índex

poemes

Sandra Dermark: “la Sandra Dermark”, “sonet a una servidora” Silvie Rothkovic: “Baldessari”, “no hi ha on tornar” Patral: “del museu de les perilles trencades” , “poema que paga la pena” Marçal Parcerisa: “cremallera de carn” Isabel Canet:“delicatessen” Enric Agost: “Sputnik” Blai Carles: “inefable” Xesc Alemany:  “el ritme infinitesimal”, “línia 12” Verónica Pérez: “definició definitiva” Ona Salvat: “un nosaltres color mar”, “un buc al crani” Joan Duran Ferrer: “cabarets buits, 8″ Mazella: “bukkake”, “missatge en una ampolla a la sèquia" Joan Deusa: “tres sobre poesia social” Juma Barratxina: “bir şeyler yazmaliyim” Laia Maldonado: “la paraula incívica” Maria Alemany: “serà l’últim estiu més llarg” Laura Benedicto Escajedo: “locus amoenus: carta de renúncia” Carla  Fajardo: “carretera perduda”

poesia marciana (SECCIÓ DE POESIA EN ALTRES LLENGÜES)

ThycoBrae17:  “simpsonisundaMCMXCV”

poemes visuals

Maria Lorente: “el /la novelista”, “el/la poeta” Joan Vigó: “vacances a Selènia” Adrián Salcedo: “caos” Joan Deusa: “poetry spam, abraçada de Brossa a Parra” Florvermella: “oficio del poeta” “Posteridad”

articles

Miquel Rossy: “apuntes para una estética del envoltorio” Joan Deusa “revista de treballadorXs precariXs i desocupaXs” Juma Barratixa: “contracultura” Adrián Salcedo:  “la sentencia del Tribunal Supremo sobre el proceso independentista impulsará la carrera de Billie Eilish” Àngels Moreno: “la visió d'un poema” Mazella: “missatge en una ampolla a la sèquia: COMPLEMENT PAMFLETARI” Florvermella “tenis”

traducció

ThycoBrae17: “fragment de SAL·LUSTI, La conjuració de Catilina"

revista de treballadorXs precariXs i desocupaXs // JOAN DEUSA

Estic escrivint en hores de feina, és a dir, escric línies a l’ordinador on faig caixa /real/ mentre els clients expiren amb motiu d’una pluja constant. Avui falten diners a la caixa, meresc perdre la feina. Però ara plou amb més força, València queda molt lluny i la imagine afonada. El mal em dóna un moment per a dedicar-me a un comentari, una explicació, un corrent de paraules interromput per moltes hores de treballs i viatges. En menys de dues setmanes espere que aquest text isca publicat al costat d’un conjunt de poemes per a Poetry Spam, revista de treballadorXs precariXs i desocupaXs. No és una experiència nova escriure en condicions que deteste, recorde haver escrit, també, assegut en les taules dels instituts on treballava com a substitut de literatura, en les hores de biblioteca on els xiquets de Sabadell feien vore que llegien llibres horribles mentre jo escrivia poemes llargs, uns poemes interminables, poemes d’escenari medieval, un escenari propi de la mitologia artúrica, poesia poc lírica, és a dir, de poca qualitat, pomes de ciència-ficció, poemes de terror, i, també, en essència, poesia social. Escrivia, com la gran majoria de poetes, en hores de feina.  Vinc a dir que l’origen de la revista que he somiat, d’alguna manera, va estar vinculat a experiències d’aquest tipus.

(...)

