#ric 1883 | Explore Tumblr Posts and Blogs

thesilvervoice · 7 years

Text

Newtonwforbes in County Longford is a small village located just a few miles outside Longford town, on the busy N4 Dublin to Sligo road. Originally known as Lisbrack (Lios Breac in Irish), the name was changed to Newtownforbes in the middle of the 18th Century by the Forbes family, who were granted the lands here in the early 1600s. The Forbes family, with the title Earls of Granard, have lived in the village for over 300 years.

The gates to Castle Forbes are in the middle of the village.

Castle Forbes, the seat of the Earls of Granard (Image accessed on Flickr)

The present Castle was constructed in the 19th Century – the original built c.1624 was destroyed by fire. As this is a family home, the entire demesne is private and not open to the public.

Introduced Grey Squirrel (Image Wikipedia)

In 1911, the grey squirrel was introduced here. An indigenous species of North America, several pairs were given as a wedding gift to a member of the Forbes family in 1911. A number escaped and went on to breed prolifically and almost annihilate the native Irish red squirrel. Fortunately the progress of the grey squirrel seems to have finally been halted in recent years, and the red squirrel is again increasing in numbers.

The main street in Newtownforbes has remained largely unchanged over the decades with modern development confined largely to side streets. Two churches dominate the village, both provided by the Forbes family. The Church of Ireland church of St. Paul, built about 1820, replaced an earlier church from 1694. The graveyard here has been mapped and recorded by Historic Graves, with the earliest burial recorded at 1698. See link below.

St Paul’s Newtownforbes

Door at St. Paul’s

The Graveyard at St Paul’s

Information on surnames

There is a Forbes family crypt in this churchyard and interestingly, and unusually I would think, there is another Forbes family mausoleum attached to the Roman Catholic Church of St. Mary’s.

The Mausoleum at St Pauls. Beatrice, Countess of Granard (1883-1972)

The Forbes Mausoleum at the Roman Catholic Church . c 1880

Forbes family coat of arms.

Remains of 7th Earl and his wife Jane repose here

The Catholic Church of St Mary’s, where I was baptized, is in the centre of the village. This is the parish church of Clonguish. It has been almost totally remodelled in recent times.

Clonguish RC parish Church

However, it used to look like this:

Original RC Clonguish Parish church in Newtownforbes. (Image retrieved from NLI at http://catalogue.nli.ie/Record/vtls000330897)

The ‘explanation’ for this dramatic change appears on this plaque at the side of the church. It would appear that the term ‘restoration’ can have a very broad meaning!

Plaque marking the 1974 work on the RC Church in Newtownforbes.

Either side of the main entrance door are two carved heads, which may or may not represent specific people. These are part of the original church, built 1861-1864.

One of two carved faces at main entrance

One of two carved faces at main church door

I had hoped that some of the interior survived the renewal, in particular the baptismal font at which I was christened, but I was to be disappointed. With the possible exception of the brass sanctuary lamp, some stained glass windows and the mosaic memorial to the local nobility, everything else seems to be modern.

Main Altar St Mary’s, Newtownforbes

Lovely stained glass windows with mosaic memorial.

More stained glass windows

Original(?) brass sanctuary lamp

The new round stained glass window is very attractive and compliments the interior. The original side aisles have been removed and everything within seems to be very modern.

New round window and new pine ceiling

Modern stained glass window

Returning to this little village in the midlands of Ireland is always poignant. The Station House, in which we were born and where we spent many happy times with our grandparents, was built in the 1860s and closed as a railway station in 1963 . It is now a beautifully maintained private residence. It is always nice to stand on the little bridge and look down to the place where we made many happy memories.

Newtownforbes Station House, where our grandparents lived

The railway line is still in use. I have lovely memories of walking along the line with my grandfather. The main telephone lines ran on poles along the line in those days. and he used to lift me up and place my ear against the poles to hear them ‘singing’.

The Dublin – Sligo line is still in use although the station is closed.

It was always exciting to cross over this little bridge as we knew we had arrived for more adventures!

The railway bridge at Newtownforbes Station

Quite near the Station is the abandoned Lisbrack House. Most recently a nursing home, it was once a school and a bishop’s home. To the best of my recollection our mother was taught to play the piano in this building by a very cranky nun who was also a great pianist!

Former Lisbrack House

Another prominent religious site on the main street is the Convent of the Sisters of Mercy. About 1869 the nuns were invited here by the Earl of Granard who provided the site for the buildings to enable them to educate the children of the estate. An orphanage and industrial school were also established here. Sadly this site had a role in the tragic legacy of such establishments in Ireland. The school and convent are now closed and I understand that these rather nice buildings are now apartments.

The convent chapel

Convent Building

The village has many buildings from the 19th and early 20th centuries. The two storey tudor style house is one of a pair provided for estate workers and it was in these that County Longford’s first flushing toilets were installed.

A Tudor style house built for estate workers – among the first in the county to have flushing toilets!

Many of the houses would would have originally been thatched and unfortunately many are no longer occupied.

