En memòria del gest

El dia del comiat, sobre el taüt tancat que t’acollia les despulles, hi vaig posar la foto de la platja. Temps enrere, en un instant de narració sobtada, vas doblegar les cames en paral·lel sobre la sorra, i el teu braç, recolzat lleument en el maluc esquerre, es va encaixar en l’angle agut de la cintura. L’ull de la càmera va deturar el gest dintre de l’aire: la cigarreta que traça una tangent…

View On WordPress

Ingestió

Et gestes el gest a mesura que el temps passa, incorporant els angles quotidians de la infantesa, domesticant els que et meravellen la consciència; fent-te i desfent-te amb la mirada. La voluntat, però, no té prou força per commoure els límits del traç intern. Passa el mateix quan fas un dibuix i esborres la línia que no t’agrada: per molt que sobreescriguis la tendència, el clot del llapis hi ha…

View On WordPress

Gest desbrossat

Fa massa temps que no m’arquejo –envant i enrere– per acoblar-me als revolts de la paraula. De tant en tant, el cos recorda i m’avisa: «A la cantonada de la lletra és just on corre el vent i et despentines.» És cert que és inquietant girar cap a l’esquerra, i la ment reté les meves passes perquè em quedi dins la recta del carrer, trepitjant les mateixes rajoles una vegada i una altra. Però el…

View On WordPress

Quan el teu gest m'atrapa

Quan el teu gest m’atrapa

Entre la multitud de gestos creats que cerquen sense descans els angles de la perfecció, no sé per què són precisament els teus que m’atrapen. Els ulls s’hi queden enganxats, com si es cosís de cop un tel, o m’enrampés, i la mirada s’hi electritza sense remei.

Si hi dono tombs i n’analitzo els vèrtexs, no hi trobo l’entrellat, perquè el teu angle i la resta són xifres de bellesa indiscutible.…

View On WordPress

Les preposicions del gest

Les preposicions del gest

Quan estimes de veritat, saps que el verb, tal com sona, no et serveix; que el sentit es construeix dins dels espais que hi ha entre les línies, en el respir que s’allibera, breu, entre lletra i lletra.

El cos ho entén així ja des d’antic, i dicta que el plaer també s’amagui entre els llavis més humits, enmig dels plecs que guarden el silenci.

I, amb tot, no és casual que el gest més encorbat (i…

View On WordPress

Quan el gest et va marxar

Aquell matí que el gest et va marxar, les paraules, de sobte, també ho van fer. Els ulls es perdien en una profunditat que ja només tu habitaves i jo et resseguia constantment amb els meus, intentant reconèixer algun angle domèstic entre els solcs de la pell. Era el comiat.

Des de llavors que em penso així, perdent el gest, i m’aterreixo. I em fa ràbia que el temps, frívol, ens aboqui a la crueltat d’assistir-ne a l’extinció.

Perquè aquest instant hostil, tan petit en la mesura total de la plenitud viscuda, es desplega en el record futur com un llençol tèrbol al matalàs, i cobreix dies i més dies en què la teva mà, ardida i protectora, irrompia dins d’un aire admirat i pur.

Costum fugaç

M’agraden els volums que compons dintre l’espai. Ajustant-se a les mesures del present, ara hi són i ara no hi són, però es recorden entre ells i s’intueixen en una dansa acostumada, acomodada.

M’agrada aquesta dansa del record, com pren seient dintre del temps per enardir-me la mirada quotidiana, per atordir-me en els moments en què et repenso, quan no hi ets.

Avances la cama mentre mires cap al mar; t’encorbes lleument, en l’angle precís. I em transportes, així, a una tangent enfervorida que s’inclina al desgovern.

L’aire i el gest

No hi ha res que separi l’aire del gest. I, enmig, no hi puc posar la cinta mètrica per apamar-ne la tangent o calcular-ne bé el volum.

Per allà on el dit s’erigeix i el braç s’arbora, l’aire recula i s’abraça de nou al contorn, ignorant l’empremta dels angles que s’han succeït, l’un darrere l’altre, davant d’un ull meravellat.

Algun dia sabré si l’aire es fa més dens segons el grau de la bellesa. Si s’eriça ell també quan intueix la infinitud d’aquest encís intractable.

El gest i l’atzar

Podríem creure que el gest és atzarós gairebé sempre; però he endevinat que, quan la mirada el caça, habita en els dies i les hores com una espurna cíclica, i et retorna la meravella un cop i un altre. Per contra, si la carn tiba i s’estira fins que és a punt de descosir-se i excedeix els extrems per afonar un tros més d’aire, llavors fins i tot el gest pot ser creat sota el dictat conscient de la bellesa.

Sovint, a mig camí del gest, m’assalta el dubte. I és així com s’inicia aquest trajecte que servirà, n’estic segura, per descobrir-lo, casualment o transitada, entre els viratges de la grafia.

L'angle del gest

L’angle del gest

No en sé dir exactament els graus, però veig com els teus dits amples i robusts es vinclen just fins aquell angle tan precís: un dels angles de la bellesa.

Desfan la corba i se separen decidits; i et trien els cabells, fins que la força hi intervé i tiba, per sotmetre’ls al lligam.

Tinc la certesa que aquest ha estat un instant de meravella. Geometria de plaer, per ara immesurable.

Definicions

Si ara poso el verb així, em direu que sóc… la poeta.

Si el poso així…, que començo a explicar una història prou llarga o prou curta.

Si no escric el verb i, en comptes d’això, el crido, direu que recito, que actuo, que faig un discurs.

I ara penseu: l’amor és una paraula?

View On WordPress

T  No és casualitat que la paraula taula contingui dues lletres tan gràficament altes i allargades. Són les potes que l'aguanten.

Re-des-cobrir Avui, escoltant El Poeta Halley, m'han tornat les ganes de descobrir paraules, noves textures de la ment. Aquell plaer alhora físic, lingüinal, sensorial i combinatori.

Bellesa i gest M'he fet un propòsit: envoltar-me tot el que pugui de bellesa. Perquè la lletjor s'imposa sense demanar-ho.

Abisme Sense pare, sense mare. A primera línia.

A vosaltres, papa i mama

A vosaltres, papa i mama

A vosaltres, papa i mama, m’agradaria poder-vos explicar que últimament m’apropo sovint a la Móra, com si un fil m’estirés per retornar a la infantesa, a la felicitat dels dies viscuts al vostre costat. I, de cop, jo, que no he sigut mai de mitificar aquells dies, que des de ben petita vaig desitjar créixer i ser gran, m’adono de la plenitud que em vau fer sentir, les hores de platja que…

View On WordPress

El cos dels mots II Les lletres que contenen les paraules en dibuixen la forma visual. Les vocals de llindar, per exemple, tant el seu perfil cal.ligràfic com el gest que generen en els nostres llavis, ens dibuixen primer un pas estret que, després, s’obre i s’expandeix en la tònica.