  Molts mesos abans de les feines esmentades, fa gairebé un any, vaig haver de passar molt de temps vivint en un apartament de la platja de Gandia, aprofitant els estalvis procedents d’un sou aconseguit en una fira del llibre. La idea era resistir una temporada llarga en aquella platja d’aspecte postapocalíptic que és la platja del meu poble, quan arriba la tardor. Des d’allà vaig mantindre una correspondència de moltes cartes amb el meu estimat  Juma Barratxina, amb qui vaig viure nits d’adrenalina a Barcelona, i amb qui vaig escriure molts poemes a bars en descomposició; el bar Price de Sant Antoni, el bar Mariatxi del Gòtic; bars ubicats sobretot a les zones obscures del centre de Barcelona, on perillàvem i on déiem oracles. Oracles gens interessants, no hi teníem cap dubte del menyspreu que sentíem per un futur dedicat a la literatura. Parlàvem, vull dir, sobre la sintonia del temps que ens traslladava de lloc, al lloc més bord, una mena d’ètica comuna, molt subtil, com aquella dels animals i les plantes, que forcen la vida en situacions de dolor, parlàvem per la rebel·lió contra una mena de mal perceptible. Allà, a altíssimes hores de la matinada,  també vam mantindre moltes converses sobre literatura amb l’alè proper al combustible, sobre la millor forma d’escriure i de resistir enfront la impossibilitat de ser llegits o percebuts pels amics, converses com les que tenen la resta de jóvens que senten fàstic pel que passa al seu voltant, als cercles literaris i pseudoliteraris, als cercles universitaris, a les conferències autocomplaents, a les oficines de cultura i turisme, etc. En aquelles cartes li contava detalls de com passava el temps de tardor a València, del que escrivia en aquell pis de la platja, les coses febles que escrivia, el convidava a vindre a visitar-me, a fer viatges en autoestop a les muntanyes del Comptat, com una mena de gossos romàntics. En aquelles cartes recordàvem les nits pels poetry slam de Barcelona, la ciutat on sentíem una mena de sopor, on la gent recita subjectant el mòbils, gent d’una classe fantasma, com hologrames, hologrames per on entra la pols i la llum de la discoteca, per on no entra el fum del tabac ni la respiració angelical de l’èxtasi enfront de la bellesa del perill aproximant-se. Ploràvem sense ironia per l’altra poesia, la que no trafica amb els somnis, ni mira il·lusionada els ulls de l’espectador, ploràvem per una poesia terrible, una poesia que no tenia possibilitats, i que era una cosa petita, que jeia en ubicacions infectes, que no eixiria mai a la llum d’aquells espectacles grotescs que protagonitzaven els postpoetes que de tant en tant ens creuàvem, posts humans, movent-se i prenent com a canon i espill coses incomprensibles, improvisades pel healthy life, o déu sap què.    Nosaltres, encara, vivim en els claveguerams. Juma Barratxina diu alguna cosa així com que els grans poetes esperen en les ombres, o en les tenebres, d’on és possible que no isquen mai. Esperen a ser cridats pel seu poble, quan eixa poesia és necessitada. Recorde vore’l arribar sovint al pis on vivíem amb el cantant i escriptor Miquel Rossy,  de nit, borratxo,després de ser atracat al raval, agafeu-ho tot siusplau,  parlant sobre Jesucrist i sobre xiques que s’estimava, després de beure whisky, i escriure poemes llarguíssims, molt febles, colpit per horribles deliris i, en definitiva, per una gran tristesa. En aquelles cartes li preguntava sovint per com passava les tardes al Re-read on treballava a la vesprada, o per la presó de dones on feia un voluntariat, i em contestava que bé, que els dies anaven passant sense una evolució sensata. Em contava notícies sobre poetes oblidats que li arribaven a la botiga, premis d’ajuntaments, de certàmens que han deixat d’existir, de poetes en carn i os que hi arribaven i li explicaven històries inversemblants, poetes fracassats que anaven a vendre-li els llibres de les seues biblioteques, de la seua vida, antigues amistats de Jaime Gil de Biedma, o de Leopoldo María Panero, membres oblidats del moviment contracultural dels huitanta, poetes que esperen sota les tenebres, o potser que ni esperen, que descansen en els rellotges trencats, o en la pasta de paper reciclada que enquaderna revistes de viatge, revistes porno, del hola, pasta de paper amb la que publiquen nous volums, volums de premis literaris, o de qualsevol vilesa.      I ara recorde una nit que em va telefonar en eixir de la llibreria, dient-me, Joan, estic escrivint poesia social. Potser va ser en aquell moment quan li vaig parlar d’una revista impossible, una revista que portava temps al meu cap,  una revista contracultural, o postcultural, anticultural, un espai on publicaríem els poetes intranscendents de la nostra època, les poetes que no publiquen en editorials, o que hi publiquen i que senten amor per una poesia que no existeix, els poetes menors que existeixen, i que es nodreixen dels esperits dels poetes menors que travessen les èpoques, els poetes que ni tan sols son llegits pels poetes de la seua època, i que caminen a prop dels penya-segats, els poetes que treballen de guies turístiques, que treballen de transportistes a l’aeroport, al Drim, a l’escola, a fires, a laboratoris, els poetes que no troben feina, els poetes que de tant en tant obrin un llibre i lligen uns versos d’Ausiàs March, o d’Omar Khayyan, o de Silvie Rothkovic, de Josep Bodria, o de Nicanor Parra, o de Nazim Hikmet, o de Josep Lluís Roig, o de Xu Lizhi.

