El vicecònsol

El vicecònsol és una novel·la que no és una novel·la; una biografia que no és una biografia; una crònica que no és una crònica; i ho és tot plegat. Un vaivé entre tots tres gèneres per a conformar de manera fragmentària la vida i obra d’en Timothy Towell i voltants. La lectura és amena, amb capítols assequibles, concisos, ben estructurats i lligats. Xavier Serra relata en primera persona com va conèixer aquest home, mitjançant una xarxa de contactes amb qui estableix una doble relació: com a persones i com a personatges. Els presenta de forma íntima, però tot seguit en realitza un retrat narratiu allunyat de la pròpia percepció personal, que no deixa de desaparèixer. Els incisos subjectius, les anotacions mentals intra o extradiegètiques abunden de forma ordenada i per a res pesada, el que li dona una flaire interessant i que desperta la curiositat per saber què més tindrà al cap aquest narrador. El cos central del llibre el conforma l’entrevista que tenen Serra i Towell a un cèntric hotel de València, durant les protestes de la Primavera valenciana. El relat de Towell, o la transcripció i reescriptura que en fa l’autor, serveix com a excusa per a conèixer l’estat de la qüestió social i política dels 50-60 a València, a través de la curiositat d’un diplomàtic forà i una missió concreta: saber qui vivia lluitant contra Franco. Els temes que travessen tal plantejament són múltiples, i pocs queden per tractar –que no resoldre–: imperialisme ianqui, nacionalisme valencià, intel·lectualitat, retrat social de la capital, lluita antifranquista, academicisme… La part que resulta un tant ensopidora és la que tracta de la carrera diplomàtica posterior a l’estada a València de Towell, doncs s’allunya tant física com temàticament del nucli on ha girat la narració fins aleshores. Les persones/personatges que rebollen per ací i per allà resulten d’allò més curiosos, per en destacaré un: Thomas F. Glick, historiador nord-americà que acabà, per dubtosa casuística, estudiant el sistema de regadiu de l’Horta. En suma, un llibre molt llegible, planer, estiuenc, que tampoc giravoltarà res però és una lectura plaent sobre aquests anys de la postguerra i la prebatalla; que parteix d’una visió exterior, però està narrada de ben endins estant.

Pasaia blues

Darrerament, a aquest mateix fòrum, vaig advertir que la primera publicació d'aquesta nova etapa aniria referida a La muntanya, de Laia Asso. M'estalviaré tals comentaris, doncs no m'abelleix reflexionar-hi. La següent lectura, sense abandonar el catàleg de Sembra, ha estat Pasaia blues, una novel·la de Harkaitz Cano traduïda al català per Pau Joan Hernàndez. La història, ambientada a Pasaia, Guipúscoa, versa sobre un petit comando format per dues dones i un tercer terrorista maldestre. Aquesta trama s'entrecreua amb la d'en Cèsar, un policia secreta que es dedica a detectar rostres pertot arreu amb l'objectiu de, simplement, comunicar-ne l'existència. A banda, tenim també voltant per ahí un Mecànic Taronja que es dedica a fer d'adjuvant de tots. L'espai temporal, com assenyala el ressenyista de Caràcters, és massa breu com per veure-hi una evolució. En general, hi coincidisc, però sí m'agradaria destacar el lleu canvi que realitza l'Olatz, la qual es troba al comando pràcticament per venjar la mort del seu germà a mans de les forces i cossos de seguretat de l'Estat espanyol. Se'n donen pinzellades, dels motius de cadascú per a fer el que fa, per a alienar-se amb qui s'aliena, però no hi ha molta submersió en el conflicte com a tal. Els modi operandi tant dels terroristes com de la policia, tot i que sempre em sobta de veure-ho escrit, no m'ha impactat ni saciat la set d'un relat que s'endinse en les contradiccions i ràbies dels diferents agents. Potser la meua actitud era més aviat morbosa, i tenia les expecatives massa allunyades (tampoc molt), però en eixe aspecte se m'antoixa descafeïnat. Altra qüestió és la de la versemblança del fisonomista Cèsar. Se'l pinta com una ment privilegiada mediocre, superat pel món que l'envolta, incapaç d'esmunyir-se pels budells de la seua pròpia ciutat, superat per un conflicte existencialista que resta velocitat a la narració. El seu paper no és per a res prescindible, però al principi de la lectura no m'esperava una davallada tan forta d'interès cap a aquest personatge. En general, tots els actors fan la sensació de necessitar uns capítols sencers dedicats a llurs passats, perquè a mi allò de deixar que cadascú se'n faça una idea em disgusta. Jo vull saber. Sens dubte, la personatge de la qual necessite més ja no un capítol, sinó gairebé una altra novel·la és la Marta, la terrorista intrigant, professional i frívola que senyoreja el pis franc. Les referències a la boxa resulten l'excusa perfecta de la novel·la, un fil conductor de metàfores, ecos i al·lusions en les què em perd, però tampoc no em resulten tedioses, és entretingut. Els espais llòbrecs, suburbials, industrials que conformen el fons de la novel·la estan perfectament dissenyats i descrits. M'atreu molt aquesta estètica dels huitanta, i ha acomplert allò que esperava. En definitiva,un bon llibre, curt per al que podria ser, però molt curat en el resultat final.

