Des que vaig a teràpia escric molt poc. Aquesta hora a la setmana en què m'assec en un sofà aliè s'endú les meves paraules. I tot i que crec que és una de les millors coses que m'han passat, em trobo a faltar.

Trobo a faltar la calidesa de la meva depressió activa on escriure em feia lliure. On està el meu forat de bazoca al mig del pit? On queden les nits d'insomni? Per què ja no tinc ganes de plorar fins que s'acabi el món? Qui soc jo ara?

Ara soc una ciutadana americana, una directora creativa amb un equip de gairebé 10 persones (what???), visc en una casa amb backyard i em puc permetre viatges que 5 anys enrere no m'hauria ni atrevit a imaginar-me.

Què ha passat? No ha passat només el temps… Ha passat un tornado, però dels bons. Dels que posen les coses en ordre, dels que amb un parell d'hòsties et desperten i t'obliguen a ser valenta. Estic enmig d'un tsunami de records que màgicament es posen a lloc. Enmig d'una tempesta d'emocions i ansietats que s'esvaïxen. De situacions quotidianes on les que per primera vegada reacciono sense trair-me.

I tot i que hi ha una veu dins meu que em diu… no t'ho mereixes, ets una impostora… sé de sobres que he arribat fins aquí perquè m'ho mereixo.

Feia molt que no passava per aquí… potser més de mig any. Però no he deixat d'escriure, això sí que no. Això mai. Què seria de mi i de la meva ànima sense escriure i ballar?

De fet aquest estiu vaig fer un curs d'escriptura en anglès, va ser molt interessant. Em va descobrir com n'és de divertit escriure quan desenvolupes una història amb personatges, trames i plena de matisos. Mira que he escrit pàgines i pàgines durant la meva vida, però mai havia intentat escriure ficció. De cop s'ha obert un nou camí davant meu, molt desitjable per cert... Quin dia decidiré seguir-lo? Això ja no ho sé.

I ara també em deixen escriure a la feina. Escric guions petits i insulsos, però em permet veure què atrau i quines estructures són més entretingudes per a la gent. És un dels grans avantatges de treballar en marketing directe online, tens resultats instantanis del que mou els éssers humans. El 'big data' és una numeralització de l''imaginari col·lectiu' de Jung. Tots els nostres desitjos, les pors, els que ens agrada, els colors que ens fa reaccionar, les paraules que ens activen… tot això ho tenim emmagatzemat als servidors de Facebook, Google i Apple. I per suposat està a la venta. La història ens dirà si és bo o és dolent, però no tinc cap dubte de que aquesta informació és molt poderosa.

A banda de poder escriure, a la feina cada vegada tinc un equip més gran, i més feina… massa feina pel meu gust. Però la sensació de créixer i evolucionar ens agrada, tant a mi com el Leo. També hi ajuda que finalment hem trobat una petita casa prop del mar, sense veïns macarres o autopistes. I puc dir que la vida ens és generosa, en tots els sentits. Que duri!

Tot i que avui mirant fotos… us he vist a tots i el cor s'ha encongit una mica! Com us trobo a faltar! Família i amics, bones festes i fins aviat!

No sé si ho he explicat alguna vegada, segurament sí... però m'és igual... Recordo molt vivament una tarda a la plaça del pi de Moià, devia ser a principis del 2000, quan una amiga em va dir en un to victimista: 'Tinc la sensació que visc al 50%'. Recordo que la meva ment es va aturar. Si en aquell moment hagués sigut fluent en anglès, hagués cridat: WHAT THE FUCKING FUCK! Qui té el permís, la gràcia, el privilegi de viure al 50%... i a sobre, sentir-se desgraciat? Però no vaig cridar. Vaig somriure, vaig empatitzar, i vaig intentar trobar paraules de consol a tant patiment... tócate los huevos! Jo que probablement acabava de tancar al meu pare al psiquiàtric per enèsima vegada, que tenia 2 feines per pagar la uni, que el meu cor no trobava el ritme i no sabia estimar, que recolzava cada dissabte a la tarda el meu cap sobre l'espatlla de la meva àvia a la residència per trobar una mica de pau. Molt poca gent em demanava com estava en aquella època. Només els interessava gaudir del meu bonic somriure i la meva fortalesa. Si estava vivint al 200% i patint al 400%, no importava. I jo no deia res. Ni cridava. Somreia, empatitzava i entenia. Soc molt bona fent això. Però aquestes coses passen factura, saps? I un dia, 20 anys després, et trobes davant de tots aquests silencis que en realitat eren llàgrimes o crits que no vas fer en el seu moment... i és una feinada. Una feinada que em fa plorar moltíssim cada setmana a teràpia. I cada vegada que ploro, peso una mica menys. Amb l'esperança que un dia d'aquest, les meves ales puguin tornar a volar. Sigui com sigui... volaré de veritat a Barcelona a l'abril! See you soon, bitches!