   Fou al març del 2019 quan férem l’anunci oficial, és a dir, fou llavors quan aparegué d’alguna manera la revista, en una crida a les xarxes. Òbviament contra el que pensàvem,  moltXs poetes van reaccionar al corn estrany, i moltXs d’ellXs constitueixen ara el cor de l’espai i de les connexions que conformen el primer número d’una revista de treballadorXs precariXs i desocupaXs.  Decidírem crear un espai, este espai, semblant a la memòria del món, o a la memòria d’un home, o d’una dona. Una cosa molt trash com expressa Thycobrae17, condemnat a la desaparició. Massa valencià? Hi confluiran les veus de totes les dones i hòmens que hem trobat a les xarxes i a les amistats, i a la corda de connexions que és la poesia. L’espai digital de tumblr és el punt de partida per a una forma de vida que hem entès com un crit rebel contra la desaparició, i que, en última instància, serà completament inútil, però passant de les horribles actituds properes al postureig d’un slam, a un spam, un spam sobre les safates, sobre les xarxes i els gifs, abandonant actituds autocomplaents, evidenciant alguna cosa. Així nasqué, sempre, la paraula antipoètica.    Hem arribat als últims preparatius a garrotades, com diu el disc de la Gossa, escrivint i preparant lentament -tan ràpid com ho permeten les interrupcions dels nous clients que entorpeixen aquesta redacció- la plataforma digital.  No hi cobrem diners, ni paguem a ningú. Treballem mentre treballem, com els passa als animals ferms de la terra, com li passa a les plantes, a les coses valentes que resisteixen i que escarben en terra integrant la fermesa, sense poder defendre's. Potser trobem textos febles en este recull, inclús textos inacabats. Tot això no importa, el que importa és creure en la doctrina, com fan els budistes, i els desarrelats.    Fa tan sols uns dies, l’editor de la revista, Juma Barratxina, em donà l’esborrany del seu article per a la publicació, i em digué, Joan, marxo a Iran, a visitar tombes de poetes, a buscar els poetes menors iranians, a buscar il·lustradores, fes el que vulguis amb el meu article, acaba’l si vols, o diga-li a Patral que combati amb ell, que sigui un ring de boxeig, ho sento molt.

nota tècnica per als lectors

   Imagine que en aquest moment hauria de donar una petita explicació formal, una predicció.  Hem concebut la revista antipoètica  en TRES VOLUMS o NÚMEROS que eixiran a la llum, amb molta sort, al llarg dels  dos anys que vénen.

     El PRIMER NÚMERO, que ara mateix podeu experimentar, és un conglomerat bàsic de textos connectats a internet en la plataforma tumblr. Aquesta reunió no serà incompatible amb una reedició dels textos en format fanzine, - el qual servirà per finançar el segon i el tercer número.

   El SEGON NÚMERO consistirà en una llista d’Spotify, sense plataforma visual, en format techno/electrovers.

   El TERCER NÚMERO (potser el darrer): una pel·lícula, un llargmetratge.

bukkake// MAZELLA

ets

els inicis són així: l'actriu porno al centre del Gang bang i Crist de nou crucificat Crist al centre    del laberint d'arbustos    perfectament podats    noi, la calma      totes aquestes cantonades ploren, ploren els cristians cristalls de pedra     llàgrima molta però molta sal

