. La parella del desparegut buscava a crits el seu marit per totes les estances de la ràdio, tremolava com crec que mai havia vist fer-ho a ningú. Vaig ser molt conscient que aquella dona no podia estar allà, l’havia de visitar un metge, vaig dir a la Raquel que anava a avisar una ambulància, vaig cridar en Gerard que marxava amb el cotxe patrulla, li vaig dir que enviés una ambulància urgent, em va dir que cap problema. A l’Ari la vaig veure amb un telèfon a la mà, estava parlant amb la filla de la persona que fins aquell moment, teòricament, estava e a l’interior d’aquell cotxe, l’Ari es va trobar amb el telèfon de la dona que no podia articular paraula i li va passar a ella. Les paraules de l’Ari eren “No et puc dir res, no et puc dir res, no sabem on és el teu pare.” Angoixant, 

l’Alberto dels Tres Lleons, estava treient aigua, em va donar una manta, per tapar aquella dona. Sortia a fora cada deu segons a veure si arribava l’ambulància, sabia que seria difícil, estava tothom saturat i desbordat. Vaig veure-la passar de llarg, lluny, a l’alçada del Vicor va donar la volta, no vaig dubtar a posar-me al mig de la NII a indicar on estava la ràdio. A escasos metres els bombers s’havien desplaçat a la platja a seguir amb la búsqueda del desaparegut. Un dels nois de l’ambulància, una altra cara que no se’m borrarà, em va dir “Què tenim?” li vaig explicar, vaig acabar la frase amb un “ella no sap res, ni sap on és el marit, ni si és viu o no, però s’ho imagina com tots nosaltres”. Cada cop que entrava a la ràdio  la noia em dèia “Está muerto verdad? ya lo sabes!!” jo li deia que no, que ja li haviem dit que com sabessim alguna cosa li diríem. 

El més trist era quan amb una trucada d’en Lluís López, vam saber que efectivament era mort! No li podiem dir res, seguiem dient-li que estigués tranquil·la, no us podeu imaginar l’angoixa que teniem tots quan ens sabiem el desenllaç però li anàvem dient que estigués tranquil·la. Minuts abans van venir a la ràdio en Joan Roca i la Nuria Arasa, regidors, tota companyia era benvinguda. Va haver-hi un dels debats de la nit, una trucada de la policia ens dèia que venien bombers i mossos a comunicar-li, un dels nois del SEM, va dir que no, que s’emportaven la dona al seu domicili a Mataró i que allà un psicòleg del SEM li comunicaria, allò era el millor que podia passar, però s’insistia en que fossin els bombers i mossos que li comuniquéssin. El noi del SEM va ser rotund: “Aquí la gestió la porto jo i el meu cap m’ha donat ordres concretes”, no hi havia més a dir, jo vaig sentir una mica d’alivi, portavem molta estona en aquella situació. El noi va convèncer a la dona, que en un primer moment es resistia a marxar. Quan ja anava a pujar l’ambulància va aparèixer la familia de l’home, la filla acompanyada de familiars i amics, la dona s’havia casat amb l’home en segones núpcies. Escena de nou esgarrifosa, tothom ens preguntava i nosaltres haviem de mentir, piadosament, però mentir. Van marxar. Seguidament ens vam dirigir al lloc, ja acordonat per la policia, vam accedir i vaig començar la feina de coordinació dels mitjans que s’havien desplaçat allà, de fet haviem de comunicar internament, externament i gestionar la presència de mitjans. Era una feina per tots, però des d’un primer moment vaig assumir que ho havia d’afrontar jo. La Cristina (Cap de premsa) estava a Barcelona, en Xavi a La Garriga i en Robert a Mataró, cap d’ells malgrat els intents podien arribar, el sentit comú feia que no es vinguessin a Vilassar. 

Al arribar al lloc em vaig trobar que Bombers ja treballaven en la recuperació del cadàver. la primera periodista que va arribar va ser la Marta Bellés de Catalunya Ràdio, per cert ens vam veure tant aquests dies, que vaig saber molt d’ella. Viu a Mataró, és de El Masnou, col·laborava a Vilassar Ràdio, en fí anècdotes. Amb ella un càmera gravant amb luxe de detalls (massa) el que passava. “Marta, qui és aquest? va amb tu? -No!” li vaig preguntar d’on venia, em va dir que Tele 5, ho sento, no em va sorprendre! Li vaig demanar que marxés fora de la zona, va discutir amb la corresponsal de Catalunya Ràdio i amb mi. La policia finalment li va preguntar si sabia que era un cordó policial i que si volia que l’identifiquessin i el denunciessin, arguments que van convèncer al càmera a marxar. La Marta Bellés va marxar darrera d’ell. La periodista va ser la primera a demanar-me un directe amb en Damià Del Clot, l’Alcalde. Aquí em vaig imaginar el que ens venia a sobre. En Damià va estar accessible tota la nit, evidentment la Raquel m’ajudava en la gestió, i on no arribava jo, estava ella. TV3 em va demanar un directe amb l’Alcalde a les 23.45h, la reunió que prèviament s’havia convocat a les 22.30h a l’Ajuntament es mantenia, però òbviament es retrassava. Em va donar una sensació que encara tinc, aquella nit no hi havia temps per meditar les accions, teniem el temps just per pensar i actuar, esperant que la decisió fos l’encertada. Els mitjans demanaven gravar imatges del cotxe, la consigna era clara, no es gravarà cap imatge fins que el vehicle judicial que s’havia d’endur el cadàver fos fora. Només una televisió intentava tenir imatges de tot, us ho deixo endevinar… 