Varied housing styles

Original lsash windows in this little cottage

The same cottage from across the street

No longer occupied

The village hall

The former RIC Barracks built c. 1900 was burned during the War of Independence. It was later rebuilt for the use of the Garda Siochana (Irish Police) and is now a private residence.

The former Newtownforbes RIC Station

This interesting item is the Famine Pump. It was provided by Lord Granard as a Famine Relief scheme. It sits alongside a building that started life as a shooting range in Longford army barracks. It was purchased by a local who erected here c.1933 and is known locally as Christy’s Hall.

Famine Water Pump and Christy’s Hall

The hard work of the local tidy towns volunteers is evident throughout the village.

And local junior artists have also been decorating the hoarding surrounding the former school buildings.

A board inside the church lists the townlands in the parish of Clonguish, which derives from the Irish ‘Cluain Geis’ which means The Meadow of the Swans.

Newtownforbes is the last resting place of our grandparents as well as an uncle and aunt and visits nowadays are o pay respects at their graves in the new cemetery.

Entrance to the ‘new’ cemetery

The ‘old’ catholic cemetery now largely unused

Newtownforbes old RC Cemetery

One of the great delights of my brief visit discovering a great little restaurant called Tús Nua right on the main street, so if you happen to be passing through, drop in for a wee wander through this quaint little village and enjoy a fabulous coffee in this delightful coffee house!

References

http://historicgraves.com/graveyard/newtown-forbes/ld-spnf

http://http://catalogue.nli.ie/Record/vtls000317412

http://www.buildingsofireland.ie

Postcards from Newtownforbes Co. Longford Newtonwforbes in County Longford is a small village located just a few miles outside Longford town, on the busy N4 Dublin to Sligo road.

#Castle Forbes #Clonguish Parish #County Longford #Earls of Granard #Famine Pump #Grey Squirrel #Heritage Church Newtownforbes #Newtownforbes #Newtownforbes Station #Red Squirrel #St Pauls Church of Ireland

0 notes

ribesorg · 7 years

Text

Tardes literàries

Cinc cèntims de la trobada del passat divendres...

El Gattopardo, de Giusseppe Tomasi di Lampedusa

(traducció: Pau Vidal)

Tertúlia de divendres 19 de maig de 2017

Hem finalitzat el curs del Club de lectura Tardes literàries amb una obra que, amb el pas dels anys, ha esdevingut un clàssic de la literatura: El Gattopardo, de Giusseppe Tomasi di Lampedusa. Però malgrat aquesta programació amb traca final, diverses circumstàncies han confluït en un parell de condicions desfavorables: per una banda una assistència poc nombrosa (comparat amb les altres trobades) i per l’altra banda la impossibilitat d’haver acabat la lectura del llibre, per diferents motius.

Val a dir, però, que és gratificant comprovar que les tertulianes de Tardes literàries, a pesar de, en la seva majoria, no haver pogut llegir l’obra a comentar, han assistit igualment a la nostra trobada. Un aspecte, aquest, en el qual no he deixat d’insistir mai: assistir a les trobades, s’hagi efectuat la lectura o no. I una actitud, aquesta, que cal elogiar en tant que implica un ferm compromís vers el grup.

Al voltant de la novel·la s’han comentat alguns aspectes estructurals, com podria ser l’aparent desequilibri de les diferents parts en què se subdivideix la narració. Hem considerat que existeix cert desajust ja que els quatre primers apartats (entre maig de 1860 i novembre de 1860) consten, cadascun d’ells, d’aproximadament una seixantena de pàgines (en l’edició amb què hem treballat). És a dir, seccions més o menys llargues per a un període de temps breu. I curiosament els quatre darrers apartats (entre febrer de 1861 i maig de 1910), cada secció consta d’una trentena de pàgines i, en canvi, el temps cronològic de la ficció que se’ns està mostrant avança amb rapidesa.

En aquest sentit hem valorat el fet que El Gattopardo es va publicar pòstumament i la seva edició va estar envoltada de polèmiques, ja no només sobre la possible lectura reaccionària que en va fer algun sector de la societat, sinó també per la decisió d’inserir o no diversos capítols en la publicació final.

Hem incidit, també, en el tractament entre la tendresa i l’afecte amb què l’autor, Lampedusa, mitjançant el narrador omniscient (però profusament focalitzat en el personatge del príncep Frabrizio Salina), exposa el declivi i anorreament d’un ordre establert i privilegiat, l’aristocràcia, que es veu obligat a cedir el pas a la nova classe social: la burgesia. Un tractament, per l’altra banda, que s’estén per tota l’obra i que provoca que els diversos personatges siguin compresos, pel lector actual, en base a les seves accions i també en base a la situació de l’època descrita. I un tractament, a més a més, que no fa caure Lampedusa en el maniqueisme a l’hora de descriure el món de l’aristocràcia, sinó que ens el mostra de forma ponderada, assenyalant allò que pot tenir de positiu i també allò que pot tenir de negatiu.