Han tornat els viatges i els concerts! ❤️

El món a poc a poc va tornant a ser com era... per bé o per mal. 'De esta saldremos mejores' dien... ya... fijo... només cal donar un cop d'ull a la història de la humanitat... O així interpreto jo el món, més encara després de llegir 'L'infinit dins d'un jonc'... no estem vivint una vegada i una altra l'èxit i la derrota d'un imperi darrere l'altre? 'El dia de la marmota' en dimensions imperials.

Però alhora, la meva vida de formiga, tan petita que no pot influenciar si la gent es vacuna o no, si els governants prenen les decisions adequades perquè ningú acabi sense casa, sense llum, sense feina, sense planeta... aquesta vida tan petita, que és la meva, està buscant nous camins per interpretar el món, per créixer, per se tan gran com es pugui, per exterminar les pors i volar.

He començat teràpia per primera vegada a la meva vida. Em sento ben bé davant del precipici, totes les tristors de la meva vida davant meu, aquesta vall de llàgrimes eterna que sempre he silenciat em mira i per primera vegada soc capaç de retornar la mirada i dir: 'Ei... tots els retrets que tens els accepto, perdona si t'he fet callar. Som-hi. Si hem de plorar mil·lennis, plorarem.'

Potser si ploro totes les llàgrimes que he acumulat, podré volar. Si només he d'anar 2 quilòmetres més enllà, ei... està bé. Però i si resulta que puc volar més amunt, i si resulta que no he de tenir una vida de formiga?

Si aquest fos el cas... ho hauria d'intentar.

"Algunas veces te despiertas. Algunas veces la caída te mata. Y algunas veces cuando caes, vuelas"

 - Neil Gaiman

La primera persona que he contractat és catalana.. no tinc ni idea de les seves inclinacions polítiques i/o sobiranistes (ni m'interessen), però em sorprèn aquest fet. Sincerament, no estava en els meu plans… i alhora m'agrada moltíssim tenir algú amb qui compartir cada dia aquest petit i estimat idioma que és el que vaig aprendre dels meu pares. 
A diferencia de mi, ell té arrels americanes i ja fa molt que transita per aquest continent… l'altre dia li comentava com n'és de difícil encaixar quan vens d'una altra cultura, que quina sort que tenia ell de poder entrendre els valors i les relacions interpersonals d'una manera natural. I em deia ell: ‘és que allà a Catalunya és millor’… Però a aquestes altures del partir, amics, què sé jo el què és millor o el que és pitjor? Com podria dir jo (o ningú) si una cultura és millor que una altra? És una cultura… no és un equació matemàtica. Jo el que vull és encaixar… estar tranquil.la, entendre’m amb la gent i patir el mínim possible. 
Però sóc diferent, inevitablement… Si ja sempre m'he sentit una mica outsider, aquí ja em sento a les antípodes socials. I alhora, en aquesta trobada diaria amb allò distint, em descobreixo.
Suposo que aquesta és una altra de les múltiples fases per a les que un passa quan emigra… tan o més solitària que les altres. Segueixo viatjant enfora per coneixem cada dia una mica més. 
I us trobo molt a faltar, moltíssim. 
PD: El Leo ha començat a treballar a SpaceX de cuiner i és la persona més feliç de l'univers. Veure'l m'il.lumina els dies.