Crist de nou crucificat a Corint el nostre peix el millor peix       se'ns fongué el gel de les sardines noi, la calma al centre del laberint d'arbustos      i sardines      mortes floten dins l'aigua d'un toll marró a la caixa      de poliestirè expandit en una capseta de porexpan guardava l'actriu els seus estalvis         l'actriu que moria     una mica          pels nostres pecats

fusta i fang     és l'hora diumenge de rams i dues gotes de sang al front qui te les lleparia       diumenge de botigues obertes ay quin mal

els braços al mercat de pagès els diumenges l'aire salat de color canvia uns cromes l'aire la sal          la mare el càncer canvia uns cromes l'aire del mercat de pagès el diumenge amb dues bosses de plàstic verd ay quin mal els braços l'aire del mercat un diumenge

i llepar-te les dues gotes de sang al front qui voldria      (ho sento \ no tinc \ m'he quedat sense canvi)       totes aquestes cantonades, noi      i segueixes ignorant la geometria: ʇ del que es dins ʇ del que hi cap ʇ del que es queda a fora i als peus de la creu només cristalls carrega el vent i als peus de la creu només el vent el turment llepa les dunes despullant     les nafres del tros:

              bulbs lignificats         substància subversiva

        fusta i fang.         diumenge de rams

ploren, ploren els cristians ay quin mal la sal quan cristal·litza a la nafra.

.

d’El museu de les perilles trencades // PATRAL

Tinc  a la meua imaginació un matalaf de cotompel i brull D’un sostre borratxo de núvols D’eixa Lluna noble i obtusa on pengen siluetes els cavalls, Tinc un calaix de perilles trencades. Tinc un piano de cel, que fa música només per a tu. La tarara del  t’estime, t’estime, t’estime amor. T’estime sempre. Hi ha rodamons a les teulades, entre els colomers, Que buiden botelles plenes de plomes negres Damunt del Palau del Vidre i del misto color Diumenge Damunt dels contenidors de cartó, on els gats Copulaven amb les gates. Tinguera Tinguera jo altre dia els ulls de rajoletes negres De balcons d’hivern o de trencadís de llandes. En el coll de les baranes Les sabates disperses De la pell de les serps quan s’han quedat dures del fred. Els meus ulls en un vals de neu insubmisa En els vidres fumats i les cortines en flama En unes petjades cap a la pluja On es pentinen les bruixes. Tinc una foguera feta d’arroves d’argelaga. En un gaiato de vèrtebres En les cendres mullades d’una pena quan encara no és pena d’amor En el carrer Curtidors on es llogaven cames Ameraves els ecos amb un parlar de punta tacó De punta tacó. Ai amor, quines dotze roses enverinen el campanari! He plantat en una llengua de sorra damunt de la mar Una cadira, de somni i de sal, Venen petrificades oronetes En les violentes llums de Romania. Per a mi una estora de besos en el coll I un entrecuix de nord efímer I les venes renillants en la promesa pirata de la nit eterna I els llavis de la síl·laba càustica. A la copa teua de la bellesa alquímica, surant jo, com les bolles. Ja el cel, mira amb enveja.

.

Baldessari I // SILVIE ROTHKOVIC

De dia un límit que entengui de nit saltar i escriure’t la climatologia, la malaltia, les morts ho condicionen atzar procés ruptura les accions que no estableixen ordre si ho expliques et mato m’amago la cara on puc de nit saltar, estar una estona mirant quadres Baldessari o buscant cases a llocs on no vaig perquè hi fa fred de dia el cercle d’alumini fa voltes i a vegades rellisco de nit pensar excursions a cabanes si ho expliques que ningú s’espanti coses vives que se’t veuen per dintre trenco les frases que un dia eren bastant agradables sobretot quadres grans els aniria a veure però no trobo busco cases on no hi faci molt fred t’escric coses no ho expliquis de dia el cercle i em criden des de fora saltar sense fer-me mal però fort moltes coses vives, les vaig trobant l’atzar ho condiciona amago la cara perquè si ho expliques Baldessari Donald Judd i escales sobretot l’atzar perquè farà que ens trobem.

-

El ritme infinitesimal/ XESC ALEMANY

                                                             The rhythm which projects                                                                     from itself continuity                                                                  bending all to its force                                                                     from window to door,                                                                   from ceiling to floor,                                                                     light at the opening,                                                                       dark at the closing.

                                          Robert Creeley (The Rhythm, 1962)

                 [Que per cada fosca intermitència una mirada             fonda apaivagui la por. Que per cada llum fugada                   mil intercanvis òptics lluents i els frecs blans                    de les epidermis suades alliberin els cossos                                    de llurs destins petris].