Nou rumb

Benvolguts, benvolgudes, escric aquest entrada amb la voluntat de comunicar-vos que aquest espai passarà, al menys a les meues expectatives, a ser una columna sense cap periodicitat on publicaré ressenyes –o més aviat, digressions– sobre les lectures que vaja fent. A trontollons, com sempre i amb tot. Aquesta decisió té dos fonaments: el primer, la tesi final que en Robert Eaglestone fa al seu llibre La literatura. Per què és important, en què ens bateja a tots com a crítics literaris; el segon, la visita ahir a la Fan Set i la trobada amb Marc. La inspiració arriba on no la busques, i la trobes on menys l'esperaves. Sense més dilació, passe a cloure el present comunicat. Aviat, La muntanya, de Laia Asso. Rebeu una cordial salutació.

La resucitada.

Han hagut de passar cent tempestes abans que succeís el fet que acaba de succeïr. No és que l’hagen provocat, no estem parlant de relació de causalitat. Simplement vull referir que aquests casos precedents –que, per descomptat, no són cent, ni són tempestes– tenen alguna cosa a dir sobre el cas present. Espere que no se m’estiga entenent res. Estic parlant de la “Revolució de l’estat latent”. És el títol del primer disc dels Tardor que, com a data completament irrellevant, és l’únic que no he escoltat. El que jo vull rescatar d’aquest títol no és sinó el concepte en si: la manifestació sobtada d’un estat que es trobava en suspensió de forma no superficial. Una revelació. En aquest cas, com he intentat encriptar amb l’inici del text, no vaticinada per cap situació similar. Parle també de la memòria muscular dels músics, sobretot de la dels qui abandonen la pràctica musical: anys després d’haver mastegat un passatge els dits recorden exactament els moviments que tant repetiren. Potser després de molts anys, potser després de molts coneixements, potser després de moltes intencions d’obviar-ho. Però de sobte arriba l’instrument a la mateixa postura i es produeix la màgia digital. Provocada per res més que l’estimulació d’un instrument sense vida, que poèticament la reclama. Ara –concepte molt deíptic, ho sent pels qui llegiran açò amb molta distància: concepte aura, Walter Benjamin, etc.– veurem com es resol aquest estat. Latència o permanència, les opcions s’hi redueixen. Bff, quants factors externs que hi influeixen, no tinc tantes figures retòriques de lletraferit del montó per simbolitzar-les. Ja us en fareu una idea. Espere.

A propòsit d’una jove anotació sobre la primera part de «L’educació sentimental».