Estic llegint Patria des de Los Angeles, després de més de dos anys de no passar per casa… la nostàlgia del Joxe Mari des de la presó m'emociona, fins i tot puc olorar el peix fregit que fa la Miren cada dia per sopar. I salivo. Salivo, perquè aquí el peix no té el mateix gust, però sobretot salivo perquè estic fent un dejuni d'arròs de 10 dies. Invents macrobiòtics que suposo que molts no hi estareu d'acord, però que a mi em serveixen. Ho estic fent perquè resulta que, entre altres coses, l'últim anàlisi de sang diu que tinc hipotiroïdisme. Això, de fet, té molt sentit, si tinc en compte la tendència depressiva dels últims anys, que aquest any s'ha agreujat encara més. Evidentment el metge no em va dir que fes un dejuni d'arròs, el metge em va dir que prengués una pastilla, està clar. Però aquí la que pateix els efectes de l'hipotiroïdisme sóc jo… o sigui que he decidit provar una altra cosa, abans de medicar-me molt provablement de per vida. (Ho sento si a alguns us toca lidiar amb la meva psicosi mensual una vegada més.) La veritat és que ja feia bastant temps que sospitava que alguna cosa no rutllava, de fet crec que sé en quin moment va començar i quan es va agreujar. O potser sempre he tingut aquesta tendència. El cas és que tinc la sensació d'haver posat el meu cos una mica al límit durant aquests 5 anys: tants viatges, tantes mudances, tants canvis d'alimentació bruscos… Aquest dies d'arròs puc notar com a part de salivar, el meu cos diu ‘gràcies’. I a banda d'això, segueixo treballant, ara de manager (qui m'ho havia de dir!), fent molta bici i molts hikes… i molt mar. De fet, no és que ens deixin fer gaire cosa més. I el Leo? Doncs fent el dejuni d'arròs amb mi, perquè no es pot ser més bona persona. Una mica tard, ho sé… però bon any, família!

This is fine.

Respiro fum des de diumenge passat. I em sembla bé, o no... però tampoc hi ha res que pugui fer per arreglar-ho. Conduir per Los Angeles és conduir per Blade Runner o Total Recall... o jo qué sé... em venen ganes d'agafar una càmera i seguir algú. Només amb una mica de sort, coincidirà amb la fi de món i serà el millor document gràfic de la història.

Intento pensar: "ja està, ja ha passat el pitjor, segur que s'arregla d'aquí uns dies..." Però i sinó s'arregla? I si els virus i els desastres naturals i el sense sentit polític segueixen? I si realment això que estem vivint és el principi d'una nova era? I si al final s'ha fet realitat el futur que Philip K. Dick va retratar tantes vegades? Està clar que hem fet tots el mèrits per arribar-hi... però si em deixen escollir, prefereixo morir-me abans.

Treballar des de casa dia rera dia, les constants males notícies, les properes eleccions en aquest país, la por al COVID, la incertesa de no saber quan podré venir tranquil.lament a Barcelona... i ara aquests incendis devastadors minen la meva fràgil estabilitat emocional.

Disculpeu si estic apocalíptica avui.

Però no vull ser injusta, perquè tot i estar apocalíptica, estic bé... Hem surfejat exitosament fins ara aquesta pandèmia. Ens mudarem d'aquí unes setmanes a un pis més gran i més bonic, vaig començar ahir una ben merescuda setmana de vacances i de moment la salut ens acompanya. Que duri.

De veritat desitjo que aquest 2020 comenci a escampar una mica i aviat pugui comprar uns bitllets (de nou) i abraçar-vos ben fort! 

Intento escriure sobre aquests últims mesos i els pensaments s'atropellen per sortir. Tantes coses, tant complicades… I tan doloroses, sí… afrontem-ho. El que està passant és dolorós.

Tothom parla de ser fort o de no ser-ho, de ser resilient, d'aprofitar el temps a casa o de relaxar-se. Parlen de crisis, de solucions o de tonteries… Sense tenir ni puta idea del que està passant, destripen dades i les tornen a ajuntar mostrant el que els interessa que veiem.

Però el que he vist avui és que és igual quantes postures de yoga aprengui aquests dies, és igual quants quilòmetres de bici em faci sense ni tan sols despentinar-me. Que tant em fa si les orquídies floreixen… o si em banyo cada migdia a la piscina. Que estic trista, osti… I que és normal.