No sempre creus el que vius. Alguns capvespres, fosca entrant, no goses enfrontar-te al tremolor tèrbol de tes mans culpables. És com si hagueres perdut la capacitat de pessigar-te, d’agitar enllà del cos l’experiència de despertar. No sempre anuncia la nit aquesta lluna blavíssima, diàfana com un núvol massa àlgid                                                        per eternitzar-se. No sempre t’arrauleixes vora la finestra closa, no sempre, tot i això, xuples el fred exterior a través dels ulls, a través del color. Però hi ha dies assolellats esculpits per climes torbats i tu, justament, tan allunyat de casa. Hi ha dies de fosca sobtada, tan inesperada com un vel tenebrós. Hi ha vespres en què vols lligar l’esguard al carrer rere el vidre nítid i abocar-te del tot als darrers trots oscil·lants del veïnatge. Voldries, però no reïxes a apedaçar l’esperança esmicada a través dels rostres estranys que enfilen l’avinguda ignota que ara tant t’atreu, com un riu magnètic, com ones de mans i de llavis cruixents engolits per albades soporíferes, com l’ona làcia que anit t’estremí els peus i la saliva a ritme d’electrònica i a cops de neó.

. 

tres sobre poesia social//JOAN DEUSA

1. Si tinguera boscos espessos i jardins tendres on el pas de Déu el pas que enyora gavines i diminuts oceans s’escoltara com una mena de soroll esquirol, proclamaria el teu retorn a la vida amb mi i tornaríem a ser jóvens, escrivint a quatre mans amb els vint dits en castell   sobre la pàgina dels cors que són insubmisos. Vam ser dos amics tristos i preciosos com perles brutes en les mamelles de la petxina, amb sinceritat calenta i puta érem així arriscant totes les partícules de l’idioma en una aposta de la [mort contra la vida xiqueta. Ja no tenim díhuit anys i si tinguera l’oportunitat de conrear el jardí dels tarongers et diria fulla i      deixaria per sempre d’escriure. 2. Amb la possibilitat humana d’una mà sobre el paper digital i fresc com una mandarina entenc el que vols dir, et vols morir tan prompte i sense fills i dius el segle vint-i-u no em vol viu, mai més.  Renaixeràs en forma de llanterna, potser un gripau petit, renaixeràs en forma antiliterària, i la poesia social tindrà llavors un cos i no farem poesia del cos, sinó una mena de perdó una bona lectura del xiquet que s’allarga com un braç blanet que té a fora vint dits fent puny en forma de fruita no de pedra. Som la muixeranga del temps, i sí, perdrem, aliats als batallons de Gandia i de Matadepera que continuen la marxa ximple. 3. Esta nit el crit de les sabates desnugades no em dóna l’esperança d’una llei esculpida en la pedra de marbre a les entranyes de la muntanya de rucs, vomiten entre la boira. Per què estem tan, tan cansats? L’altar era buit com un pensament de monestir, de supervivència en el context de la pel·lícula sobre l’Havana i la pobresa. POESIA SOCIAL Barratxina no vull anar al paradís dels protestants, pulcre, de brutea i testosteròniques flors sinó al jardí trist i blau del soterrani on la puta menyspreada i el bandoler subjecten les lluentes tasses de café dient ALÇA’T fill de tots els fillsdeputa.

.

bir şeyler yazmaliyim// JUMA BARRATXINA

NOTA: [Nazim Hikmet és un poeta turc que va estar 15 anys empresonat i després va fugir a la URRSS. Té poemes sobre l'Espanya del 36, preciosos. Era amic de cartes amb Blas de Otero. Blas de Otero va aconseguir quedar amb ell a Paris, però li va pillar la depre aquell matí i el va deixar plantat. Nazim Hikmet és el pare i la mare de tots els exiliats, com nosaltres. I estava boig. Cridava poemes pel carrer i li tremolava la mà d'escriure tants versos. Bir şeyler yazmaliyim vol dir “he d’escriure alguna cosa”.]

bir şeyler yazmaliyim saltar, saltar, saltar i desgavellar-me els vestits d'or i les cadenes de bronze, els rellotges pesats i els diners ploma

bir şeyler yazmaliyim pintar la Zona Franca i no deixar ni un centímetre de pintura buit el meu estòmac beuré beuré beuré yazmalıyım Nazim il·lumina'm no sé on deixar caure avui un vers si no és a Instagram o a l'Institut d'Estudis Catalans només estic amb tots vosaltres que sou ombres que m'ataqueu de perfil i els meus poetes de l'avui no em volen jo sempre he respost al crit: bir şeyler yazmaliyim!