L’objectiu principal de tant limitat títol és reduir al màxim l’expectativa que puga generar el text que encapçala. No parlaré de la novel·la de Gustave Flaubert, ni tan sols de la seua estructura. Tampoc no faré un comentari literari de la primera part o de les accions o personatges que hi apareixen. De fet, hauria de fer prou memòria per recordar el desenvolupament lineal ja no de la novel·la –que se’m suposava llegida ara fa quatre anys–. Aquest text versa sobre una anotació que trobí durant la relectura de l’obra que comencí a meitat confinament que, per suposat, havia oblidat completament. Es veu que el jove al qui li encomanaren la tasca de llegir L’educació sentimental anava una mica perdut i es veié en la necessitat de fer un xicotet esquema en la última pàgina de la primera part del seu exemplar (p. 120) per tal de recordar superficialment el contingut que, m’atrevisc a suposar, ja havia oblidat. La jove anotació a propòsit de la qual escriuré les següents línies deia: «torna a començar igual, amb un viatge a París». Bàsicament, al lector incipient li resultà molt remarcable per al desenvolupament de la narració el fet que el personatge principal emprengués un viatge d’anada a París tant a la primera com a la segona part. No ho recorde ben bé, però de segur que en Ferran no ho preguntà a l’examen. En primera instància voldria deixar patent la sorpresa amb efecte retroactiu que vaig sentir en llegir aquesta anotació per primera vegada en quatre anys –és a dir, per primera vegada–. Durant la meua formació filològica, sobretot en la vessant literària, sempre m’ha cridat l’atenció ja no el fet que l’autor construís el seu text d’una manera destacable per algun motiu, sinó que anys després un lector especialitzat se n’adonés i instituís una línia d’interpretació basada en eixa troballa. Fer escola, bàsicament. No afirmaré –sota cap concepte, taxativament, insistentment– que qui feu aquella anotació descobrís eixe motiu estructural –segurament ho llegiria a alguna enciclopèdia accessible–, però em sorprengué que eixa idea hagués sortit, tants anys enrere, amb tant d’encert, de la meua mà. Una volta reflexioní aquest mateix fet –retrobar una anotació sobre la construcció narrativa de Flaubert–, em trobí front a la pàgina 121, en la qual hi havia esculpida la següent inscripció: Segona partstyle="font-variant: small-caps;">. Heus-me aquí, pensí, amb l’emoció d’haver recorregut aquest camí i haver-lo reconegut com a familiar. Elucubracions dantesques a banda, m’impactà l’efecte redundant d’haver anotat eixes paraules. Efectivament, Frédéric començà la primera i la segona part de la seua novel·la viatjant a París. I, efectivament, jo em trobava en la primera i en la segona lectura de la seua novel·la viatjant a París, al seu París. Mai he estat a París. Al menys, conscientment. O en alguna novel·la o de xiquet, però mai conscientment. Però no estic ací per parlar de París. Ja se n’ha escrit prou, de París. I s’hi escriurà, però no en aquest text. Torna a començar igual. El text, dic. Recordant-se del que no parlarà. De París ja ha quedat palès que no. Ni tampoc del motiu recurrent de tornar a començar igual –realment d’açò sí que en parlaré, perquè de París no en sé res, però de tornar a començar les coses en el mateix punt, diguem-ne que sí–. De fet, qualsevol podria parlar de tornar a començar igual. La segona temporada de la sèrie Paquita Salas acaba amb una mítica cançó –que conec gràcies a la sèrie Paquita Salas, allò de mítica és literatura– que insisteix en açò mateix: trobar-se en el punt de partida. Aquell lloc o circumstància a la qual tornes generalment en contra de la teua voluntat quan menys t’ho esperes. Sol ser sempre perquè mai ningú enlloc vol tornar al punt de partida. O al menys no com el coneixia. Qui no ha fantasiejat amb tornar uns anys enrere però amb els coneixements i experiències que t’ha donat la distància amb eixe mateix punt? Això no s’hi val, per tornar al punt de partida. Tornar a començar igual va més enllà de coneixements i experiències, llocs, lectures o viatges. En anàlisi musical, si dos períodes distints –és a dir, separats, no repetits– comparteixen un sol motiu –la forma bàsica de la música per a molts–, aquests períodes ja són paral·lels. És a dir, no són contrastants. Dos punts de partida són paral·lels perquè comparteixen un mateix motiu: viatjar a París. És la única connexió que permet relacionar aquells dos moments de la narració, arribant inclús a definir-la estructuralment: viatjar a París. Frédéric no és el mateix: ara té una barca nova, sap per on girarà el vent demà i, sobretot, sap on està París –els fets enumerats han sigut degudament alterats per no esguerrar la narració a ningú, i els he substituït per referències nàutiques donat el meu ampli coneixement de l’obra marquiana, o al menys donat el meu anhel de conèixer en profunditat l’obra del reconegut poeta medieval valencià–. I mireu, que ja no m’ix res més a dir, crec que he escrit tot el que volia escriure i una mica més. Fins a la propera veta d’inspiració. I, si no, sempre ens quedarà París.

La pluja

La pluja m’encanta.

La pluja amb fred m’encanta. La pluja freda amb vent m’encanta. Diria que no puc descriure-ho, però és just el que vaig a intentar fer. És una percepció que pot semblar polèmica, però ja us dic jo que açò no va a generar cap interès a ningú.

Amb açò de les xarxes socials i de dedicar-li a cada possible variant d’una vida normal un espai personalitzat, la gent ha descobert que li agraden les mateixes coses que a moltíssima altra gent. La màgia de la aldea global. Però açò, lluny de provocar un sentiment d’unitat, ens encasella més en la nostra peculiar forma d’existir que, oh, vaja, una instagramer japonesa acaba d’il·lustrar a la perfecció, m’agrada i retuit. Doncs no, jo no vinc a parlar de generalitats. A mi m’agrada la pluja, però no negativament. És a dir, no m’agrada la pluja perquè significa que m’hauré de refugiar sota una manta, al sofà de ma casa, amb bona companyia, enfront del televisor. No. Ni tampoc perquè d’aquesta manera no aniré a atendre les meues obligacions, doncs ningú compleix amb les seues obligacions quan plou, ja que tots estem sota una manta buscant el caliu d’una llar. No. Ni molt menys perquè em done pau escoltar l’espurneig constant des del meu llit, o per la fresca i gràcil olor que provoca el seu contacte amb la terra verge, o pels augurants senders que dibuixen les gotes al vidre enfront del qual comence a pensar que els dies de pluja són dies d’introspecció i tots necessitem dies de pluja com el camp agraeix que ploga de tant en tant perquè l’aigua és vida i la vida és el que fa temps que no visc i sé que he d’aprofitar al màxim carpediem hakunamatata. No. Absolutament, no! I no, filòlegs, tampoc és perquè siga un dels pocs verbs amb subjecte impersonal el qual em dona certa versatilitat poètica i simbòlica. Ningú ho ha pensat, sols jo ho he pensat, no m’ho puc callar.