Ens han pres totes les llibertats, no tenim cap mena de control sobre les nostres vides, ens han cancel·lat els vols, les vacances, les feines… les vides. I se suposa que aprendre macramé a les tardes m'ha de fer sentir millor? Doncs no.

Entenc la situació, entenc que està morint molta gent, que això que estem fent és el que s'ha de fer i no seré jo la que munti una revolució.

Però viure dia a dia en aquesta tortura mediàtica, social i política, fa mal. I crec que acceptar que el que estem vivint és dolorós és un pas per poder seguir sobrevivint.

Sovint penso en aquella frase budista que diu “el patiment és opcional, el dolor inevitable”. Bé, 9 de cada 10 vegades que hi penso, em veig patint innecessàriament. Avui, veig dolor.

I sé que passarà… com tot.

Hem passat uns dies al desert. Ho vaig planejar per a tenir un succedani de Nadal, alguna cosa que em distragués per no estar tan trista pensant que no veníem. Han estat uns dies i unes nits immensament bonics.

Però mentre dormia aquesta última nit al desert, el Gori, el meu tiet, ens ha deixat. És la tercera persona que mor i de la que no puc acomiadar-me, encara que sigui simbòlicament a l'enterrament… Podria dir que és frustrant, que fa mal… que bla, bla, bla… I sí, ho és. Però més enllà del mal que pateixo (i que accepto, perquè jo vaig decidir emigrar), m'agradaria allargar molt els braços i poder abraçar a l'Anna Maria i a l'Anna petita i al Fortià. M'agradaria mirar-los als ulls i dir-los que tot anirà bé, que si necessiten res que aquí estic, que ja ho sé… que sembla que el mal no ha de passar mai, però que acaba passant. I que el Gori ara ja està disfrutant de la immensitat, segurament tant o més bonica que la que he disfrutat aquests dies al desert.

No hi ha paraules per explicar el greu que em sap no poder ser-hi demà.

Abans pensava que tenia bona memòria... ara penso que tinc una memòria regular. Concretament, tinc una memòria regular i molt curiosa a l'hora de recordar el meu passat. Recordo una tarda d'adolescent a casa, a la meva habitació amb una amiga de la meva mare intentant desxifrar la meva carta astral (sí, així eren les meves tardes després de l'insiti). Recordo que em va portar un cabàs (literalment) de llibres, cada un amb un punt de llibre marcant el que havíem de llegir i després de llegir juntes el més important, me'ls va deixar perquè me'ls mirés. De tots aquells llibres només en recordo un, un que pronosticava que estaria sola, que l'única manera de ser feliç i viure en abundància era aprenent a donar als altres i que era extremadament sensible a la bellesa, així que molt probablement treballaria rodejada d'art. I bé, des de l'altra punta del món puc confirmar que una mica sola sí que estic (tot i que no del tot, gràcies Leo per seguir al meu costat en aquest periple). També és veritat que com més deixo anar, més rebo... potser algun dia m'animo a parlar sobre aquest tema més detalladament, de moment ho deixo aquí. I sobre la bellesa... buff, la costa Oest em deixa sense paraules. Quan em penso que ja ho he vist tot, que ja no queda una altra posta de sol que em pugui robar més intensament el cor, o que no hi pot haver una aigua més clara o una muntanya més plena de flors... pam, alguna cosa encara més bonica ve a trobar-me. I a vegades, just en aquell moment en què m'adono que estic davant d'una meravella de la naturalesa de nou, sense saber per què, em ve al cap aquella tarda amb la Ropero, llegint aquells llibres, fent de bruixes i pronosticant com seria el meu futur. I no sé si les cartes astrals tenen algun valor, no seré jo qui us doni la resposta. El que sí que sé, és que aquest estiu ha sigut un no parar de llocs paradisíacs i gent bonica... Em sento molt afortunada. Moltes gràcies per existir i moltes gràcies per venir-me a veure els que ho heu fet! Aquest cap de setmana, però, sento que ja arriba la tardor, una tardor més espiritual que real, perquè no fa gaire fred... però sí que el canvi d'horari es nota i toca recollir. Com deia Benedetti, "antes de regresar a mis lobregos cuarteles de invierno [...] miro como te vas adentrando en la niebla y empiezo a recordarte".