PD: A les biblioteques i a les oficines corbs sobrevolen transparents per coronar un Rei amb els nius espoliats dels ocells caiguts

Hem fet recintes de silenci a les biblioteques i a les oficines no per custodiar res ni tan sols per ser descoberts de res tampoc. heM fet recINTes de sILeNci, perquè ja no tenim res a dir i els blocs de formigó i les totxanes són l'espill a mida cosit pel filòsof Hem fet recintes de silenci i els corbs en fan una corona gruant gemecs que sonen com la Victòria però són un cabàs d'INDIGNACIÓ vam fundar la nostra espècie usurpant els cadàvers als carronyaires i han vingut a reclamar-nos amb un reialme "decía una pintora que no matamos a Dios sino al arte" entre allò execrable que ens supura del subsòl fins a les costelles hem d'alçar el braç i deixar fugir la puresa de les nostres mans com aquella au presa que buscarà a l'exiliat

.

el/la novelista // MARIA LORENTE

el/la poeta // MARIA LORENTE

carretera perduda// CARLA FAJARDO

Sona el timbre. Em nua l’heura la fel fins a la gola una bomba amb nom d’infant pot amb el Pladur. L’úter solca el gest d’un cop de puny i covo un gorrió entre les mans per retransmetre la seva mort en directe. Un nen derrapa sobre el terra fregat –xerric dinamita si cau –per llei me’l menjo en tres segons. Et busco al Raval no n’he sortit mai per dir-te mira quin mutant has engendrat –el gorrió té cap  de llangardaix però no sé com soc a casa i pico el timbre i hi entro com l’heura com la fel com un gol en pròpia porta.

.

c o n t r a c u l t u r a // JUMA BARRATXINA

Jesús era un hombre apuesto Mataba 1 2 3 4 5 6 7 pigeonsjustlikethat y cabalgaba un semental de plata.      CUMMINGS/trad./L.M.PANERO