No. La pluja m’agrada perquè mulla. La pluja m’agrada perquè fa fred. La pluja m’agrada perquè fa vent. La pluja m’agrada perquè em mulla, perquè em gela, perquè em venta. Però, sobre tot, córrer mentres plou m’agrada. I no córrer poc. Córrer molts quilòmetres. Còrrer moltes hores. I molt ràpid, fins que acabe i no puga més. A eixa velocitat, fins que m’esgote al acabar. Que no puga més. Que faça mal. Que dolga. I que dolga i que ploga alhora. I sentir el dolor, la pluja, el fred, el vent, el sòl. Notar com l’aigua m’embolca els peus, sense saber per què entra, si per haver-la xafat o perquè m’haja xafat ella. I sentir els calcetins calats. Com m’agrada la pluja! Les gotes esclafant-se’m en la cara, xopant el monyo, inutilitzant les mans per a la seua tasca d’eixugar.

No m’oblide del fred! Un fred que gela des de dins, que no es nota a la pell per la sudor, però sí quan es meneja un tram de teixit. Llavors aprofita eixa fina pel·lícula d’humitat i arrasa amb qualsevol possibilitat de calfor. Tot açò sense parlar del vent. Contra el vent, amb el vent, sense el vent, com el vent, des del vent. No lluitar contra ell, ni tampoc aprofitar-lo. Ser amb el vent. Córrer amb el vent. Veure’l vindre. Fugir d’ell, com un joc. Saps que es retrobareu, que serà divertit, però un descanset... no! Gira el cantó, espera’l de cara i que t’empope i es riga de tu i tu et rigues de tu amb ell, contra ell, sense ell, com ell, des d’ell. No estic dient ximpleries. Pot semblar-ho, pel context, per la intenció que hauràs olorat, per les campanes repicant una metàfora o una ironia que hauràs oït. Però no: la pluja m’agrada. I córrer mentres plou m’agrada també. Ara bé, anar-hi preparat m’agrada molt més. No estic tirant per terra tot el que he escrit abans. Sols dic que amb unes bones sabates, uns calcetins gruixuts, una samarreta tèrmica i uns auriculars, doncs es corre mentres plou molt millor. Perquè, anem a ser sincers, anar com un pinzell a fer-te unes birres i que et caiga el diluvi de camí, és una merda. I més si vas desangelat tèrmicament. Damunt com es gire el vent... No. Absolutament, no! A la pluja es va quan més preparat, millor. No dic llest, dic preparat. I a córrer mentres plou, també. I no ho dic per l’entrenament. Cadascú que entrene el que vullga. L’objectiu no és correr molt, ni bé. L’objectiu és correr mentres plou. Gaudir d’una bona cursa mentres plou. I, atenció, és bona no per si mateixa, sinó per la pluja! Perquè la recordaràs no per bona, sinó per la pluja. La gaudiràs no per bona, sinó per la pluja.

Si és que no tinc cap paraula en contra de la pluja.

M’encanta la pluja!

Dos grans problemes

A la ciutat de València – com a tantes altres – hi ha dos grans problemes, dos problemes greus. L'un és el d'aquests éssers anatòmicament ocells que arriben pels cels, envaeixen les places, es mengen el menjar de les terrasses, ocupen els àtics, construeixen els seus nius, on s'estableixen ad eternum, picotegen les nostres molles, se'ns creuen passetjant i no ens deixen avançar, plenen de merda els monuments, gargotegen les estàtues, es fan amb els recursos de les espècies endèmiques, parrupen de bon matí, a migdia, de vesprada, al capvespre, de nit, durant la matinada, i, quan els marrucs – incessants – els deixen secs, corren a les fonts, les buiden i, de pas, es caguen en Neptú. Pobre Neptú i pobres sèquies, que ara són el punt on es troben aquests maleïts per començar la seua cacera – és a dir, per cagar-ho tot –. L'altre problema, és clar, són els coloms.