M'agrada molt viatjar, obrir horitzons i conèixer noves maneres de veure el món. Però també he viatjat molt ja... 39 anys donen per bastant si un s'hi posa. I posats a fer-nos grans, les coses han canviat molt des que vaig començar a viatjar.

Recordo el primer viatge a Itàlia amb la meva Anita... com saltàvem a les potes del pont que hi ha just davant del Ponte Vecchio amb una ampolla de Chardonnay a la motxilla per passar les hores mirant les llums del Ponte Vecchio i rient. Ningú ens va dir mai res. Com vam dormir de gratis a Venecia i a la Puglia, només perquè teniem un amic d'un amic que era d'allà. O el estius a Menorca amb la Pregonda buida el 15 d'agost o la Macarelleta nudista... On ha quedat tot això?

Tot ha canviat molt els últims anys, però tot i així he de dir que el món segueix sent meravellós... perquè inclús ple de turistes i soroll el parc Yosemite és brutalment bonic, perquè tot i els cotxes, les Sequoies segueixen sent enormes, perquè tot i la gent esnob, San Francisco segueix tenint encant. Però no puc deixar de preguntar-me: fins quan seguirà sent meravellós? On haurem d'anar per trobar carrers sense botigues de souvenirs?

I ho dec tenir tant interioritzat tot això que us dic, que la meva mare l'altre dia em pregunta: 'I per què t'agrada Los Àngeles?' i va i li dic: 'perquè és molt lleig'. En el meu llenguatge concís i jeroglífic on dono les coses per enteses... volia dir que és un lloc que és tan lleig que mai serà venut als turistes perdent l'ànima en l'intercanvi. 

O així ho espero.

Bona nit o bon dia, bonics! Parlem aviat! ❤

Tinc poc a dir i molt a fer. La primavera ja fa dies que ha arribat i hi ha tantes coses boniques per veure que sovint m'he de dir a mi mateixa que he de descansar. De fet, aquest cap de setmana no m'ho he dit jo... m'ho ha dit el cos, el genoll concretament: "Vols parar quieta un moment, per favort?" XD

I és que últimament hem fet tot el que hem pogut i una mica més... Hem pujat un parell de cims prop de Santa Bàrbara. El mar i el verd, les flors silvestres, el mar de núvols. Espectacular. Si mai veniu i teniu ocasió, és bastant més bonic que qualsevol de les atraccions turístiques de Los Angeles.

També vam creuar la frontera amb Mèxic, sense assegurança i amb la llum de 'check engine' encesa. A vegades ens emocionem tant per fer les coses, que no calibrem el perill. Afortunadament tot va anar molt bé. Vam descobrir el Valle de Guadalupe, que està ple de bodegues de vi, amb vi molt bo i menjar milions de vegades millor que qualsevol restaurant d'aquí a US. Va ser com tornar a casa per uns dies. I a només 4 hores en cotxe! 

És el que porto pitjor... el menjar. Aquesta gent no té paladar. Com és que són adictes als donuts? Per qué no noten la diferència entre el brie i el cheddar? Com és que poden beure aquests chardonnays tan dolços? O els 'dressings' de les amanides? D'on ve aquesta fuckin' mania en amagar el gust de les coses?

Bàsicament vivim del 'Trader Joe's' que és una versió 'low cost' de coses d'importació europees i d'uns supers koreans que es diuen 'H-mart' que tenen magret d'ànec, entre altres coses. Ah! I del super de costat de casa! Que té pernil salat a $20 la lliure, que és una pasta, però menjar pernil sovint, ja s'ho val.

Bé... ja veieu que comprar menjar aquí no és fàcil. Disfruteu de les ampolles d'oli d'oliva verge a 5 euros, amics! Fins aviat! 

Març. Com passa el temps, joder…

I aquí seguim, perseguint postes de sol quan la pluja ens deixa. I és que resulta que hem enganxat l'any amb més precipitacions de la història de LA… Esperem que sigui per poder gaudir d'aquest ‘super bloom’ al desert que diuen que ha d'arribar un dia d'aquests.