TV3 va demanar una connexió en directe l’endemà pels “Matins de TV3″ amb l’Alcalde al lloc dels fets, em va semblar que el més just era obrir aquella trobada per mitjans des del lloc, i després ja organitzaríem un roda de premsa per explicar-ho tot. La meva proposta, que fos aviat del matí per poder arribar als telenotícies del migdia.

Al final i quan ja estaven a punt de retirar el cadàver, vam desplaçar-nos a l’Ajuntament. A l’alcaldia, part dels regidors, el cap de la policia local, òbviament l’alcalde i jo mateix. En aquella reunió es fa fer balanç exhaustiu de tot el succeït, els timings, i de com s’havia actuat, tot plegat per preparar la roda de premsa de l’endemà. La reunió es va interròmpre per la trucada del Conseller d’Interior del Govern de la Generalitat, Jordi Jané que va anunciar la seva presència l’endemà a les 8h també des del lloc dels fets. Sobre la 1.30h de la matinada sortiem de l’Ajuntament, l’Àngel Font regidor de governació es dirigia cap a la Sala Roser Carrau, on la cuba encara treia aigua. L’Alcalde i jo, anàvem a buscar el meu cotxe al C/ Sta. Rosa, on hores abans començava aquella odisea. El vaig deixar a casa seva, s’havia de dormir, poques hores, però ho havíem de fer.

L’endemà, dijous 13, després de dormir molt poc, us podeu imaginar que no va ser fàcil conciliar la son, a les 07.30h tornàvem a ser al pont de la riera de Cabrils, on hores abans havia començat tot. Mitjans, molts mitjans, polítics i els tècnics ara sí tots incorporats, cosa que em deixava respirar una mica més, poc però una mica més, ja que ens repartiem les feines i em podia dedicar a tasques que tinc més agafades per la mà, informar bàsicament.

Directes per televisió, ràdios, el Conseller, televisions i ràdios que volíen imatges, localitzacions i temes en “exclusiva”, cal recordar que el meu telèfon mòbil particular va ser el contacte amb la premsa i que des de la nit de dimecres a la nit de divendres, totes les televisions, van fer directes a informatius i diferents programes, m’atreveixo a dir que el meu telèfon va ser el que va sonar més a tot Vilassar ens aquells dies, de fet, i com anècdota, alguns mitjans es van guardar el contacte i quan ara volen informació de diferents temes, encara em truquen, La Roda de premsa va ser de les més, o senzillament la més, multitudinària que recordo a la Sala de Plens de l’Ajuntament. Tota la jornada va transcórrer amb un anar i venir, sortir i entrar. 

Al migdia vaig atendre a TVE com a “afectat”, ja que la ràdio va quedar inundada, ho van gravar i van fer-me un tall, com a responsable del mitjà.

http://rtve.es/v/3755551 Podeu veure la notícia a partir del min 8.25 i veure el meu tall en el min 12.10.

Cap a les 19h hores vaig decidir posar fí a la jornada, jo estava amb la meva filla, l’Aina. Després de fer-la anar amunt i avall, vaig plegar, o el almenys això creia. Encara estava tot molt present, però sens dubte tot estava més tranquil. Recordo que tenia acreditació per assistir a un concert que em feia moltíssima il·lusió, “El Gusto es nuestro”, el retorn als escenaris de forma conjunta després de 20 anys de Serrat, Ana Belén, Victor Manuel i Miguel Rios, La previsió metereològica anunciava pluja per aquella mateixa tarda. El cansament, però sobretot aquest previsió, va fer que em posés en contacte amb la promotora del concert i li digués que no hi aniríem, de fet em va dir que ho comprenia per tot el que havia passat a Vilassar, amb detalls així t’adones que no és un fet que es quedés a les fronteres de Vilassar sinó que tothom se’n va assabentar, a vegades et penses que això la gent no ho sap però és evident que és noticia a tot arreu, de fet com diu el meu gran amic madrileny Jacobo “cuándo sale Vilassar por la tele es que ha llovido y bajado la riera!”, quanta raó!”

Vaig decidir dutxar-me i anar a buscar el meu fill Jan a música i allà em vaig donar compte que les previsions i alhora la nostra decisió de no anar al concert, eren del tot acertades, com plovia una altra vegada! es disparen les alarmes de nou, ho reconec, no tant per la pluja sinó per l’experiència viscuda 24 hores abans.