Eduardo Haro Tacglen va dir que La Mort és Déu. La Mort és l'únic absolut i, per tant, hem de reubicar a Déu allí, hem de fer abdicar Déu dels trons que ocupa en l'avui i que ha ocupat en la història de la humanitat i parlar-li de cara amb el que és: la no existència, la Buidor Única i Absoluta. Els nostres Déus avui són murs que ens impedeixen tractar la finitud de la vida, precisament, amb tot el seu abast. Evidentment, avui pocs creuen en la vida eterna, però, ai las!, déus falsos segueixen mediant amb l’única relació real, que és la nostra -en aquesta revista: nostra plural i col·lectiva- relació amb la Mort. Per això Haro Tecglen era capaç de dir que “con cada muerte de hombre acaba un Dios y un Universo”. Haro Tecglen, pare d'Haro Ibars,  va veure morir el seu fill, i va veure la relació directa del seu fill amb la Mort; va veure, com en la caiguda lliure d'ell i tota la seva poètica, cap al Forat Negre, també hi anaven tots els Déus de la contracultura i tota la poesia desterrada dels 70’. “Y escucharé a los perros de la muerte /su aullido en los canales/ La uretra y su vecina la esperanza/ levantarán sepulcros/ y lloverán banquillos de acusados/ y se aguarán las fiestas/ Por un camino verde entre medallas/ cuando yo me levante por la tarde […] cuando yo me despierte/ sin piernas entre piernas y sin ojos/ encima de mis ojos/ a la no luz de nunca hora del té/ pues las colonias son ya de película”  (Haro Ibars, “YA ESTÁN ROTOS LOS ESCAPARATES”). Aquella era una poètica real: era una poesia que tenia Déu en la Mort, és a dir, en la pròpia Vida plena com a expressió de la Mort. La contracultura va desenvolupar una forma d'habitar la literatura inèdita en les nostres lletres: la vida mateixa, com les pàgines dels llibres que llegien i escrivien era una aposta radical de dotar de sentit al sense-sentit, partint de saber que és impossible, però com a única via honesta de viure i formar part d'una tradició literària, una tradició literària -això sí- exclosa de la tradició literària nacional, si és que el sentit d’allò nacional té possibilitats d’aplicar-se mai a l’enteniment d’una literatura, una poesia de la qual no es beu ni es nodreix la contingent cadena de plagis que conforma la tradició d’on venim. Es nodreix dels cossos de les miserables, de l’esperit de la tradició impossible, i que va de la mà de la dona de les corbelles. No hi prosperarem, i fer homenatges no paga la pena en la mesura de què la tradició de la contracultura és el gest adolescent, conscient, de les ulleres de sol en la nit.  En la mesura d'aquesta impossibilitat,  però a conseqüència d'una entrega desfermada a ella, a la contracultura en cada segon era inclosa la finitud i en cada segon era inclosa la Vida en la seva màxima expressió. “[…] 1969/ detenido por posesión de marihuana/ 1970/ hallado en una calle de madrid sin dinero,/ inconsciente y abrazado a una botella de/ coñac/ 1971/ ley de peligrosidad social, intento de suicidio/ en una celda/ 1973/ largo período internado en un manicomio /1975 […] (Xaime Noguerol, “Definitivamente había perdido el guión de su vida”).  En la lectura dels joves Sophie Podolski, Xaime Noguerol, Roberto Bolaño,  en les lectures de L.M. Panero i de Teclglen deixo la meva aposta per la literatura i pels viatges impossibles. La creació d’un espai digital que he fet de la mà amb Joan, una revista que es diu Poetry Spam, es pervertirà tard o d’hora. Els poetes que aquí llegiran arribaran a tenir filles amb corbata que estimaran la carn, i els viatges a països exòtics i perfectes per a les vacances, perquè aquestes coses acaben passant. Però hi ha unes passes petites de la dona de les corbelles sempre a la nostra forma de fer. A casa conservo exemplars de la editorial La cloaca , “Algunos poetas de Barcelona”, antigues edicions de Panero, de Castellet. Internet no és una vida perifèrica ni existeix la clandestinitat, i encara així hi penso en la possibilitat i viatjo lluny, a països no recomanables, plens de perills, per trobar-m’hi amb els fantasmes menors d’una generació o altra. Recordo sempre les veus de fa molts anys i el plany dels que fumaven i escrivien en els manicomis o fora d’ells, dels lectors que llegien aquests autors per coses fortuïtes i que els entenien i patien. En última instància la literatura és un gran dolor. A la contracultura postfranquista llegir i escriure era viure i viure era llegir i escriure, no hi havia cap línia que fes nítida la diferència entre literatura i biologia, entre cos i lletra. És per això que, en aquell moment, aquells poetes que hagueren de refer la tradició literària ibèrica sense massa referents a l'abast i disparant amb totes les conseqüències que implica, sense massa traduccions de res, sense peles per xutar-se però massa deformats pel franquisme per ser terapitzats amb electroshocks, van ser molt més lliures que cap altre per fer avançar els humans desterrats del seu món dos passos més, si en un moment o  altre de la seva vida acabessin topant, com nosaltres, amb els seus versos. Perquè la vida és un western, però no un western d'anar a domar els indis, és un western boig i salvatge, un western d'anar amb un cavall sense dents i amb esquizofrènia a perseguir a Déu, a habitar aquest lloc estrany i desconegut que és la Mort.

.

la sandra dermark (paròdia)// SANDRA DERMARK

21 de novembre - MMXVIII (Els meus humils respectes a en Joan Maragall)

Topant de cap en una i altra moda, avançant d’esma pel camí dels cultes, se’n ve la Sandra tota sola. És Dermark. D’un colp de Nord llançat amb massa traça el Luter va buidar-li fe, i en l’altra se li ha posat un tel. La Sandra és Dermark. Ve a abeurar-se al local com ans solia, mes no amb el ferm posat d’altres vegades, ni amb ses companyes: no, ve tota sola. Ses companyes, pels clubs i per les discos, fan sonar reggaeton mentre remuguen el “Sálvame” a l’atzar… Ella cauria. Topa de morro en l’ampolla de Loki i recula afrontada… però torna, i empina el colze a dins, i beu ansiosa. Beu molt, amb força set. Després aixeca al cel, amb gel, la copa de cassalla amb un gran gesto tràgic; tota vessa a dins la morta gola, i se’n torna, orfe de Llums sota els ritmes de dembow, vacil·lant pels camins inoblidables, brandant llànguidament les llargues cames.