La veritat és que tenim moltíssimes ganes que vingui una mica més de bon temps per llogar una furgo i fer una ruta per tots els parcs naturals que hi ha per aquí. I per a gaudir del desert, també. De fet el desert em té intrigada, diria que ha modelat la gent d'aquí… estrafolària i amable, són com Quixots: per una banda sorprenentment lúcids i per l'altra lluitant contra molins inexistents.

Al principi no em vaig adonar d'aquesta sublim bogeria… de fet quan acabes d'arribar i t'has d'establir en un nou lloc, no t'adones de res. Tot és tan aclaparador que amb prou feines tens temps i forces per fer les coses ordenadament… però a mesura que els mesos passen, et calmes i procures… o almenys jo procuro, actuar sense forçar les coses, observant els trets característics de la gent que m'envolta. I ja només per supervivència i benefici propi, aprenc com he d'actuar per sortir ben parada de totes les situacions.

Així que en la meva mini expedició sociològica, mancada de tot rigor, em vaig adonar que aquest fer quixotesc dels angelins ve del desert. La idea em va venir de cop, no fa gaire, a l'escola de dansa ballant 'A horse with no name’:

I’ve been through the desert on a horse with no name

It felt good to be out of the rain

In the desert you can remember your name

'Cause there ain’t no one for to give you no pain

(He estat a través del desert sobre un cavall sense nom / Senta bé apartar-se de la pluja / Al desert pots recordar el teu nom / Perquè no hi ha ningú que et faci mal)

Tot això m'encaixa molt amb aquest sisè sentit que tenen i com persegueixen oasis en què jo no crec… o coses més quotidianes com l'infinit espai personal que necessiten o l'extrema amabilitat d'entrada, que s'oposa a la muralla gegant que hi ha just davant de la seva intimitat. Potser sóc jo que ja he començat a veure gegants enlloc de molins de vent... però si t'haguessis d'imaginar un cowboy enmig del desert, no ho faries així?

I fins aquí la meva anàlisi sociològica d'avui i esperem que de tot el 2019…

Una abraçada, amics!

Els meus millors desitjos primaverals per a tothom! 🌺

Demà ja farà 5 mesos que vaig arribar a Los Angeles amb una maleta i un matalàs inflable. I just us anava escriure per dir-vos que hem fet moltes coses i que hem anat a molt llocs i que hem vist moltes postes de sol... I tantes postes de sol! Si és que realment han passat moltes dies! Com cony han passat tants mesos?!?! XD

Si el temps vola, deu voler dir que estem bé... no? Però no vull que voli, si pogués pararia el rellotge una estona, que aquí s'hi està calentet i tranquil i no estic d'humor per més canvis. De fet, avui li diria a Benedetti que ya basta, que "yo me salvo, que me lleno de calma, que me reservo del mundo sólo un rincón tranquilo", que ja n'he tingut prou de tant romanticisme, que les coses boniques de la vida també omplen l'ànima.

Coses boniques com el cotxe vell, vellíssim que ens hem comprat o com les classes de dansa que disfruto com si tingués 15 anys, com els meus companys de feina, com el silenci de les tardes de diumenge a la piscina, com l'aigua platejada del Pacífic o com les postes de sol...

Parlem aviat, amics, que venim per Nadal. Mentrestant, faré com el petit Príncep, seguiré les postes de sol amb una cadira a la mà fins que ja en tingui ben bé prou.