Dietar-s’hi

Avui ha estat de nou la primera nit. Feia mesos que no tornava a ser el darrer en gaudir de la soledat que ofereix la sala d'estudi de la biblioteca. Cinc anys de visita quadrimestral m’han valgut per establir-me una rutina que sempre oblide de convocatòria en convocatòria. Al principi eren sessions d’hora i mitja, amb esbarjo programat. Després passà a ser un substitut de l’horari de classes, de dues hores en dues hores. La última rutina que recorde era més visceral. Seure, veure l’entorn, treure els apunts i gaudir de l’estudi. En part estrès, en part emoció. I més visceral encara quan ho feia a València. La nit per davant, milers de llibres a la meua disposició, unes normes de convivència laxes, l’espai personal que envaïa tot el que necessitava. Això va ser la meua darrera concepció d’estudiar. Clar, tot açò està enterament idealitzat romànticament pel pas dels mesos, però tampoc s’allunya molt de com ho visquí. Aquesta vegada és diferent. La impaciència d’estar fregant amb els dits el final d’una etapa sols és comparable a la de fa quatre anys, és clar. La planificació s’ha de complir més rigorosament, no es permeten gaires vacil·lacions en l’estratègia. En la vida havia atès tant a tantes classes tan diverses. El vasos comunicants fumegen amb tant de canvi de branca del coneixement, tanta especificitat. Tampoc és per a tant, no ens podem queixar. Sols que el paradigma ha sofert un canvi, i la rutina s’hi ha adaptat. Aquesta vegada, de fet, ho he començat a narrar. Dic començat perquè, malgrat que dubte que ningú mai no llija açò, tampoc vull crear expectatives, i molt menys a mi, que no estem per a tirar de veta. Què seria de mi sense el meu beneït DIEC2?

Res més arribar a la sala ja n’hi havia poca gent. És vigília de nit de Nadal i l’hora de sopar, no sé qui té la culpa. El cas és que el meu lloc – des de la darrera convocatòria, he tingut altres tres llocs meus – estava sobradament lliure, i jo no havia estudiat més que hora i mitja en tot el dia. I quan dic estudiar dic llegir el manual de Cuenca. El primer que he fet ha sigut registrar-lo a Goodreads per poder fer-me seguiment percentual de les pàgines que portava. Manies d’aquest quadrimestre, que he d’arribar a vint llibres en un any, en porte díhuit i manquen huit dies. Registrat i debatut, m’he posat el Robe en bucle durant els tres capítols que he llegit i entès – d’aquella manera – en quatre hores. Quan dic el Robe vull dir la versió de Calle Melancolia i quan dic en bucle vull dir fins sadollar. Quan únicament érem la bibliotecària rossa, el violí primer, na Cuenca i jo, he començat a gaudir de veres. Cíclicament avançava la cançó; cíclicament avançava el manual; cíclicament avançava la sala. Cicles llargs i cicles curts. De tant en tant, totes tres realitats coincidien, cíclicament, en un punt coreferent amb un anterior, i la simultaneïtat portava a la consciència del moment. Finalment he plegat per no anar-me’n a deshora intentant acabar un cicle que s’anava a interrompre. Per tornar a casa he escoltat Calle Melancolia de nou, per primera vegada. No m’havia aturat a escoltar-la en quatre hores. I, efectivament, no em sabia la lletra. De quan en quan, algun vers solt que em sonava de la versió original. Però pareixia mentida que m’hagués tirat tres capítols i mig amb eixa cançó de banda sonora. Bé, instintivament em sortia ballar – ballar, ballar… és un recurs literari, diguem-ne – al ritme de la cançó, i també cantar interpretant certes parts que mai havien transcendit per a mi, o seguir la melodia del violí primer amb totes les seues variacions. M’havia cal·lat, la cançó, però no la podria recitar ara mateix, i potser mai l’aprendré ben bé. 

Prega per nosaltres.

"En contemplación de este misterio: Padre nuestro..." I així es dona pas al primer misteri del dia propi. 30, 40, 70, 100 veus comencen a semientonar els versos, alternant-se amb els altres 30, 40, 70, 100. Mentrestant, dos joves sostenen uns ciris, un porta la creu al front, custodiat pels dos anteriors. Quatre esquenes tenen el privilegi de transportar l'anda. Una veu ressona per damunt de les altres a través d'un gran megàfon, i un últim fa sonar les campanes per a advertir de la fi del diàleg entre les dues columnes. El riu de xaquetes, gorres i mans a l'esquena es deté, i una experimentada veu proclama la següent fase d'aquest rosari. 3, 4, 6 músics harmonitzen tres de cada deu avemaries, dotant a la cerimònia d'un ritme pactat i amb unes regles per tots conegudes. Però hi ha una regla que no afecta ni als ciris, la creu, les barres, el megàfon, el micròfon o la campana. Tots i cadascun d'aquests elements tenen dues coses en comú. Formen part de la tradició de la celebració dels rosaris d'octubre. Eixa la primera. La segona és que les dones no en formen part. Sí, algunes xiquetes agafades de la mà o del pentagrama hi participen a diari, i algunes mitges dotzenes s'hi sumen als matins. La resta de dies no n'hi ha veus blanques reçant a la Verge. Potser és tan beneïda entre totes les dones que aquestes no hi són dignes. O que com la Verge és dona no té tanta força per espentar un riu de fe en què n'estiga integrada la de les altres dones. Aquests arguments són tan repulsius com l'anacronisme que impera en aquesta tradició. Catòlica. Fomentada per i per als jóvens. La perpetuació d'aquesta discriminació no és per acció divina ni mariana. És a causa del immobilisme. ¿De què serveix moure's i demanar a l'"auxili dels cristinians" i al "refugi dels afligits" si neguem tàcitament la participació de les nostres germanes en Crist? La fe serà cega, però la ceguera de la que parle és la que es cura amb fang i aigua. Prega per nosaltres, pecadors.