Vam arribar a casa, les rieres baixaven una altra vegada de banda a banda, ja a casa, des del menjador, vaig veure sirenes dels Bombers i Mossos a la NII. Vaig baixar i em van dir que tallaven la NII perquè a Premià de Mar s’havia inundat la carretera. Sospitosament però camions de Bombers van girar cap amunt de la Rda. Vilassar direcció cap a la hípica Rosell, va ser quan em va trucar el Cap de la Policia Local de Vilassar per anunciar-me que dos cotxes s’havien quedat atrapats a la riera sortint de la hípica. No m’ho podia creure! serà possible? Hi vaig anar. Per sort, la ràpida actuació dels Bombers i la fortuna, si si, la fortuna no va deixar que els cotxes anéssin cap el mar a fer companyia el que el dia anterior sí que va baixar i el propietari va salvar la vida podent escapar pel sostre solar. Tot això tothom ho sabia, tothom ho havia vist per la tele, escoltat per la ràdio, vist per les xarxes, com era possible que dos grups de joves es posséssin de nou a la riera? el més curiós per dir-ho d’alguna manera suau, era l’escena que vam viure allà. Jo anava amb la furgoneta de l’Ajuntament, quan els bombers van deixar els cotxes assegurats i els ocupants van haver marxat, sense deixar-se veure, no sé si fruit de la vergonya o l’espant o les dues coses, els bombers em van passar l’informe i allà aturats al costat de la riera que seguia baixant de forma espectacular, sen’s va aturar un vehicle al costat, una furgoneta, i l’ocupant es dirigeix al bomber i li diu;

-Puc passar? (per la riera)

El Bomber fruits del cansament de tot plegat, li va deixar anar un:

-Vostè mateix, jo no ho faria, però vostè mateix.

Aquest detall resumeix una mica la inconsciència d’algunes persones, i el cansament dels cossos de salvament, que acaben de fer un rescat i allà mateix els hi pregunten si es pot passar per una riera que baixa amb un cabal més que considerable.

Va tocar retirada cap a casa, de nou una dutxa i a descansar, ja que l’endemà tocava de nou roda de premsa, reunions etc.

El divendres, però ja estava tot més calmat, hi havia feina, però l’ordre ja era el que dominava la situació. D’aquell dia recordo una trucada del corresponsal de La Sexta, una de les moltíssimes trucades que vaig rebre, perquè com he dit anteriorment el meu mòbil particular va ser el centre de les múltiples trucades de mitjans, la trucada en qüestió em demanava una localització, on es veiés els estralls de la pluja i que estigués il·luminat. M’ho vaig agafar amb humor, segurament fruit que tots els nervis ja havíen marxat, però evidentment li vaig dir, s’estava fent fosc i que no tenia la capacitat d’il·luminar els espais, no sóc Deu!

A la tarda vaig anar a Barcelona amb tren al metge amb en Jan o l’Aina, ara no ho recordo, però el que sí recordo és que aquell cap de setmana vaig descansar com feia temps que no ho feia! 

Dilluns següent va venir feina relacionada amb les pluges, gestió de xarxes socials, que sí el poble està brut, que si el cotxe de la platja, etc.

Precisament del cotxe de la platja, al cap d’uns díes vaig conèixer el seu propietari, estaven treient el cotxe de dins el mar, literàlment de dins el mar, una retroexcavadora amb un operador extraordinàri, repreteixo, extraordinàri, va fer les tasques de retirada, primer però van treure els dos vehícles que estaven al Club Nàutic, allà gràcies a la tasca d’un ciutadà valent, que va fer el gest heròic de llançar-se a l’aigua, l’ocupant del vehícle va salvar la vida.

El que comentava, vaig conèixer l’ocupant del cotxe, que em va explicar el malsón viscut, terrible! va poder sortir i anar a parar a Can Madrona, mai li podrà estar més agraït a l’Aleix per atendre’l.

Llagrimes i més llagrimes que entre jo i la seva germana anàvem intentant aturar, de fet l’assegurança en un principi li va dir que no se’n feia càrrec, no sé com ha acabat.

Un detall que demostra, que realment aquest noi a partir d’arar valorarà més els fets de la seva vida, és que em va comentar que tenia un Skate i algunes coses més al maleter del cotxe. Li vaig comentar als operaris de la Brigada Municipal si ho podíen intentar salvar, i la cara del noi es va il·luminar quan el bo d’en Rodri li va recuperar l’skate i algunes coses més, detalls! Us deixo la foto del vehicle. 

Tinc però molt clar, però molt, que malgrat el comentari d’algunes persones, la feina dels diferents cossos, Policia Local, Mossos d’Esquadra, Bombers, SEM, Brigada Municipal i amb tota la modèstia, l’equip de comunicació i Ajuntament en general, va ser excel·lent.

Aquest ha estat el meu relat. Gràcies!