La meva estimada ansietat ha tornat persistentment a les nits aquesta setmana... tot i això, podria ser que l'ansietat aparegui quan un és feliç? No voldria precipitar-me de nou... ja sabem com funciona aquesta vida. Però i si fos així? I si aquesta vegada l'ansietat vingués per avisar que tot està bé? Sí que és veritat que els últims mesos a New York van ser un cúmul de mentides, desenganys, competitivitat i desaires que van dinamitar-me. No sols professional, sinó també personalment. La gent de New York em deia: 'A Los Angeles tothom és molt hipòcrita'. I jo pensava: 'Més que aquí? Que em somrius mentre em fas la traveta'. I no sé si són més o menys hipòcrites, tota la societat americana funciona a través del 'oh! this is so awesome', però el que està clar és que m'he topat amb gent més amable i més educada. Just aquesta setmana he passat el mes de prova com a muntadora de vídeos per Internet (és més complex, però ho deixaré aquí) per a una empresa que em té flipada amb el funcionament: gimnàs, yoga, crossfit, sala de jocs, reunió setmanal amb les suggerències dels treballadors, tres neveres plenes de menjar per cuinar en les dues cuines completament equipades, festa mensual amb barra lliure, dinar de cumpleanyeros... PERO ESTO QUÉ ES? Treballo molt i no estic cobrant el que un pot arribar a cobrar a New York... però vamos... que a mi amb això i que em diguin 'Bon dia' al matí ja em tenen el cor robat. Sobretot després de les últimes experiències. He canviat la impressionant Manhattan per Valley Village (que és realment un village) i l'elegant casa de postproducció per una start up. Però he de dir que el canvi mola... més sovint del que ens agradaria, les aparences enganyen. Així que realment espero i desitjo que aquesta ansietat que al principi us comentava, estigui aquests dies amb mi només de visita... perquè clarament aquí no tenim lloc per a ella. Una abraçada, amics!

Ja estem a Los Angeles. Fa justament un mes que vaig aterrar en aquest desert, i bé... és curiós.

Vaig arribar amb tota l'energia neoyorquina: organitzada, metòdica, letal. Vaig trobar pis en menys d'una setmana (encara no m'ho crec) i em faltaven les ratlles pintades a la cara 'a lo rambo' per seguir barallant-me amb el món. Però em vaig fotre una hòstia com un piano. No metafòrica, no... Literal. Vaig anar a una 'pool party' i em vaig estampar a les escales. El dia següent encara valorava si m'havia trencat el dit, però crec que no, o si estava trencat, s'ha curat. Menys mal.

Però aquesta caiguda física, crec que en el fons va ser un avís per a navegants. M'explico: des que vaig visitar l'Havana que tinc la creença que les ciutats tenen una ànima o pulsió o el que sigui... que marca el ritme de les coses que et passen. Si connectes amb el ritme, bé. Sinó, la ciutat et fa fora. I Los Angeles no és qualsevol ciutat, és orgullosa i presumida, i em va dir: "reina, aquí les coses es fan a la meva manera". 

Poc dies després, ja amb el Leo i els gats aquí, va venir l'onada de calor més forta que he viscut en la vida i el nostre món es va parar. No venien els mobles, canviar el carnet de conduir era una tortura, ens apuntàvem a feines i no ens trucaven... tot el que pensàvem que passaria per l'experiència que teníem de NYC, no va passar. O almenys no va passar en els plaços que nosaltres teníem marcats. 

Finalment el dilluns van arribar els mobles (20 dies més tard!), el Leo comença a treballar avui de cuiner i jo estic fent més proves que exàmens a la universitat. Així que poc a poc, amb el ventilador al costat i la calma del desert ens anem acostumant a aquest nou ritme. Més lent, però més precís, i sobretot més càlid, en tots els sentits.

Petons des de North Hollywood a tots i a totes! ❤

PD: Gràcies, Àurea, per la foto! 

Fa exactament 2 anys que vaig arribar a NYC, arribava amb només una maleta i sense rumb... Em vaig quedar per la mateixa raó per la que em va tocar la Green Card. Perquè sí. I perquè després de veure tantes pel.lícules, el meu cap em deia: 'This is the place to be!'.

I potser el meu cap encara m'ho diu, però el meu cos ha dit que prou. Que ja està bé de tant soroll i tant estres, que ja n'hi ha prou d'hiverns de 5 mesos i de viure la meitat del dia soterrat al metro. 

El mes que ve marxem a Los Ángeles. Ho fem a la nostra manera, amb una mà davant i una altra darrera, però també amb molta il.lusió i amb les coses molt més clares (POR FIN!!).

Tenen raó a les pel.lícules, aquest és un país d'oportunitats, encara en queden. Però les oportunitats són una cadena de petits esdeveniments que un ha d'anar resolent positivament, i això demana temps. No només 2 anys, més temps. I Los Ángeles sembla combinar tots els elements que necessitem per estar a gust.

Esprem que el nostre instint no ens falli i que trobem el nostre racó a la costa oest!

That being said... Ens veiem molt aviat, amores!!! Quines ganes!!