- - - - - - -

Tots els dies d'octubre i l'u de novembre a les 21h en l'Assumpció. Millor tard que mai.

Paradigmático.

Para entender a la escuela estructuralista hay que tener claro dos conceptos básicos que, si entendemos uno, es fácil comprender el otro: estructura y elemento. Una estructura es un conjunto de elementos, y un elemento es cada una de las partes de una estructura. Sencillo, casi infantil. La teoría literaria, según los estructuralistas, se encargaría de estudiar cada una de las relaciones que tienen esos elementos, ya sea entre sí o entre otros elementos de otras estructuras o, incluso, la propia relación de un elemento consigo mismo. Para comenzar a analizar esas relaciones habría que tener claro cuál es el elemento dominante y cuáles los subordinados. También defienden que el texto tiene una serie de funciones, es decir, tiene una finalidad útil. Esto es que, en contra a lo que pensaban los formalistas, el texto ya no tiene una naturaleza para sí mismo, sino que tiene un fin que apunta hacia fuera de él. Significante y significado no son el mismo, digamos. Pongamos un ejemplo claro. Un grupo canta una canción dentro de un mitin político. Consideraremos como texto esa canción, su letra. Por su propio género, el elemento dominante sería el musical, métrico: tiene una rima alrededor de la cual se conforma la letra. Pero el hecho de que sea una canción política también puede cobrar relevancia, ya que habrá sido escrita en torno a esta idea. Pero, sin embargo, aunque el letrista tuviera el mensaje claro, no puede olvidar que está escribiendo una canción. Si fuera el caso de un discurso, el nivel fonético estaría utilizado por el mensaje. Pero esto es una canción. Por tanto, podemos decir que el elemento dominante de la canción es el métrico. Aunque, si seguimos escarbando, vemos como la letra, el texto en sí, es un elemento más de otra estructura: la canción. Encontramos ahora que tanto la letra como su elemento dominante, la métrica, están subordinadas a la música. No deja de ser una obra de arte. Ahora bien. Para el que está en ese mitin, la finalidad de la canción es puramente política. Este prejuicio es fácilmente desmontable. Si a uno no le gusta el reggaetón, y en un mitin político ponen una canción de reggaetón con un mensaje político compartido por ese uno, por mucho que quiera, no le va a gustar esa canción. ¿Por qué? Porque no le gusta la música. La función artística está por encima de la función comunicativo-política. Un gran personaje de la historia de la teoría de la literatura, uno de los más importantes, es Saussure. Este estableció la formulación diacotómica entre el sintagma y el paradigma. Un sintagma es una estructura formada por diversos paradigmas. Un paradigma es cada una de las opciones que tiene el autor del sintagma para conformarlo. La abeja es rápida. Sintagma. Abeja, mosca, hormiga, elefante, perro… Rápida, lenta, bonita, asquerosa, insoportable, agradable… Paradigma. Este texto no escapa de las garras de Saussure. El sintagma está claro, lo acabas de leer. Si un lector quiere comprender la esencia de un texto deberá encontrar rellenar los espacios que dotan de significado al texto. En un afán de desnudamiento confieso que he camuflado ese espacio bajo un paradigma. Pero yo soy el autor, yo ya me sé la esencia –de hecho la he conformado yo–. Tú eres el lector.