També, òbviament, ens hem plantejat la catalogació de la novel·la dins el gènere històric. Cal dir que en aquest sentit es tracta gairebé d’un tractat fidedigne d’un món i d’una època, amb la narració d’esdeveniments històrics reals i de personatges també reals. Una situació que hem comparat amb Bearn o La sala de les nines, de Llorenç Villalonga (autor que va ser el primer a oferir-nos la traducció en català de la novel·la de Lampedusa).

Però encara en aquesta temàtica de la possible catalogació, hem destriat la importància que pot tenir, o no, l’existència de diversos anacronismes dins El Gattopardo. Un element, aquest, que en principi no hauria de produir-se en novel·la històrica.

En resum, hem celebrat una interessant trobada al voltant de El Gattopardo, de Guisseppe Tomasi di Lampedusa perquè l’obra ho mereix, i perquè el Club de lectura Tardes literàries té un llarg i ric bagatge de lectures a les seves espatlles.

L’autor

Escriptor sicilià en llengua italiana (1896-1957), va ser l’onzè príncep de Lampedusa. Quan ell tenia tot just un any va morir la seva germana Stefania, i Giusseppe Tomasi va créixer molt lligat i influït per la mare, i també sota l’influx fred i distant del pare. Va estudiar al seu palau de Palerm (una mestra, la mare i l’àvia van ser les seves educadores), i ja de jove es va inscriure a la facultat de Dret, a Roma, tot i que no va acabar els estudis.

Va ser cridat a l’exèrcit i va participar en la batalla de Caporetto de 1917, on el van capturar les forces austrohongareses. Però va aconseguir fugir i tornar a peu cap a Itàlia. Un cop llicenciat, amb grau de tinent, es va instal·lar de nou a Sicília i va alternar la passió pels viatges amb el repòs al palau. Va ser en aquesta època quan va reprendre l’estudi de llengües estrangeres i quan, sembla ser, va començar a idear la seva futura i única novel·la, El Gattopardo.

Es va casar amb Alexandra Wolf von Stomersee (anomenada familiarment Licy), alemanya bàltica de família noble i estudiant de psicoanàlisi, que no va aconseguir en cap moment mantenir bona relació amb la mare de Giusseppe Tomasi (motiu pel qual se’n va tornar a Letònia). En morir el pare de l’escriptor el 1934, ell va heretar-ne el títol principal, i en morir la mare el 1946, la parella va tornar a instal·lar-se a Palerm.

A partir de 1953 va començar a freqüentar un grup de joves intel·lectuals, a més de residir ben sovint a casa del seu cosí, el poeta Lucio Piccolo.

Però el 1957 li van diagnosticar un tumor al pulmó i el juliol d’aquell mateix any va morir. Curiosament, Giusseppe Tomasi va morir lluny de casa seva, com ho fa el protagonista de la novel·la El Gattopardo. I una altra coincidència és que va ser inhumat al mateix cementiri que el seu personatge de ficció. Cal dir que la novel·la va ser rebutjada per un parell d’editorials, cosa que va provocar amargor en els seus darrers dies, i que la publicació es va fer pòstumament.

L’obra

Publicada pòstumament (1958) després d’haver estat rebutjada per altres editorials, i guanyadora del premi Strega l’any següent a la seva publicació, El Gattopardo és l’única novel·la escrita per Giusseppe Tomasi di Lampedusa.

L’argument ens mostra, per una banda, la vida del seu protagonista, el príncep Fabrizio Salina, i de retruc les vides de la seva família. Coneixerem la seva descendència i, sobretot, la fascinació que sent Don Fabrizio pel seu nebot Tancredi, en qui de vegades s’emmiralla tot recordant la seva joventut. També coneixerem els seus servents i homes de confiança: el pare Pirrone, l’organista i company de cacera Ciccio Tumeo, l’administrador Onofrio Rotolo...

I per l’altra banda se’ns mostren els canvis socials, polítics i econòmics que tenen lloc, bàsicament, a la Itàlia de la segona meitat del segle XIX. Així, el primer capítol de la novel·la ens situarà al maig de 1860, quan s’anuncia el desembarcament dels piemontesos comandats per Garibaldi, i tancarem el llibre el juliol de 1883 (amb l’afegitó d’un darrer capítol, potser a tall d’Epíleg, datat el maig de 1910).

Aquestes dues línies temàtiques aniran avançant en paral·lel perquè l’una influencia l’altra, ja que la Sicília que se’ns dibuixa és la d’un espai que es troba de ple en la transició entre un ordre antic i un ordre nou, cosa que remou els fonaments de l’aristocràcia a què pertany el príncep Fabrizio Salina.

El 1963 Luchino Visconti va realitzar una aclamada adaptació cinematogràfica de la novel·la, amb actors com Burt Lancaster, Alain Delon i Claudia Cardinale dins el seu elenc.

Sílvia Romero

http://bit.ly/1otws7O

(maig 2017)

from ribes.org http://bit.ly/2rzXwOQ

#Sant Pere de Ribes #ribes.org

0 notes