.

Sonet a una servidora // SANDRA DERMARK

en novembre de MMXVIII

Vint-i-sis anys i quart i encar Fadrina, cap i espatles sobre els altres descolla: esguard de mel de romaní que esbrina i es meravella, distant de la colla. Càndida pell d’estels escandinava, pentinat de garçonne d’or i de coure, somriure honest sota la galta eslava, esquena ampla i ferma com un roure… de pensaments un lepidopterari on les passions llurs crisàlides deixen, rere seu, una Verge i un rosari que, trencats de Reforma, s’esvaeixen, mentre ella té l’esguard a allò contrari, on Voltaire i les Llums més rellueixen.

.

apuntes para una estética del envoltorio// MIQUEL ROSSY

[text per a la revista enviat per Miquel Rossy en diferents notes de whatsapp, sota un primer missatge que deia: “Aquí el breu text per la revista, fruït de torns d'avorriment durant l’època en què treballava al Drim"]

Como todos nosotros, poeta precario, trabajas de lo que caiga del cielo. En otro tiempo las estaciones decidieron en qué cosecha te alistaste, ahora la temporada sopla una brisa más sutil. En verano es posible que tengas que dar los buenos días a señores rubios de piel quemada. Los vientos de invierno, sin embargo, te llevarán tarde o temprano a trabajar entre las bambalinas de la Navidad: la tienda de juguetes.   Se te dará la materia: un rollo de papel inabarcable. De dimensiones análogas será la cola humana que hallarás frente a ti. No te dejes engañar, no son tus clientes, son el público. Es esencial, no obstante, que ellos no lo sepan. Como a todo otro arte, dos elementos esenciales definen al tuyo. El primero es la capacidad de transcribir lo universal en lo particular. Cada juguete propone un nuevo modo en que el infinito, lo informe, el papel bidimensional, ha de hallar una forma concreta. Queda implícito que no hay arte alguno en usar más de un corte de papel. En tal caso lo concreto surge de la añadidura y no de la síntesis.    El segundo elemento, el que instaura lo poético en el arte, es el de servir de velo para el absoluto, que acechado de forma explícita no se muestra sino como puro horror. Contra la obsesión del filósofo por el desvelo, el envolvedor sabe que lo que hay detrás es innombrable, que es precisamente a través de un juego sutil de velos, de sugerencias, como podemos aspirar a participar en alguna forma de ello. Lo bello, dice Rilke, es el comienzo de lo terrible que todavía podemos soportar. Los niños lo saben, los padres lo saben: el único instante en el que reside la magia es el previo a la ruptura del envoltorio. A partir de ahí, el terror, el lento final, todas las mutaciones de la muerte: el desencanto, el desgaste, la palabra, la vida.  El arte del envoltorio estará en riesgo si el cliente lo aprecia, poniendo en duda su voluntad de destripe. Porque solo es arte en la medida en que oculta. Por eso es importante que ellos no sepan, por eso es importante que te desprecien, que te den prisa. Son parte de la obra. Su deseo de destrucción es la levadura que activa la magia. Ellos son, de hecho, los verdaderos poetas, pero eso es mejor que nosotros no lo sepamos, y por ello está bien que no lo entendamos.   La poesía ya solo espera donde el poeta no la estorba.

.

cremallera de carn/MARÇAL PARCERISA

La cicatriu em divideix en dues parts l’aixella. Cremallera de carn mal tancada però inamovible. Inamovible com el decret que en llengua imperial m’exilia a la terra glaçada dels malalts sense terme ni rostre. MARIA MERCÈ MARÇAL - Raó del cos

Tinc la cutícula de les pells vivint del record d’un amor analgèsic que ara vessa abstèmia pertot.       Regalim vegetal animal primitiu que m’enfonsa la daga al cor de les nits més porugues que em ressegueix la cremallera de carn que vesteix les parets de l’úter d’on no he sortit mai.

.

delicatessen//ISABEL CANET

No entenen la sinceritat, ni l’entenen ni la suporten.

Gatamaula al carreró. Posades en escena amb flow al paradís de les comèdies. Ah, i els espasmes a les cames amb confitura!

Remena sempre la cua. I escriu-ho a les palpentes.

.