#tuvoluntadmicamino

Todo empezó como suelen empezar estas cosas. Un dicho y hecho formulado hace meses que se fue gestando en el tiempo, haciéndose presente en momentos puntuales, pero que conforme se acercaba el día D, crecía exponencialmente el nivel de estrés que ocupaba en la cabeza de uno. La amistad son muchas cosas, y una de ellas es estar ahí en esos momentos que marcan la vida de las personas. Siento que esa era mi misión: estar ahí. Situar mi granito de arena en el lugar que le corresponde. Parece sencillo… y, efectivamente, lo es. Sin embargo, de toda la vida que algo sea sencillo siempre ha sido un síntoma de que eso no es lo importante. Por supuesto que quiero estar ahí. Aunque todos los aquí presentes sabemos que siempre hay algo más, algo que no tiene que ver con la amistad, en este caso. A los participantes del evento del año pastoral se les invita a hacerlo notar utilizando el hashtag #quieroserfraile. Como hay confianza con la cúpula creadora de esta maravilla del márketing publicitario congregacional básico, permitidme que discrepe. Ese será el oficial, pero para mí el eslogan de este periplo seglar es, sin duda alguna, #tuvoluntadmicamino. Lo estuve meditando como una fracción de segundo, con tal de hacer la broma con el novicio amigoniano más desobediente. Es un hashtag que podría resumir la vida de todo cristiano: un camino marcado por las sendas que han coincidido con las marcadas por el Señor y por las que, haciendo uso de un libre albedrío posmoderno, hemos tomado todos alguna que otra vez. Según el agnóstico mural de la cafetería de mi facultad, la felicidad consiste “no en hacer lo que uno quiere, si no en querer lo que uno hace”, una afirmación un tanto alienante para mi gusto, conformista. No se puede pedir peras al olmo. Esto me lleva a pensar en qué versión de la felicidad nos ofrecen nuestros hashtags: #quieroserfraile y #tuvoluntadmicamino Simple: la felicidad consiste en que yo quiera hacer lo mismo que Él quiera que haga. Mi felicidad no es una cosa que dependa únicamente de mí, de lo que yo quiera o deje de querer. Es más complejo, aunque suene muy rápido de decir. Es reconocer en la voluntad de Dios una forma de vida, una opción posible, una elección plausible, un camino. Y no es otra cosa que lo que estamos haciendo todos estos días. Mi camino, al igual que el de dos novicios, no es el nuestro. A Dos Hermanas no nos han llevado nuestros propios pies. Puede ser, como mucho, que en ocasiones en esta senda sólo se quedaran marcadas dos huellas, pero no son precisamente las de los mundanos. Por tanto, que esto sea una invitación a coger el próximo bus nocturno que os lleve al lado de vuestras amistades para ver cómo votan, y votan, y vuelven a votar hasta tres veces.

Nubes

Húmedos castillos que se alzan sobre la inmensidad de la lejana existencia de lo cotidiano. Fortalezas de una espesura incomparable, donde se esconde un misterio de soberana voluptuosidad. Gigantes fortines, polvorines de vida, alcázares de lo cíclicamente esencial, centinelas de extensos campos celestiales. Musas de aquel romántico ahorcado con la cuerda que le ahogaba por haberse desmarcado, por ser un inadaptado confeso.

Ens

Ens despertem. Ens busquem. Ens veiem. Ens notem. Ens disfrutem. Ens calmem. Ens cantem. Ens callem. Ens somriem. Ens enfadem. Ens caminem. Ens estudiem. Ens analitzem. Ens acotem. Ens alliberem. Ens avassallem. Ens lliurem. Ens reflexionem. Ens recorrem. Ens aprenem. Ens oblidem. Ens recordem. Ens planyem. Ens juguem. Ens plantem. Ens emprenyem. Ens riem. Ens plorem. Ens plantegem. Ens enlairem. Ens volem. Ens viatgem. Ens pleguem. Ens preguem. Ens escoltem. Ens refugiem. Ens allunyem. Ens difonem. Ens enyorem. Ens imaginem. Ens trepitgem. Ens trobem. Ens salvem. Ens lloem. Ens quedem. Ens reviscolem. Ens desitgem. Ens revelem. Ens sorprenem. Ens movem. Ens interpretem. Ens captem. Ens buclegem. Ens jurquem. Ens adaptem. Ens botem. Ens voltegem. Ens confiem. Ens creguem. Ens endinsem. Ens sacsem. Ens donem. Ens entreguem. Ens aguardem. Ens abracem. Ens difuminem. Ens fonem. Ens olorem. Ens agradem. Ens concloem. Ens mirem. Ens ceguem. Ens arrapem. Ens solquem. Ens concretem. Ens erupcionem. Ens fusionem. Ens encisem. Ens freguem. Ens elevem. Ens enamorem. Ens besem. Ens estimem. Ens acomiadem. Ens veem. Ens somiem.

Breve agradecimiento a un intenso viaje.

Gracias. Gracias por ser mi guía, mi ortega. Gracias por acogerme a la luz de la caverna. Gracias por ser mi sombra en la sierra, mi descanso en la ladera, y manteneros a la espera. Gracias por declararme antítesis de un mundo sin sentido. Gracias por tantas noches de suspiros. Gracias por ser almohada de día, y por la noche mi cafeína. Gracias por negarme el derecho a la ira. Gracias por tu ignorancia y tu camaradería. Gracias por inspirarme a no seguir tu camino. Gracias por la motivación de haberlo sido. Gracias por tu gabardina, que entretenía mis estancias vacías. Gracias por permitirme odiarte en mi día a día. Gracias por dejar de ser mi rutina. Gracias por el césped, verde, conectado, que en el pañuelo nunca caerá olvidado. Gracias por los andares, los transportes a lo etílico, las rutas por el onírico, y aquel viaje tan idílico. Gracias por el rechazo, por el cobijo a lo extraño. Gracias por ser soporte en las mañanas más frías. Gracias por ser mis días. Gracias por hacer que pase el tiempo rápido sin reproche. Gracias por alargar las tardes hasta la oscura noche. Gracias por mostrarme mi ceguera, mis futuras enseñas, mi emblema, mis lexemas; por hacerme de mi pasado un poema y de mis venas, alamedas. Gracias por las almenas atacar, por utilizarme de bausán. Gracias por ser cuerda para mis yemas y cordura para las velas. Gracias por ser mi Monereo, por alejarme de las aguas del Leteo. Gracias por ser aire fresco entre tanto ignavo engalanado por comentarios vanos. Gracias por ser el lecho del descanso de un ferviente río que crece para ser moderado. Gracias por picotear en mi conciencia los restos de ciencia y, con paciencia, mostrarme lo más precioso de las cunetas: su latencia. Gracias por hablar en cristiano entre tanto aldeano. Gracias por enseñarme que ya no existe el pudor; entre tanto humor, ser amor asesina el sopor. Gracia por baldonar al viento junto a mis consignas que, a mi manera, serán siempre así. Gracias por tender al infinito, y, a pesar de secarlo, alcanzarlo. Gracias por ser alimento fresco no digno para personajes funestos, que confunden lo físico con lo anímico. Gracias por la tiza del fondo de tu armario, que me despierta del sueño y compara mi agravio. Gracias por ser evasión a lo contemporáneo, por ser repuesta a la huida de lo coetáneo. Gracias por empezar a estar detrás de lo obvio. Gracias, por qué no cabe más gratitud en el folio.

Tancà els ulls, obrint així la seva ment a milers d'indrets per conèixer. Va ser dolç el seu somni, va descansar el seu cap, que estava ple d'ocells cantants. De sobte, un glai el va despertar. Per una escletxa es va mullar els llavis, que s'obrigueren poc a poc. És va a donar del seu cansanci i, reposant el pes en el peu dret, va impulsar-se uns centímetres més. Després s'encarregà el peu esquerra de fer-ho, i així successivament fins que s'adonà de l'absurditat de la situació. Va capgirar el sentit de tot, i va fer mitja volta, enfrentant-se a forts vents de ponent. El lloc d'on venia era una estimable pedra en el camí de la que, apropant-se al moment de la separació, es va anar encisant més. El tedi de la seva existència s'enfrontà a la costa melancòlica que mai trobarà. Un fet va trastocar el seu pas reflexiu i atent: es va creuar amb una ment eminent del segle XXI, i una xicona xafava la merda d'un gos. Va trobar sentit al seu trepitjar: l'obsessió l'havia conduït a aquest trajecte que li furtava la paciència. En descobrir-ho, la deva mirada s'il·lumina, cada passa és dotada de significat, i el dolor és fa menys dolent, doncs camina sobre vellut. No es donaria mai més per vençut, doncs ara tenia una raó per no emprar escut: l'atzabeja dels teus ulls.

Fugim

"Què fem ací? Perdem el temps tractant d'entendre l'entorn artificiós que envoltem. No ho veus? No té sentit aquesta mena de viatge. Tot és gris, mai trobarem un clar de llum. Els gratacels ens tapen el sol. Les pedres ens fan mal als peus. La pluja entela els nostres ulls. Deixem de soportar aquest infern! La sola presència aquí m'engoixa, m'ofega, em furta les ganes d'ésser. Ja he mantingut el silenci prou, no puc continuar. La pell se m'apega al vuit cor, els llavis s'han tornat convexos, els rovells estan velluts, les parpelles pesen més que les raons de continuar aquí. Què fem? La teua solitud em provoca sentiments incerts, contradictoris, i pense que aquest indret el que m'afecta. Les meues passes han canviat. La terra no s'ensorra amb el feble contacte dels meus peus ferits, cansats, agobiats. Fugim. Lluny. Millor. Evaïm-se. Podem conèixer els millors racons del món amb sols desitjar-ho. Sols cal fer-ho possible, donar un pas endavant. El límit el marca els nostres badalls. Serem producte de l'imagginació d'aquest present, serem futur induït per les passions. Véns amb mi?" Va pensar, sense atrevir-se a pronunciar paraula.

Caminèssem.